Dissabte s'inaugurava la (nova) plaça Lluís Companys. No és un extraordinari exercici de disseny, però ha quedat "resultona", colorista, espaiosa. L'/els arquitecte/s (i els veïns que hi han participat força) havien posat uns petits talussos inclinats amb mates de romaní. Ja creixeran, pensàvem dissabte, sota un sol d'estiu. I després de les pluges d'aquests dies, l'aigua s'ha endut el romaní i la terra, la seva força ho ha fet malbé i ens ha regalat la visió de l'espai encara fràgil de les coses tot just estrenades. Es com la primera "rascada" d'un cotxe nou, la primera taca que cau damunt d'aquella camisa que tant ens agradava: es trenca alguna cosa d'aquella perfecció inicial. Petits desastres quotidians que ens recorden la fragilitat de les coses, la nostra pròpia. Diu una amiga que els jardiners han vingut ja a plantar noves mates de romaní i reconstruir el talús de terra. Però el jardí ja no és el que era: ja és de segona mà. Com gairebé tot, com nosaltres. Les tempestes vibrants, carregades d'electricitat, de les dues darreres nits, ens han deixat una simple, vella lliçó. La plaça ja no és nova, s'ha començat a gastar. Es més viva, més viscuda. I en algun lloc potser ara mateix neix el nen o la nena que d'aquí a uns anys farà una nova plaça al mateix indret i veurà poc després, amb la mateixa sorpresa, potser amb resignació o ràbia o qui sap si amb saviesa, que la plaça somiada obre pas de sobte a la plaça real, la que es gasta,la que es fa malbé, la que s'embruta. La que es viu. La que un dia es deixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada