Hiperteques (2)

(29 setembre 2006) Pis a la zona olímpica, uns 619.000 euros. A la zona Eroski, uns 488.000. A la zona dels Catalans, uns 432.000. A Can Parellada, uns 300.000. Si preguntem al veí que s'acaba de vendre el pis, sovint ens quedarem amb la boca ben oberta. A Barcelona i rodalies, per l'estil. A diversos "arrondissements" de París (no cal que sigui als Champs Elysées), uns 565.000-700.000 euros. A una zona cèntrica de Copenhague, uns 450.000. A moltes grans ciutats europees, si fa o no fa trobem aquestes xifres com la cosa més normal del món. Si les convertim a les antigues pessetes, fan mal als ulls…

Pisos similars, ni fantàstics ni tronats, a indrets no especialment emblemàtics. Amb les diferències que marquen els costums nacionals: hi ha països que on és més normal llogar que comprar, o a l'inrevés. També caldria tenir en compte molts altres factors, com per exemple comparar els salaris mitjans… Millor ho deixem per a un altre dia, oi? D'entrada, sobta la tendència a igualar preus (amb totes les excepcions que es vulguin), cada vegada més a prop dels cinc o sis mil euros per metre quadrat: un quilo, un metre. Per acabar de plantejar la reflexió, demanem uns calerons al banc o caixa i ens condemnem a "còmodes" pagaments mensuals al llarg de 30, 40 o 50 anys… De manera que amb una mica de sort pagarem dues o tres vegades el preu del pis. I ja podem fer com si fóssim els propietaris del nostre pis: ens deixen disposar de les claus, pintar-lo, moblar-lo, viure-hi. Però em temo que diem amb massa alegria que és "nostre", quan ens queden per pagar 468 mensualitats de 1.500 euros de res.

Ens venen una gran mentida. El vell somni de la propietat (per no parlar de "la caseta i l'hortet", ens sona?) s'ha convertit en un succedani de lloguer a llarg termini, de per vida. La bogeria dels preus immobiliaris i la pujada de les hipoteques (quina ironia, aviat haurem de començar a anomenar-les "hiperteques"…) ens haurien de fer pensar. Potser ho fem, però no té remei: estem embolicats en una roda sense fi i sense sortida. Alguns pronostiquen una patacada col.lectiva, i com tots els profetes apocalíptics, un dia potser tindran raó. Al temps. A algunes ciutats -Terrassa destaca especialment- es fa un gran esforç en habitatge de promoció pública, sens dubte. Però de moment la roda no s'atura. El mercat funciona a tota màquina, treu fum. Com a molt, redueix els metres dels pisos nous, perquè la factura sigui més digerible. O s'estén com una taca d'oli cada vegada més lluny de la regió metropolitana, amb la qual cosa anima el cercle viciós del trànsit, la contaminació, la saturació de les carreteres… Massa gent treballa per tenir un lloc on viure (els que s'ho poden pagar, clar), més que per viure.

No té cap sentit.

Menys encara que el motor econòmic d'una societat sigui un sector que no aporta gaire cosa al progrés col.lectiu. Ja ens ho trobarem, segur.


Per als lectors del Diari de Terrassa: Si voleu obrir o continuar el diàleg sobre aquest o altres temes, aneu/veniu/quedeu-vos/torneu aquí... Per cert, ja sé que sóc lleig, però tant com a la foto del diari d'avui, doncs no, la veritat... ja demanaré que la canviin. Sense fer cap passada pel photoshop, no patiu, aquesta mena de Lourdes virtual: massa feina...