Aurora de tardor

(30 setembre 2006) Cel de matinada, primera setmana de la tardor. No és com la sèrie de la catedral de Rouen, de Monet... però aniré penjant durant una temporada algunes imatges de la xemeneia de la Bòbila Almirall. Per a mi, els dos edificis/monuments/símbols més espectaculars de la ciutat són aquesta xemeneia amb una bellíssima, insòlita, escala en espiral i la Masia Freixa.

Si a més, volem fixar l'essència de la ciutat en un grapat d'icones, la "short list" per a mi seria: la xemeneia de la Bòbila Almirall, el vapor del MNACTEC, la Masia Freixa, les esglésies de Sant Pere, Vallparadís i la silueta de Sant Llorenç.

Aquestes imatges expliquen Terrassa.

Hiperteques (2)

(29 setembre 2006) Pis a la zona olímpica, uns 619.000 euros. A la zona Eroski, uns 488.000. A la zona dels Catalans, uns 432.000. A Can Parellada, uns 300.000. Si preguntem al veí que s'acaba de vendre el pis, sovint ens quedarem amb la boca ben oberta. A Barcelona i rodalies, per l'estil. A diversos "arrondissements" de París (no cal que sigui als Champs Elysées), uns 565.000-700.000 euros. A una zona cèntrica de Copenhague, uns 450.000. A moltes grans ciutats europees, si fa o no fa trobem aquestes xifres com la cosa més normal del món. Si les convertim a les antigues pessetes, fan mal als ulls…

Pisos similars, ni fantàstics ni tronats, a indrets no especialment emblemàtics. Amb les diferències que marquen els costums nacionals: hi ha països que on és més normal llogar que comprar, o a l'inrevés. També caldria tenir en compte molts altres factors, com per exemple comparar els salaris mitjans… Millor ho deixem per a un altre dia, oi? D'entrada, sobta la tendència a igualar preus (amb totes les excepcions que es vulguin), cada vegada més a prop dels cinc o sis mil euros per metre quadrat: un quilo, un metre. Per acabar de plantejar la reflexió, demanem uns calerons al banc o caixa i ens condemnem a "còmodes" pagaments mensuals al llarg de 30, 40 o 50 anys… De manera que amb una mica de sort pagarem dues o tres vegades el preu del pis. I ja podem fer com si fóssim els propietaris del nostre pis: ens deixen disposar de les claus, pintar-lo, moblar-lo, viure-hi. Però em temo que diem amb massa alegria que és "nostre", quan ens queden per pagar 468 mensualitats de 1.500 euros de res.

Ens venen una gran mentida. El vell somni de la propietat (per no parlar de "la caseta i l'hortet", ens sona?) s'ha convertit en un succedani de lloguer a llarg termini, de per vida. La bogeria dels preus immobiliaris i la pujada de les hipoteques (quina ironia, aviat haurem de començar a anomenar-les "hiperteques"…) ens haurien de fer pensar. Potser ho fem, però no té remei: estem embolicats en una roda sense fi i sense sortida. Alguns pronostiquen una patacada col.lectiva, i com tots els profetes apocalíptics, un dia potser tindran raó. Al temps. A algunes ciutats -Terrassa destaca especialment- es fa un gran esforç en habitatge de promoció pública, sens dubte. Però de moment la roda no s'atura. El mercat funciona a tota màquina, treu fum. Com a molt, redueix els metres dels pisos nous, perquè la factura sigui més digerible. O s'estén com una taca d'oli cada vegada més lluny de la regió metropolitana, amb la qual cosa anima el cercle viciós del trànsit, la contaminació, la saturació de les carreteres… Massa gent treballa per tenir un lloc on viure (els que s'ho poden pagar, clar), més que per viure.

No té cap sentit.

Menys encara que el motor econòmic d'una societat sigui un sector que no aporta gaire cosa al progrés col.lectiu. Ja ens ho trobarem, segur.


Per als lectors del Diari de Terrassa: Si voleu obrir o continuar el diàleg sobre aquest o altres temes, aneu/veniu/quedeu-vos/torneu aquí... Per cert, ja sé que sóc lleig, però tant com a la foto del diari d'avui, doncs no, la veritat... ja demanaré que la canviin. Sense fer cap passada pel photoshop, no patiu, aquesta mena de Lourdes virtual: massa feina...

Hiperteques

(28 setembre 2006) Us heu adonat quant de temps fa que els diaris valen el mateix, un euro? Sí, gairebé dos els diumenges, o els dissabtes en el cas del Diari de Terrassa, però et venen un munt de paper, un munt d'informació, de temes… Si voleu llegir l'article del dia ("Hiperteques") haureu de gastar-vos un euro i comprar el diari… Demà divendres el penjaré al blog. No espero, però, que es disparin les vendes…

Us proposo algunes navegacions complementàries:

Notícies alarmants (vés a saber…)
http://www.elconfidencial.com/noticias/noticia.asp?id=17513&edicion=27/09/2006&pass=

Per aclarir conceptes (és una mina, això de les "monografías.com", igual que la wikipèdia, un dels més extraordinaris invents que ens ha portat internet, www.wikipedia.org)
http://www.monografias.com/trabajos22/hipotecas/hipotecas.shtml

Si voleu fer quatre números, més vermells que negres:
http://www.hipotecas.com/Solicitud/simuladores/cuotas.asp?origen=H&p8=cuotas

Per saber algunes coses més sobre això de l'euribor…
http://www.hipotecas-100.es/euribor.cfm

(Deixo el blog actualitzat al vespre de dimecres: avui dijous no podré… El tracte era un article diari, i vaig complint, amb penes i treballs…)

L'Estat compleix

(27 setembre 2006) Menys peatge, més Quart Cinturó i més trens: els pressupostos de l'Estat per a 2007 ens porten bones notícies als terrassencs.

L'Estat envia una pluja de milions a Catalunya. Com el manà que queia des de les mans de Yahveh sobre els hebreus que donaven voltes perduts pel Sinaí. El calendari electoral hi ajuda, no cal dir-ho: ja som grandets... Tanmateix, conyes a part, no hi veig cap inconvenient: el sistema és aquest, les eleccions són per a això, per a comprometre's, demostrar, passar comptes, proposar… Hi ha un increment molt remarcable d'inversions. Ja era hora. Gràcies al nou Estatut, sens dubte, però també a la sintonia entre els governs català i espanyol, sense oblidar el govern Zapatero ha injectat molt aire fresc en el vell i enviciat debat "centre versus perifèria". No per art de màgia, sinó perquè és una de les claus de la confiança majoritària de la qual n'és dipositari temporalment (i que duri). I això es nota no només en el famós tarannà: quan es converteix a pressupostos és que anem per bon camí.

L'Estat compleix, envia un missatge clar a la gent que creiem que l'Estat és de tots, catalans inclosos, no només quan es tracta d'hissar banderes i lapidar pecadors amb gruixuts exemplars de la Constitució, sinó sobretot quan parlem de pressupostos, d'inversions, d'infraestructures, de serveis, de necessitats. Aquesta mena d'Estat és el que es guanya el compromís i la lleialtat dels seus ciutadans, el que ajuda a mantenir unida Espanya com a projecte i realitat comuna i allunya la sensació d'orfes que massa sovint hem tingut.

A Terrassa sembla de moment que les grans novetats corresponen exclusivament al terreny de les comunicacions, cosa que està molt bé. Feia falta. I encara cal més esforç en aquest sentit. (Si voleu, podeu veure el post del dilluns, dia 25). Arriba per fi una rebaixa molt significativa del peatge de Les Fonts a partir de gener de 2007 i una nova inversió de 31 milions en el tram del Quart Cinturó d'Abrera a Terrassa. Hem de suposar, per altra banda, que els 250 milions d'euros més que aniran a parar a construir nous trens de rodalies de Renfe també ens beneficiaran directament, així com una partida de 30,5 milions per a infraestructures de la xarxa de rodalies. Tindrem més i millors trens, segur que hi ha moltíssims terrassencs que ho notaran a diari.

Es un bon principi de retorn i redistribució del que aportem a la caixa comuna del país. Caldrà, però, insistir més en la mateixa línia. Es a dir: distribuir amb més justícia, equilibradament, els diners de tots. Així es construeix, també a Terrassa i des de Terrassa, una Espanya més nostra.

L'institut digital

(Avui un "post" curtet, que no vaig sobrat de temps…).

(26 setembre 2006) Comencem per una proposta. Amb un sol click us proposo anar a www.xtec.es/centres/a8045011/. Es la porta d'entrada de l'IES Torre del Palau, de Terrassa. Hi trobareu les coses habituals a qualsevol web i molta informació sobre les activitats de l'escola, la coral, temes pedagògics… però també un interessant i amplissim treball sobre "El llenguatge dels SMS", una àmplia col.lecció de blogs d'alumnes (no tots gaire actualitzats…), galeries d'art digital… No hi falten, és clar, els relats sobre "què he fet a les vacances", un clàssic del món escolar: canvien els temps, passem de la llibreta i el llapis a internet, del guix i la pissarra a les pantalles tàctils, però aquest sub-gènere té una llarga vida per davant…

Fa temps que m'hi fixo i trobo molt meritori l'esforç que fan des d'aquest institut per explorar les possibilitats de les noves tecnologies, d'internet, del llenguatge audiovisual… Es tota una aposta per estar al dia de tot el que passa en la nova i encara vacil.lant "societat digital", i per fer-ho des d'una escola pública: no ens hauria de sorprendre, no hauria de ser un fet destacable, però mentre que a l'escola privada "el valor se le supone", la pública em temo que ho ha de demostrar… I aquesta ho fa.

Un dels camps que m'interessa explorar en aquest blog és precisament la societat virtual que es va configurant a l'altra banda de la pantalla dels nostres ordinadors, la societat dels bits, els blogs, els links, els pings… Miraré d'anar cercant coses interessants i les aniré posant al "blog diari". D'aquí a un temps, tindrem potser un mapa de la Terrassa digital, o potser no importi massa si Terrassa és el factor comú o no… No està clar això de les fronteres geogràfiques, a internet. Intueixo, però, que una de les fronteres digitals és (encara) la llengua. Potser per aquí hi ha alguna pista per donar-hi voltes mentre naveguem…

Quart Cinturó: sí i aviat

(25 setembre 2006) 8 de cada 10 empresaris de Terrassa/Rubí/Sant Cugat i la resta de pobles de la demarcació de la Cambra de Terrassa diuen un claríssim "sí" al Quart Cinturó. Molts troben insuficients les autopistes i carreteres de la zona. Les infraestructures els preocupen, i hauríem de mirar-nos-ho seriosament, perquè són un dels factors clau perquè les empreses siguin competitives: és a dir, perquè hi hagi més feina.
Segurament, la que més falta ens fa és el Quart Cinturó, que per fi aquest estiu s'ha anat posant en marxa amb anys d'endarreriment. Comparant la nostra xarxa de carreteres amb la d'altres zones industrials europees (el Ruhr, per exemple), en les quals tant ens agrada emmirallar-nos quan ens proclamem coses com "motor econòmic d'Europa", les conclusions són força evidents. Van en la línia del que diuen aquests empresaris vallesans. Ens cal el Quart Cinturó i ens calen algunes connexions millors entre els municipis de la zona. Carreteres i autovies ben betes, respectuoses amb el paisatge, amb l'entorn natural. I també més trens, sens dubte.
El problema de fons no són les carreteres, són els cotxes: canviem-los, fem-los menys contaminants, impulsem nous combustibles, els motors elèctrics, d'hidrògen, d'aire… Aquesta seria una estratègia molt més intel.ligent que no frenar la construcció de carreteres: repemsem l'automòbil, perquè és possible fer-ho…
Preguntem-ho per exemple als milers d'homes i dones que cada matí i cada vespre perden un munt d'hores de les seves vides fent cua a la C-58, a l'autopista dels túnels de Vallvidrera, a la Rambleta, al tercer cinturó (B-30 o com se'n digui ara)… Necessitem el 4rt Cinturó amb urgència.
Encara que en canviem el nom…

Més informació:

http://cambraterrassa.es/armari/cambraterrassa:areageneral/2/nota_21set-2.pdf

200.000 maltractadors/es

(24 setembre 2006) Gairebé tants com habitants té Terrassa. 179.123 homes i 19.432 dones estan inscrits al Registro Central para la Protección de las Víctimas de la Violencia Doméstica, creat el 2004. La meitat, per maltractaments dintre de la relació de parella. Pel que fa al registre de víctimes, també se situa al voltant dels dos-cents mil apunts, però aquí el 86% són dones, mentre que en el d'agressors el 90% són homes. Les 57 dones mortes aquest any a mans dels seus companys/marits/amants/nòvios acaben d'arrodonir un panorama tristíssim.

Si a Terrassa més o menys ens comportem com a la resta d'Espanya en aquesta matèria, i res no fa suposar que som ni molt millors ni molt pitjors, hi deu haver entre nosaltres al voltant d'un miler de conciutadans apuntats al registre de la vergonya, a la llista dels maltractadors.
I un miler de dones que passen o han passat per aquest infern també recentment.

Es possible que les cada vegada més estrictes mesures judicials i policials necessitin temps per donar fruit, per acabar de completar aquesta llista, que em temo que encara ha de créixer… En relativament pocs anys hem passat del "la maté porque era mía" a una certa comprensió implícita que arribava fins a la tolerància, després al silenci, una mica més endavant a la denúncia i al clamor davant la magnitud d'aquest drama humà. I fa poc, molt poc, que les dones maltractades són emparades, protegides i reivindicades. El sistema de prevenció falla a vegades, és clar, com en qualsevol altra matèria penal, per desgràcia. No crec que tingui massa remei. Però va funcionant.

Maltractar una dona ja no surt sempre de franc.

Després de segles d'infàmia, no és un mal balanç per als darrers 30 anys.

Elvira Lindo: el pregó(n)

(23 setembre 2006) Podem fixar-nos en els poc més de 500 manifestants que (legítimament, sí, i patèticament també) escridassaven l'escriptora Elvira Lindo per fer el pregó de les festes de la Mercè en castellà/espanyol. O en el llarg, càlid, emotiu fins i tot, aplaudiment al Saló de Cent. Són dues imatges diferents de la Catalunya d'ara.
La primera interessa sobretot als talibans furiosos de la "brunete mediàtica" i altra fauna inclassificable, entestats a enverinar-ho tot: ja tenen una prova més dels perills que pateix la llengua castellana/espanyola en aquesta genocida Catalunya que acabarà un dia trencant Espanya i el que faci falta. També interessa als nostres talibans, és clar: som un país petit però no ens falta de res, i també en tenim, d'aquests...
La segona imatge, menys dramàtica, menys espectacular, menys vendible segurament, reflecteix molt millor l'esperit de la Catalunya oberta, orgullosa de la seva identitat, conscient de que el català i el castellà són nostres, com també és nostra l'Espanya que estimem i que volem canviar perquè sigui de tots, no només patrimoni exclusiu i excloent dels profetes apocalíptics del més ranci nacionalisme espanyol. Tota una lliçó de convivència, de respecte. Tot un missatge, per a qui vulgui entendre-ho, del que és l'esperit majoritari del nostre país.
Ens interessa el que diu l'escriptora i periodista Elvira Lindo. Perquè no ens és aliena, no és estrangera. Perquè ho diu en una de les nostres llengües. De Catalunya i de Terrassa, és clar. I d'Espanya també.

Cròniques/opinions amb interessants matisos:
http://www.lavanguardia.es/gen/20060922/51284441467/noticias/unas-500-personas-se-manifiestan-ante-el-ayuntamiento-de-barcelona-a-favor-y-en-contra-de-la-lectura-del-pregon-de-la-merce-en-catalan-merce-ametller.html
http://www.estrelladigital.es/a1.asp?sec=esp&fech=23/09/2006&name=lindo
http://www.diarioiberico.com/opiniones/el-pregón-2339.html
http://www.libertaddigital.es/noticias/noticia_1276288657.html

25-S

(22 setembre 2006) Madrid té l'11-M. Nova York l'11-S. En aquest codi sinistre de les catàstrofes i les matances, a Terrassa li correspòn el 25-S. Es setembre, dissabte i plou. I la pluja de setembre a la nostra ciutat ha quedat per sempre tacada per aquella onada d'aigua, fang, arbres, cotxes i cases que en poques hores -poques i molt fosques, del vespre fins a mitjanit- es va endur més de 350 persones el 25 de setembre de 1962 i va deixar per sempre la marca de la tragèdia a la història de la ciutat i a la memòria col.lectiva.
Hi ha moltíssima gent que té la seva pròpia història d'aquella nit i dels dies següents, i la conserva viva, intacta, recorden perfectament on eren, què feien, imatges terribles, angoixes… segurament ho recorden millor i amb més intensitat que molts altres moments de les seves pròpies vides. Als arxius fotogràfics de Terrassa no hi ha fotos més impressionants que les d'aquells dies. Podrien perfectament posar-se al costat dels calaixos on desem les fotos de les Torres Bessones en ruïnes, de les ciutats angleses o alemanyes bombardejades a la segona guerra mundial, de Gernika, de Beirut, de Sarajevo… Pertanyen a la mateixa galeria dels horrors, només canvien les etiquetes,les èpoques, els noms propis, les fesomies de les cares…
Ara que per fi hem començat a remenar la terra i obrir les fosses comunes de la memòria (la guerra, la repressió de la postguerra, clar, però també les crueltats d'aquella república no tan virginal), va arribant l'hora d'obrir altres pàgines fosques. Continuem amb les fotografies. Anem a qualsevol arxiu fotogràfic, el Tobella, el de l'Ajuntament, busquem a l'hemeroteca del Diari. Busquem fotos de la Terrassa dels anys 50, dels anys 60, de començaments dels 70. Remenem i fixem-nos en les del torrent de la Maurina, els barris que travessa la riera de les Arenes, Sant Llorenç i tants d'altres. Veurem el retrat dels grans negocis de l'època, de l'especulació urbanística de veritat, de la immigració caòtica, de la desídia infinita de les institucions… Revisitarem les imatges d'un gran desastre col.lectiu.
Es una història pendent d'escriure. Potser encara massa recent, massa fresca, massa aspra. Amb noms i cognoms dels que sense massa manies van treure un gran profit d'aquella època. Amb grans fortunes i també petits negocis, una història del poder i l'economia que explica moltes coses, moltes factures que col.lectivament hem anat pagant al llarg de les darreres dècades. Hi ha estudis i investigacions molt remarcables en aquest camp, però fets amb la precaució de no trepitjar massa ulls de poll…Em temo que costarà, perquè aquest buit forma part del mateix pacte de silenci i oblit (més o menys implícit, més o menys forçat…) que empara els anys de la transició.

Més informació a:
http://les_riuades.galeon.com/
http://www.terrassa.org/noticies/segell/index.htm

Lliçons de les primeres pluges

Dissabte s'inaugurava la (nova) plaça Lluís Companys. No és un extraordinari exercici de disseny, però ha quedat "resultona", colorista, espaiosa. L'/els arquitecte/s (i els veïns que hi han participat força) havien posat uns petits talussos inclinats amb mates de romaní. Ja creixeran, pensàvem dissabte, sota un sol d'estiu. I després de les pluges d'aquests dies, l'aigua s'ha endut el romaní i la terra, la seva força ho ha fet malbé i ens ha regalat la visió de l'espai encara fràgil de les coses tot just estrenades. Es com la primera "rascada" d'un cotxe nou, la primera taca que cau damunt d'aquella camisa que tant ens agradava: es trenca alguna cosa d'aquella perfecció inicial. Petits desastres quotidians que ens recorden la fragilitat de les coses, la nostra pròpia. Diu una amiga que els jardiners han vingut ja a plantar noves mates de romaní i reconstruir el talús de terra. Però el jardí ja no és el que era: ja és de segona mà. Com gairebé tot, com nosaltres. Les tempestes vibrants, carregades d'electricitat, de les dues darreres nits, ens han deixat una simple, vella lliçó. La plaça ja no és nova, s'ha començat a gastar. Es més viva, més viscuda. I en algun lloc potser ara mateix neix el nen o la nena que d'aquí a uns anys farà una nova plaça al mateix indret i veurà poc després, amb la mateixa sorpresa, potser amb resignació o ràbia o qui sap si amb saviesa, que la plaça somiada obre pas de sobte a la plaça real, la que es gasta,la que es fa malbé, la que s'embruta. La que es viu. La que un dia es deixa.

La xemeneia (des de la terrassa)