Onanisme teològic

La masturbació no és una pràctica insòlita entre els clergues. Ja se sap, la carn és dèbil… Però aquesta pràctica de plaers onanístics i solitaris entre sotanes pot arribar a la seva sublimació través de la teologia. Una activitat (és per dir-ne alguna cosa, ja que seria massa fort anomenar-la ciència) que deriva fàcilment cap a la ciència ficció. Amb la diferència que mentre ningú no ens obliga a creure en els klingon de Star Trek, per exemple, els sacerdots (tutti quanti) creuen que el seu déu (tutti quanti) els ha donat permís per fer combregar la plebs amb rodes de molí. Palles mentals, vaja, convertides en dogma.

Fa uns 1.500 anys, sant Agustí, un dels anomenats “pares de l’Església”, es va inventar el llimb. Agustí va ser home de bragueta fàcil fins als trenta-dos anys (en va viure quaranta més), quan de sobte se’n va adonar que la concupiscència i la luxúria no li portarien res de bo i es va dedicar intensament a salvar la seva ànima a través de l’onanisme teològic i la denigració constant de les dones. Un gran sant, efectivament. Aquest home es va treure de la màniga, se suposa que en un moment de sublimació de les seves passions carnals, el llimb. El lloc on anaven fins fa dos dies les ànimes dels nens no batejats. Condemnats tota l’eternitat a romandre privats de la visió de Déu, però sense patir, que l’Església romana és sempre compassiva: no podien patir, ja que no havien conegut Déu i no en tenien ni idea del que s’estaven perdent. Vaja, que el llimb era una mena de ludoteca eterna…

Ara les ànimes dels nens no batejats van directament al paradís. La Congregació per a la Defensa de la Fe (és a dir, la Santa Inquisició de tota la vida) diu ara que “hi ha serioses raons teològiques” que indiquen que aquestes ànimes innocents tenen llum verda per anar al cel sense més tràmits. L’actual bisbe de Roma i papa de l’Església romana, Benet XVI, en els seus temps d’inquisidor ja va tenir clar que això del llimb era només una hipòtesi teològica: quinze segles d’onanisme teològic no donaven ja per a més. El tema els preocupava: estan convençuts que Déu, en el cas que existeixi, només deixa entrar al paradís als que porten el certificat de bateig expedit per l’església romana… I a més, se’n van adonar, en la seva infinita misericòrdia, que hi ha cada vegada més nens no batejats i que això del llimb semblava un càstig per a les ànimes dels fetus avortats… I vinga, dit i fet, un bon dia el llimb ja no existeix..

Ara només falta que en un temps raonable (posem uns mil anys més, sense presses) reconeguin que també es van inventar el purgatori i finalment (no els pressionem, per a això encara els caldrà més temps, perquè ha estat i és encara l’eina fonamental per acollonir els creients) un bon dia, quan la humanitat hagi colonitzat Mart i tingui delegacions fora del sistema solar, l’església de Roma enviarà un comunicat a totes les galàxies reconeixent que sí, que aquell tal Pau, l’autèntic fundador del cristianisme, i els seus successors també es van inventar l’infern. De bona fe, clar. Ja se sap. El llimb, el purgatori i l’infern eren només hipòtesis teològiques... I qui dia passa, segle empeny…


* * *

Onanismo teológico

La masturbación no es una práctica insólita entre los clérigos. Ya se sabe, la carne es débil... Pero esta práctica discreta, entre sotanas, de placeres onanísticos y solitarios puede alcanzar su sublimación a través de la teología. Una actividad que deriva fácilmente hacia la ciencia-ficción. Con la diferencia que nadie nos obliga a creer en los klingon de Star Trek, por ejemplo, mientras que los sacerdotes (tutti quanti) creen que su dios (tutti quanti) les ha dado permiso para hacer comulgar a la plebe con ruedas de molino. Pajas mentales, vaya, convertidas en dogma.

Hace unos 1.500 años, san Agustín, uno de los llamados "padres de la Iglesia", se inventó el limbo. Agustín fue hombre de bragueta fácil hasta los treinta y dos años (vivió cuarenta más), cuando de repente se dio cuenta de que la concupiscencia y la lujuria no le traerían nada bueno y se entregó a salvar su alma a través del onanismo teológico y la denigración constante de las mujeres. Un gran santo, efectivamente. Este hombre se sacó de la manga, se supone que en un momento de sublimación de sus pasiones carnales, el limbo. El sitio adonde iban hasta hace dos días las almas de los niños no bautizados. Condenados toda la eternidad a permanecer privados de la visión de Dios, pero sin sufrir, que la Iglesia romana es siempre compasiva: no había dolor para ellos, ya que no habían conocido a Dios y no tenían ni idea del que se estaban perdiendo. Dicho de otra manera: el limbo era una especie de ludoteca eterna ...

Desde ahora las almas de los niños no bautizados van directamente al paraíso. La Congregación para la Defensa de la Fe (es decir, la Santa Inquisición de toda la vida) dice ahora que "hay serias razones teológicas" que indican que estas almas inocentes tienen luz verde para ir al cielo sin más trámites. El actual obispo de Roma y papa de la Iglesia romana, Benedicto XVI, en sus tiempos de inquisidor ya tuvo claro que eso del limbo era sólo una hipótesis teológica: quince siglos de onanismo teológico quedaban atrás. El tema les preocupaba seriamente: están convencidos que Dios, en caso de que exista, sólo deja entrar en el paraíso en los que traen consigo el certificado de bautizo expedido por la iglesia romana... Y teniendo en cuenta que hay cada vez más niños no bautizados y que además, eso del limbo parecía un castigo para las almas de los fetos abortados, en su infinita misericordia llegaron a la conclusión de que el limbo sencillamente no existe.

Ahora sólo falta que en un tiempo razonable (pongamos unos mil años más, sin prisas) reconozcan que también se inventaron el purgatorio y finalmente (no los presionemos, para eso todavía les hará falta más tiempo, porque ha sido y es todavía la herramienta fundamental para acojonar a los creyentes) un buen día, cuando la humanidad haya colonizado Marte y tenga delegaciones fuera del sistema solar, la iglesia de Roma enviará un comunicado a todas las galaxias reconociendo que sí, que un tal Pablo, el auténtico fundador del cristianismo, y sus sucesores también se inventaron el infierno. De buena fe, claro. Ya se sabe. El limbo, el purgatorio y el infierno eran sólo hipótesis teológicas ... Y aquí paz y después gloria.