ZP o Famaztella?

Falta molt per a les eleccions generals del mes de març. Per tant, les enquestes tenen de moment el valor que tenen, molt relatiu. Cal agafar-les amb pinces i molta precaució. Tanmateix, totes, totes les publicades fins ara, insisteixen en una situació d’empat entre PP i PSOE. Aquesta és la foto fixa de la política espanyola des del març de 2004. No hi ha hagut cap moviment significatiu. Continuem en un permanent empat, ara amb el PP a 2’7 punts del PSOE. Si valorem els indicadors de “simpatia”, tots s’inclinen més aviat cap al PSOE: valoració de polítics, preferències, opinions generals sobre com va el país... Però la política sense escrúpols practicada pel PP aquests tres anys i mig ha donat resultats: en intenció de vot, els populars s’acosten molt als socialistes. L’única sort per a aquest país és que, tot i que són molts, estan sols i no tenen ponts amb altres forces polítiques. Ho han destrossat tot, ningú no pot pactar amb ells sense que li caigui la cara de vergonya.

El govern ZP, malgrat les seves patinades i incoherències, és un bon govern. Pot exhibir amb legítim orgull un força bon balanç econòmic, territorial, laboral, d’inversions, de política social, en la lluita contra el terrorisme, en l’intent de procés de pau, en regeneració democràtica... No ha fet meravelles ni miracles: no ens deixem enlluernar encara per la propaganda. I ha comès errors estratègics descomunals. Però en general ha estat a l’alçada de les principals expectatives, ha complert raonablement bé amb el programa i amb la majoria de les promeses. Pot dir que deixa una Espanya millor que la que va rebre. I ZP pot dir que no ha fallat a la majoria (no a tots, clar) dels que vam confiar en ell aquell dia de març de 2004.

Però les expectatives electorals de ZP són ara per ara fluixetes, molt justes.

Ja li poden fer campanyes com les que prepara en Blanco (sembla ser que això de ZP passarà a millor vida, s’intueix que girarà al voltant del concepte “Zapatero compleix”), que els votants no s’animen. En part és culpa de la brutal oposició del PP i dels seus aliats mediàtics, sens dubte. Però també de la imatge confusa del govern, que no se soluciona a base d’inventar marques com “Gobierno de España”. No té un problema de logo o d’eslògan, o de marketing, sinó molt més profund. Tampoc no té un problema de balanç de gestió. Si només comptés la gestió, hauria de tenir garantida la majoria absoluta. Es un govern sense atributs, desdibuixat, enmig d’un país confús i atabalat per tant de soroll. Dit a la brava: és un bon govern que no fa trempar, que costa de definir en un concepte, una idea clara i simple, directa. Tindrà més vots que el PP perquè els populars fan por, pànic: una gran majoria optarà pel vot útil, només per evitar un govern dels Rajoys, Acebes, Zaplanas, Aguirres, Pedrojotas, Losantos, Cañizares, Botellas... tutelat pel holding Famaztella-Murdoch a l’ombra, amb els jutges-robot arrodonint el panorama i un desenfeinat George Bush com a assessor... Imaginar-los al govern posa tots els pèls de punta: gairebé la millor campanya és aquesta...

Però aquest govern, en un altre context polític més plàcid però igual de confús, tindria seriosos problemes davant d’unes eleccions. Un PP sensat, centrat, moderat i sòlid (vaja, inimaginable...) hauria estat un contrincant molt, molt perillós... i hauria pogut tenir socis i jugar intel.ligentment a vàries bandes. Per sort per a aquest país, encara els queda una llarga temporada de purgatori, en el supòsit força improbable que algun dia caiguin del cavall i vegin la llum. A Zapatero li sortiran cabells blancs molt abans...

En els propers mesos, quan es vagi despertant el +/- 20% de gent que falta a totes les enquestes, i que serà decisiu, anirem veient.

______

¿ZP o Famaztella?

Falta mucho todavía para las elecciones generales del mes de marzo. Por lo tanto, las encuestas tienen de momento el valor que tienen, muy relativo. Hay que cogerlas –y olerlas- con pinzas y mucha precaución. Sin embargo, todas, todas las publicadas hasta ahora, insisten en una situación de empate relativo entre PP y PSOE. Ésta es la foto fija de la política española desde marzo de 2004. No ha habido ningún movimiento significativo. Continuamos en un permanente empate, ahora con el PP a 2'7 puntos del PSOE. Si valoramos los indicadores de "simpatía", todos se inclinan más bien hacia el PSOE: valoración de políticos, preferencias, opiniones generales sobre como va el país... Pero la política sin escrúpulos practicada por el PP estos tres años y medio ha dado resultados: en intención de voto, los populares se acercan mucho a los socialistas. La única suerte para este país es que, aunque son muchos, están solos y no cuentan con puentes hacia otras fuerzas políticas. Lo han destrozado todo, nadie puede pactar con ellos sin que le caiga la cara de vergüenza.

El gobierno ZP, a pesar de sus patinazos e incoherencias, es un buen gobierno. Puede exhibir con legítimo orgullo un bastante buen balance económico, territorial, laboral, de inversiones, de política social, de lucha contra el terrorismo, de intento de proceso de paz, de regeneración democrática ... No ha hecho maravillas ni milagros: no nos dejemos deslumbrar todavía por la propaganda. Y ha cometido errores estratégicos descomunales. Pero en general ha estado a la altura de las principales expectativas, ha cumplido razonablemente bien con el programa y con la mayoría de las promesas. Puede decir que deja una España mejor que la que recibió. Y ZP puede decir que no ha fallado a la mayoría (no a todos, claro) de los que confiamos en él aquel día de marzo de 2004.

Pero las expectativas electorales de ZP son hoy por hoy flojas.

Aunque le diseñen campañas como las que prepara en Blanco (parece ser que eso de ZP pasará a mejor vida, se intuye que girará en torno al concepto "Zapatero cumple"), que los votantes no acaban de animarse. En parte es culpa de la brutal oposición del PP y de sus aliados mediáticos, sin duda. Pero también de la imagen confusa del gobierno, que no se soluciona a base de inventar marcas como "Gobierno de España". No tiene un problema de logo o de eslogan, o de marketing, sino mucho más profundo. Tampoco tiene un problema de balance de gestión. Si sólo contara la gestión, tendría garantizada la mayoría absoluta. Es un gobierno sin atributos, desdibujado, en medio de un país confuso y mareado por tanto ruido. Dicho a la brava: es un buen gobierno pero no genera entusiasmo ni excitación, cuesta definirlo en un concepto, una idea clara y simple, directa. Tendrá más votos que el PP porque los populares dan miedo, pánico: una gran mayoría optará por el voto útil, sólo para evitar un gobierno de los Rajoys, Acebes, Zaplanas, Aguirres, Pedrojotas, Losantos, Cañizares, Botellas ... tutelado por el holding Famaztella-Murdoch a la sombra, con los jueces-robot redondeando el panorama y un desocupado George Bush como asesor... Imaginarlos en el gobierno pone todos los pelos de punta: ésta es probablemente la mejor campaña ...

Pero este gobierno, en otro contexto político más plácido pero igual de confuso, tendría serios problemas ante unas elecciones. Un PP sensato, centrado, moderado y sólido (inimaginable...) habría sido un contrincante mucho más peligroso ... y habría podido tener socios y jugar inteligentemente a varias bandas. Por suerte para este país, todavía les queda una larga temporada de purgatorio, en el supuesto bastante improbable que algún día se caigan del caballo y vean la luz. Antes de que esto suceda, Zapatero ya peinará canas.

En los próximos meses, cuando se vaya despertando el +/- 20% de gente que falta en todas las encuestas -y que será decisivo-, iremos viendo.

Wena Naty al jardí de l'Eden

La Naty (ni idea de si és el seu nom, però passarà batejada així a la posteritat) era alumna del Colegio De La Salle, a la ciutat de La Reina, a la zona pija de l’àrea metropolitana de Santiago de Chile. La noia té uns catorze anys. Un dia d’aquest mes d’agost diu la llegenda (si ens hem de creure tota la història, perquè això d’internet ho carrega el diable...) que estava avorrida i se’n va anar a passejar amb uns companys al Parque Gorostiaga de Ñuñoa. Ja se sap que l’oci és la mare de tots els pecats... i a la Naty no se li va acudir res millor que fer-li una mamada a un dels seus companys/amics. En diuen fellatio, als pudorosos mitjans de comunicació xilens, però els comentaris a la xarxa no tenen desperdici... ni perdó, la majoria. Un dels companys, se suposa que també mort d’avorriment, va gravar l’escena amb el seu telèfon mòbil. Divertidíssim. Es veu que en un moment en què es va distreure, la Naty li va cridar: “Ya, po’h, no me grabis”. Però ell va continuar gravant, ignoro fins a quin moment. No consta que la noia abandonés la seva activitat oral... En pocs dies, l’amic de la noia va penjar el video a internet i la va fer mundialment famosa. El resultat? He escrit que la Naty “era alumna”, perquè la van expulsar del cole religiós i ha passat de cop i volta a ocupar un lloc estelar en la triple categoria de puta, heroïna o víctima.

La mamada va tenir un càstig fulminant. I, ens preguntarem, què se’n va fer del pobre xicot que va ser víctima del furor uterí de la noia? Res, continua al cole, li hauran fotut una bona bronca i prou. Ell acaba d’ingressar a la categoria dels mascles adults: segur que li hauran picat l’ullet... I de l’altre, futur director de cinema porno xilè, què se n’ha fet? El mateix. Com a molt l’hauran esbroncat o li haurà caigut algun clatellot. La pobra Wena Naty va ser expulsada. Es clar. Ella era la única culpable, com Eva al jardí de l’Eden...

Aquesta és la visió de la dona que ens revela clarament l’anècdota porno-escolar de la Wena Naty. Sembla una història xilena, però és una història universal i intemporal. Les dones no han d’obrir la boca. Ni per parlar, ni per menjar pomes... I molt menys per menjar altres fruites prohibides... La boca tancada i les cames també. I ja posats, el cervell.

______

Wena Naty en el jardín del Edén

Naty (tal vez no sea éste su nombre, pero pasará bautizada así a la posteridad) era alumna del Colegio de La Salle, en La Reina, en la zona pija del área metropolitana de Santiago de Chile. La muchacha tiene unos catorce años. Un día de este mes de agosto, según la leyenda (si nos tenemos que creer toda la historia, porque internet es como las armas que carga el diablo...), ella estaba aburrida y se fue a pasear con unos compañeros al parque Gorostiaga de Ñuñoa. Ya se sabe que la molicie es la madre de todos los pecados y todas las tentaciones... A Naty no se le ocurrió nada mejor que hacerle una mamada a uno de sus compañeros/amigos. Le llaman fellatio, en los pudorosos medios de comunicación chilenos, pero los comentarios en la red no tienen desperdicio... ni perdón, en su mayoría. Uno de los compañeros se supone que también se aburría y se puso a grabar la escena con su teléfono móvil. Divertidísimo. Naty le gritó: "Ya, po'h, no me grabis". Pero él continuó grabando, ignoro hasta qué momento. No consta que la chica abandonara su actividad oral... En pocos días, el cineasta amigo de la chica colgó el video en internet y la hizo mundialmente famosa. ¿El resultado? He escrito que Naty "era alumna", porque la expulsaron del cole religioso y ha pasado de sopetón a ocupar un puesto estelar en la triple categoría de puta, heroína o víctima.

La mamada tuvo un castigo fulminante. Y, nos preguntaremos, ¿qué se hizo del pobre chico que fue víctima del furor uterino de la chica? Nada, continúa en el colegio, le habrán echado una buena bronca. Acaba de ingresar en la categoría de los machos adultos. Y al otro, futuro director de cine porno chileno, ¿qué le ha pasado? Lo mismo. Nada. A lo sumo le habrá caído algún coscorrón. La pobre Wena Naty fue expulsada. Claro. Ella era la única culpable, como Eva en el jardín del Edén...

Ésta es la visión de la mujer que nos revela claramente la anécdota porno-escolar de la Wena Naty. Parece una historia chilena, pero es una historia universal e intemporal. Las mujeres no tienen que abrir la boca. Ni para hablar, ni para comer manzanas ... Y mucho menos para comer otras frutas prohibidas ... La boca cerrada y las piernas también. Y, además, el cerebro.

Tunejar la matrícula

Això dels cotxes és com les carpetes dels adolescents, els “carpesanus”, com en dèiem fa uns anys... Hi ha qui li agrada portar-los plens d’enganxines i qui no. Sobre gustos... Ara no es porta gaire, això d’omplir el cotxe d’adhesius i eslògans del teu poble o dels llocs que has visitat. Aquests són temps de tuning, tirant a horteres, per dir les coses pel seu nom... Es com les matrícules. L’any 2000 l’Aznar, aquest gran estadista universal, va decidir que les xapes de les matrícules espanyoles serien una metàfora de la unitat indissoluble de la pàtria automobilística: una E d’Espanya i una numeració que fa impossible saber d’on ets. Ens ho vam prendre, tots plegats, amb força indiferència. Exceptuant uns quants conductors més amants de tunejar la xapa amb el CAT català... En fi, que cada cosa que té la importància que li vulguis donar i confondre el cotxe amb una bandera és un comportament força adolescent... i inofensiu. Com als USA, on el tema es tracta amb molta més normalitat i t’hi pots posar el nom si et ve de gust. Ara Sarkozy, tan interessant com inclassificable, permetrà que els francesos posin banderetes a les seves matrícules. Això, a la centralista i jacobina França. Han acabat amb el sistema de numeració de tota la vida (bé, del 1950) simplement perquè se’ls acaben els números. També han acabat amb la placa posterior groga, un “cante” que espatllava l’estètica del cotxe: no superaran mai aquelles velles i elegantíssimes matrícules negres amb els números platejats... En un parell d’anys veurem a les carreteres cotxes francesos amb matrícules blanques i banderetes de Bretanya, Còrsega o l’escut de París... o banderes catalanes o occitanes. Tota una lliçó per a aquell Aznar tan enfeinat salvant Espanya que no perdia el temps parlant de xapes...

______

Matrículas tuneadas

Han quedado atrás aquellos tiempos en que la gente llevaba el coche lleno de adhesivos y esloganes de su pueblo o de los sitios que había visitado. Esta es más bien una época de tuning, tirando a hortera... En el año 2000 Aznar, ese gran estadista universal, decidió que las chapas de las matrículas españolas serían una metáfora de la unidad indisoluble de la patria automovilística: una E de España y una numeración que hace imposible saber de dónde eres. Nos lo tomamos, la verdad, con bastante indiferencia. Exceptuando unos cuantos conductores que optaron por tunear la chapa con el CAT catalán ... En fin, que el tema tiene una importancia muy relativa y confundir el coche con una bandera es un comportamiento bastante adolescente ... e inofensivo. Como en los USA, donde se trata la cuestión con mucha más normalidad y puedes poner tu nombre en la matrícula si te apetece. Ahora Sarkozy, tan interesante como inclasificable, permitirá que los franceses pongan banderitas en sus matrículas. En la centralista y jacobina Francia. Han acabado con el sistema de numeración de toda la vida (since 1950) simplemente porque se les terminan los números. También han acabado con la placa posterior amarilla, un "cante" que estropeaba la estética del coche: no superarán nunca aquellas viejas y elegantísimas matrículas negras con los números plateados ... En un par de años veremos en las carreteras coches franceses con matrículas blancas y banderitas de Bretaña, Córcega o el escudo de París... o banderas occitanas o catalanas. Toda una lección para aquel Aznar tan atareado salvando a España que no podía perder el tiempo hablando de chapas...

______

La voiture de Sarkozy

...Sarkozy, aussi intéressant qu'inclassable, permettra que les français mettent des guidons dans leurs plaques d'immatriculation. Centraliste et jacobine France... Ils ont fini avec le système de numération de toute la vie (since 1950) Ils ont aussi fini avec la plaque postérieure jaune, une laide coleur qu'elle abîmait l'esthétique de la voiture : ils ne dépasseront jamais ces vieilles et élégantes plaques d'immatriculation noires avec les numéros argentés... Dans une paire d'années nous verrons dans les routes européennes des voitures françaises avec des plaques blanches et des guidons de Bretagne, Corse ou le “fluctuat nec mergitur” de Paris... ou drapeaux occitans ou catalans. Toute une leçon pour monsieur Aznar, si affairé sauvant l’Espagne qu'il ne pouvait pas perdre le temps en parlant de plaques...

El "recadu" de Zapatero

Mentre el Parlament basc viu encara sota els efectes de l’extraordinari descobriment arqueològic que han fet (ai, uix, resulta que a Euskadi hi havia un munt de víctimes del terrorisme i se n’havien oblidat, corre, corre, que no estan els temps preelectorals ni l’Ibarretxeplanbis com per no demanar humilment perdó als oblidats, ja em perdonaran, però ja té collons la cosa), el camaleònic i estelar jutge Garzón enxampa amb la llengua unes quantes mosques colloneres i les envia a la garjola. Els hi ha recordat que la justícia (així, en minúscules, perquè en aquest país no es pot escriure en majúscules fins que no es guanyi el respecte de la societat) ja havia estat tolerant amb Batasuna mesos enrera, quan hi havia una oportunitat per a la pau. Vaja, com és i ha estat evident, i ho aplaudeixo, quan hi havia un cert tracte: no esverem el galliner, mirem si trobem un camí transitable per a la rendició d’ETA i després ja anirem veient.

Batasuna ha calculat malament la jugada i ha mesurat malament les seves pròpies forces i les del govern Zapatero. Resultat, una vintena de detinguts. Tot un cop d’efecte i un torpede directe a la línia de flotació d’aquesta submissa filial d’ETA. Es multiplica així l’impacte d’una ingent quantitat de causes judicials contra dirigents batasunaris, que aniran petant els propers mesos.

Zapatero, per persona interposada, envia un “recadu” i mou fitxa en un terreny que als mitjans de comunicació dominen el PP i els seus cridaners portaveus mediàtics, un exèrcit d’agitadors i manipuladors als quals, i ja em tornaran a perdonar, Espanya els importa una merda: “antes muerta que de otro”.

El missatge és clar i calculat, la dosi justa, gairebé homeopàtica: ni massa dur ni massa tou. Als batasunaris: l’escenari després de la treva no és el d’abans, prengueu-ne nota... A la part de la societat que viu enganyada per la miserable estratègia del PP: el govern és pacient i prudent, però no es deixarà xulejar. I una vegada més, ZP deixa unes engrunes, com el Cigronet, per a qui vulgui trobar el camí de la pau i de l’embrionari i nebul.lós pla Imaz. Un pla que a l’octubre de l’any vinent, quan Ibarretxe s’hagi estavellat, el PP estigui en plena crisi en penitència pels seus pecats i ZP tingui una sòlida majoria per a un segon mandat (segon i últim, ull, que aquest E.T. de la política espanyola té conviccions molt fortes), sortirà de l’armari per fer el tram final del procés de pau.

Només després de la rendició d’ETA hi haurà una oportunitat per girar els ulls cap als orígens perduts de l’Espanya medieval i reinventar la corona d’Isabel i Fernando/Ferran i la monarquia austro-hongaresa de Felip VI. Aquest és el full de ruta. El “recadu” de ZP: cadascú tria si ho vol veure des del carrer o des de l’altra banda de les reixes...

______

El recado de Zapatero

Mientras el Parlamento vasco vive todavía bajo los efectos del extraordinario y delsumbrante descubrimiento arqueológico que han hecho (ayvalahostia, mira por dónde en Euskadi había un montón de víctimas del terrorismo y nos habíamos olvidado de ellas, hay que darse prisa, que no están los tiempos preelectorales ni el Ibarretxeplanbis como para no pedir humildemente perdón a los olvidados, ya me perdonarán a mí, pero tiene cojones la cosa), el camaleónico y estelar juez Garzón pilla con la lengua unas cuantas moscas cojoneras y las manda al calabozo. Les acaba de recordar que la justicia (así, en minúsculas, porque en este país no se puede escribir con mayúsculas hasta que no se gane el respeto de la sociedad) ya había sido tolerante con Batasuna meses atrás, cuando había una oportunidad para la paz. Tolerancia que es y ha sido evidente, y la aplaudo, cuando era posible llegar a un pacto: no alborotemos el gallinero, veamos si es posible hallar un camino transitable para la rendición de ETA y después ya iremos viendo...

Batasuna ha calculado mal la jugada y ha medido mal sus propias fuerzas y las del gobierno Zapatero. Resultado, una veintena de detenidos. Todo un golpe de efecto y un torpedo directo a la línea de flotación de esta sumisa filial de ETA. Se multiplica así el impacto de una ingente cantidad de causas judiciales contra dirigentes batasunaris, que irán minando su moral en los próximos meses.

Zapatero, por persona interpuesta, envía un recado y mueve ficha en un terreno que en los medios de comunicación dominan el PP y sus chillones portavoces mediáticos, un ejército de agitadores y manipuladores a los cuales, y ya me volverán a perdonar, España les importa una mierda: "Antes muerta que de otro".

El mensaje es claro y calculado, la dosis justa, casi homeopática: ni demasiado duro ni demasiado blando. A los batasunaris: el escenario después de la tregua no es el de antes, tomad nota... A la parte de la sociedad que vive engañada por la miserable estrategia del PP: el gobierno es paciente y prudente, pero no va a dejarse chulear. Y una vez más, ZP deja unas migas de pan, como Pulgarcito, para quien quiera encontrar el camino de la paz y del embrionario y nebuloso plan Imaz. Un plan que en octubre del año que viene, cuando Ibarretxe se haya estrellado, el PP esté en plena crisis en penitencia por sus pecados y ZP tenga una sólida mayoría para un segundo mandato (segundo y último, ojo, que este E.T. de la política española tiene convicciones muy fuertes), saldrá del armario para abrir el tramo final del proceso de paz.

Sólo después de la rendición de ETA habrá una oportunidad para girar los ojos hacia los orígenes perdidos de la España medieval y reinventar la corona de Isabel y Fernando/Ferran y la monarquía austro-húngara de Felipe VI. Ésta es la hoja de ruta. El recado de ZP: cada uno escoge si quiere ver pasar la historia desde la calle o al otro lado de las rejas...

El rabí Jeshua i els 498 màrtirs

La reserva espiritual d’Occident, la molt catòlica Espanya, de la mà de la mateixa església romana que no va tenir problemes per passejar Franco sota un pal.li o beneir les atrocitats del franquisme i posar-se del costat dels botxins, ha aportat ni més ni menys que 10.000 dels 12.692 expedients de beatificació del segle XX. I ara preparen la seva pròpia llei de memòria històrica: una macro-cerimònia de beatificació de 498 màrtirs dels anys trenta i de la guerra civil. L’església romana continua exhibint així, impúdicament, en ple segle XXI, la seva complicitat en la croada contra “las hordas rojas”, els separatistes, els conspiradors judeo-maçònics.

No seré jo qui menystingui les atrocitats comeses pel bàndol republicà. Tinc a la meva pròpia família unes quantes històries de matacapellans i cremaesglésies... Es una de les grans vergonyes d’aquella República desquiciada, en la que hi havia la llavor de la mateixa bèstia de l’altre bàndol. La mil.lionària llista de víctimes del comunisme en el segle XX (a Rússia, als països de l’est, a la Xina...) ha estat sempre minimitzada per l’esquerra, i és perfectament comparable amb la llista de víctimes del nazisme. Però a Espanya les coses van anar d’una altra manera i va triomfar l’altra bèstia, la del feixisme, i sistemàticament va muntar una màquina de triturar persones, durant dècades: primer brutalment, a gran escala, després més mesuradament... La llista de màrtirs del franquisme és molt més llarga. Per fer servir el llenguatge del confessionari: els pecats dels uns (quantitativament, no qualitativament) són més grans que els dels altres. Però ni millors ni pitjors: la bèstia assassina era la mateixa, el mal era el mateix.

Ara els bisbes espanyols (catalans inclosos, perquè estan ben calladets) recuperen una vegada més els seus màrtirs per Déu i per Espanya. Cap problema. Efectivament, van ser víctimes de la barbàrie. Això no es pot negar. Però que poc cristiana és aquesta església romana que va convertir en déu un rabí víctima dels botxins, un mestre de la pau, la compassió, el perdó, la humanitat. Un mestre d’amor: el rabí Jeshua, en el cas que existís, acolliria les víctimes d’un bàndol i de l’altre, sense diferències. L’església hispano-romana, no.

Els que han segrestat durant dos mil anys el missatge del rabí són els autèntics hereus d’aquells que el van crucificar...

______

El rabino Jeshua y los 498 mártires

La reserva espiritual de Occidente, la muy católica España, de la mano de la misma iglesia romana que no puso reparos a pasear a Franco bajo un palio o bendecir las atrocidades del franquismo y ponerse del lado de los verdugos, ha aportado ni más ni menos que 10.000 de los 12.692 expedientes de beatificación del siglo XX. Y ahora preparan su propia ley de memoria histórica: una macro-ceremonia de beatificación de 498 mártires de los años treinta y de la guerra civil. La iglesia romana continúa exhibiendo así, impúdicamente, en pleno siglo XXI, su complicidad en la cruzada contra las “hordas rojas", los separatistas, los conspiradores judeo-masónicos...

No seré yo quien disculpe ni niegue las atrocidades cometidas por el bando republicano. Tengo en mi propia familia unas cuantas historias de matacuras y quemaiglesias... Historias que forman parte de la gran vergüenza de aquella República desquiciada, en la que anidaba la semilla de la misma bestia que en el otro bando. La millonaria lista de víctimas del comunismo en el siglo XX (en Rusia, en los países del este, en China...) ha sido siempre minimizada por la izquierda, y es perfectamente comparable con la lista de víctimas del nazismo. Pero en España las cosas fueron de otra manera y triunfó la otra bestia, la del fascismo. Sistemáticamente organizó una máquina de triturar personas, durante décadas: primero brutalmente, a gran escala, después con más mesura... La lista de mártires del franquismo es mucho más larga. Utilizando el lenguaje propio del confesionario: los pecados de los unos (cuantitativamente, no cualitativamente) son mayores que los de los otros. Pero ni mejores ni peores: la bestia asesina era la misma, el mal era el mismo.

Ahora los obispos españoles (catalanes incluidos, porque están bien calladitos) recuperan una vez más sus mártires por Dios y por España. Ningún problema. Efectivamente, fueron víctimas de la barbarie. Eso no se puede negar. Pero qué poco cristiana es esta iglesia romana que convirtió en dios a un rabino que fue víctima de los verdugos, un maestro de la paz, la compasión, el perdón, la humanidad. Un maestro de amor: el rabino Jeshua, si viviera, acogería a las víctimas de un bando y del otro, sin diferencias. La iglesia hispanorromana, no.

Los que han secuestrado durante dos mil años el mensaje del rabino son los auténticos herederos de aquéllos que lo crucificaron ...

Que torni, millori el seu català i parli en castellà

Sembla que a Catalunya Ràdio després de la crisi de rauxa els ha entrat una crisi de seny. El director, Oleguer Sarsanedas, li ha ofert a Cristina Peri Rossi que torni a col.laborar a l’emissora. Van ficar la pota quan la van acomiadar perquè no parlava en català. Ara intenten treure la pota, amb l’oposició d’alguns talibans, i la conviden a tornar. Ella es fa una mica l’estreta: vol que li demanin ben demanat i unes mínimes garanties de que no la fotran al carrer amb qualsevol altra excusa. Normal. Està dolguda, no es pot esperar d’ella altra cosa. L’escriptora catalano-uruguaiana (nascuda a Montevideo el 1941) porta a Catalunya tres dècades. Ella mateixa reconeix que entén el català a la perfecció però que no el parla prou bé. Doncs ha d’estimar una mica més la seva terra d’acollida. I per a això no cal que canvii de llengua, que aquí les coses són complexes però no impossibles. Ha de deixar-se de manies i parlar català (els catalans som molt sensibles quan ens piquen l’ullet...), sense deixar de parlar en castellà amb la mateixa normalitat: amb els segles ha esdevingut una llengua tan nostra com el català. Ho diu, tot i que d'aquella manera, fins i tot l'Estatut retallable que ara tenen entre mans els jutges-robot del PP al Constitucional... El valor d’un gest és incalculable. Ella pot fer-lo. En comptes de fer-se la víctima (hi té dret, perquè la cagada és d’aquelles que fan història) i passar-se al bàndol talibà (el de les “liasons dangereuses” del club dels pedrojotas i els jiménezlosantos, sempre disposats a atiar el foc de la primera foguera que tenen a mà) pot triar un camí més constructiu i estimulant. D’ella depèn. A Catalunya Ràdio ja han rectificat. Noblesse oblige... Sí, en francès, llengua que ja posats algun dia haurem de reivindicar com a nostra, igual que el català, el castellà, o l’occità-aranès...

______

Que vuelva, que mejore su catalán y hable en castellano

Parece que en Catalunya Ràdio después de la crisis de “rauxa” les ha dado una crisis de “seny”... Todo muy catalán. El director, Oleguer Sarsanedas, le ha ofrecido a Cristina Peri Rossi que vuelva a colaborar en la emisora. Metieron la pata cuando la despidieron porque no hablaba en catalán. Ahora intentan sacar la pata, con la oposición de algunos talibanes, y la invitan a volver. Ella resiste un poquito: quiere que se lo pidan de verdad y unas mínimas garantías de que no la pondrán de patitas en la calle con cualquier otra excusa. Normal. Está dolida, no se puede esperar de ella otra cosa. La escritora catalano-uruguaya (Montevideo, 1941) lleva en Cataluña tres décadas. Ella misma reconoce que entiende el catalán a la perfección pero que no lo habla correctamente. Tiene que aprender a amar un poco más su tierra de acogida. Y para eso no hace falta que olvide su lengua materna: aquí las cosas son complejas pero no imposibles. Tiene que dejarse de manías y hablar catalán (los catalanes somos muy sensibles cuando nos guiñan un ojo ...), sin dejar de hablar en castellano con la misma normalidad: con los siglos ésta se ha convertido en una lengua tan nuestra como el catalán. Lo dice incluso, aunque sin entusiasmo, el Estatuto recortable que ahora tienen entre sus manos los jueces-robot del PP en el Constitucional... El valor de un gesto es incalculable. Ella puede hacerlo. En vez de hacerse la víctima (tiene derecho, porque la cagada es de aquéllas que hacen historia) y pasarse con armas y bagajes al bando talibán (el de las "liasons dangereuses" del club de los pedrojotas y los jiménezlosantos, siempre dispuestos a atizar el fuego de la hoguera más cercana) puede escoger un camino más constructivo y estimulante. De ella depende. En Catalunya Ràdio ya han rectificado. Noblesse oblige ... Sí, en francés, lengua que, ya puestos, algún día tendremos que reivindicar también como nuestra, igual que el catalán, el castellano, o el occitano-aranés...

Putes per paraules

Amsterdam té (aviat haurem de dir “tenia”) el seu red district amb unes peixeres en les quals els més fogosos visitants o habitants podien pescar una dona en llenceria i tirar-se-la a canvi d’uns quants euros. Vaja, dit en plata, un “suck and fuck” (el que aquí s’anomena “un completo”) de 15 minuts per uns 50 o 60 euros. Nosaltres tenim una atracció turístico-periodístico-sexual també força folclòrica, tan a la vista que ja ens hi hem acostumat: els anuncis de putes i “putus” als diaris. L’excepció és probablement el gratuït “20 minutos” que fa uns mesos va decidir que per raons ètiques diverses renunciava a un interessant pastís publicitari. Perquè darrera dels anuncis de putes s’hi mouen un grapat de diners i un grapat de lectors.

Alguns lectors ho troben fatal: la renovada Vanguardia (un bon exercici de redisseny o restyling: canviar-ho tot sense que canvii gairebé res) acull algunes queixes al seu web. Sense menysprear els diners que fan els diaris amb els anuncis de sexe per paraules, jo no perderia de vista el “factor servei”: els lectors busquen farmàcies, cinemes, cotxes de segona mà i també sexe de pagament. Un servei com un altre. La diferència entre diaris sol estar en què hi ha mitjans on admeten anuncis més descarats (tot un catàleg d’especialitats sexuals, una mena de geografia exòtica de l’entrecuix: cubanes, birmans, francesos, grecs...) i d’altres que són una mica més recatats. Uns incorporen fotos més o menys eròtiques i d’altres tendeixen més a la discreció. Matisos. Poca cosa més, el negoci és el negoci. Per als grans diaris, fins a un 60% dels seus anuncis classificats i fins a mig milió d’euros mensuals de facturació.

Han de renunciar als diners i als lectors que això dóna? Hi ha opinions per a tots els gustos, evidentment. Però a mi em semblen molt més pornogràfics i ofensius molts anuncis immobiliaris o bancaris o alguns anuncis de cotxes a 60.000 euros, per exemple, que els de les putes o els massatges amb final feliç. Ah, que resulta que ens preocupa que aquests anuncis estan també a l’abast dels nens? Preocupació inútil: internet és l’autèntic barri vermell del sexe, la peixera és la pantalla de l’ordinador. I ben mirat és infinitament més inofensiu veure una parella cardant que les escenes de violència brutal que ens subministren (i està bé que sigui així: el nostre món és també això) les teles i els diaris cada dia o el cinema.

De tant en tant, mentre fas un cafè al bar, aquestes pàgines ofereixen una lectura la mar d’entretinguda. A més de l’euribor, la cotització del dòlar o el preu dels cereals marcat des de Xicago, no està de més saber a quant està un bon francès (amb o sense) o un massatge thailandès, no? El mercat és el mercat.

Els reis són els pares

...i les mares, clar. Tard o d’hora te n’acabes assabentant. En política passa si fa o no fa el mateix: pots mirar-te la monarquia amb indiferència, amb sentit pragmàtic, amb ràbia i/o amb infantilisme. El nostre senyor, sobirà i monarca constitucional continua explicant-nos el conte de sempre, tan infantil com aquests que cremen fotos seves pels carrers. La democràcia, la felicitat, la prosperitat i l’estabilitat te la porten els reis a casa. Com si fos una joguina. I tu, amb la boca ben oberta, a punt de plorar d’agraïment, penses que els reis són com una mena de pares i mares que volen el millor per a la seva canalla. El conte es resumeix en aquesta frase: "La Monarquía ha proporcionado el más largo período de estabilidad y prosperidad en democracia vividos por España". Es un dels mites de la transició democràtica a aquest país: quan siguem grans un dia la mirarem cara a cara... No perquè aquesta afirmació sigui mentida, sinó perquè ni de bon tros és tota la veritat. La democràcia no ens la porten els reis, la vam portar més o menys entre tots i totes, perquè en els anys setanta vam treure factor comú dels vells somnis republicans, de les brutalitats dels anys trenta i de la dictadura, de la llarga nit del franquisme i, no ho oblidem, de la situació geogràfica d’Espanya, lligada a Europa. Amb això no dic pas que el paper del rei Juan Carlos s’hagi de menystenir. Simplement, baixem-lo de l’altar, deixem-nos de mites i romanços, diguem les coses pel seu nom i mirem la monarquia amb racionalitat adulta i un punt de fredor escandinava. Intueixo que la monarquia és una bona solució, per exemple, per a la pluralitat nacional espanyola: pot servir per tranquil.litzar una mica, perquè es visualitzi que Espanya no es trenca per reconèixer que a dintre porta algunes velles nacions que no són un càncer, sinó promeses de futur. Si la monarquia serveix per a això, per aixoplugar sota una corona una mena de federació unida en la diversitat, ja en tinc prou. Però sense contes ni infantilismes. Els reis han de saber qui compra els regals...

_____

Los reyes son los padres

... y las madres, claro. Tarde o temprano te acabas enterando. En política pasa poco más o menos lo mismo: puedes contemplar la monarquía con indiferencia, con sentido pragmático, con rabia y/o con infantilismo... Nuestro señor, soberano y monarca constitucional continúa explicándonos el cuento de siempre, tan infantil como los que queman fotos suyas por las calles. La democracia, la felicidad, la prosperidad y la estabilidad te la traen los reyes. Como si fuera un juguete. Y tú, con la boca bien abierta, a punto de llorar de agradecimiento, piensas que los reyes son como una especie de padres y madres que sólo quieren lo mejor para sus chiquillos... El cuento se resume en esta frase: "La Monarquía ha proporcionado el más largo período de estabilidad y prosperidad en democracia vividos miedo España". Es uno de los mitos de la transición democrática en este país: cuando seamos mayores un día la podremos mirar cara a cara... No porque esta afirmación sea mentira, sino porque ni mucho menos es toda la verdad. La democracia no nos la trajeron los reyes, sino más o menos entre todos y todas, porque en los años setenta sacamos factor común de los viejos sueños republicanos, de las brutalidades de los años treinta y de la dictadura, de la larga noche del franquismo y, no lo olvidemos, de la situación geográfica de España, ligada a Europa. Con eso no digo en absoluto que el papel del rey Juan Carlos se tenga que despreciar. Simplemente, bajémoslo del altar, dejémonos de mitos y bobadas, digamos las cosas por su nombre y miremos la monarquía con racionalidad adulta y un punto de frialdad escandinava. Intuyo que la monarquía es una buena solución, por ejemplo, para la pluralidad nacional española: puede servir para tranquilizar un poco, para que se visualice que España no se rompe por reconocer que lleva dentro algunas viejas naciones que no son un cáncer, sino promesas de futuro. Si la monarquía sirve para eso, para cobijar bajo una corona una especie de federación unida en la diversidad, ya me sirve. Pero sin cuentos ni infantilismos. Los reyes tienen que saber quién compra los regalos ...

No passa res

L’entrevista del Periódico (un pèl massa “oficialista”, pel meu gust) a José Montilla es resumeix en un titular voluntarista, que descriu el país que vol veure el president: “El país no està deprimit ni cabrejat”. Per fer aquesta afirmació tan poc realista ha de reconèixer tàcticament que “hi ha gent enfadada, i amb raó”. Així sembla més realista la tesi presidencial, que intenta trobar un terreny transitable més enllà del pantà on, ara per ara, hem perdut el camí. La consigna oficial és: aquí no passa res, bé, sí, passen algunes coses, però ens hem arremangat i les anirem solucionant. Fins a cert punt, és raonable que el president intenti tranquil.litzar més que esverar. El problema és encertar la dosi justa d'ansiolítics: ni poc ni massa. Negar la realitat pot servir per injectar anestèsia al discurs oficial i donar titulars aparentment rodons. Tanmateix, passen més coses que les coses que passen.

Mentides de destrucció massiva

El País presenta avui l’acta de la reunió Aznar-Bush al ranxo de Crawford com la prova de càrrec que faltava. El “desparpaju” (insuperable paraula) amb la que aquest parell d’il.luminats parla de com prendre el pèl als nordamericans, els espanyols, els terrícoles i si cal els extraterrestres és impressionant. Ja sabíem que van enganyar mig món (no oblidem Tony Blair, l’altre gran mentider) amb les armes de destrucció massiva. Faltaven algunes proves documentals. Tenim proves de la massiva i pueril enganyifa que va muntar a correcuita el govern Aznar a l’ONU, mentre prenia el pèl a uns súbdits que ell creia molt més estúpids: van ser capaços de muntar una mentida planetària en poques hores i forçar que el consell de l’ONU condemnés ETA per uns atemptats que no havia comès. Van mentir a consciència, sabent perfectament el que feien. Una llàstima, no els va sortir bé.

Aznar i els seus (entre els quals hi havia Rajoy, tot i que després s’ha fet el despistat) van aconseguir que la ONU fes un ridícul espectacular. Ja estan acostumats a quedar com una institució generalment inútil (vegi’s Birmània...) o al servei dels interessos de les grans potències, però no a quedar com babaus davant del món sencer... Almenys, el general Powell els va enganyar per envair Irak amb uns quants powerpoints falsos, sí, però una mica més currats...

El recurs obligat a les proves forma part de l’essència de la millor tradició judicial i periodística nordamericana. Igual que la innocència com a premisa. Doncs bé, ja tenim les proves, si en faltava alguna. Amb la diferència que allà quan les proves són tan aclaparadores la gent ha d’abaixar el cap, desaparèixer de l’escena pública, guanyar-se el perdó de la societat i els mitjans i amb una mica de sort tornar anys després explicant una d’aquelles històries, tan americanes, de superació personal i rehabilitació.

Aquí tenim un Aznar que dóna lliçons sobre com governar Espanya, profetitza l’apocal.lipsi i la balcanització d’Espanya mentre fa abdominals, dóna classes a tort i dret i s’està forrant amb les conferències i assessoraments, a més de posar el paraigua de la seva poderosa influència perquè Doñabotella aspiri discretament a ser alcaldessa de Madrid, el gendre Agag faci negocis a velocitat de fórmula 1 i la Nena munti empreses amb un capital social de mig milionet d’euros desemborsat trinco-trinco. Aquesta és la mena de qualitat democràtica que Aznar prometia, de la mà del Pedrojota, sempre tan idealista, quan parlava de regenerar Espanya i de fer una segona transició?

_____

La brillant i esmolada il.lustració surt d’aquí: e-faro. Una visita molt recomanable.

_____

Mentiras de destrucción masiva

El País presenta hoy el acta de la reunión Aznar-Bush en el rancho de Crawford como la prueba de cargo que faltaba. El desparpajo con la que este par de iluminados habla de cómo tomar el pelo a los norteamericanos, los españoles, los terrícolas y hasta a los extraterrestres es impresionante. Ya sabíamos que engañaron medio mundo (no olvidemos a Tony Blair, el otro gran mentiroso) con las armas de destrucción masiva. Faltaban algunas pruebas documentales. Ahora tenemos pruebas del masivo y pueril engaño que orquestó a toda máquina el gobierno Aznar en la ONU, mientras tomaba el pelo a unos súbditos que él creía mucho más estúpidos: fueron capaces de construir una mentira planetaria en pocas horas y forzar que el consejo de la ONU condenara a ETA por unos atentados que no había cometido. Mintieron a conciencia, sabiendo perfectamente lo que hacían. Una lástima, no les salió bien.

Aznar y los suyos (entre los cuales se encontraba un tal Rajoy, aunque después ha pasado desdibujando su rastro) consiguieron que la ONU hiciera un ridículo espectacular. Ya están acostumbrados a quedar como una institución generalmente inútil (véase Birmania...) o al servicio de los intereses de las grandes potencias, pero no a quedar como bobos delante del mundo entero. Al menos, el general Powell los engañó para invadir Irak con unos cuantos powerpoints falsos, sí, pero un poco más currados ...

El recurso obligado a las pruebas forma parte de la esencia de la mejor tradición judicial y periodística nordamericana. Igual que la inocencia como premisa. Pues bien, ya tenemos las pruebas, si faltaba alguna. Con la notable diferencia que allí, cuando las pruebas son tan abrumadoras, la gente tiene que bajar la cabeza, desaparecer de la escena pública, ganarse el perdón y con un poco de suerte volver años después contando una de aquellas historias, tan americanas, de superación personal y rehabilitación.

En cambio, aquí tenemos a un Aznar que da lecciones sobre cómo gobernar España, profetiza el apocalipsis y la balcanización de España mientras hace abdominales, da clases a todo el que se le ponga por delante y se está forrando con conferencias y asesoramientos. Además de abrir el paraguas de su poderosa influencia para que Doñabotella aspire discretamente a ser alcalde de Madrid, el yerno Agag haga negocios a velocidad de fórmula 1 y la Niña monte empresas con un capital social de medio quilo (de euros) desembolsado a toca teja. ¿Esta es la calidad democrática que Aznar prometía, de la mano de Pedrojota, siempre tan idealista, cuando hablaba de regenerar España y de hacer una segunda transición?

El trontzalari Ibarretxe

“Me va a escuchar”. Es el missatge que li envia ZP al trontzalari Ibarretxe. Que no és el mateix que “Me va a oír”. Mentre que la brunete histèrico-mediàtica ja escalfa motors i somia amb suspendre l’autonomia i enviar els tancs al País Basc, Zapatero li diu al lehendakari en plena fugida cap endavant que quedaran un d’aquests dies per parlar-ne, tot i que ja li avança que té el semàfor vermell. Formalment impecable. La qualitat de la democràcia a vegades es forja en les formes, en les reaccions, més que en els missatges.

Pots triar entre asseure’t a parlar-ne o clavar un cop de puny a la taula: dues respostes que només tenen en comú que necessiten una taula.

Un Rajoy o un Aznar a la Moncloa ja haurien trucat a la cabra de la Legió. Preparem-nos els propers mesos, fins a les eleccions: ja tenen la munició que els faltava, gràcies al sentit de l’oportunitat i l’oportunisme d’Ibarretxe. Ja se sap: que Déu em deslliuri dels meus amics, que dels enemics ja me’n deslliuro jo...

Però tot i que Ibarretxe defuig parlar d’independència clarament, no acabo de veure-hi cap inconvenient a fer la pregunta d’una vegada, a Euskadi, a Catalunya o a la Vall d’Aran, si convé. La Constitució espanyola està plena de paranys jurídics no ja perquè una comunitat decideixi partir peres, sinó fins i tot perquè es pugui preguntar al poble. El model constitucional parteix d’una premisa absoluta: Espanya és una i indivisible. Si qüestiones això hi ha un ampli arsenal de mesures possibles, des de lleus garrotades jurídiques fins al recurs a l’exèrcit si arriba la mare de totes les batalles. D’aquí la severa advertència de la Vicedelavega: “Constitución, Constitución y Constitución”. Ja entenc que no estan els temps, a sis mesos d’unes eleccions, per gaires subtileses... Certament, això és el que està escrit i, ull, aprovat massivament pels espanyols i espanyoles del 1978. Però no són ben bé els d’ara... No som ni del tot diferents ni del tot iguals.

Jo votaria no en un referèndum per la independència. Però votaria a favor perquè aquest referèndum es pugui fer, tot i pensar que les presses d’Ibarretxe són un error estratègic colossal. Em sembla impecablement democràtic que quan hi ha una massa social minoritària, però prou sòlida, pugui plantejar una pregunta a la resta de la comunitat: ens n’anem o ens quedem? Clarament, sense subterfugis, eh? I jugant net, que ja ens coneixem la història del Quebec i els seus referèndums... Un dia no molt llunyà ho veurem. Jo vull quedar-me. D’una altra manera, però sí. I respecto els que se’n volen anar. Ja sumarem vots, que és el que es fa en democràcia.

La recepta del doctor Montilla

Amb Montilla tremparem poc, per dir-ho de la manera més clara i basta possible. El Periódico, més o menys el diari-bandera del sector sociata, ho defineix força bé, tot escombrant cap a casa: “Montilla salva sin apuros ni destellos el pulso con un Mas convaleciente”. No és un president de grans discursos ni belles paraules. S’assembla més aviat al model germànic dels polítics “cul de ferro”. Montilla encara ha de construir la seva llegenda, però va per bon camí i té a la política alemanya uns quants models on inspirar-se: una agenda de despatx, llibreta de notes a la butxaca, discursos avorrits, poca poesia èpica i feina, molta feina.

No són materials espectaculars, pocs castells de focs podem esperar. Però una gran part dels catalans podem “comprar” aquesta imatge, perquè està profundament arrelada al mite de la Catalunya treballadora i sèria, d’anar per feina, sense estridències, que estalvia una mica i compra el tortell els diumenges. Montilla, si s’ho munta bé, pot acabar personificant la quintaessència de l’ànima catalana dels segles XIX-XX: el seny. Amb els socis aportant la dosi de rauxa imprescindible per no avorrir més del compte el personal, que Catalunya té cops amagats i tramuntanes estranyes...

Per a un país malalt de vertígen, les receptes del doctor Montilla poden ser un bàlsam.

El president “mans lliures”
A fer punyetes la vella acusació contra el PSC, que va ser més veritat que mentida durant els anys daurats del pujolisme. Ni Ferraz, ni Madrid, ni PSOE, ni Zapatero... ni Nicaragua!, va arribar a dir Montilla, en un excés d’entusiasme presidencial... amb permís dels companys, és clar. I dels socis de l’Entesa, hauríem d’afegir, no? Ja ho sabíem, tot això. Però resulta xocant veure Montilla fardant i marcant paquet. No està supeditat a res ni ningú: acaba de reivindicar l’autonomia presidencial, ni més ni menys.

En la complexitat del tripartit (una màquina que ha deixat de grinyolar i trontollar) hi ha la força de la presidència de la Generalitat: té més llibertat un president sobre tres potes que sobre una sola pota, tot i que aquest model demana tenir bon joc de “munyeca”, no és el model jeràrquic i dominant del “mascle alfa”...

El gran secret de Montilla és que el tripartit (un model fràgil) és l’autèntica força de la presidència, que acaba esdevenint el loctite del conjunt...

Moisès i el poble escollit
L’imaginari dels nacionalismes estarà sempre en deute amb les aventures i desventures del poble jueu. Hi ha diversos mites disponibles: el poble escollit, el profeta, la travessia del desert, la terra promesa, el déu dels exèrcits, l’enemic opressor... Mas vol (necessita) una Catalunya en permanent confrontació amb Espanya: arriba a dir que si desapareix aquesta tensió, desapareix Catalunya. Necessitem un permanent dilema amb Espanya, una mena de picor nacional que no ens deixi viure i ens mantingui permanentment excitats. Subtil argument, sí, senyor. I remata la jugada amb la vella trampa nacionalista: ni dretes ni esquerres, Catalunya! Ergo, presidida per Mas, oi? Ell ho diu d’una altra manera: “Montilla dibuixa una línia divisòria entre la Catalunya progressista i conservadora, quan hauria de dibuixar línies de confluència i unir el poble per damunt d’ideologies més o menys clàssiques” (no és una cita literal, però no traeix l’autor). Per aquest camí acabem a la refundació (purament tàctica) del catalanisme i la casa o masia comuna que donaria ales a una CiU perduda en el seu laberint...

El catalanisme central i el nacionalisme radical
Les paraules tenen poder, a vegades. Però també serveixen per agafar-nos-la amb paper de fumar. La diferència entre independentisme i sobiranisme és una mica llarga d’explicar, com la diferència entre catalanisme i nacionalisme... Però a cadascuna d’aquestes paraules hi afegim una nota d’intensitat o radicalisme i acaben tenint un sentit convencional, ens serveixen per entendre’ns i posicionar-nos...

En aquest cas, serveixen per anar prenent posicions a l’eix catalanista-espanyolista de la política catalana. Que es creua amb l’eix socioeconòmic (dreta-esquerra) i un eix més filosòfic (liberalisme-conservadorisme). Hi ha molts posicionaments possibles a partir d’aquests tres eixos... De moment, ens interessa l’eix catalanista.

A l’eix catalanista, no se m’entengui malament, Unió, PSC i probablement IC acabaran estant molt a prop. Més Catalunya, sí, però a dintre d’Espanya. Plural, federal, confederal, autonòmica, a l’estil austro-hongarès... el que calgui, però en la qual Catalunya s’hi senti còmoda, respectada (ja que no massa estimada: les baralles pels calés tenen això) i ben tractada. Hi ha un més enllà que no travessaran ni Unió ni el PSC i IC: ni són partits (i simpatitzants i òrbites diverses) independentistes (o sobiranistes, que queda molt més “cool”) ni ho seran mai.

Iniciativa està en aquest tema més o menys a la zona del PSC i Unió, tot i que subratlla molt més altres trets diferencials que dibuixen una marca pròpia que han de mantenir aferrissadament en un ecosistema polític en el que entre els més petits i els més grans, ells poden acabar essent els grans perjudicats si no van amb molt de compte i mosseguen una mica.

ERC, clarament, està decantada cap a l’independentisme, amb diferents graus que van més lligats a la tàctica a curt termini o al calendari que a l’objectiu final. I en la mateixa zona, ja fora de l’arc parlamentari, se situen una sèrie de forces polítiques i moviments socials que escalfen la caldera i fan pujar la pressió de l’independentisme.

El PP ha optat per ser la bandera i el reducte de l’Espanya de sempre, producte que a Catalunya tindria un mercat més gran del que sembla si el PP no fos tan cavernari. Però no tenen remei, gairebé diria que per sort.

Convergència, en aquest eix polític, té dues ànimes: la de la Catalunya “de la ceba”, que vol i dol, que no està per aventures esbojarrades i més aviat s’inclina per l’estabilitat sense que li prenguin el pèl dia sí i dia també, i una ànima més radical i esverada que o juga amb el morbo del sobiranisme (però sense arribar a l’orgasme) o forma part directament del món independentista, tot i que sense proclamar-ho massa obertament: és a dir, amb marxa enrera i el fre de ma a punt per si de cas.

Estem inventant, via Montilla, la sopa d’all del catalanisme. Això ja existia. Existia al si del pujolisme i al si del vell PSC, que, això sí, no va trobar la fórmula per treure’s del damunt l’acusació de ser una mena de sucursal catalana del PSOE. Aquell PSC es va refugiar en el municipalisme fins que passés el temporal... i amb la successió de Pujol va jugar fort i va assolir el nucli dur del poder, tot i que sense alegries ni marges de maniobra còmodes. Va haver d’acceptar que en solitari no arribava i fer una cosa molt catalana: pactar amb dos socis més. Pacte que és al mateix temps virtut i defecte d’aquesta època, però que fa viable una experiència suggestiva i beneficiosa per al país. I que permet al doctor Montilla recuperar receptes antigues i tranquil.les, d’eficàcia provada, per posar remei al vertígen...

Interessant experiment, que pot capgirar el mapa polític del segle XXI.

Famaztella a Crawford

Han sortit a la llum pública les actes secretes de la trobada entre un dels principals accionistes de Famaztella (Aznar, que temporalment feia de president del govern espanyol) i el trist emperador que presideix la lenta decadència de l’imperi nordamericà, Bush. “My amigou Ansar” volia canviar ni més ni menys que 200 anys de la història d’Espanya. Per què no, ja posats a emborratxar-se d’història i trascendència, no canviar vint segles o la història sencera de la humanitat? Ves a saber... La meva pregunta, a la vista del patètic retrat que emergeix d’aquests apunts, és: per què deixen per escrit totes aquestes burrades? Convençuts de la seva impunitat, euen pensar que la història els absoldrà i els admirarà... Aznar es pensava que la seva història l’escriuria un Plutarc i l’acabarà escrivint un Coluche...

* * *
Famaztella en Crawford

Han salido a la luz pública las actas secretas del encuentro entre uno de los principales accionistas de Famaztella (Aznar, que por entonces ejercía como presidente del gobierno español) y el triste emperador que preside la lenta decadencia del imperio americano, Bush. “My amigou Ansar” quería cambiar ni más ni menos que 200 años de la historia de España. ¿Por qué no, ya puestos a emborracharse de historia y trascendencia, no cambiar veinte siglos o toda la historia de la humanidad? Vete a saber... Mi pregunta, a la vista del patético retrato que emerge de estos apuntes, es: ¿por qué dejan por escrito todas estas burradas? Convencidos de su impunidad, caso piensen que la historia les absolberá y les admirará. Aznar se creía que su historia la iba a escribir un Plutarco y la acabará escribiendo un Coluche...

Público: una bona notícia

Cada dia surt el sol per a tothom. Hi ha qui l’aprofita més i qui l’aprofita menys. des d’avui, al quiosc el sol surt també cada dia per a un nou diari, Público, darrer producte de la factoria de Jaume Roures. Trencant esquemes, motlles, tòpics. Trencant també l’statu quo, per allò del “fuego amigo”... Han fet curt el primer tiratge, els lectors en demanaven més. No és un mal començament. A 50 cèntims l’exemplar, cosa que no el farà un diari més popular (no se m’entengui malament: aquest es presenta com un diari roig-roig), perquè el preu probablement no és el problema de la premsa espanyola. El negoci depèn de la publicitat, com a les teles: ja es veurà. Ah, i amb DVD de regal, faltaria més, l’extraordinària peli “Los lunes al sol”, també de la factoria Roures. Ja veurem com acaba l’aventura. Per ara, enhorabona i sort. Es un bon diari, fresc, colorista, amb detalls innovadors, carregat de bones intencions i de bons professionals, com l’amic Manuel Rico, ara massa enfeinat per mantenit el seu extraordinari blog. Provocarà canvis a altres diaris? Sí, ho veurem ben aviat, canvis que ja estan en marxa fa temps. Serà el diari del republicanisme cívic, com El País és el diari del socialisme clàssic? No sembla que vagi pel camí d’esdevenir un diari servil, com no ho ha estat El País: el joc és complexe i subtil, les independències sempre són relatives, però la dignitat no. El País és, ha estat i serà un diari digne, aglutinador d’una idea d’Espanya força transversal, tirant a progressista sense excessos i a centralista sense animalades. Es massa aviat per jutjar Público. Però és una de les bones notícies d’avui. No cada dia la bona notícia és que surt un bon i nou diari. El quiosc és una mica més ric i plural. Tal com està el pati, hi ha dies pitjors. Molt, molt pitjors. O és que serà veritat que les bones notícies no venen?

* * *

Público: una buena noticia

Cada día sale el sol para todo el mundo. Hay quien lo aprovecha más y quien lo aprovecha menos. Desde hoy, en el kiosco el sol sale también cada día para un nuevo diario, Público, último producto de la factoría de Jaume Roures. Rompiendo esquemas, moldes, tópicos. Rompiendo también el statu quo, por aquello del "fuego amigo" ... Les ha quedado corto el primer tiraje, los lectores pedían más. No es un mal comienzo. A 50 céntimos el ejemplar, precio que no lo convertirá en un diario más popular (no se me malinterprete: éste se presenta como un diario rojo-rojo), porque el precio probablemente no es el problema de la prensa española. El negocio depende de la publicidad, como en las teles: ya se verá. Ah, y con DVD de regalo, faltaría más, la extraordinaria peli "Los lunes al sol", también de la factoría Roures. Ya veremos cómo acaba la aventura. Por ahora, enhorabuena y suerte. Es un buen diario, fresco, colorista, con detalles innovadores, cargado de buenas intenciones y de buenos profesionales, como el amigo Manuel Rico, ahora demasiado atareado para mantener su extraordinario blog. ¿Provocará cambios en otros diarios? Sí, pronto lo veremos, cambios que ya están incubándose hace tiempo. ¿Será el diario del republicanismo cívico, como El País es el diario del socialismo clásico? No parece que vaya por el camino de convertirse en un diario servil, como no lo ha sido El País: el juego es sin duda complejo y sutil, las independencias siempre son relativas, pero la dignidad no. El País es, ha sido y será un diario digno, aglutinador de una idea de España bastante transversal, tirando a progresista sin excesos y a centralista sin salvajadas. Es aún demasiado pronto para juzgar a Público. Pero es una de las buenas noticias de hoy. No cada día la buena noticia es que sale un buen y nuevo diario. El kiosco es algo más rico y plural. Tal como está el patio, hay días peores. Muy, pero que muy peores. ¿O es que será verdad que las buenas noticias no venden?

Estatut rima amb fotut

L’expresident Maragall ja ha intervingut al debat de l’estat de la nació (catalana, en aquest cas). Ho ha fet amb un article al gratuït ADN, un text confús, diria que escrit a correcuita, improvisat en la forma però no en el fons: directe a la iugular, en primer lloc de Zapatero. Amb l’afegit d’unes quantes interessants derivades... De moment, cap gran secret d’estat (o de nació) no ha estat revelat. Ja ens ho imaginàvem... Més que el que diu, és qui ho diu. Continua així Maragall amb el seu striptease, una mena d’aperitiu de la gran vendetta que seran les seves memòries.

Curiosa política catalana, amb dos expresidents teòricament retirats a l’olimp de la pàtria, però que s’arremanguen dia sí i dia també per baixar als carrers en penombra on brillen les navalles...

Primer apunt: la contraposició de les figures de González i Zapatero. Una referència (carregada de segones intencions) a Felipe González. Un gran president en la seva primera etapa, sens dubte; un dels grans polítics del segle XX espanyol, sens dubte; un gran centralista, sens dubte també. I un gran jugador de pòker o de mus: sap perfectament quantes vàlvules de seguretat té la Constitució... Terreny minat. Tu demana la lluna, sense manies... mentre el que demanis sigui constitucional. Au, vinga, que ja fa temps que ens afaitem!

Segon apunt: qui s’acosta a Zapatero acaba malament. Sort que ZP era un bambi de la política... Presentar Imaz (ara convertit en “el bon nacionalista”, un basc “cool” que vol enamorar Espanya, Josu para los amigos) com una víctima política de Zapatero és una simplificació molt grollera i interessada... Però serveix per tocar els nassos i incrementar la nòmina dels damnificats. A més d’alimentar involuntàriament el mite d’un Zapatero d’acer...

Tercer apunt: la insinuació confusa d’un pacte al País Basc, que després Madrid (tot Madrid? PP i caverna neocon inclosos? El rei també?) no dinamitaria... Un pla Ibarretxe-Arzallus? Un pla Imaz? Un referèndum a la quebequesa? Si fos així, ens haurem de treure la txapela i reconèixer que els bascos s’ho munten molt millor que els catalans. Cosa que per altra banda és una evidència que hauríem de posar en el passiu de l’etapa Pujol-Maragall, com a mínim...

Quart apunt i últim: les passades de ribot que està preparant el Constitucional amb el text de l’Estatut (provisional). Estem expectants, sí. A veure qui troba la sortida del laberint. I a veure a qui li passem factura quan ens caigui al damunt el pes de la Constitució interpretada amb gasiveria. De moment, Maragall endossa la factura a Zapatero i per extensió a Montilla. No l’esmenta, curiós oblit, però la seva ombra plana sobre l’article... Tampoc no esmenta directament Mas, l’altre protagonista del vodevil estatutari, víctima diferida dels ullals del bambi. Tocat però no enfonsat, continuarà al càrrec encara una llarga temporada, conduint la travessa del desert fins que canvii el cicle de la política catalana... cap a una terra promesa en la qual ell no entrarà. Aquest serà el seu drama, com ha estat el drama de Maragall: tu m’has muntat el sidral de l’estatut, jo t’he fotut. No és un drama digne d’un Shakespeare, però no li falten emocions fortes, passions, venjances, conspiracions, víctimes...

Llàstima que el guió l’han anat escrivint tots plegats sobre la marxa... i això es nota.

A partir d’avui veurem com funcionen les receptes del doctor Montilla. Ni és ni serà mai un líder carismàtic, però sembla un bon estratega i un governant prudent. Si mira cap al carrer en comptes dels núvols haurà guanyat aquesta mà. Que no deixa de ser un episodi d’una partida molt més llarga i complexa, en dos terrenys de joc complementaris: el del poder i el del futur de Catalunya, ara per ara més embolicats que un nus d'autopistes sense senyalització. Montilla va pel món amb un llibre de comptabilitat i una llibreta d’apunts: poc estimulant, potser sí, però un equipatge força adequat per a uns temps en els que prendrem mal si ens deixem portar per la lírica o per a la poesia èpica...

* * *

Estatut rima con "fotut" (en catalán, claro)

El expresidente Maragall ya ha intervenido al debate del estado de la nación (catalana, en este caso, aunque dentro de un orden). Lo ha hecho con un artículo en el periódico gratuito ADN, un texto confuso, escrito a vuelapluma, improvisado en la forma pero no en el fondo: directo a la yugular... de Zapatero. Con el añadido de unas cuantas interesantes derivadas ... De momento, no ha sido revelado ningún gran secreto de estado... o de nación. Más o menos, ya nos lo podíamos imaginar... Importa más quién lo dice que lo que dice. Prosigue así Maragall con su striptease, una especie de aperitivo de la gran vendetta que serán sus memorias.

Curiosa política catalana, con dos expresidentes teóricamente retirados en el olimpo de la patria, pero que se arremangan día sí y día también para bajar a las calles en penumbra donde brillan las navajas ...

Primer apunte: la contraposición de las figuras de González y Zapatero. Una referencia (cargada de segundas intenciones) a Felipe González. Un gran presidente en su primera etapa, sin duda; uno de los grandes políticos del siglo XX español, sin duda; un gran centralista, sin duda también. Y un gran jugador de póquer o de mus: sabe perfectamente cuántas válvulas de seguridad tiene la Constitución ... Terreno minado. Tú pide la luna, no te cortes ... mientras, eso sí, lo que pidas sea constitucional.

Segundo apunte: quien se acerca a Zapatero acaba mal. El mismo ZP que antes era un bambi de la política ... Presentar a Imaz (ahora convertido en "el buen nacionalista", un vasco "cool" que quiere enamorar a España, Josu para los amigos) como una víctima política de Zapatero es una simplificación muy grosera e interesada ... Pero sirve para tocar las narices e incrementar la nómina de los damnificados. Además de alimentar involuntariamente el mito de un Zapatero de acero ...

Tercer apunte: la insinuación confusa de un pacto en el País Vasco, que después Madrid (¿todo Madrid? ¿PP y caverna neocon incluidos? ¿El rey también?) se comprometería a no torpedear ... ¿Un plan Ibarretxe-Arzallus? ¿Un plan Imaz? ¿Un referéndum a la quebequesa? Si fuera así, nos tendremos que sacar la txapela y reconocer que los vascos se lo montan mucho mejor que los catalanes. Cosa que por otra parte es una evidencia que tendríamos que poner en el pasivo de la etapa Pujol-Maragall, como mínimo...

Cuarto apunte y último: el pulcro cepillado del texto del Estatut (provisional) que está preparando el Constitucional. Estamos expectantes, sí. A ver quién encuentra la salida del laberinto. Y a ver a quién le pasamos factura cuando nos caiga encima el peso de la Constitución interpretada con tacañería. De momento, Maragall endosa la factura a Zapatero y por extensión a Montilla. No lo menciona, curioso olvido, pero su sombra planea sobre el artículo ... Tampoco menciona directamente a Mas, el otro protagonista del vodevil estatutario, víctima diferida de los colmillos de bambi. Tocado pero no hundido, continuará en el cargo todavía una larga temporada, conduciendo la travesía del desierto hasta que cambie el ciclo de la política catalana ... Hacia una tierra prometida en la que él no entrará. Éste será su drama, como ha sido el drama de Maragall: el Estatut a cambio de tu cabeza. No es un drama digno de un Shakespeare, pero no le faltan emociones fuertes, pasiones, venganzas, conspiraciones, víctimas ...

Lástima que el guión lo han ido escribiendo sobre la marcha ... y se nota.

A partir de hoy veremos en el Parlament catalán cómo funcionan las recetas del doctor Montilla. Ni es ni será nunca un líder carismático, pero parece un buen estratega y un gobernante prudente. Si mira hacia la calle en vez de hacia las nubes habrá ganado esta mano. Que no deja de ser un episodio de una partida mucho más larga y compleja, en dos terrenos de juego complementarios: el del poder y el del futuro de Cataluña, hoy por hoy más confusos que un nudo de autopistas sin señalización. Montilla va por el mundo con un libro de contabilidad y una libreta de apuntes: poco estimulante, acaso, pero un equipaje bastante adecuado para unos tiempos en los que acabaremos mal si nos dejamos llevar por la lírica o por la poesía épica ...

Víctimes relatives

Maria del Carmen Pérez Buj és una víctima relativa. Víctima d’una violència relativa. La seva por i el seu dolor són relatius. No pot fer carícies com les d’abans, però això és relatiu. Va tenir la mala sort (relativa) d’anar a l’oficina de l’INEM a Horta a les 9 i 10 del matí d’un dia del mes de maig del 1992. Era el mateix dia que Terra Lliure havia posat una bomba (relativa) en aquesta oficina. La seva història, petita, gairebé anònima, posa noms i cognoms a una pàgina discretament amagada de la història de Catalunya. Terra Lliure va posar aquella bomba i d’altres (igual de relatives) se suposa que per “sacsejar consciències”, segons Xavier Vendrell, vice-secretari general d’ERC. Si de passada sacsejaven alguna altra cosa, què hi farem, no es poden evitar les víctimes (relatives) col.laterals. Finíssim. Després del documental de TV3 i de la suau estibada d’orelles del CAC, arriba ara un llibre sobre aquesta organització terrorista catalana. Vist a escala planetària, comparat amb ETA, amb l’IRA o amb Al Qaida, un terrorisme d’estar per casa. La temptació de vindicar-la és irresistible per a alguns. Però va deixar un balanç de gairebé dos-cents atemptats. Poca cosa, segons Vendrell: "Se li ha donat molta importància a una organització, Terra Lliure, que va causar una sola mort en quinze anys d'existència i a més va ser accidental". Ell continua creient que “la violència és un concepte molt relatiu”. I tant. Els cementiris i les fosses comunes de totes les guerres i tots els terrorismes estan plens de morts molt relatius. Relativament parlant, això sí.

* * *

Víctimas relativas

Maria del Carmen Pérez Buj es una víctima relativa. Víctima de una violencia relativa. Su miedo y su dolor son relativos. No puede ya acariciar como antes, pero eso es relativo. Tuvo la mala suerte (relativa) de ir a la oficina del INEM en el barrio barcelonés de Horta a las 9 y 10 de la mañana de un día del mes de mayo de 1992. Era el mismo día que Terra Lliure había puesto una bomba (relativa) en esta oficina. Su historia, pequeña, casi anónima, escribe de nuevo nombres y apellidos en una página discretamente escondida de la historia de Cataluña. Terra Lliure puso aquella bomba y otras (igual de relativas) se supone que para "sacudir conciencias", según Xavier Vendrell, vice-secretario general de ERC. Si de paso sacudían alguna otra cosa, qué se le va a hacer, no se pueden evitar las víctimas colaterales (relativas, por supuesto). Después de un reciente documental de TV3 y del suave tirón de orejas del CAC, llega ahora un libro sobre esta organización terrorista catalana. Visto a escala planetaria, comparado con ETA, con el IRA o con Al Qaeda, un terrorismo de estar por casa, sin duda. Pero la tentación de reivindicarlo es irresistible para algunos. Dejó un balance de casi doscientos atentados. Poca cosa, según Vendrell: "Se le ha dado mucha importancia a una organización, Terra Lliure, que causó una sola muerte en quince años de existencia y además fue accidental". Él continúa creyendo que "la violencia es un concepto muy relativo". Y tanto. Los cementerios y las fosas comunes de todas las guerras y todos los terrorismos están llenos de muertos muy relativos. Relativamente hablando, eso sí.

El xalet al Carib

De tant en tant, la política et posa al davant dels nassos la línia vermella que divideix els dos grans blocs. Diguem-ne dreta/esquerra, si volem, tot i que els matisos no són aquí una qüestió de detall. Les darreres setmanes, el govern del president Zapatero ha decidit apretar a fons l’accelerador de les reformes i millores socials. Entre els calerons que tenia amagats Solbes sota les catifes, el recurs a alguns estalvis guardats probablement per a temps de tempestes i el marge que permet una llarga etapa de creixement econòmic, ZP ha impulsat en pocs dies una evident ampliació del benestar i de l’equilibri social i territorial: habitatge, dentista, infraestructures, ajudes a les persones dependents, el xec dels 2.500 euros per als nadons, la millora de les prestacions per als autònoms... Es temps de pressupostos, els últims de la legislatura, i de dibuixar el terreny per a la batalla electoral, la segona part del 14-M... Els seus adversaris polítics disfressen el cabreig d’ortodòxia acadèmica neoliberal i el caricaturitzen com una mena de mag amb la xistera plena del que anomenen “ocurrencias”. Una manera com una altra de ridiculitzar-lo. El segon gran argument de la contraofensiva és que s’està menjant el rebost que havia deixat Aznar. Aquells sí que eren bons temps, amb un govern sàviament previsor: ja tenim servida la paràbola de “la cigarra y la hormiga”, missatge subliminal enviat directament a les estructures mentals més profundes de l’electorat. El tercer argument recupera la tendència humorística de la dreta espanyola, que oscil.la entre el to agre i agressiu i el “catxondeig” corrosiu: ZP és un president "sin rumbo, sin fundamento, y que acabará ofreciéndonos a todos un chalet en el Caribe, y si no, al tiempo". Rajoy dixit.

En el rerafons hi ha una altra línia vermella que també separa dos móns, dues grans concepcions de la política més enllà de les batalles i batalletes partidistes. Es planteja de la següent manera, cruament: o l’economia o les persones. Es una elecció tramposa, però funciona. Eixamplar drets socials, acabar de bastir l’estat del benestar, és carregar-se l’economia. Així de brutal. El PP intenta posicionar-se així com el partit dels empresaris, el partit de l’economia, el referent sòlid de l’ortodòxia liberal. I com passa en les estratègies dibuixades a contrapèl i a correcuita, té forats per tot arreu i un de dramàtic: converteix automàticament l’esquerra en el que és realment, la política de la gent, de la gran majoria. La dels més febles, la de la igualtat, la de la justícia social, la del reequilibri, la del benestar repartit, la de la solidaritat. Amb tots els defectes i incoherències que es vulguin, però aquestes són les banderes.

Si a això hi afegim la ràbia evident per l’intent de recuperar el temps perdut a Catalunya (mai no se’n recorden del País Basc, mira que arriba a ser curiós...) i la transfusió de milions d’euros cap al nordest peninsular, tornem a perfilar amb traços gruixuts els dos grans blocs, amb l’ajut inestimable dels estrategues del carrer Génova: situen ZP com el líder d’un bloc d’esquerres i de replantejament de l’esquema territorial d’Espanya. I deixen clar, molt clar, que ZP ha estat a l’alçada, no sense entrebancs ni fracassos, d’aquell “Zapatero no nos falles”...

Un bloc confús a vegades, inestable, ple de tensions, però que es va dibuixant i que constitueix l’autèntic perill per al bloc neocon espanyol: si es consolida i si troba el mínim comú denominador, després de les properes eleccions pot jugar un paper clau en allò que Zapatero definia com la definitiva modernització d’Espanya. Això és el que està intentant frenar el PP. La promesa, o millor dit, l’esperança, no és un xalet al Carib ni una barra lliure de mojitos i caipirinhas, sinó una altra Espanya...

* * *

El chalet en el Caribe

De vez en cuando, la política te pone delante de las narices la línea roja que divide los dos grandes bloques. Digamos derecha/izquierda, si queremos, aunque los matices no son aquí una cuestión de detalle. Las últimas semanas, el gobierno del presidente Zapatero ha decidido apretar a fondo el acelerador de las reformas y mejoras sociales. Entre los dinerillos que tenía escondidos Solbes bajo la alfombra, el recurso a algunos ahorros reserados para tiempo de tormentas y el margen que permite una larga etapa de crecimiento económico, ZP ha impulsado en pocos días una evidente ampliación del bienestar y del equilibrio social y territorial: vivienda, dentista, infraestructuras, ayudas a las personas dependientes, el cheque de los 2.500 euros para los bebés, la mejora de las prestaciones para los autónomos ... Es tiempo de presupuestos, los últimos de la legislatura, y de dibujar el terreno para la batalla electoral, la segunda parte del 14-M ... Sus adversarios políticos disfrazan su cabreo con un discurso de ortodoxia académica neoliberal y lo caricaturizan como una especie de mago con la chistera llena de lo que llaman "ocurrencias". Una manera como otra de ridiculizarlo. El segundo gran argumento de la contraofensiva es que se está comiendo la despensa que había dejado Aznar. Aquéllos sí que eran buenos tiempos, con un gobierno sabiamente previsor: ya tenemos servida la parábola de "la cigarra y la hormiga", mensaje subliminal enviado directamente a las estructuras mentales más profundas del electorado. El tercer argumento recupera la tendencia humorística de la derecha española, que oscila entre el tono agrio y agresivo y el cachondeo corrosivo: ZP es un presidente "sin rumbo, sin fundamento, y que acabará ofreciéndonos en todos un chalet en el Caribe, y si no, al tiempo". Rajoy dixit.

En el trasfondo hay otra línea roja que también separa dos mundos, dos grandes concepciones de la política más allá de las batallas y batallitas partidistas. Se plantea de la siguiente manera, crudamente: o la economía o las personas. Es una elección tramposa, pero funciona. Ampliar derechos sociales, acabar de construir el estado del bienestar, es cargarse la economía. Así de brutal. El PP intenta posicionarse de este modo como el partido de los empresarios, el partido de la economía, el referente sólido de la ortodoxia liberal. Y como suele suceder cuando las estrategias se dibujan a contrapelo y a toda máquina, con el paso cambiado, tiene agujeros por todas partes y uno especialmente dramático: convierte automáticamente la izquierda en lo que es realmente, la política de la gente, de la gran mayoría. La de los más débiles, la de la igualdad, la de la justicia social, la del reequilibrio, la del bienestar repartido, la de la solidaridad. Con todos los defectos e incoherencias que se quieran, pero éstas son las banderas.

Si le añadimos la rabia evidente que les causa el intento de recuperar el tiempo perdido en Cataluña (nunca se acuerdan del País Vasco, curiosísimo...) y la transfusión de millones de euros hacia el nordeste peninsular, volvemos a perfilar con trazos gruesos los dos grandes bloques, con la ayuda inestimable de los estrategas de la calle Génova: sitúan a ZP como el líder de un bloque de izquierdas y de replanteamiento del esquema territorial de España. Y dejan claro, muy claro, que ZP ha estado a la altura, no sin tropiezos ni fracasos, de aquel "Zapatero no nos falles" ...

Un bloque confuso a veces, inestable, lleno de tensiones, pero que se va dibujando y que constituye el auténtico peligro para el conglomerado neocon español: si se consolida y si encuentra el mínimo común denominador, después de las próximas elecciones puede jugar un papel clave en aquello que Zapatero definía como la definitiva modernización de España. Eso es lo que está intentando frenar el PP. La promesa, o mejor dicho, la esperanza, no es un chalet en el Caribe ni una barra libre de mojitos y caipirinhas, sino otra España ...

L'Espanya genital

Apagar incendis amb benzina és poc recomanable. Perseguir a cop de fiscal uns quants exaltats que cremen una foto dels reis segurament és legal, però també una insensatesa. Així tenim noves cremes de fotos, un setmanari gironí que regala una foto inflamable... Una vegada més treu el nas l’Espanya genital, que ens vol espanyols per collons. Amb el ministre de Defensa (de la Guerra, en deien abans) proclamant, ben seriós, quant li agraden la bandera i l'himne... Ai, senyor! Així no anem enlloc. Podem ser espanyols de moltes maneres (els que ho volem ser, tot i que sovint ignorem si existeix l’Espanya a la que ens referim...), però per collons va a ser que no. I amb el pes de la llei, esgrimida com el garrot que protegeix els sagrats símbols de la pàtria, menys encara. Lliuri’m Déu (o el Diable, en el seu defecte) de sentir simpatia envers la monarquia, però no justifico en absolut la crema de fotos. Ni la persecució severíssima (quina agilitat, la de la justícia, quan convé, oi?) d’un acte radical força inofensiu. La democràcia té mecanismes, que s’han d’utilitzar amb respecte i intel.ligència, no a cops de martell ni cremant fotos. Tanmateix -més enllà dels ideals republicans- no tinc gens clar, però gens ni mica, que ens anés millor amb una república... Pur pragmatisme, vaja. Ben mirat, potser una monarquia (simbòlica i constitucional) serveixi millor per recuperar el vell i bell somni d’una Espanya de pobles i nacions singulars representades per una corona comuna, amb les arrels en aquella Ibèria medieval que és on es va fer el nus gordià de la història peninsular... Si serveix per això la monarquia, cosa que està per demostrar però no és ni impossible ni inviable, potser ens convingui més en Juan Carlos I, el Felipe VI, la Letizia i la futurible reina Leonor que una Espanya republicana... presidida posem que per un Aznar o un Rajoy.

* * *

La España genital

Apagar incendios con gasolina es poco recomendable. Perseguir a golpe de fiscal a unos cuantos exaltados que queman una foto de los reyes seguramente es legal, pero también una insensatez. Así tenemos nuevas hogueras con fotos, un semanario gerundense (gerundense de Girona...) que regala una foto inflamable ... Una vez más asoma la nariz la España genital, que nos quiere a todos españoles por cojones. Con el ministro de Defensa (de la Guerra, decían antes) proclamando, bien serio, cuánto le gustan la bandera y el himno... ¡Ay, señor! Así no vamos a ningún sitio. Podemos ser españoles de muchas maneras (los que lo queremos ser, aunque a menudo ignoramos si existe la España a la que nos referimos...), pero por cojones va a ser que no. Y con el peso de la ley, esgrimida como el garrote amenazante que protege los sacrosantos símbolos de la patria, menos todavía. Líbreme Dios (o el Diablo, en su defecto) de sentir simpatía hacia la monarquía, pero no justifico en absoluto que se quemen fotos de los reyes. Tampoco la persecución severísima (qué agilidad, la de la justicia, cuando conviene, ¿verdad?) de un acto radical bastante inofensivo. La democracia tiene mecanismos, que se tienen que utilizar con respeto e inteligencia, no a martillazos ni quemando fotos. Sin embargo -más allá de los ideales republicanos- no tengo nada claro, nada de nada, que nos vaya mejor con una república ... Puro pragmatismo. Mirándolo bien, tal vez una monarquía (simbólica y constitucional) sirva mejor para recuperar el viejo y bello sueño de una España de pueblos y naciones singulares representadas por una corona común, con sus raíces en aquella Iberia medieval donde se ató el nudo gordiano de la historia peninsular... Si sirve para eso la monarquía, algo que está por demostrar pero que no es ni imposible ni inviable, quizás nos convengan más Juan Carlos I, Felipe VI, Letizia y la futurible reina Leonor que una España republicana ... presidida pongamos que por un Aznar o un Rajoy.

La catedral del segle XXI

L’arquitecte/mag Foster acaba de presentar el projecte del futur Camp Nou. Espectacular. Una de les meravelles de la Catalunya del segle XXI, sàviament impregnada de tradició i de modernitat. Si la Sagrada Família és la catedral excepcional, rotunda i confusa del segle XX, el temple expiatori dels pecats dels barcelonins, el nou estadi serà la catedral del segle XXI. Una catedral pagana, una piràmide sense faraó (bé, Laporta ja hi va, ja...), un símbol del poder i la glòria terrenal i de la triomfant cultura global de l’oci i l’espectacle. Una catedral magnífica: Ad maiorem gloriam Barça... El gran símbol d’un país que encara no sabem què serà quan sigui gran.

***

La catedral del siglo XXI

El arquitecto y mago Foster acaba de presentar el proyecto del futuro Camp Nou. Espectacular. Una de las maravillas de la Cataluña del siglo XXI, sabiamente impregnada de tradición y modernidad. Si la Sagrada Familia de Gaudí es la catedral excepcional, rotunda y confusa del siglo XX, el templo expiatorio de los pecados de los barceloneses, el nuevo estadio será la catedral del siglo XXI. Una catedral pagana, una pirámide sin faraón (bueno, Laporta está en ello...), un símbolo del poder y la gloria terrenales, de la triunfante cultura global del ocio y el espectáculo. Una catedral magnífica, bellísima: Ad maiorem gloriam Barça. El gran símbolo de un país que aún no sabemos qué será cuando sea mayor.