Tic-tac

Ja el trobàvem a faltar. Catalunya no era el mateix sense ell: quin avorriment, en Montilla governant a base de til.la i colzes, guanyant-se mica a mica la confiança i el respecte de la societat catalana, procurant que el govern no grinyoli… Ens faltava ell, perdut fa uns mesos en la redacció de les seves memòries: un llibre amb morbo, que promet més d’un i de dos disgustos, segur. Des de Roma, Maragall comença a situar-se en la història, a ajustar el seu paper. I una de dues: o el cos li demana marxa o acaba de descobrir la sopa d’all. Diu ni més ni menys que el nou Estatut no ha valgut la pena. I que ja posats, hagués estat millor començar per reformar la Constitució per fer realitat el somni (i mite maragallià) del federalisme asimètric: una Espanya federal amb unes quantes comunitats autònomes i tres nacionalitats que se senten nacions històriques. Que no és ben bé el mateix que el somni del catalanisme conservador, però s'hi assembla. Maragall ens serveix un dolç exercici de primavera romana suaument autocrítica. Després de fer política, és hora de fer història, de deixar escrites unes quantes pàgines de l’enciclopèdia/wikipedia del catalanisme. Passar a la història com a promotor del vodevil de l’Estatut no és massa estimulant. Millor situar-se per damunt del bé i del mal, en els terrenys legendaris del federalisme assimètric. No és que li falti raó, a Maragall. Certament, la Constitució espanyola és un mecanisme força rodó, ple de candaus que asseguren la indissoluble unitat d’Espanya, amb el camuflatge d’aquell bonic tòpic democràtic: aquí es pot defensar qualsevol idea, fins i tot l’independentisme. Defensar-la, sí, clar. Portar-la a la pràctica, ni de conya: no hi ha manera. No sóc independentista, però tampoc no m’agrada que m’aixequin la camisa. La Constitució espanyola deixa fins i tot poc marge per a l’actual Estatut, per moltes filigranes jurídiques i literàries que fem. Per altra banda, Catalunya no busca anar molt més enllà de l’actual statu quo, i la resta d’Espanya tampoc no està disposada a obrir joc: ja fa anys que els límits estan posats i marcats. L’actual Estatut no era el camí ni la solució (tot i reconeixent que l’anterior se’ns havia quedat petit) i ha esdevingut des del primer dia més aviat el problema: vivim sobre una bomba de rellotgeria que fa tic-tac, tic-tac… Ja falta menys per al proper espectacle pirotècnic...