Replay TV

Quantes vegades haurem vist ja la reposició de “Verano azul”? O la “abeja Maya”? O aquestes pelis que repeteixen any sí i any també a totes les teles? Infinites. I les que ens queden. El debat, el famós combat a mort, el duel de gladiadors al Colisseu televisiu, si fa o no fa el mateix: “deja vu”. Una reposició de segonaen prime-time: a veure qui és més mentider. Tant de soroll per a tan poca cosa. Quatre anys llarguíssims resumits en un parell d’hores. I encara ens queden dues horetes més el proper dilluns... per als amants del vici. Probablement ja no serà el programa més vist en els darrers temps...

Hem acceptat tots plegats amb la major naturalitat del món que el summum de la democràcia és un debat televisat. O per internet. Ara sí que anem bé. Tenim (excepte a la tele pública catalana, que prefereix no polaritzar la campanya... per servir els interessos d’uns quants partits, per variar) dos clònics d’ells mateixos repetint el que ja hem escoltat milers de vegades. No és que ens hagi de ser indiferent el que es diu, ni molt menys: és que el contenidor, la pantalla de la tele, no afegeix res i més aviat resta. Més aire viciat, menys aire nou. Massa espectacle, massa emoció, per a un globus desinflat abans d’enlairar-se.

Confondre la poesia èpica amb la graella de programes d’una tele i la democràcia amb una mena d’encarcarada representació ritual televisada pot atraure milions d’espectadors, és evident, pot excitar els comentaristes, els estrategues i els experts en telegènia. Poca cosa més. Podrem discutir dies sencers qui va guanyar (o qui no va perdre: al final, tant se val), però a això queda reduïda l’espectacular excitació del debat. Matx nul, per variar: la tele ho devora tot, confón el cor amb l’entrecuix, i ara les audiències amb la democràcia.

Per passar l’estona amb aquestes coses, més val una bona peli. De bons i dolents, sí, ja posats. Perquè la història aquesta que ens han robat el Campo Vidal i Cía és de bons i dolents, una història èpica que ha passat per la tele sense pena ni glòria. I amb un ZP poruc, més pendent de les enquestes que de fer front a les mentides amb la millor arma que s’ha inventat: la veritat. I la confiança en la intel.ligència de la gent. MediaMarkt ho fa: "Jo no sóc tonto", afirmen, tot picant l'ullet als seus clients. I no els va gens malament...

I què, si fos lesbiana?

Demà és 23-F: festa de guardar per als amants de la llei i l’ordre. Tants anys després, un general anomenat Blas Piñar (de què em sona?) segueix el camí d’un altre general castigat que no dorm perquè Espanya corre perill de trencar-se en mil bocins i ells se senten guardians perpetus de la unitat de la pàtria. Els bisbes i cardenals, una mica més calladets per ordre de Roma, ja no gosen dir que la democràcia està amenaçada (ells sempre tan preocupats per les llibertats i la democràcia) però tampoc no els cal: ja tenen a ple rendiment el seu portaveu angelical, Losantos, per predicar pau, amor i caritat cristiana a la ràdio. Rajoy acusa ZP de provocar crispació, i no se li cau la cara de vergonya. I per acabar-ho d’adobar, el suplement del diari ElMundo (amplificat pels mitjans de desinformació digital) té els sants nassos de preguntar-li a la vice de la Vega si és o no lesbiana, cosa de la qual l’acusen des de fa alguns anys: una manera com qualsevol d’intentar desacreditar-la. Perquè a la moderna i liberal Espanya el sexe serveix encara per difamar... Cada dia més això sembla un paorós viatge a través del túnel del temps: continuem enfangats en el franquisme. Llavors sí que Espanya anava bé... No hi havia tortilleres ni maricons, el català es parlava a la intimitat i com a molt als jocs florals, Espanya era una-grande-y-libre, els rojos anaven de pet a les presons i els grisos i els capellans repartien òsties. Hi ha tanta gent que en el fons enyora allò...

La zona grisa

La política èpica i heroica és de blanc o negre, de teus o meus, d’amics o d’enemics. De banderes i desfilades, de frases per a la història, de grans renúncies i traicions. Una mena de guerra (com l’esport), més o menys ritualitzada: espectacle, sang i fetge, dramatisme, guanyadors i perdedors, bons i dolents.

Que n’és de difícil l’aprenentatge de la política grisa i complexa, justament aquella que permet que la gent passi de la política i no es mori ni mati per la política. Es difícil perquè és poc estimulant, fins que aprens que la vida no s’acaba a la política: hi ha molta, molta més vida. I emocions molt més interessants. La qual cosa no treu ni afegeix utilitat a la política: simplement la relativitza, la posa al seu lloc, la desmitifica.

A Catalunya vivim ja a la zona grisa, quan a la resta d’Espanya (sí, ho sento, és també el meu país, però en algunes coses aquí anem per davant, no pas en totes) encara disfruten del blanc i negre, dels durs contrastos del Goya de “los desastres de la guerra”, de les emocions sagnants i brutals de les corridas de toros. Aprenem lentament, però aprenem. Catalans inclosos, tan durs de mollera com la resta de compatriotes.

Lluny queden els temps heroics (per als que van construir el mite i s’hi van encarregar una estàtua) de la transició i la post-transició. Tenim un tripartit confús i espès, amb un president ídem, però que funciona i fa coses, moltes. D’èpica, la justa. Vaja, sota zero. Però el paisatge es pobla d’hospitals, carreteres, ferrocarrils, serveis, equipaments. Amb entrebancs i cagades memorables, sí, però el balanç no admet comparació. No és això el que volíem? O és que enyorem les emocions bàrbares d’una tarda de solysombra als toros?

La zona grisa es comença visible: Montilla ja s’ha fet a la idea d’un govern de coalició a Madrid, i com que és un surfer força adaptable, està aprenent a cavalcar l’onada: té clar que una hipòtesi probable és un govern de coalició PSOE-CiU, que posaria el tripartit català a uns centímetres de l’abisme. Però com un Gary Cooper d’estar per casa, el missatge és que no ens posem nerviosos, que hi ha un cert marge de maniobra.

Per altra banda, Montilla (i el PSC, de retruc) acaba d’aprendre la lliçó (destrempant) dels perills de tenir grup parlamentari propi a Madrid, un vell somni pendent: ens imaginem el PP amb els privilegis (desmesurats) de disfrutar dels avantatges publicitaris de ser de cop i volta la primera força política pel sol fet de separar els vots del PSOE i el PSC? Ah, amics meus, a plegar veles toquen i a proclamar una part de la veritat: que PSC i PSOE són diferents i iguals alhora, misteri com el de la santíssima trinitat, però que sumen vots i tenen a ZP (ara ^^) com a únic candidat. Guai, tantes voltes i revoltes per acabar aquí. Uns espots electorals han tingut la virtut de posar les coses al seu lloc: la família, amb totes les seves picabaralles, és única i està unida. Acabem de descobrir la sopa d’all.

I, de retruc, la zona grisa on el futur esdevé possible i realitzable, on personatges grisos i funcionals com Montilla esdevenen útils (àdhuc poc excitants...) per fer un camí complexe, polièdric, de geometries variables. Faríem bé si ens posem a reinventar les xarxes i les complicitats postmodernes i a desar al bagul les independències irreals i impossibles. No perquè hi hagi tancs que ho impedeixin, no, no és el cas, sinó simplement perquè en el fons ja sabem tots i totes que el camí és un altre i al final porta al mateix lloc. No es dirà independència, sinó Catalunya i Espanya. L’una amb l’altra. Serà un camí gris i confús que al final valdrà la pena. Si definitivament som capaços d’abandonar la bonica èpica medieval i ens endinsem amb una mica d’alegria i un parell de collons/ovaris en la zona grisa del segle XXI...

El vel de l'opressió

No sé si prohibiria el vel... Al carrer, a la vida pública o privada, no, ni de broma, m’agradi més o menys. No importa el que jo cregui, sinó la llibertat de la persona: qui vulgui, que ensenyi el tanga, els calçotets o que es tapi el cabell. Fins i tot el burka, encara que m’encengui la sang. Allà cadascú, la llibertat és això, fins i tot per malbaratar-la, fins i tot per triar (és un dir...) ser esclaus. A les escooles i a certes funcions o activitats públiques, sí, tot i que no m’acaba de fer el pes prohibir res. També prohibiria –per coherència- creus i altres símbols religiosos o fins i tot ètnics a determinats espais: a algun lloc hem de situar el santuari de la igualtat pura. Diguem que prou ens ha costat allunyar-nos d’Africa o de Turquia com per acabar assemblant-nos-hi i normalitzant alegrement un símbol d’opressió, de submissió de la dona a l’home com el vel. Tan musulmà com catòlic o jueu, cert. El problema és que els integrismes treuen el nas per poc que ens relaxem: siguin integristes peperos (n’hi ha que no en són, però estan tan calladets i són tan covards...), nacional-catòlics o islamistes radicals, el rerafons és el mateix. L’afició a prohibir, a castigar, a menystenir les dones.

Del vel a l’ablació del clítoris hi ha un llarg recorregut, clar. Però tot i que sigui llarg es pot recórrer en menys temps del que sembla: són parents llunyans. Per si de cas, no ho posem fàcil ni ignorem que aquí hi ha la llavor d’un problema seriós: les dones porten mig segle com a molt avançant cap a la igualtat i la dignitat. Els queden, aquí, dos o tres segles, pel cap baix. Hem de fer passos enrera tan fàcilment, rendir-nos tan aviat? Ni de conya. El problema? Que el vel islàmic serveix a Rajoy i els seus com la capa vermella dels toreros: per amagar l’estocada. Més política fètida. Condemnarien nens de dotze anys a treballs forçats o empresonarien dones amb vel, si calgués, per guanyar dos o tres vots: juguen a la desesperada, a per totes, peti qui peti. Per això ja parlarem del vel amb més calma quan passin les eleccions, mentre es reparteixen les restes del naufragi i es dibuixa per fi clarament el rostre dels LePPens espanyols. Seguiré defensant que el vel és un parany, un símbol de l’opressió que hem de frenar. Amb respecte, però amb vigor. Sóc conscient que pot semblar, si un té ganes d’embolicar la troca, que dic el mateix que aquesta colla de maquiavels, però ni de conya. Ho dic perquè defenso la llibertat i la igualtat dels homes i les dones. I perquè no penso renunciar a pensar pel meu compte, hi hagi o no eleccions.

N’hi ha d’altres que juguen amb el vel per continuar enganyant a qui faci falta i demà serien capaços de pactar amb Bin Laden al Majestic... o a qualsevol hotel de Bagdad, a remotes muntanyes i deserts remots...

Política fètida

Aquesta gent del PP serien capaços de vendre’s la seva mare per un vot, aquest és l’autèntic secret de la seva estratègia. Si els immigrants marroquins votéssin, veuríem l’Aguirre amb vel i el Rajoy amb xilaba/gelaba i fent mítins a les portes de les mesquites. Sense manies. El poder, a qualsevol preu. Fins i tot s’hi val crear una escola a Madrid amb classes en català. Una solució del TBO per a un problema que ells mateixos, experts bombers piròmans, estan creant i alimentant.

Un col.legi públic català-castellà a Madrid? Genial. La senyora Aguirre s’apunta al nou concurs “Tengo una idea en la chistera para usted”: pura màgia electoral. Els fabricants de titulars del PP estan inspirats: li posen al cole el nom “Presidente Tarradellas” i ja han expiat tots els seus pecats, tota la seva catalanofòbia estratègica. Exemplar, oi? I trampós també. Com es pot tenir tanta barra? Justament el que necessita Catalunya és una escola bilingüe a Madrid i, ja posats, que la senyera onegi al costat de la bandera madrilenya a la Puerta del Sol, no?

Catalunya seguirà essent bilingüe almenys fins al segle XXII o XXIII, tal com van les coses. El castellà/espanyol no és només la llengua franca per entendre’ns tots els habitants de la pell de brau. Es també una llengua catalana. Posem que la segona, en el pla sentimental i identitari. Però tan nostra com el català des de fa segles (no precisament des del 1714), perquè ja forma part també de la identitat i l’ànima de Catalunya: no és un virus aliè, no és una infecció ni un càncer. El país té una ànima doble que s’expressa i es continuarà expressant en una doble llengua, més o menys bífida. L’escola bàsicament en català reequilibra les coses, permet senzillament que el català sobrevisqui en un entorn on domina clarament l’espanyol: aquesta és la raó de tot plegat. Amb l’afegit de l’exitosa promoció del català des de la immensa majoria de mitjans de comunicació públics, que creen un miratge: el país és molt més bilingüe del que sembla a TV3 o al món institucional. I amb errors com la patètica política de multes lingüístiques, que un dia d’aquests hauríem de corregir.

Muntaran una guerra civil aquesta gent del PP d’aquí a 25 anys? Pel català no crec, “derrapades” convergents al marge. Tampoc no ens deixarem. I per altres qüestions tampoc no ho aconseguiran, per molt que trepitgin tots els ulls de poll que trobin.

Senzillament, un d’aquests dies sortiran de l’armari, es treuran la carota i es presentaran com el que realment són: pura ultradreta homologable a escala europea i nordamericana.

Ja s’aniran posant al seu lloc, ja anirem fent la pesada i llarga digestió del verinós menú polític i social que intenten injectar a les venes d’Espanya. Es una qüestió d’estómac i de resistència. Països com Espanya, que ha resistit amb relativa bona salut tantes animalades en els darrers segles, o com Catalunya, que no ha perdut la seva ànima malgrat els intents de lobotomitzar-la, tenen recursos suficients i àcids estomacals prou agressius com per digerir i processar, amb no pocs mals de ventre, aquesta fètida manera de fer política.

Tard o d’hora, profundament alleujats, acabarem tibant de la cadena.

Carnet de moro

"D’una part, Mohamed X i de l’altra part el Regne d’Espanya, firmen aquest contracte pel qual l’esmentat immigrant es compromet a no fer pudor i dutxar-se cada dia; no deixar les sabates al repla de l’escala; cuinar sense espècies per no molestar el veinat; a ensinistrar-se en l’ús correcte i freqüent del bidet; a treballar com un negre per tirar endavant la pàtria i els bons negocis dels compatriotes; a tractar la seva dona com ho faria un español de bien; no posar-se malalt i en tot cas no anar a urgències a no ser que s’estigui dessagnant; i sobretot, sobretot, parlar amb pulcritud la patriòtica llengua de Cervantes, aprendre a xiular la música de l’himne i emocionar-se profundament cada vegada que vegi la bandera. I si visqués en alguna d’aquestes províncies desafectes, com la catalana, es compromet a parlar els primitius dialectes aborígens anomenats àrab i català exclusivament a la intimitat de la seva llar. Finalment, en Mohamed X es compromet en tot cas a mirar de ser el més invisible que pugui i a no emprenyar massa”. Què tal una cosa així? Hauran pensat ja en com redactar-lo? Necessiten idees? Groucho Marx i la "parte contratante de la primera parte" podrien ser un bon punt de partida...

Un contracte amb els immigrants? Aquesta és una idea immigrant: el copyright és de monsieur Sarkozy. A l’Artur Mas també li agradava, això de repartir carnets de català de segona. Més aviat eren “carnets de moro”, el que volia repartir, ja que no pot fer DNIs de catalans de primera. Jugar amb la immigració és una gran temptació per a la dreta quan planteja campanyes electorals a la desesperada. Tot i que, tampoc no ens passem, posar al mateix sac CiU i PP no és just: diguem que els dos sacs els podríem posar l’un al costat de l’altre. Ara Rajoy aprofita sense manies per posar la qüestió de la immigració al centre de la campanya. "Más madera que es la guerra", per no sortir del món dels germans Marx…

Tot (s’hi val) per la pàtria. Mig en broma (el contracte sobre higiene l’haurien de firmar també molts compatriotes) mig seriosament (quina llengua haurien d’aprendre?) està començant a passar una cosa tan interessant, inevitable com perillosa: si es pot jugar amb les mentides d’Estat, el trencament d’Espanya o amb la persecució al catolicisme, encara em sorprèn que hagin trigat tant a fer servir la immigració com a arma electoral de destrucció massiva. Ara han descobert un nou filó, i l'explotaran fins que ens facin vomitar a tots.

Contracte? Una vegada els obrim la porta (millor ordenadament, d’acord) ja tenen un contracte els que arriben de fora i els que han nascut aquí. Es diu Constitució, on estan claríssims els drets i deures. Alguns no els respectem ni els indígenes, com la igualtat entre sexes, però això no treu que els hauríem d’exigir amb més rigor als immigrants. I als d’aquí també, és clar.

Liberté, égalité, fraternité. La igualtat radical és la solució. Perquè, ja posats a importar coses de França, si els del PP no fossin els hereus de l’Espanya negra i absolutista de Fernando VII i el “vivan las cadenas”, haurien llegit en algun lloc –en francès, sí, però s’entén perfectament- que els pilars de la revolució francesa són només tres, encara que a vegades se’ls passin per l’engonal de monsieur Sarkozy o monsieur Le Pen: llibertat, igualtat, fraternitat. Mira que n’és de senzilla la recepta: serveix per a moros i cristians, per a catalans i espanyols, per als eqüatorians, per als kosovars, per als homes i les dones, per als ateus i els de missa, per als gays i els heteros... Sembla d’esquerres, però no n’és gens ni mica: el problema és que la dreta espanyola (en la qual cal incloure la delegació espanyola de l’església romana) no ha volgut mai ciutadans, sinó súbdits, esclaus i fidels. En aquesta vida i en l’altra. I com més babaus i narcotitzats amb el nacionalisme més primari i la missa en llatí i d’esquenes, acollonits amb la idea de passar-se tota l’eternitat a l’infern, millor.

Un parlament de nyigui-nyogui

Montilla farà com si no se n’hagués adonat que els seus socis d’ERC li han fet el salt al Parlament. Aquí no ha passat res: una “canita al aire”, una mica de "gustillo pa'l body" i sant tornem-hi. Nadal anuncia que de tocar el traçat de l’AVE ni parlar-ne, perquè aquí no ha canviat res malgrat la contundent resolució del Parlament: 84-49. I tothom tan content. CiU ha aconseguit fer-li la traveta al tripartit, ERC s’ha quedat a gust votant per lliure, el PP (em nego a escriure PPC, no cal enfotre-se'n de la gent) fa veure que no ha governat mai aquest país i el PSC i els socis d’ICV van tirant endavant a tranques i barranques, amb penes i treballs, amb cara de pòquer. Tothom sap que la votació del Parlament no serveix per a res, només per tocar una mica els nassos a ZP, Montilla i Hereu: una mica de sarau de cara a la galeria, sense fer massa trencadissa i sobretot sense posar traves de veritat a l’AVE, perquè la societat catalana els engegaria a tots plegats a fer punyetes. No hi ha res com jugar a espantar la gent, acollonir-la amb els perills dels túnels i anunciar l’enderroc imminent de la Sagrada Família, un nyap monumental del qual Gaudí se n’avergonyiria. Política de vol ras i low cost, de titular fast-food. Magnífic panorama, el del nostre Parlament de nyigui-nyogui. Quin “teiatru” de tan poca categoria i tan poca dignitat democràtica. I encara hi ha qui es pregunta per què la gent s’abstén... No és prou evident la resposta?

El desert català

Érem un oasi i ara som un desert. Efectivament, d’on no n’hi ha, no en raja. Ni del cel ni del país. Es van complint els pitjors escenaris possibles pel que fa a la manca d’aigua, malgrat que hi ha qui ho ha fet bé i qui segurament ho fa més aviat malament o fatal i podria aprofitar millor els recursos, com el sector agrícola, que no deixa de ser el que consumeix el 60-70% de l’aigua. Algú ha vist mai un anunci recomanant als pagesos que estalviin aigua? Servidor no. En canvi, ja tinc una col.lecció de filtres per posar a totes les aixetes de casa i encara me’n sobren. I sé de gent que no gosa tibar de la cadena del wàter, o que fa cas dels consells de tancar l’aigua quan es renten les dents o s’afaiten i coses folclòriques per l’estil. El consum –l’humà, especialment- no sembla el problema. El problema (que es veia a venir fa anys i panys) és la manca de pluja, i això no ho resolem ni important indis apatxes que perquè ens ballin les seves danses al Pirineu.

Així és com comencem a entrar en una etapa impensable fa quatre dies. Les restriccions d’aigua deixen de ser una paranoia per començar a esdevenir una realitat.

Quants anys fa que els governs responsables, el central i l’autonòmic, s’han adonat que plovia cada vegada menys? Ni dos ni tres ni quatre anys. Molts. Massa. I així estem. Fa temps al.lucinàvem quan ens parlaven de portar aigua del Roine, projecte faraònic, sens dubte, però no gaire diferent conceptualment del que representa importar electricitat de França: sobiranisme respecte a Espanya sí, faltaria més, però no sembla que hi hagi manies per posar-nos en mans dels francesos en altres camps... També al.lucinàvem quan algun escriptor il.luminat proposava plantes industrials per aprofitar l’aigua del mar. I tants i tants invents del TBO que al final han acabat desats en algun calaix.

Ni idea de quina és la solució sensata. Però tot i que en els darrers temps s’estan construint a tota màquina estacions dessalinitzadores, anem tard. Haver de portar aigua en vaixell des d’Almeria (hi plou menys que aquí, però “fabriquen” aigua) és un èxit històric, sí, senyor. Jo no tinc manies per la procedència de l’aigua, però em deprimeix el caràcter patètic d’aquesta mena d’expedicions. Una vegada més, complerta ja la crònica d’una sequera anunciada, el país fa fallida en una cosa essencial. Va fallar fa anys, i ara paguem els plats trencats i els pantans buits mentre construíem la pàtria, jugàvem a nines al Majestic i a la capital del regne i no hi havia temps (ni diners, però això sempre és culpa de Madrid, només faltaria) per construir una cosa molt més d’estar per casa, un país que funcionés. Estem pagant senzillament les factures endarrerides, que van vencent: electricitat, carreteres, trens, aigua... I ja no ens queda aigua ni per fer bullir l’olla.

Ara correm-hi tots i ja no importa massa de qui va ser la culpa que fa anys, força anys, ni que no hi hagués la suficient previsió (anava a escriure el suficient “patriotisme”, però deixem-ho estar) per preparar-nos seriosament per a una etapa que amb sort serà incòmoda, si és que no acaba essent patètica o fins i tot dramàtica. Ara que hi penso, no sé jo si hi haurà gaires països avançats que pateixin restriccions d’aigua... I aquí estem, passant retriccions com si fóssim a la península aràbiga... Com ho deien, allò? La feina ben feta no té fronteres? Catalunya, un dels motors d’Europa?

Amb les llàgrimes que vessem (algunes de riure, la majoria de pena) podríem omplir els pantans...

Doble frontissa, doble ànima

Per ser una cosa de veritat cal saber si el dia que deixis de ser-ne sabràs ser un/a “ex”. Aquesta és una de les claus del poder polític en una democràcia i de l’empremta personal en la petita o gran història que t’ha tocat escriure. En el destí d’un/a president/a de govern hi ha l’embrió d’un/a ex president/a, a qui li correspòn no esdevenir una figura decorativa de porcellana, però sí un referent a l’alçada del paper que els ciutadans li van atribuir. Aquest país nostre (l’Espanya plural amb la contradictòria Catalunya-nació a dins) no sap què fer-ne dels “ex”: a vegades els deixa tirats pel camí, d’altres els aprofita com a veus autoritzades, els vol de botafumeiros electorals però no de mosques colloneres, els desa a la vitrina de les figuretes de Lladró...

Maragall vs Pujol. Les memòries polítiques (un gènere amb poca tradició per aquestes terres) són un dels millors llegats que poden deixar des d’aquesta mena de llimb social i polític, quan parteixen d’un compromís de sinceritat, veracitat i joc net: han de saber passar de fer història a escriure la història, a deixar claus per llegir i entendre el passat i trobar camins per al futur. Pujol pertany a aquest gènere de polítics que saben sortir del circuit i actuar com a venerables avis de la tribu, Maragall no.

Dobles ànimes. El PSC que el va portar al poder és el mateix, exactament el mateix, que ara sosté Montilla. Té la mateixa doble ànima, les mateixes contradiccions històriques que han fet possible que sigui una de les dues frontisses polítiques (n’hi ha d’altres, i poderoses, a altres camps) que aguanten una sòlida però agitada i diversa espanyolitat entesa a la catalana. L’altra frontissa política és, o era, CiU, amb doble cara i doble ànima. Les dues forces tenen a dins dinàmiques que a vegades les porten a derrapar cap a la gran decisió, la del tot o res, la del blanc o negre, però en el seu codi genètic hi ha la mateixa doble ànima, expressada de forma diferent i des de punts de partida i ideologies distants. La boira d’aquests anys espessos i enganxosos s’anirà difuminant quan recuperem la visió del mig i llarg termini, si és que algun dia la caverna espanyola s’asserena: la clau de l’esquerda d’Espanya la tenen ells, només d’ells depèn engegar-ho tot a fer punyetes i forçar definitivament les contradiccions en les que la immensa majoria de la societat catalana es mou. Aquí, si ens deixen, anem fent amb les frontisses...

Vot en blanc. La darrera maragallada, la del nou partit i la de recomanar el vot en blanc, no forma part d’aquest paisatge de frontisses polítiques en el qual ell va ser decisiu, sinó de l’atac de banyes: demano el vot pel meu partit mentre jo sigui la cara del cartell electoral, el partit sóc jo i sense mi no va enlloc. No són aquests temps d’entusiasmes ni eufòries, sinó més aviat per anar fent a poc a poc i amb bona lletra, procurant no prendre mal i aixecant sovint la vista cap a horitzons més estimulants: un ex president hauria d’acompanyar el país en aquest camí i no contribuir a la cerimònia de la confusió. Sense grans festes les coses van posant-se al seu lloc, els trens s’apropen a tranques i barranques, alguns forats clamorosos es van omplint, les tensions amb l’eix sensat madrileny (l’altre no val la pena) donen alguns fruits no espectaculars però sí interessants. El mapa va canviant, adquireix nous colors: ni rosa ni negre. El panorama no és per a optimismes excessius, però tampoc per tirar-se al tren. I molt menys per passar de tot votant en blanc.

L'abat Astèrix

Suposo que hi deu haver uns quants milers de catòlics molt desemparats, a Catalunya i la resta d’Espanya. Persones que practiquen amb convicció la seva religió, que creuen que el profeta Jeshua era fill de Déu realment i que va venir per guiar-nos cap a un món millor, més just, a través del seu missatge d’amor, de puresa, de perdó. Aquests catòlics de bona fe han de sentir-se molt sols.

Hi ha milions de catòlics nominals que no s’esborren de la base de dades per mandra, perquè ho posen tan difícil que no val la pena, perquè ni se’ls ha acudit, perquè les tradicions encara pesen força... Però a la pràctica, és com si fossin d’una altra església. No se senten en absolut representats ni es pensen deixar dirigir per aquesta colla de talibans catòlics que s’han erigit en suposats guies espirituals de les Espanyes, bisbes i cardenals que en un altre temps estarien beneint amb entusiasme les fogueres i les sales de tortures de la inquisició.

Dintre del catolicisme, clar, no són quatre gats tampoc els que aplaudeixen la cada vegada més descarada croada integrista en la que s’ha embarcat la delegació espanyola de l’església romana. Que inclou a la catalana, és clar, encara que sense fer tant soroll i una mica més de delicadesa en les formes. Senten nostàlgia no declarada d’aquells temps de “por el imperio hacia Dios” i barregen l’imperialisme espanyol, el radicalisme religiós, l’avortament, l’odi al que representa Zapatero, l’alliberament de la dona, el divorci i el que faci falta: van remenant cada dia un caldo espès i pudent amb el qual alimenten el seu creixent fanatisme. Aquests talibans catòlics del segle XXI no se senten sols ni desorientats: compten amb la benedicció del papa de Roma, dels bisbes i cardenals i de tota la colla de cardenals i aspirants a papes negres d’un estrambòtic i potent sector dels mitjans de comunicació espanyols.

Els primers, els catòlics de bona fe, els que canten en el seu cor les benaurances, els que guarden el missatge d’aquell profeta jueu que va fer fora els mercaders del temple i que ara fotria al carrer, al bell mig de la plaça de sant Pere del Vaticà a tota la jerarquia romana, estan molt sols. Només algú, molt de tant en tant i amb tota mena de precaucions, gosa portar la contrària als nous inquisidors i manipuladors. Algun teòleg esquerranós, algun Pujol nostàlgic del papa Montini... i ara el petit i gran abat de Montserrat, que des de dalt de la muntanya envia un prudent missatge de diàleg i concòrdia. Com Astèrix i els seus gals, l’abadia resisteix envoltada de romans. Es el seu un valent exercici de dignitat religiosa i cívica, que honora la tradició de Montserrat. Però no ens enganyem. Catalonia is not different. Les paraules de l’abat són un esquitx insignificant d’aromes de Montserrat enmig del tsunami integrista que el papa Benet, antic gran inquisidor, anima des de Roma per recuperar el poder terrenal de l’església romana a Espanya, França i Itàlia.

Diuen el papa i el seus cardenals, bisbes i capellans en general que els interessen les nostres ànimes. Menteixen, i ho saben. Només els interessa l’or (els diners dels impostos, en versió moderna) i el poder (els vots, perquè de moment no tenen més remei que acceptar la democràcia). El de sempre, vaja. L’església romana simplement està tornant als seus orígens: a la sòlida barreja de les idees de Pau i les estructures de l’imperi romà, en la qual el missatge del profeta jueu era i és només un conte per entretenir el poble. Un poble que com més enganyat visqui, més es deixarà guiar per aquests bisbes diabòlics que des del primer dia han traït el seu déu i han construit el que els heretges anomenaven una “església d’imitació”. Dit en el seu llenguatge: a l’ànima de l’església romana hi habita el mateix diable que diuen combatre. Que Satanàs ens agafi confessats...