Un país de segona

A Catalunya se li estan fonent els ploms. L’apagada elèctrica ha esdevingut el símbol d’una època grisa, tirant a mediocre. Una època de transició. Sort que el mes d’agost serà compassiu amb els catalanets i ens permetrà oblidar una mica tants ensurts. Però a canvi el setembre serà inclement. Se’ns ha acabat el vell mite de la Catalunya de primera. Un bon dia ens hem llevat adonant-nos-en de què hi ha massa coses que comencen a anar pel pedregar. S’anaven encenent llumetes vermelles al panell de comandament, ara l’una, ara l’altra, i anàvem tirant cada dia una mica més pansits, però ara això ja comença a semblar un arbre de Nadal. No és insensant dramatitzar una mica, fins i tot córrer el risc d’exagerar les pinzellades negres: molt pitjor és deixar-nos portar per la dolçor de l’anestèsia. Això no és el Titanic, res no s’enfonsa. E la nave va… Però si ens hi esforcem una miqueta més la mala maror acabarà esdevenint molt més que un estat d’ànim, un malestar col.lectiu.

Què ens està passant? Uf… Depèn de com es miri. Moltes coses al mateix temps. Estem despertant. La comoditat catalana a dintre de les Espanyes es basava en tres o quatre idees força… Catalunya està a anys-llum de la resta del país. Això sí que és Europa: Africa comença a l’Ebre i no als Pirineus. Si no ens fan autopistes, ens les paguem de la nostra butxaca (com les altres, vaja), i qui no pugui pagar-se-les que es foti. El català que no ens el toquin, però tampoc no fem ximpleries ni ens deixem portar per la rauxa. Aquest és un país d’empenta, seriós, que funciona, amb una economia poderosa. I si ens posem a fer estatuts, el nostre ha de ser una mica millor: el “café para todos” no ens va, per principi. Sempre, això sí, oblidant-nos oportunament dels bascos, als quals –malgrat totes les desgràcies- les coses els han anat força millor. Fins al punt que entre tots, catalans inclosos, els paguem la festa, però això no és políticament correcte dir-ho i molt menys admetre-ho com un fracàs del model català i espanyol dels darrers trenta anys.

Ara l’Espanya en la qual ens mirallàvem ha canviat. Ha pujat de categoria. No hi ha res com fer una mica de turisme interior i repassar uns quants indicadors estadístics per adonar-se’n. La mitjana ha pujat, han florit les autopistes i autovies, els trens, el benestar, el progrés. A sobre, el mapa espanyol ha experimentat dos canvis que no hem valorat correctament: Madrid està esdevenint una capital potentíssima i València pot situar-se com un contrapunt mediterrani a l’abans clarament capdavantera Catalunya. Catalunya no ha avançat en la mateixa mesura, tot i que tampoc és just dir que hem anat enrera. I ara ens estem començant a deprimir. L’AVE, l’aeroport del Prat, les rodalies, les línies elèctriques, són símptomes d’una malaltia que no podem atribuir només a virus externs, a pèrfides estratègies per fer-nos la punyeta. I podem gastar una fortuna a Frankfurt per fer un gran espot cultural-publicitari, però això no dissimula una feblesa preocupant. No s’aguanta tampoc el vell axioma que n’hi havia prou per gestionar una cosa des de Catalunya perquè aquesta cosa anés infinitament millor: hi ha de tot, com a tot arreu. Només ens falta la previsible depressió post-estatutària, quan el Constitucional li doni uns quants cops de ribot al text, i ja tindrem servit un panorama que només l’anestèsia o la miopia ens poden fer veure com a estimulant.

Ser català era pertànyer a un club de primera, d’èlit. Aquesta mena d’orgull, amb alguns aspectes positius i d’altres més aviat ridículs, l’hem perdut pel camí, de crisi en crisi. L’estiu serà balsàmic: al capdavall, la gastronomia, l’oci i el paisatge catalans són extraordinaris, oi? I el turisme deixa molts calerons… De moment, amb permís de la competència: Croàcia, per exemple... Sempre podem conformar-nos amb ser una mena de parc temàtic, gran resort turístic o fins i tot el geriàtric d'Europa, i acabar d'endormiscar-nos plàcidament...

Passat l’estiu haurem de fer comptes: quan tornem, els llums vermells d'alarma encara estaran encesos. Més relaxats, i esperem que menys atontats, afrontarem un nou curs, arrossegant unes quantes assignatures del curs passat. Però ara tanquem per uns dies la paradeta, que ja és hora...