28 de des. 2007

Apunts per a un balanç

Hi ha gent a qui li agradaria que Zapatero es fés l’harakiri. N’hi ha d’altres que el posen innecessàriament al capdamunt d’un altar. Ni una cosa ni l’altra, com qualsevol polític o ésser humà. Però, al marge d’altres valoracions diguem-ne més ideològiques, i que ara no venen al cas, és de justícia remarcar el valor democràtic que té quan es presenta a fer balanç (normal, venen eleccions i ha de vendre el producte) i aprofita per fer un acte força insòlit: autocrítica. Suau? Clar. Incomplet? També. Però si no esperem que es faci l’harakiri en públic, aquest és un gest saludable, tonificant. No es fàcil trobar molts casos similars. Aquest és un dels principals valors d’aquesta etapa estranya i furiosa, erràtica, plena d’avenços socials i benestar però que es tanca globalment amb un mal regust de boca: una bona dosi de qualitat democràtica, de normalitat. De ZP en quedarà molt més que això en el futur, però de moment té en el seu actiu haver contribuit a que el país faci un salt extraordinari cap a la modernitat: la transició dels líders carismàtics i un punt messiànics als polítics normals. Tal com estan les coses, no és poc. Que l’any nou ens agafi confessats...

(P.S.: ens retrobem, si voleu, el dia 1, però més aviat cap al tard... Gràcies i bon any!).

26 de des. 2007

El rei, millor calladet

Es un paio alt, d’amples espatlles, guapot, simpaticot. Sap estar, té sortides catxondes, no se’l veu excessivament cregut. Ha tingut l’encert de trobar el punt mig d’una fórmula que combina sàviament una monarquia d’estar per casa, un uniforme militar ple de medalles i galons, un estil esportiu i desenfadat, unes mínimes concessions cortesanes i una mica de catolicisme ritual, el justet. Però es perd quan posa en marxa la màquina de fer discursos oficials. Aleshores és quan a ell li comença a relliscar la corona del cap i a altres ens cauen altres coses rodolant cames avall.

Tòpics de segona mà. Els discursos de la famosa Pasqua militar, el dia de la Hispanitat i algun altre són les peces clau del sistema de missatges profunds que suposadament envia el monarca sobirà als seus súbdits sobirans. Però el més destacat i entranyable és el de Nadal, quan aprofita la tele per desitjar-nos unes bones festes a l’hora de sopar. En aquell moment ja fa hores que està en marxa tota una maquinària repartida pels mitjans de comunicació de tot el país, dedicada en cos i ànima a trossejar el discurs, buscar significats profunds a una col.lecció de tòpics i idees de segona mà, a cercar missatges amagats en alguna frase. Ens hem cregut que és important el que diu perquè és important qui ho diu i el moment que aprofita per dir-ho. Res, ximpleries. No diu mai res de bo, tot i que hi posa el punt just de solemnitat i entranyable proximitat.

Más de lo mismo. Ho sabem tots, però fem veure que no i omplim pàgines i pàgines a la premsa dedicades a analitzar, ensumar, interpretar i lloar el missatge reial. Una altra tradició nadalenca, d’aquestes que deixen de tenir significat però repetim perquè així s’ha fet tota la vida. No tinc cap espia a la Zarzuela, però seria capaç d’escriure el guió del missatge nadalenc del rei Juan Carlos (així, res de Joan Carles, aquí i a la Xina) dues setmanes abans: no m’equivocaria gaire. Quatre referències a la unitat, al terrorisme, a la saludable diversitat de la pàtria indissoluble, als soldats i exèrcits que garanteixen la indissolubilitat si algun dia falla tot, una mica de rotllo hispanoamericà i para de comptar.

Tele i vitrina. Dels seus discursos nadalencs, retòrics i buits, no en quedarà mai una frase per a la història. A canvi, de les seves sortides del guió en podia viure si algun dia es queda sense corona: els que han aprofitat el “que te calles” com a to per a telèfons mòbils han fet una pasta, la SGAE hauria d’intervenir per reclamar els drets del monarca... Per això mateix, el millor que es pot fer amb el rei i la monarquia en general és el mateix que fem a les cases amb les coses de cert valor, poca utilitat i vistoses: desar-les en una vitrina, a la vista, però tancades. I en el cas de la tele, que no deixa de ser una vitrina presidint el menjador, millor amb el volum abaixat. Calladet, ja que no tenim altre remei que ser monàrquics per la gràcia de Déu.

24 de des. 2007

Mad Max i les guerres del futur

La futura edat mitjana s’està covant a Veneçuela, Rúsia, Aràbia Saudí, Estats Units, Iran, Kazajstan, Algèria, Irak, Xina... Allà s’està escrivint el guió del futur. Poder geopolític de gas, petroli i àtoms més o menys controlats. El domini de les fonts d’energia reclamarà poder militar: un esquema tan vell com la humanitat, les riqueses fan sempre parella amb els soldats. Guerres fredes o calentes? En tenim un parell de ben calentonetes en marxa, a Afganistan i Irak, guerres de la decadència imperial nordamericana: dos intents frustrats de dominar el cor d’Àsia, la cruïlla del petroli i d’amenaçar les bases del futur imperialisme islàmic. Ens estan cuinant una barreja de lideratges exacerbats, de petroli i gas, de talibanisme religiós (cristià, musulmà, jueu), de discretes però rabioses guerres econòmiques. Amb una altra matèria preciosa que també ens portarà maldecaps: l’aigua. Aquesta barreja inestable i explosiva va prenent forma mentre a Europa ens entretenim decidint quants ceps i vinyes es podran plantar els propers anys, regulant exhaustivament la composició de cada classe de xocolata o convertint les carreteres en un paradís tranquil i domesticat. Ja comença a ser evident que l’onada expansiva, el dia que esclati tot plegat, arribarà fins a les nostres fronteres. Comencem a notar els primers efectes amb el preu del petroli, però anem tirant, això només és el principi. Ja vindrà el temps dels nous bàrbars, que com sempre tendeixen a venir des de l’est: la diferència és que la fortalesa europea no és un imperi, no té muralles ni exèrcits per a la guerra global. Ni ganes, ni esperit imperialista. Nosaltres estem en una altra fase: pertanyem a una mena d’avantguarda de la humanitat, rica, benestant, cansada de guerres, tolerant... La resta de la humanitat va per una altra banda. Veurem si la nostra fortalesa sense muralles és capaç de resistir i vinclar-se sense trencar-se: aquest futur està escrit, la prova arribarà tard o d’hora. Mentre disfrutem de la nostra abundància nadalenca, Mad Max ens espera.

23 de des. 2007

La pàtria és un tren

Les metàfores són perilloses i relliscoses. A Zapatero l’AVE li ha pujat al cap. Es el que té l’eufòria ferroviària després d’ensopegar amb esvorancs i túnels diversos. Un bon dia toques la tecla de “play”, el tren es posa en marxa, el comptakilòmetres marca els 300 i veus passar a tota velocitat la història... Zapatero, l’home que és capaç de desitjar “feliz navidad en nombre del Gobierno de España” sense que se li escapi el riure, cau en el parany tòpic de tots els polítics: el catàleg del gremi dels enginyers de camins, canals, mines, autopistes, viaranys, ponts, ports... Una mina, mai millor dit, quan s’apliquen a la política. Més aviat gastada, però una mina.

D’aquesta font inesgotable on van a buscar frases rodones tots els polítics, tard o d’hora, en surt una frase per a la història. Amb majúscules, la que sintetitza una estratègia: “Lo que más une a los españoles, lo que mejor vertebra y cohesiona el territorio es la construcción de infraestructuras de este tipo y la mejora de las comunicaciones".

Amb l’alegria pròpia de les festes nadalenques, ZP confón “apropar” amb “unir”. Mira el mapa d’Espanya i ja el veu ple de línies amunt i avall, amb trenets que a tota màquina travessen la geografia espanyola i ens van unint, unint, unint, donant un sentit definitiu i lluminós a la darrera “E” de” RENFE. O a la famosa “E” d’AVE.

Ha nascut un nou nacionalisme, dinàmic, modern, excitant: la pàtria és un tren. Ni més ni menys.

De rodalies? De llarg recorregut? D’alta velocitat? De joguina?

21 de des. 2007

24 mini-europes

No existeix una única Europa ni una Europa unida. Ara hi ha 24 mini-europes, una bona notícia. Acaben d’esborrar-se unes quantres fronteres administratives, policials i econòmiques. Es l’Europa possible, invisible, que funciona a la pràctica però és inviable institucionalment. Una Europa que es va fent d’una altra manera, sobre la marxa. El mini-tractat de butxaca que es va signar a Lisboa servia només per salvar la cara dels líders polítics embarrancats en l’agonia de la vella constitució europea, que ha passat a millor vida. Ja el van signar, ja està arxivat a les cancelleries, serveix per al que serveix. Ben poc. Però a canvi, van caient barreres, ara cap a l’est. Possiblement Europa mai no serà una mala còpia dels USA. Ja està bé que sigui així, gran i sense fronteres, però que sigui una cosa nova, amb formes noves. I com que estan per inventar encara, naveguem una mica perduts, sense el consol i la seguretat que donen les velles formes institucionals i polítiques que funcionen a Brusel.les més aviat en el buit, com en un altre món. Les 24 mini-europes que ara ens repartim el mapa del continent indiquen que de moment no estem encara dibuixant res, però avancem, perquè esborrem els vells dibuixos, les velles línies dels mapes d’altres segles.

20 de des. 2007

Il sorpasso i els cosins italians

Quan la inflació es descontrola, la culpa és dels altres: de les propines dels cafès, de les revisions salarials, de la curiosa malaltia “escassa interiorització del valor d’un euro” i coses per l’estil. Solbes, a dalt del seu núvol macroeconòmic, reparteix culpes a tort i a dret i no se’n queda ni una. Acabaran donant la culpa del boom immobiliari als compradors, els mateixos que no han mogut ni un dit en anys per frenar una fugida cap endavant absolutament demencial i que pagarem caríssima. Just a l’inrevés quan les coses van bé en economia: mèrit del govern, faltaria més, que posa la pista perquè corrin les empreses i els negocis... L’últim cas el trobem en la gens anecdòtica història del sorpasso: Espanya supera Itàlia en PIB, la qual cosa no vol dir ni de lluny que sigui “més rica”. Tanmateix, això ens posa clarament a la primera divisió mundial, sense xovinismes ni patriotismes barats. Gran notícia, curiosament, silenciada, tracada amb discreció, ves a saber si per no molestar els nostres cosins italians. Però, ja que és difícil que el govern es posi en solitari la medalla, l’èxit és ni més ni menys que haver fet la predicció del sorpasso... La futurologia, elevada a mèrit governamental.

19 de des. 2007

Pelis de polis

Els controls d’alcoholèmia són cada vegada més espectaculars. Vaja, no tenen res a envejar als controls antiterroristes o als desplegaments policials quan hi ha una cimera internacional. Impressionen, no per casualitat. Acollonen. Es tracta precisament d’això: omplet la nit a la ciutat o a la carretera amb desenes de llumetes blaves, senyals fluorescents, policies/mossos armats i tota la parafernàlia de rigor perquè vegis que la llei té el garrot a punt per als que se la saltin. Es com una rèplica casolana de les habituals escenes de les pel.lícules i sèries televisives americanes, o de les seves descarades còpies espanyoles: un excés de muscle i testosterona policial, una escenografia aclaparadora.

El mateix passa amb el tracte severíssim reservat als que es passen de la ratlla (finíssima) en matèria d’alcohol al volant. El problema no és només si acaben o no passant una nit al calabós (cosa força innecessària en la majoria de casos, però que forma part de la mateixa escenografia policial), sinó també per les formes, per aquesta mena d’exhibició impúdica de poder policial. A mi cada vegada em fa menys el pes. L’objectiu ha deixat de ser disuasori per passar a obertament amenaçador: un pas més cap a l'estat policial, abstemi i purità que ens ha de salvar de tots els mals, fins i tot de nosaltres mateixos, al preu que sigui.

Genera això més seguretat o més alarma? Es opinable, clar. Però no és només matèria per a experts policials. De veritat volíem això? No hi ha maneres igual de serioses però de formes menys agressives d’enviar el mateix missatge de rigor a la societat? Estic segur que sí i que no afectarien a l’eficàcia ni a la sensació que el Gran Germà ens vigila… Aquesta mena de desplegaments policials megaespectaculars no encaixen en la mena de societat que som, o potser que érem, per molt que ens agradin les pelis de polis, forenses, jutges i advocats de guàrdia que ens empassem fins a la sacietat. La realitat s’acaba assemblant a la ficció… I el camí de l’infern està empedrat de bones intencions.

16 de des. 2007

El Barça i la pell fina de l'islam

Els països islàmics (però no només ells, eh?) es comporten de forma estúpida davant de certs símbols que consideren ofensius. El problema és que s’ofenen per qualsevol cosa. Tenen la pell de l’integrisme molt fina i irritable. A la creu de Sant Jordi de l’escut del Barça li han tret una de les barres a l’Aràbia Saudí. Tenint en compte que en aquesta mena de països et poden tallar el cap o una mà per una ximpleria, que castiguem amb fuetades les dones violades, que prohibeixen a les dones conduir un cotxe, lapiden les adúlteres i tantes i tantes barbaritats més, esborrar una creu de l’escut del Barça gairebé és com una malifeta infantil: ja se sap, els aiatolàs i els imams, sempre tan bromistes... Allà, per ser un bon culé i un bon musulmà alhora (en masculí, perquè les dones s’exciten amb les cames peludes dels futbolistes i amb les pilotes), has d’esborrar la creu de Sant Jordi. Que pel que es veu els recorda les croades i atempta contra la seva sensibilitat. Sort encara que no han esborrat la bandera catalana o que no han canviat la creu per una mitja lluna sobre fons verd: ja posats, podrien dissenyar un escut del Barça islàmicament impecable. Surrealista? Sí. Però també revelador de la mentalitat d’una part gens minoritària de la humanitat, vigilada, segrestada i manipulada per talibans religiosos no gaire diferents dels talibans cristians o jueus, per posar un exemple. Els déus seran diferents, les creences poden ser també diferents, però els talibans d’aquestes tres religions cosines-germanes s’assemblen com gotes d’aigua. Els nostres talibans els tenim força controlats, però no els costaria gens ni mica fer coses semblants a redissenyar l’escut del Barça. De fet, quan podien, les feien: les mateixes, ni millors ni pitjors. Per això mateix, perquè estem escaldats, no només ens indignem davant d’estúpides criaturades com retocar l’escut d’un club de futbol. Seria un greu error comportar-nos com ells: però també ho és confondre el respecte a la diversitat amb la indiferència davant agressions (visibles o discretes) a un estil de vida i una llibertat que ens ha costat sang, suor i llàgrimes conquerir. Hem d’anar amb molt de compte amb aquesta mena d’integrismes, a fora i aquí. Si ens despistem, quan ens en volguem adonar ens hauran fet un gol com una casa.

11 de des. 2007

Bono, el centrista

Totes les nacions són un invent. Inclosa l’espanyola. Per gran que sigui la bandera, per sonor i vibrant que sigui l’himne, per molts testicles que s’hi posin, per molts segles d'història que hi hagi al darrera, totes les nacions són discutibles i inventables. Inclosa la catalana. Li faltava dir que tots els nacionalismes són perillosos, llevat de l’espanyol, és clar, que aquest és el més bell i virtuós nacionalisme de tots els que es fan i es desfan...

Un viatge al centre... d’Espanya
Cal agrair la lliçó al futurible aliat de Gallardón en improbables viatges al centre que no porten enlloc més que al centre d’Espanya, al melic furiós de la Corte madrilenya que ni sap ni vol saber que hi ha més Espanyes possibles que la de les criadilles del toro Osborne. Home de fe com és (ja el podrien enviar al Vaticà, amb en Vázquez, ja), Bono considera veritats indiscutibles les que surtin del Tribunal Constitucional: “Aquí se bendice lo que diga el Constitucional”. L’article de fe, en aquest país, sempre ha acabat en un auto de fe... I els invents, com deia algun clàssic d’estar per casa, amb Casera, oi?

Nacions discutibles, totes
Bono ha tingut la virtut de fer pujar ell solet el preu d’un hipotètic suport de Mas a ZP cap allà a mitjans de març: brillant manera de facilitar que un possible aliat es pugui fer l’ofès i de posar-li “a huevo” embolicar-se una vegada més amb una bandera que es creu massa sovint que només és seva i només dels bons catalans. Brillant manera també de guanyar vots a Catalunya, sí, brillantíssima estratègia. Les nacions són sentiments (discutibles), emocions (discutibles), voluntats (relatives), realitats (diverses), sobiranies (relatives i concèntriques)... Clar. Tot això i molt més. No són conceptes absoluts ni realitats eternes, podria fins i tot estar d’acord en això amb Bono. Si ell accepta que Espanya és tan virtual com Catalunya i Catalunya tan virtual com la Val d’Aran: depenen només de voluntats democràtiques. Importa molt dir-ne nació, comunitat autònoma, pàtria, estat o poble? No massa. Es dramàtic definir Espanya com una nació de nacions, si això la fa més gran, com un emperador creix en estatura quan esdevé rei de reis? No massa. Però només d’imaginar-s’ho gent com en Bono es posen histèrics: se’ls escalfa la boca i els surt de l’ànima una retòrica molt vella, molt rovellada, profundament ofensiva.

Algú sap el telèfon de Houston?
Espanya amb Catalunya ho té més fàcil que amb Euskadi: no per prendre-li el pèl, com alguns es pensen, sinó per trobar un nou encaix, sobre unes noves bases. Aquí, malgrat el soroll ambiental, la desafecció que elegantment diagnosticava el doctor Montilla no ha esdevingut una infecció generalitzada, ni molt menys. Encara. Però si continuen esforçant-s’hi amb aquest entusiasme digne de millor causa, insistint, fent mèrits, inflant els genitals dia sí i dia també d'un país que ja els té una mica inflamats i adolorits, ja poden anar pensant a trucar a Houston, perquè tindran un problema. I dels grossos.

7 de des. 2007

Govern convergent i lluç a la basca

Felip Puig veu possibles tota mena de governs a Catalunya, amb la condició (implícita) que CiU hi sigui. Quan diem “Decidim decidir”, estem dient que volem governar, oi? Tot i que l’Avui en destaca un, per posar nerviosos els sociates i animar el cotarro (“Felip Puig veu factible un govern alternatiu de majoria nacionalista a Catalunya”), en la mateixa notícia apareixen unes quantes combinacions més per tal que “permetin al catalanisme recuperar el lideratge de les nostres institucions", ni més ni menys, que ara estan en mans de botiflers i sucursalistes de segona. Combinació somiada: CiU+ERC. Combinació òptima, per dissimular una mica: CiU+ERC-ICV. Combinació fotuda però ves a saber: CiU+PSC. De la combinació CiU+PP, ni una sola paraula.

Madrid: per manar-hi, sí
Totes aquestes combinacions admeten, faltaria més, un escenari mixt, que traduït al català de carrer vol dir: CiU manant a Catalunya i remenant les cireres a Madrid, amb el PSOE o amb el PP, que pel bé de Catalunya no s’ha de mirar prim ni tenir fàstics.

Partidisme? No, què va...
Però si algun malpensat s’imagina que darrera d’aquestes hipòtesis hi ha cap mena d’interès partidista, que s’ho tregui del cap: ell pensa en un entorn “que torni a donar prioritat al projecte de país abans que al projecte ideològic”. Clar, d’entrant, Catalunya, de primer plat, Catalunya, de segon, Catalunya i de postres, Catalunya. A l’hora dels cafès ja veurem si ens queda algun raconet a la panxa per posar-hi unes engrunes d’ideologia....

El brillant exemple basc
Per acabar-ho d’adobar, el portaveu del futur govern totterreny, s’inspira ni més ni menys que en l’envejable experiència basca. Just l’endemà que Ibarretxe ofereixi a Catalunya una interessantíssima col.laboració per al que calgui, que els bascos del PNB ja se sap que tampoc no tenen gaires manies, pel bé de la pàtria basca, és clar. Puig troba que l’experiència basca podria tenir "cert mimetisme a Catalunya: CiU per PNB, ERC per EA, ICV per Ezker Batua". Espectacular: més inoportú, impossible. Es el problema d’embolicar tant la troca per dir una cosa tan senzilla com legítima: tenim ganes de governar, ho enyorem tant...

Només ens faltava mimetitzar-nos amb els bascos. Es justament el que Catalunya necessita... Què en pensen de tot plegat els de la “U” de CiU?

Mirin, a la basca, com a molt el lluç. I gràcies.

6 de des. 2007

Zapatero, Mister Smith i el profeta Pujol

No negaré que Zapatero és més sant de la meva devoció que no pas Pujol. Tanmateix, ZP em té desorientat des del primer dia, quan el bambi es va saltar els elefants cuirassats del PSOE dels anys grisos i bruts i va esdevenir secretari general, després candidat i finalment president, cosa que només ell era capaç de somiar en ple aznarisme imperial, encara associat d’aquella manera al pujolisme en el seu agredolç capvespre.

MISTER Z I MISTER SMITH.
Es força inclassificable, aquest home. Però té una mena d’optimisme invencible, un punt d’ingenuïtat barrejat amb la duresa necessària, que em recorda aquelles pelis de Frank Capra i sobretot la de “Mr. Smith goes to Washington”. Té a vegades allò que et posa la pell de gallina quan recites en veu alta la Declaració dels Drets de l’Home, alguns textos de Jefferson o de Lincoln, de Roosevelt, de Kennedy, l’extraordinària poesia política que van engendrar les revolucions nordamericana i francesa... Paraules, sí, però quines paraules! Les paraules tenen poder, el poder de canviar el món, la gent: i aquelles velles paraules ho estan fent.

GATS VELLS, GATS NOUS.
Pujol és una altra cosa, el contrapunt de ZP: no s’haurien entès mai. Pujol és més com Felipe: curtit, pragmàtic, possibilista, hàbil en el regateig, un punt cínic (l’imprescindible), però amb fortes conviccions i una fe indestructible en la seva missió, idees potents, capacitat de formular-les. I de liderar a la vella manera, la d’un altre temps. Aquell parell eren gats vells i grossos. ZP sembla una mena de gatet jovenet i maldestre, però ull amb deixar-se enganyar per les aparences: també és capaç de caçar el que se li posi pel davant... Té instints fel.lins amagats. Però aquest paio, fins i tot quan li cauen clatellades des de tot arreu, treu de dins la carta de navegació dels grans principis democràtics. La teoria pura, el dret polític, les lliçons apreses, després explicades i finalment viscudes des de dintre sobre la democràcia. Es radicalment nou aquest tipus de polític, no encaixa en la vella estirp.

RESPECTE I MENYSPREU.
A més, ZP és un punyetero. Vegem-ne un exemple. Expressa (crec que és el primer socialista espanyol que ho fa, si no l’únic) respecte cap als manifestants catalans de l’1D, accepta la crítica, les paraules dures i es compromet a escoltar-les. La qual cosa no vol dir pas rendir-se: el joc és més complex, i aquí sembla que ens n’haguem oblidat de tot plegat i passem de les manis a la independència o a desafiar uns (ara) inexistents tancs espanyols. La festa és de franc, barra lliure, però només són paraules... I molts dels que les pronuncien amb una mena d’entonació èpica, com Napoleó al peu de les piràmides, vint o quaranta segles d’història ens contemplen, mes enfants de la patrie, saben que són només paraules i la vida va per una altra banda. Estan jugant amb foc. Ho saben i ja els va bé. Creuen que dominaran la foguera quan arribi el moment...

A l’altra banda hi ha les declaracions del gat vell Pujol, una mena de gat d’angora que vigila d’aprop la masia i l’hortet i de tant en tant treu les urpes: “No respecto ni Zapatero ni Rajoy”. Hi ha vegades que les comparacions són odioses. Sense menystenir gens ni mica la grandesa de Pujol: no és el pare de la pàtria ni el polític català més gran de tots els temps des dels romans, però tampoc no es pot ignorar el seu paper decisiu, coral “malgré lui”, en la Catalunya de final de segle XX... i ja som al XXI, i aquest ja no és el seu segle... Entre el respecte (algú dirà que hipòcrita o “de boquilla”, però no és així, en absolut) de ZP i la manda de respecte de Pujol, que té els nassos de ficar demagògicament en el mateix sac a Zapatero i Rajoy, hi ha un segle de distància: l’oceà dels profetes messiànics els separa. Pujol és del temps del Yahveh de l’Antic Testament, fa de Moisès en aquesta confusa i bíblica història. ZP no ha fet ni farà mai de profeta ni de messies (això l’honora, però no el fa perfecte ni infal.lible, ni meravellós, ull) i diu i practica el respecte democràtic.

TOT JUGANT A FER DESCARRILAR EL TREN.
Corren temps clarament postconstitucionals i preconstitucionals: aquest respecte, aquesta ingenuïtat de pel.lícula de Frank Capra, és una alenada d’aire fresc que bufa de tant en tant (només de tant en tant) des de la Moncloa. Gairebé només des de la Moncloa, aquest és un dels problemes... Digui el que digui l’irat profeta Pujol, mai no havia bufat aquesta mena de vent des de la dura i rància messeta castellana ni des del nucli dur del poder. Ell ho sap perfectament. Aquest és un altre dels problemes: Pujol i els seus masovers, portats per un atac de banyes i ansiosos de passar a la història abans que la història passi pel seu damunt o hi hagi algú més patriota, juguen a fer descarrilar l’únic tren viable per a la Catalunya del segle XXI.

5 de des. 2007

La crosta nacionalista

El portaveu sociata Joan Ferran ha entrat “a saco” a proposar dràstiques cirurgies pro-governamentals a TV3 i Catalunya Ràdio per eliminar “la crosta nacionalista”. Té valor, cal reconèixer-ho, posant a parir l’Antoni Bassas, per exemple, des de les planes d’un diari privat pro-governamental com és El Periódico (consti que no em molesta gens que en sigui, només ho descric). Això sí, no l’esmentava pel seu nom... Comencem per una obvietat: Joan Ferran té tot el dret del món a dir això, només faltaria. Els mitjans de comunicació, públics i privats, no van sobrats d’autocrítica. Ell sabia que se’l menjarien de viu en viu, n’era molt conscient i tanmateix va dir unes quantes grans veritats (coincideixo en part amb el diagnòstic, però gens ni mica en el tractament), algunes que ho eren a mitges i d’altres que només eren afirmacions interessades, plenes de paranys per si pica algun ingenu. Si ho sabia i tanmateix ho va dir, alguna cosa buscava...

Anem a pams... Espanya ha d’existir als mitjans de comunicació públics catalans? Sí, clar, ja està bé de jugar a nines amb això d’Estat Espanyol. “Demà plourà a tot l’Estat”... a on, exactament? a les oficines de l’Administració? només als ministeris? Sisplau! D’acord en què han de ser nacionals i no nacionalistes: no es pot oblidar que aquests mitjans els paguem entre tots i totes. L’argument és idèntic al que serveix per no donar la raó a les intervencions quirúrgiques que proposa el mateix Ferran: la solució no són les quotes de partit, ni molt menys despolititzar, sinó “despartititzar”. Si és que això interessa de veritat a algú...

Això sí, que desafortunat això de la crosta, perquè no és nacionalista. En tot cas és convergent-pujolista, diguem les coses pel seu nom. Herència d’un temps ple de comissaris polítics i de diverses onades d’excel.lents comunicadors que van servir d’exèrcit per a una causa patriòtica. Aquest era el paper reservat a TV3 i Catalunya Ràdio, amb l’eufemisme de posar-les “al servei de la construcció nacional de Catalunya” (convergent i pujoliana-pujolista, clar). Teles i ràdios posades al servei de crear un territori mediàtic sobre el qual algun dia construir un territori real, separat de la resta d’Espanya: el famós Mont Blanc, la terra promesa que Moisès-Pujol senyalava amb el dit al seu hereu... Un objectiu evident i en bona part assolit. Primer l’esquerda televisiva i radiofònica, després les altres esquerdes... Per això no surt a la tele el temps que farà a Fraga i sí a uns inexistents països catalans.

I parem aquí. La solució és repartir els tertulians dels programes per quotes de partit, com ell insinua? Donar més notícies positives sobre el que fa el govern? Inaugurar seccions a tort i a dret plenes de lloances al tripartit? Fer més fitxatges de persones que simpatitzin amb el tripartit? Si l’exemple d’aquest equilibri ideal és per exemple no retransmetre ni 5 minuts en directe la manifestació de l’1D (una mica més important que el festival anual de gossos d’atura, no?), anem llestos... Jo no hi vaig anar, però no és seriós negar-li importància ni amagar-la.

Es temptador, sí, dominar políticament els mitjans de comunicació, sobretot quan governes tu. Però la moneda té cara i creu: quan manen els altres, t’adones que de cop no pintes res i et colen tots els gols. Per a qualsevol partit, la millor inversió de present i de futur és la independència dels mitjans, el seu control democràtic (res a veure amb el CAC, per exemple) però sense intervencionisme interessat, el pluralisme de veritat, al servei de tota la societat i com a reflex de tota la societat (en aquest cas, això inclou evidentment la part no nacionalista i la no sobiranista). Però els partits no se n’adonen: pensen en el curt termini, en l’emprenyada d’avui, en els titulars d’avui, en clau de “meus o dels altres”... Un greu error estratègic. En aquesta matèria encara hem de fer un llarg camí... Deixar-nos d’operacions quirúrgiques i apostar per solucions homeopàtiques, lleugeres, naturals, sàvies... Un primer pas és parlar-ne obertament, cosa ben poc habitual.

4 de des. 2007

Frenada tàctica

La mani de dissabte (un còctel carregat, amb trens de rodalies, AVEs, dignitats nacionals i drets a decidir, tot ben remenat i sacsejat) no va ser un esdeveniment de magnitud històrica ni un terratrèmol, però no s’hauria tampoc de menystenir. No hi ha un abans i un després. Ja els agradaria a alguns, ja... Tothom intenta agafar aire amb l’empenta de la mani: alguns per inflar les veles d’un viatge cap a enlloc, d’altres per rascar algun vot... Finalment, el doctor Montilla, impassible però no immòbil, intenta posar-se a favor del vent, tot procurant no quedar fora de joc ni al mapa català ni a l’espanyol. Complicat equilibri, en efecte. Acusa rebut del missatge (un “mandat exigent”, en diu) i pretén convertir-lo en combustible per a un altre viatge, més pragmàtic. I de passada procurar que el país no derrapi, perquè aquí hi ha massa gent que li està trobant el gust a apretar l’accelerador a fons... Una frenada tàctica per canviar el rumb pot ser un intel.ligent moviment tàctic, i hi ha marge per fer-lo: no a les portades dels diaris, però sí a la discreta societat catalana que s’ho mira tot plegat amb un cert distanciament. Ja veurem si se’n surt i no descarrila tot plegat, perquè està intentant un canvi de vies a alta velocitat... Mentrestant, va corrent el compte enrera cap al mes de març...

3 de des. 2007

Els meus 1.094 euros

El BBVA no és el BOE, però és una institució seriosa. A falta de balances fiscals oficials, ha publicat les seves. Catalunya té un suposat dèficit fiscal d’uns 7 mil milions d’euros. Segons el banc, 1.094 euros per càpita. També arriben a la conclusió que a Madrid i Catalunya els surt cara Espanya: són les dues comunitats que més aporten i menys reben de la bossa comuna. València i les Balears ens segueixen al ranquing: l’eix mediterrani que ha estat sempre el gran motor. Tot i que les dades madrilenyes són discutibles: hi ha inversions o despeses de l’Estat que es fan a Madrid i beneficien tot el país, suposadament. En alguns casos sí, en altres no... Els experts han descobert també la sopa d’all: per a Navarra i Euskadi, Espanya és un bon negoci.

Les dades són oportuníssimes: ajuden a veure-hi clar i també a embolicar la troca, clar. Els números són imprescindibles: no entenc per què els governs els amaguen, els falta valor i pedagogia. Menys encara si, com aquests, posen de relleu que no és tan evident que Catalunya sigui un país explotat i extorsionat. Totes les dades són discutibles, clar, el problema és que portar-li la contrària a un equip com el que té el BBVA al darrera demana una mica de valor i solidesa... Coses d’alguns catalans, que com que tenen difícil construir l’independentisme amb altres materials més nobles co les grandeses històriques del passat, ho fan amb els calers o les infraestructures: ens roben, no ens surt a compte. Dues línies argumentals (la dels saldos i la de les carreteres) d’allò més estimulants, sí... I amb un problema: si Madrid algun dia tingués a bé fer un Estat seriós, modern i eficaç, l’independentisme i el sobiranisme quedarien molt tocats. El gran aliat sempre ha estat Madrid: incompetent, emprenyador i a sobre poc carinyós...

La solidaritat entre (diguem-ne) territoris ha de ser visible per entendre què estem fent i no enganyar-nos. No pot ser que uns paguin sempre i d’altres rebin sempre; el sistema ha de ser dinàmic, ha de compensar-se d’alguna manera. També hem d’entendre que si cadascú es queda amb tot el que recapta, simplement Espanya (o Catalunya, o Terrassa, o Europa) fa fallida: necessitem dels altres, que també ens necessiten. El sistema és viable justament perquè redistribueix, reparteix esforços i guanys. Els papers han d’anar canviant: aquesta és probablement la gran qüestió de les societats del benestar, que no deixen de ser les més perfectes (tot i les pegues que arrosseguen) que hem creat mai. I s’han de fer visibles tots els beneficis, totes les aportacions. No només les fiscals, sens dubte, perquè no és tan senzill.

A mi m’està bé dedicar els meus 1.094 euros a altres territoris, però no tota la vida, sinó ara tu, ara jo, equilibradament. Aquesta és l’autèntica solidaritat i només així ens permet avançar a tots. L’altre model, el de cadascú pel seu compte, és un mal negoci.

27 de nov. 2007

La casa gran i el "cuentu xinu"

Mas li ensenya cuixa a Rajoy: si vols fer amb mi l’escena del sofà, envia’m flors, fes-me algun regalet perquè jo sàpiga que vas “en sèriu”. Això sí, ho fa en plan xulo, per despistar, com si fos un repte. Però se li veu el llautó, quatre dies després de proclamar als quatre vents que Catalunya (la “seva” Catalunya) no renunciarà al dret a decidir. Ni sobirania, ni independència, ni autonomia, ni sobiranisme, ni punyetes: catalanisme de mans lliures, ja anirem veient què és el que més ens convé. Claríssim, oi? Doncs, no: encara hi ha qui ho presenta com el fascinant naixement d’una nova galàxia, el big bang d’un univers sencer.

El dret a decidir què? Si pacta amb en Rajoy o en Zapatero?

L’Artur Mas, probablement, enfeinat com estava escrivint grandiloqüents discursos i posant els espectaculars fonaments del gratacels del catalanisme del segle XXIII, se n’ha oblidat d’un detallet. Un detallet clau: els catalans fa temps que ens afaitem i les catalanes fa temps que es depilen. En plata: que no és tan fàcil prendre’ns el pèl. Per això ho disfressa amb un repte, una provocació: estan disposats a retirar el recurs contra l’Estatut? I es pregunta –que ja és molt preguntar-se- si tenim al davant o no un nou PP. Que no li passen reculls de premsa amb les notícies i les cintes amb les declaracions dels seus futurs socis? Sí, clar que sí, segur que esmorza cada dia amb una pila de fotocòpies al davant, just al costat de la tassa de cafè. I aleshores?

La resposta és tan senzilla que costa fins i tot de formular. Set de poder, al preu que sigui. Fins i tot per unes caladetes del Marlboro light que gasta en Zapatero... Mas ha llançat l’ham, com li va ensenyar el seu mestre, a veure si pica algun peix i el podem ficar al famós cove. Si ara Rajoy afluixa una mica (que no ho farà, a no ser que tingui ganes de que se’l cruspeixin de viu en viu), ja tenim l’excusa perfecta: el PP ha canviat, oh miracle. Ja tremolen a Génova, segur. Uns paios i unes paies capaços de fer trontollar tot un Estat i el que faci falta i van i es caguen les calces davant del repte d’un nacionalista perifèric... Mas no és un ingenu, ni molt menys. Però el perd la pressa, la urgència de quedar com un senyor davant del vell mestre Jedi, i està disposat a fer tractes amb la força obscura... si aquesta es deixa dominar.

Clar que tot pot canviar el dia 10 de març al matí. Ja tenim clar l’escenari si les eleccions acaben en empat tècnic o el PP, que Yahveh i Al.là ens guardin de tot mal, treu un diputat més. Pot passar, i Mas ja ha preparat el terreny. Vindrà Rajoy a Barcelona, a donar un voltet per la Boqueria, extasiar-se davant la Sagrada Família, el pa amb tomàquet i el geni català en general, descobrirà de sobte que el galleg i el català són llengües germanes i que és fàcil entendre’s, dirà que Espanya estima Catalunya i la necessita i després d’unes copetes de cava (ara sí, català, faltaria més) pactarem a l’hora dels postres que tu em deixes discretament uns quants diputats i jo et faig virrei. Així de cru, aquesta és l’aposta postelectoral de Mas i el resultat de l’atac de banyes després de la suposada enredada de ZP a la Moncloa: el bambi es va cruspir la fura, ves per on, i tard o d’hora hauran de passar comptes... D’aquí la frase, brutalment sincera. Clar i català: “No nos cerramos de entrada ninguna puerta”.

Especialment la d’entrada, oi? De la de sortida ja n’anirem parlant...

Vet aquí la “casa gran” del catalanisme convertida en un “cuentu xinu”*. Humol amalillo, més aviat...


*Ja em perdonaran, aquest blog és tan pobre com honrat i aquí no hi ha calerons per a correctors de català, què hi farem...

26 de nov. 2007

Els lios de faldilles de Ms. Clinton

El profe de Georgetown i la seva santa esposa Ms. Bottle, accionistes de referència de la solvent empresa familiar Famaztella, s’han pres fatal el joc de rumors sobre si se separen o no. Qui entri al joc poc sortir-ne escaldat. En aquests casos d’honor, abans t’enviaven els padrins per a un duel a primera sang o a mort, ara t’envien els advocats a querella oberta, que és pitjor i més sagnant. I menys gloriós. Ms. Clinton també té problemes amb la mortífera barreja d’entrecuix i credibilitat que als USA tenen reservada a qualsevol polític: igual que li van fer al seu marit, Mr. Clinton el del puro i la becària al despatx oval, li acaben de posar un parany aparentment ridícul des de l’òptica europea. Aquí estem més curats “d’espantu” del que fem volem fer veure.

Fan córrer que és lesbiana. Els de “20 minutos” s’ho haurien de fer mirar seriosament, perquè publicar aquestes coses desmereix el prestigi d’un excel.lent diari gratuït... Es rumoreja que té lios de faldilles, amb la bondadosa intenció d’acabar-la crucificant, of course, no perquè li agradin les senyores, no, sinó per si l’acaben enxampant dient una mentida. Mr. Clinton en sap alguna cosa, d’autos de fe. I ella, primera dama en els temps de Monica Lewinski, també: aquella inquisició no augurava res de bo, de fet, era només l’aperitiu de l’era Bush (cognom que té la seva conya en anglès, mai millor dit...), una era en la qual les reunions del govern a la Casa Blanca comencen amb unes oracions, tot demanant al Yahveh cruel i venjatiu de l’Antic Testament que inspiri els governants... Si fa o no fa, com a l’Iran, l’Aràbia Saudí, el Vaticà o al consell d’administració d’Al Qaeda. Ms. Clinton va per bon camí: en comptes d’enviar els seus advocats a repartir querelles a tort i a dret, ha desmentit els rumors sobre el seu lesbianisme en una revista gai, The Advocate. Brillant jugada, comparada amb la patètica reacció dels accionistes de Famaztella. Serà una gran presidenta: ja s’ha fet dura com un Tomahawk, però se li nota que amaga un punt de tendresa... Aquesta dona és capaç de desmentir-ho fent un viatge a l’illa (màgica, enyorada...) de Lesbos. A veure si troba la resposta adequada: i a qui li importa? Cadascú té la talla que té, independentment de si arribes a la Casa Blanca o només a la Casita Blanca...

Ara que fins i tot la infanta i el Marichalar se separen, queda molt cateto fer d’un rumor enverinat com aquest una qüestió d’honor. Serà per rumors... Vaja, hagués estat un puntàs desmentir-ho a les planes de “Zero”, per exemple. Sí, ho confesso, a vegades la llegeixo amagat a dintre de l’armari i reconec que està plena de tios bons... També m’agraden l’Elle i la Marie Claire, i sí, ho confesso, la Cosmo... Ho dic per si algú fa córrer ja el rumor i puc començar a buscar a l’agenda els telèfons d’uns quants amics advocats...

24 de nov. 2007

El mapa de Blogolàndia

La Catosfera sembla que va prenent forma, amb l’empenta d'amics com Marc Vidal. Acabarà ocupant un espai real a una Catalunya cada vegada més virtual... BlocsTerrassa organitza la segona trobada de bloggers/blocaires terrassencs al Cinema Catalunya el proper dia 4 de desembre. Li haurem de posar un nom, no? Terrassasfera? Ai, uix, no sé... Blogsfera terrassenca? Psé... Potser BlocsTerrassa o BlocsTerrassencs? El nom fa la cosa? Ja ho anirem veient, perquè en aquest eteri territori virtual les coses prenen forma a trompicons, espontàniament, una mica entre tots i totes... Que jo sàpiga, hi ha dues altres xarxes locals que formen part de la “catosfera” i de la “mónsfera” (això segurament és redundant, el món ja es esfèric, no?): la Vallesfera (que vaig conèixer a través de l’amic Joan Ramon) i l’Ebresfera. Alguna xarxa més? Segurament sí, però per a això cal recórrer a Saül Gordillo, ell és dels pocs que tenen al cap el mapa complet de la Catalunya blocaire... Es fascinant el mapa nebul.lós (literalment metafísic) que es va dibuixant d’un gran espai lliure, on no importen les fronteres, sinó els camins, les cruïlles...

23 de nov. 2007

I al setè dia va descansar

A Catalunya, l’índex de satisfacció dels ciutadans (ISP) és negatiu. Estructuralment i conjunturalment. Com el creixement negatiu o la tolerància zero. O la deflació. O el decreixement. O la desafecció. Paraules en dosis homeopàtiques perquè no ens mati el verí... Vaja, que el país està de mala llet. Feia falta una enquesta? Satisfacció negativa, quin sarcasme, si no tenim ganes de furgar a la ferida o de perdre’ns en les vaguetats presidencials del “Tinc una pregunta per a vostè, però jo no tinc cap resposta per a ningú”. En fi. Es cap de setmana. Laissez faire, laissez passer... Donem-li la culpa al pèrfid Madrid: va de fàbula per canalitzar la profunda decepció, no fos cas que a la gent se li acudís donar un cop d’ull de portes endins... Els pobles emprenyats, frustrats i decebuts són perillosos. I si no, fem sant i màrtir l’Estatut, com a últim recurs, a la desesperada, per desviar l’atenció; tot i que ja costa, ja, tenint en compte l’educada indiferència que ens provoca. O intentem reescriure la història de les negociacions i els cigarrets a la Moncloa. Els tacticismes de curta volada. O inventem falsos new deals de laboratori sobiranista per al nacionalisme de coitus interruptus. O proclamem la independència, a l’espera que la Val d’Aran faci el mateix i ens veiem obligats a enviar-los un escamot dels mossos perquè no s’esverin més del compte aquests occitans desafectes. Quanta satisfacció negativa, estructural i conjuntural. Quin país tan perdut en si mateix... Melangia col.lectiva, spleen català... Have a wonderful weekend...

22 de nov. 2007

Catalunya suspèn

Catalunya suspèn en la matèria “qualitat del sistema educatiu”, segons l’estudi d’una fundació. No progressem adequadament? Veritat o mentida, o a mitges les dues coses, ja ho anirem discutint: això dels “estudis” és sempre terreny relliscós, quan no interessat... Ves per on, ara resulta que no tot és culpa de Madrid. En educació, almenys, no. Es culpa de la Generalitat, al 100%. Sí, es podrà dir que si arribéssin els diners que “ens toquen”, ho podríem fer tot millor. Fins i tot lligar els gossos amb llangonisses. Però en aquest cas no és excusa, tot i que ja deixa caure l’estudi, com qui no vol la cosa, que el País Basc inverteix 5.000 euros anuals per alumne, mentre que Catalunya es queda amb uns 3.500. Tot el que va malament a Catalunya és culpa de la madrastra madrilenya que ens fa passar estretors i misèries? Tot ho resoldrem amb aquell trist Estatut al qual els polítics catalans ja comencen a agafar-se com a taula de salvació, per acabar d’embolicar la troca fins al final?

El suspens en educació, justament en educació, dóna pistes sobre l’esgotament d’un model de país forjat en la transició i en els anys del pujolisme i l’antipujolisme més barroers, basat grosso modo en donar-li les culpes de tot a la madrastra madrilenya, en brillants discurs patriòtics i tacticisme pactista de curta volada, en mandra i incompetència per construir una administració catalana moderna i eficaç i en prometre un futur de flors i violes per quan arribés aquella Catalunya triomfant que seria rica i plena... El futur ja ha arribat. I ni rica ni plena. Ai, calla, que resulta que el futur és més endavant, i que sí que serà rica i plena, sí, quan, com els bascos, exercim el nostre dret a decidir...

Ja és ben patètic que en aquests trenta anys de recuperació nacional, d’autogovern, d’autonomia (que presenten un balanç amb clarobscurs, agredolç, però no negatiu) s’hagi trencat en mil bocins justament el mite de la Catalunya rica i plena, d’avantguarda, líder... Ara ens passem el dia esbufegant "à bout de souffle", jugant a veure qui la diu més grossa, repartint culpes a tort i a dret per les males notícies que ens van caient com lloses al damunt. El mirall ens retorna una imatge de nosaltres mateixos que fa plorar. De riure una mica, però sobretot de pena. I encara hi ha qui ens vol fer creure que tot això ho resoldrem gràcies a l’Estatut. I si amb l’Estatut no, doncs amb la independència, i avall que fa baixada...

I si la independència no funciona, dic jo, sempre podem provar fer-nos francesos o espanyols directament, a veure si així... Si és per mi, ja podem anar ampliant el Tractat dels Pirineus i abraçar-nos amb els euro-franco-catalans i els euro-franco-occitants de l’altra banda de les muntanyes. Serà poc patriòtic, però no ens aniria pitjor. Pitjor impossible.

20 de nov. 2007

Vostès es miren massa el melic

Rubalcaba li ha tornat a Montilla la visita que va fer fa uns dies a la capital. I ha deixat un missatge sever, matisat per les bones formes. Amb estil florentí. Ha ficat el dit a l’ull d’una política catalana italianitzada, subtil, confusa, esquitxada de castells de focs verbals. Emboirada, amb una creixent tendència a tancar-se, a retroalimentar-se. Una política autònoma respecte al país, etèria, molt sorollosa, però allunyada, entotsolada. Rubalcaba va venir a Barcelona i va deixar caure la perla: vostès es miren massa el melic, estan perdent perspectiva, el joc és un altre, el terreny de joc és molt més ampli. La política catalana, Rubalcaba dixit, és “compleja, hipertáctica e hipercompetitiva". De l’estratègia, de la jugada de llarg recorregut, res, ni un mot. Jo tampoc no la sé veure: tot és a curt, curtíssim termini, tàctica inflada perquè sembli estratègia. El ministre va compensar la seva àcida visió amb una mica de massatge ensucrat, clar: després de la catàstrofe de les infraestructures, a Madrid comencen a entendre per fi que cal invertir més a Catalunya. Un pèl cínic, però pur pragmatisme. Per això mateix sap que no es pot prendre a broma el perill de desafecció que diagnosticava el doctor Montilla (que després va acabar frenant per no espantar massa els seus pacients) i es permet el luxe de ser creïble admetent sense massa manies la catàstrofe de les infraestructures. Desafecció? "Il cavalieri" Rubalcaba ho admet, però apunta un tractament que té categoria de mite i és fronterer amb el conte infantil: Catalunya ha de liderar Espanya i se li passaran tots els mals. I si rep una mica de carinyo, millor: és una de les claus ocultes de tot plegat, Catalunya necessita sentir-se estimada, volguda. Seria tan fàcil... D’Europa, com ja és tradició en la nostra política (catalana i espanyola), res de res, ni una paraula: és una “muletilla” per als discursos oficials, poca cosa més. La perspectiva europea, que podria ser oxigenant i situar-nos davant l’autèntica perspectiva, no existeix per als nostres polítics. Donem voltes en cercle, una i altra vegada. El debat identitari tendeix a cristal.litzar en una suau forma de melangia adolescent. La ràbia i l’onanisme són vies de sortida d’emocions contradictòries, que encara no han pres forma. Mentre li anem donant voltes al que volem, podem o ens deixaran ser quan siguem grans.

18 de nov. 2007

Antifeixistes?

“Parte de guerra” de la mani “antifeixista” d’ahir a Barcelona: deu Mossos ferits (un de greu). Llançament de tanques, ampolles i pedres. Càrregues policials. Pintades en façanes. Contenidors cremats. Destrosses diverses en papereres, bancs. Set detinguts. Antifeixistes? Radicals? Massa vegades etiquetem amb aquests noms (respectables) fenòmens o individus que no són altra cosa que “hooligans”, simples gamberros. No són progres ni revolucionaris. Ull, no els posem tots en el mateix sac: també hi ha radicals, la majoria, pacífics i respectuosos. Però no reaccionen davant dels virus violents que aquests moviments porten a dintre i que confonen l'activisme amb trencar els vidres d'un aparador. Serà interessant i intructiu repassar, aquests dies, les webs del món radical... Veurem, com sempre, que la culpa és de la policia, dels "burgesos", dels polítics... Són gent violenta i agressiva, que s’amaguen darrera qualsevol causa aparentment progre o esquerranosa, com a coartada perfecta per practicar la seva autèntica política: la garrotada, la pedrada, la crema de contenidors. Anomenar antifeixistes o radicals a aquests gamberros violents és fer-los el joc. I ofendre la gent que n’és o n’ha estat al llarg de la història.

17 de nov. 2007

Brindis al sol

A ZP i BF (el tàndem de l’humor televisiu políticament incorrecte) els ha sortit un competidor. A veure qui explica millors acudits... El competidor és en aquest cas un col.lectiu, amb la disciplinada excepció d’un sol grup. El Parlament de Catalunya. En aquest cas, llevat del PSC, per raons òbvies, a no ser que es vulgui fer directament l’harakiri. El parlament català ha repudiat la ministra Alvarez. I s’ha quedat tan descansat. Bé, tècnicament, aquí comença l’acudit, ha demanat a Zapatero que la cessi. També podien haver-li demanat a Bush que acomiadés Condoleezza Rice o l’obscur Cheney, no? O a Rajoy que s’immoli i faci plegar Acebes i Zaplana, aprofitant que aquest cap de setmana el passaran plegats. Ja posats, és el mateix. Com disparar amb pòlvora del Rei (ai, uix...). O fer un brindis al sol (ai, uix, pitjor encara, que això suggereix un ambient torero...). El castellà té un extraordinari repertori de frases fetes que s’escauen d’allò més en aquestes circumstàncies. El català també, no patim, però com que aquí es tracta de la governació de les Espanyes, trobo més adients aquestes frases fetes, lapidàries, lluminoses, en la llengua franca o comuna, el castellà o espanyol (ai, uix, també?).

Doncs, res, ja està. El nostre parlament ja ha s’ha carregat la seva primera ministra. La qual continua en el càrrec, perquè, “más chula que un ocho”, diu ella que córrer (se suposa que en direcció contrària a la batalla) és de covards. I sobretot perquè els vots d’Andalusia (on ella és un referent i l’hipotètica destitució causaria autèntic “desapego” entre els votants de pedra picada) pesen tant com els de Catalunya al cistell de Zapatero. I perquè el parlament català té millors coses a fer, i infinitament més profitoses, que demanar destitucions de ministres espanyols. Que em deslliurin déu i el diable de defensar-la, però també de deixar-me portar pels que confonen interessadament, demagògicament, el patètic embolic ferroviari amb els destins de la pàtria.

El parlament català ja ha dictat sentència. La pregunta és monosil.làbica. I?

La societat catalana dictarà una altra mena de sentència el mes de març, com ja la va dictar indirectament amb el seu “desapego” envers el mític Estatut. Hi haurà sorpreses per a tothom. Confondre la velocitat amb el soroll és perillós. I la nostra “classe política” (aquí per desgràcia sens excepcions de partit, però sí de persones) sordeja.

Justícia islàmica



A una noia àrab, anònima, la van violar 6 tios. A la vegada. Allò que al món porno anomenen “gang rape”. Se suposa que va denunciar els fets i després la justícia d’Aràbia Saudí la va condemnar a 90 fuetades... perquè la molt guarra era a dins del cotxe d’un home en el moment (o abans?) de la violació en grup. Primer delicte: aquest home no era un parent. A saber què estarien fent. Em temo que fer petar la xerrada o magrejar-se al seient del darrera deu ser als ulls de la justícia islàmica si fa o no fa el mateix. O sigui que 90 fuetades per excitar els 6 tios que la van violar. Clar que sí: la dona és la causa que els homes caiguin en el pecat de la fornicació i es condemnin al foc etern.

De què em sona això? Ai, calla, que ara no hi acabo de caure... Però em sona molt, molt, l’argument...

La noia, confiant en la justícia d’Al.là, el bo, el misericordiós, etc, va presentar un recurs contra la sentència. L’acaben de condemnar a 200 fuetades, doblant el càstig anterior. Quina és la raó aquesta vegada? Els magistrats -homes durs de cor però justos- creuen que cal castigar-la perquè ha intentat influir en el procés a través dels mitjans de comunicació. Gravíssim delicte i pecat: a més de guarra, rebel. Tenint en compte que la podien condemnar a ser violada per 200 tios un darrera l’altre, la sentència és compassiva i civilitzada.

A algú se li ha acudit muntar un boicot comercial, per un casual? No, això millor ho deixem per als de la Nike, els d'Esso, Nestlé o els anuncis de Dolce&Gabanna, oi? A aquests, sí, canya, que el capitalisme no té entranyes. Al món occidental hi ha certes coses intolerables, tot i que tolerem tèbiament, en nom del respecte a no sé ben bé què, les infamants burques, la submissió de la dona, els mocadors al cap... Ens esgarrifem una mica també, sí, amb peus de plom, quan veiem la realitat islàmica en estat pur, sense el camuflatge de llops amb pell de xai que es posen quan volen presentar a Occident la seva cara més amable. Però no fem res. No serà perquè aquests àrabs tenen petroli, oi? Ni perquè en el fons ens fan més por que altra cosa? Algú gosaria boicotejar la compra de benzina àrab, per exemple, no per ser àrab, sinó per no respectar els més mínims drets humans? Reaccionaríem igual si violéssin els tios de 6 en 6?

16 de nov. 2007

Sabater i Bonafont, a la caixa tonta

Molt, molt divertit. Però depèn de com es miri. La política i l’humor casen malament, i si no que li preguntin al cosí de Rajoy: les conyes i brometes les carrega el diable. Zapatero va estar encantador, finíssim i amb un punt de mala llet molt interessant a l’entrevista de Buenafuente. No m’imagino Aznar fent el mateix: com a molt amb els Morancos o el Chiquitodelacalzada, que són més del seu estil... Tanmateix, a Buenafuente l’elegeix (el zapping televisiu) per fer d’humorista, a Zapatero el tria (el zapping democràtic) per fer de president. El lloc de Buenafuente no és a la Moncloa, el de ZP no és el de graciós major del regne. I consti que la cosa té conya i és un interessant exercici de normalitat i relaxació en les formes. No cal dramatitzar-ho, però s’ho podia haver estalviat. El “Me imagino que vendrías en Cercanías” mereixia, d’un entrevistador que no fos un massatgista catxondo i pilota, alguna cosa com “Sí, con Magdalena, que está en la antesala de tu despacho con la carta de dimisión”. Però, no, ji, ji, ja, ja, que bé que ens ho passem. Sabater i Bonafont van fer un bon tàndem televisiu, genial per a les audiències. Però entre aquesta conyeta i la sublim tontada del “Tengo una pregunta para usted” em temo que correm el perill de confondre el republicanisme cívic i la regeneració democràtica amb els “guiñoles” del Plus. El gag hauria estat genial protagonitzat per un ninot de ZP, no pel mateix ZP. La caixa tonta convida massa vegades a fer el tonto.

Què se n'ha fet, de Ciutadans?

El diari ElMundo, que de la mà del seu director intenta (i aconsegueix un 98% de les vegades) marcar el rumb de la dreta espanyola, li ha tancat l’aixeta a Ciutadans. Sí, aquell partit que ens havia de salvar a tots de tots els mals, que era l’últim recurs per evitar exterminis lingüístics i altres tragèdies ètniques per l’estil. El Mundo aposta per Rosa Díez i l’UPD i dóna canya a Rivera, ergo en poc temps tindrem candidatures nacionalistes (espanyoles, en aquest cas) avalades pel pedrojota. I una nova sacsejada a tot un sector social orfe, minoritari però no insignificant, que no troba encaix en l’actual sistema polític. Un sector frustrat, pels errors “ de bultu” comesos per Ciutadans i el seu líder: encara que sigui una formació nascuda a Catalunya, la va espifiar quan no va saber (ni tenia prou capacitat) per esdevenir el que realment li calia ser, un partit a escala espanyola. Aquest és l’error estratègic que farà caure el castell de cartes de C’s.
Etiquetar tot el sector social que hi ha a Catalunya (i a Terrassa, of course, no en va som la quarta ciutat del país) al voltant del que podia representar (però no era ni és) Ciutadans, és molt complicat. El partit ha anat desapareixent de la primera línia política molt de pressa: fa quatre dies omplia pàgines als diaris, ara no passa de les seccions de breus. S’han perdut pel camí: responien a un neguit, un malestar, però havien improvisat el guió.
El fenòmen és complex i contradictori, ple de matisos. No és quelcom sòlid i ben travat: té un aire de política de laboratori, de dades correctes però conclusions errònies. Només el defineix una actitud hostil davant d’un fenòmen que perceben com a hostil: el nacionalisme català, en tots els seus graus d’intensitat, fins i tot els més inofensius. Faríem malament, però, menyspreant-lo. Tornarà a treure el nas en pocs mesos, fins al març. Tingui bons o mals resultats electorals (jo diria que més aviat dolents), el malestar seguirà existint i buscant una sortida. Fins que la trobi. I l’acabarà trobant. Ja ho sentirem a dir...


Missing. Apunt del 24 de novembre. Javier González (un dels representants de C’s a Terrassa) publica una carta al Diari de Terrassa del 23.11.2007, comentant aquest article. Ell retorna la pregunta: què se n’ha fet de la democràcia? què se n’ha fet de la imparcialitat del Constitucional? I del vell principi una persona (ell diu “un home”), un vot? I d’un model d’Estat que ell creu que està segrestat per unes minories? I de la independència dels mitjans de comunicació? I del distanciament envers la política que vivim a Catalunya? I de la política terrassenca, tan estable? Afirma que Ciutadans és un exemple de voluntat d’aixecar-se del sofà de casa i ajudar a fer noves polítiques. Ja veig per on va: la resposta a totes aquestes preguntes és Ciutadans? La solució és Ciutadans? Home, no ens passem... Van fer aportacions interessants i provocadores, van provar un estil fresc i descarat de fer política, van intentar burxar en un sector social no representat políticament i força transversal, van voler-ho ser tot al mateix temps i agitar fantasmes tancats a l’armari, van jugar a jocs estranys, van anar de bracet d’amistats molt perilloses... Massa coses en massa poc temps. Tot i no compartir els seus postul.lats i molt menys la seva estratègia, reconec que han fet un servei al país a base de remenar l’status quo... Però no se n’han sortit. I només faltava la Rosa Díez per acabar-ho d’adobar, amb el pedrojota al darrera...

14 de nov. 2007

Monarquia 2.0

Ahir era dimarts i 13. No falla: un dia nefast. I va acabar com tocava: amb la gran notícia de la separació de la infanta Elena i el dandy Marichalar. Tècnicament: cessament temporal de la convivència matrimonial. Impecable. Els reis i els prínceps no s’engeguen a fer punyetes i es diuen “aquí et quedes”, sinó que cessen temporalment la seva convivència. També la poden mantenir temporalment o indefinidament, guardant una mica les formes i comptant amb la discreció dels mitjans, forçada pel gran tabú de la monarquia. Però amb classe, com ha de ser. No com els vulgars mortals i súbdits temporals de la corona, que ens fem complexes embolics amb el cor, les vísceres i l’entrecuix.

No hay mal que por bien no venga, oi? Doncs no. Si no hi ha cap estratega al darrera, acabaré creient-me l’orígen diví de la monarquia, perquè només la mà d’un déu monàrquic explica els darrers dies. Primer, el patriòtic bany de banderes a Septa i Melilia. Després, el tàndem ZP-JC en acció, un en plan Gary Cooper i l’altre en plan espanyol cabrejat: insuperable, impagable. I finalment, la separació de la nena. Així i amb la princessa Letizia es forja, mal que li pesi a Peñafiel, una versió 2.0 de la monarquia del 1975, adaptada al segle XXI: el futur rei casat per amor amb una princessa (de sang més vermella que blava) que ja havia estat casada, un rei catxondo, constitucional i amb el que s’ha de tenir (ja ens entenem...), una princessa separada, una altra treballant a la Caixa... i una nena preciosa que serà un dia la reina d’Espanya, cap a la segona meitat de segle... Una monarquia popular, que no pepera.

En pocs dies ha quedat dibuixat el full de ruta d’una corona que acabarà esdevenint un loctite providencial per a Espanya i permetent un encaix tan medieval com innovador dels súbdits perifèrics. Ha de ser per la gràcia de Déu, perquè tot plegat és tan perfecte com la maquinària d’un rellotge suís. S’escolta el tic-tac del futur...

12 de nov. 2007

El rei marca paquet



En aquest país, si vols pujar en els rankings de popularitat, no hi ha res com posar-te xulo, donar un bon cop de puny a la taula, marcar paquet, fotre quatre crits. Funciona. Aznar en sabia molt, d’això. Li sortia de dins. Però ell es passava: cal saber dosificar. Era i és un borde, però en aquest país una gran majoria de ciutadans valora molt que els líders polítics o socials marquin paquet: demostren així que manen i el poble se’n va a dormir més tranquil. Bona part de la premsa espanyola s'hi recrea aquests dies. Això és el que va fer el rei amb el patètic pseudo-dictador Hugo Chávez.
Com canvien els temps: abans per menys d’això el rei et feia tallar el cap o acabaves empresonat a l’illot de Chafarinas. Era una manera també de marcar paquet, més expeditiva. Ara tot s’ha fet més light i mediàtic: un “mecagomseu” catapulta el monarca als més elevats índex de popularitat i de prestigi, després dels banys de multituds fervoroses i banderes excitades de la setmana passada. Això sí que és un rei! Símbol de la indissoluble unitat de la pàtria: què hi pot haver més patriòtic que un bon parell de raons per ser espanyols? I Zapatero, mentrestant, sense perdre els nervis, intentant fer pedagogia en aquell circ de mandataris hispanoamericans (quin nivell, per cert, quin nivell...), posant-se seriós però sense perdre les formes. El contrast entre l’estil suec de ZP, el monarca emprenyat i la ximpleria d’un militarot salvapàtries fa pensar... En el fons, a Espanya (també a Catalunya, tot i que aquí les estridències no ens van) funciona el mateix que a Veneçuela. Marcar paquet. I si el paquet va embolcallat en un uniforme militar o de torero, millor encara. Política macho-man. Política-abanderado... Molt hispà, sí, certament.

10 de nov. 2007

Política i guanyar-se la vida

Heribert Barrera (expresident del parlament català, per ERC) s’ha quedat ben descansat. La frase del dia: “La política ha esdevingut una manera de guanyar-se la vida”. No ho diu així, no, però es llegeix com una acusació: la gent que fa política ho fa per diners. Que simplista i que demagog. El primer que m’ha vingut al cap és aquell Zaplana que reconeixia que feia política per forrar-se... Tots són iguals? Au, vinga, no fem brometes, que després les paguem molt cares. Tots, no només els polítics. Barrera (com tants polítics retirats, que només fan cants a la democràcia interna dels partits quan ja no els hi ve d’aquí) descobreix a aquestes alçades la veritat oculta del sistema democràtic català i espanyol i del funcionament de les maquinàries dels partits polítics. Però això ja ho sabíem, ho hem sabut sempre. I ja ens està bé, no a tothom, no, però sí a una immensa majoria. I hi ha coses que no les canviarem mai, per molts reglaments que fem: són pròpies de les misèries i les grandeses de la condició humana. Potser que ho reconeguem, oi? Si no, ja ho hauríem canviat. Hem de fer front com a adults a algunes veritats molt senzilles i incòmodes, però molt pràctiques. A la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes ja els (ens) va bé delegar la política en una minoria que s’ocupa d’aquestes coses. No vull dir pas que ens ho mirem passivament. Clar que no: just al contrari. Però sí que siguem coherents amb unes regles de joc que funcionen prou bé. Ni que només sigui per pragmatisme, per interès. I per convicció. O no estem millor, en tots els sentits, que fa trenta anys? Als polítics, si volem que el sistema funcioni, els hem de pagar bé i exigir. Les dues coses. I una tercera: deixar-los vies dignes de sortida de la política, per facilitar la renovació però també perquè els que ens serveixen des de les institucions mereixen un comiat a l’alçada de la missió que han desenvolupat. I encara una quarta. No poden sortir ni per la porta del darrera ni amb una cóssa al cul: els devem honors, sí, honors, que no submissió. Igual que els exigim que siguin honorables. Ja va essent hora de dir les coses pel seu nom.

9 de nov. 2007

Estem perdent el tren d'Europa



Al valent i sòlid discurs de Montilla a Madrid hi faltava una paraula. L’absència diu molt sobre el que ens està passant: a Catalunya estem perdent el centre de gravetat i l’horitzó, les dues coses al mateix temps. La paraula absent és una que fa pocs anys pronunciàvem com un mantra: Europa. Esmentava la fira de Frankfurt de passada, sí, però jo no he sabut trobar la paraula Europa; i en tot cas no forma part en absolut del raonament que sustentava un discurs clau en la història política catalana i espanyola.

La bandereta blava amb estrelles grogues que posàvem amb orgull a les entrades dels municipis. La que fèiem i fem onejar encara als ajuntaments, als edificis oficials, a tants indrets. La mateixa bandereta que quan viatges per autopista al llarg de la gran, difusa i diversa pàtria europea et trobes encerclant el nom dels països-estats: aquest grafisme, un simple grafisme, ajuda a convertir els països-estats en grans regions d’una pàtria comuna.

Justament aquesta era la paraula que faltava al discurs de Montilla. Europa. Una paraula que està desapareixent del discurs polític, institucional, econòmic i cultural. Avancem o retrocedim, o donem voltes en cercles, perquè no tenim ni idea de cap a on anem, perduts en la boira on només sobresurten paraules borroses com Madrid, Espanya, Catalunya... Fins i tot quan pensem en l’AVE ho fem referint-nos a Madrid, oblidant que el sistema d’alta velocitat no ens ha de portar només a la capital, a Valladolid o a Sevilla, sinó a Perpinyà, Lyon, París, Londres, Berlín, Roma, Brusel.les, Lille, Colònia, Torí, Estrasburg... Aquests trens seran, al segle XXI, l’equivalent a les antigues vies romanes: les artèries d’Europa. D’una Europa sense centre, sense imperi. I nosaltres aquí, pensant només en Madrid i mirant-nos obsessivament el melic patriòtic, furgant-hi amb desfici. Amb més dolor que plaer. Quina manera més trista de perdre el temps.

Aquests dies 9 països europeus més s’apunten al tractat de Schengen: Estònia, Lituània, Letònia, Polònia, Hongria, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia i Malta. Dos països comunitaris van a un ritme menor, Gran Bretanya i Irlanda, i Romania i Bulgària són socis encara massa recents. Tres països no comunitaris s’afegeixen a la llista: Noruega, Islàndia i Suïssa ben aviat. Les fronteres europees es van desdibuixant. Cauen les barreres, desapareixen les duanes, els policies s’avorreixen cada vegada més. I apareixen més rètols blaus amb un cercle d’estrelles grogues al voltant del nom d’un territori: cada dia és una mica més difusa la frontera.

Aquest procés demanarà molt de temps, però va avançant. Desapareixen físicament els estats, les regions, les nacions, les comarques. Esdevenen facetes d’una identitat comuna, que no substitueix les identitats anteriors, transitada per trens i autopistes, marcada per una diversitat de llengües que dialoguen entre sí a través d’una llengua franca, habitada per múltiples memòries nacionals o regionals, per gastronomies, per cultures, per alguns costums... Europa serà un mapa de pàtries superposades, una constel.lació de territoris i de ciutats sense barreres però no uniformats.

Es en aquest context on podrem disoldre no la pàtria, sinó el neguit i la picor de l’ànima, la vella història d’una Catalunya bloquejada en les seves contradiccions identitàries, en les seves contradiccions demogràfiques, econòmiques, culturals, polítiques. Una Catalunya paralitzada, no pels trens de rodalies o les mancances en infraestructures, no, sinó per una alarmant manca de visió de futur, de lideratge polític global, i no assenyalo ningú, perquè no es tracta d'això sinó d’una penosa pèrdua de força, d'empenta, de clarividència. Estem confonent el soroll i l’excitació amb el moviment. I justament en aquest context que ens ofereix tantes solucions sense necessitat de trencar res (ni tan sols Espanya, perquè estaríem trencant una part de les moltes que formen l'ànima de Catalunya), ens oblidem ni més ni menys que de la paraula del futur. Europa. Quina manera més trista de perdre el tren.

8 de nov. 2007

El SOS del doctor Montilla

El doctor Montilla ha fet el seu diagnòstic i ha enviat un missatge claríssim als familiars, amics, coneguts i saludats de la malalta. Catalunya es troba a prop del punt sense retorn. La malaltia serà aviat irreversible, si no s’aplica un tractament de xoc. Montilla és doctor del cos, un físic, però no ignora els secrets de l’ànima: ha receptat un munt de pastilles, xarops i operacions quirúrgiques, sense oblidar que la pacient necessita també sentir-se estimada, volguda, respectada. El doctor Montilla recomana l’ingrés urgent de Catalunya a la UCI de l’Estat. De pressa, de pressa, perquè el mal avança ràpidament a dintre del cos social. Encara pot tenir cura, però no queda molt temps. Ho ha dit a Madrid, sense focs artificials, com aquell qui no vol la cosa, a la seva manera. Però més clar, impossible.

El seu diagnòstic no és molt original ni sorprenent, però té diversos valors afegits. Ho diu el president de la Generalitat de Catalunya. Ho diu a Madrid, al cor de l’Estat. Ho diu algú que no és sospitós de vel.leitats independentistes, un català d'Iznájar. Ho diu algú que ha estat ministre del govern espanyol. Montilla ha anat fent en els darrers anys de la necessitat virtut i s’ha trobat dient a Madrid paraules que mai no hauria somiat que sortirien dels seus llavis. Els resultats i pactes electorals, l’atzar i la seva pròpia ambició l’han portat fins a una cruïlla de la història. Montilla tem que al final, si seguim per aquest camí, la història el forçarà a triar entre Catalunya i Espanya. Ell representa molt bé la doble ànima del PSC. Contradictòria, lleial amb Catalunya i Espanya, situada en el paper ingrat però imprescindible de frontissa. Ara, profundament estressada, tensa, fatigada.

D’aquí el seu dramàtic missatge: no ens obliguin a triar. Un missatge tàctic: és un SOS perquè Espanya reaccioni. L’objectiu de Montilla no és partir peres amb Espanya, sinó continuar plegats d’una altra manera. Però si aquesta tàctica no funciona, Montilla sap que el seu destí va lligat al de Catalunya. En el rerefons del seu discurs a Madrid, el doctor-president ha enviat un altre missatge, sense estridències: si m’obliguen a triar, faré el que Catalunya espera del president de la Generalitat. I aquest home de poques paraules no parla per parlar.

7 de nov. 2007

Occitània, malgré tout...



Uns quants somiatruites franco-occitans han creat ni més ni menys que el govern de la República Federal i Democràtica dels Països d’Occitània. El seu referent és la Val d’Aran, una autonomia dintre de l’autonomia, probablement l’únic lloc on l’occità (en la forma d’aranès) és llengua cooficial. Un petit indret dels Pirineus on Catalunya/Catalonha un dia es trobarà mirant-se al mirall de la seva pròpia identitat i d’una identitat germana però diferent, que acabarà buscant el seu propi camí... Temps al temps. Occitània no ha existit mai, políticament. Però sí en els somnis, en les arrels, en la manera de viure. El rei de França i l’Emperador/Papa de Roma es van aliar en el segle XII per acabar d’una tacada amb els càtars (que van passar primer a les fogueres de l’extermini i després a la història com a heretges, quan els heretges eren i són els catòlics) i amb el Llenguadoc, el gran i divers país dels trobadors que jugava als equilibris entre la corona d’Aragó i la francesa i va acabar incorporat a França per la força de les armes i les fogueres: la creu i l’espasa van destruir l’amable país dels cavallers, les dames, els trobadors i els càtars. Ara aquests somiatruites pretenen ressucitar un trosset de l’ànima occitana, en una França molt més sòlida i unida que Espanya. Tenen poc futur. Tanmateix, és una bella utopia: alguna cosa es mou i caldrà seguir-ho d’aprop. Amb la simpatia que mereixen els utòpics, tot i que corren el perill de fer el ridícul. Ho anirem veient...

Via lliure, via morta...



Passarem tot el mes de novembre sense rodalies al sud de Barcelona i empantanegats en la crisi de les infraestructures. Amb la derivada de la discusió sobre el túnel de la Sagrada Família, que té diversos vessants: el purament tècnic, el dels temors i les recances dels ciutadans, el de la desestabilització política... I un que està latent, però no acaba de prendre forma: si algun dia la Barcelona estricta serà capaç d’entendre que una estació d’AVE al Vallès és una estació tan barcelonina com metropolitana... La Barcelona universal i cosmopolita té una visió de molt curta volada i molt egoïsta sobre el seu entorn metropolità: la primera corona (una mena de Barcelona-bis, amb molts matisos) i l’arc metropolità (Terrassa, Vilanova, Granollers, Martorell, Sabadell, Mataró...).

Enmig d’aquesta crisi pantanosa i plena d’esvorancs, circula algun tren en direcció al futur. Una mica d’aire fresc, una mica d’esperança. John Carlin publica a ElPaís un reportatge sobre el futur de l’alta velocitat, una teranyina incompleta que dibuixarà una nova Espanya i una nova Europa en pocs anys. Costa una mica, sí, deixar-se seduir pels somnis revolucionaris dels trens d’alta velocitat en plena crisi de les rodalies... Una crisi que no hauria de fer oblidar que la mobilitat metropolitana és una bogeria quotidiana, una pèrdua de temps, diners i esforços d’una magnitud extraordinària. Això demana lideratge, ambició i visió de futur i no mitges solucions, tirant a patètiques, com la limitació de 80 kms/h a les autopistes. La crisi de les rodalies pot esdevenir el catalitzador, si no ens perdem -com és tradició ben catalana- en la politiqueria de curta volada. Segons com encarrilem aquesta crisi tindrem via lliure al futur o anirem a parar a una via morta.

6 de nov. 2007

El tabú de Septa i Melilia



Catalunya resoldrà els seus problemes identitaris el dia que ho facin Septa, Melilia i Gibraltar. Acabaran esdevenint, amb el temps, ciutats autònomes i equidistants/equiproperes d’Espanya i del Marroc. Ni africanes, ni europees, ni espanyoles, ni marroquines. Una mica de tot, ben barrejat en proporcions variable si inestables. Quatre identitats són una identitat? Ves a saber. Però són alguna cosa. Quan s’estobi el callo del nacionalisme espanyol i marroquí, parents llunyans, es podrà fer front al tabú. Com a Gibraltar: ni anglès, ni espanyol, ni andalús, ni només gibraltareny. O a Catalunya i Euskadi. O fins i tot, tot i que no es pot ficar al mateix sac, a les llunyanes Canàries. La clau de la solució definitiva per a Catalunya és al sud, a les riberes de la Mediterrània, en aquestes estranyes ciutats-estat, illots a la deriva de la història. A Madrid no ho saben i trigaran a saber-ho, però la solució d’Espanya no té res a veure amb la testosterona. Es pot trobar als llibres: és més vella que la sopa d’all. De fet, alguna cosa té a veure amb les sopes... Solve et coagula. La fórmula magistral de l’alquímia. Dissol i concentra. O reuneix...

5 de nov. 2007

M&M

El terreny de joc central de la política catalana segueix inamobible. Montilla puja una mica (del 37% al 43%) en les preferències dels catalanets i catalanetes, segons LaVanguardia. Mas baixa en la mateixa proporció (del 42% al 37%). Plegats, M&M sumen el 80% de les preferències, però cap dels dos no es pot proclamar líder més enllà de les fronteres dels propis votants i simpatitzants. Normalitat democràtica, vaja, un paisatge polític molt europeu. En tendència de vot, CiU baixa una miqueta (traduir-ho a escons és molt agosarat...) i PSC puja un parell de punts. En vots, sociates i convergents sumen un 60%, percentatge força menor a les preferències presidencials sumades: aquest és l’espai central de la política catalana, ni molt gran ni molt petit. Es la base de l’estabilitat i la garantia de la “santa aliança” si un dia les coses van mal dades, però també dóna molt de joc als partits mitjans-petits, ICV, ERC i Unió, i en donaria fins i tot al PP(C?) si no fos un partit tan dependent dels faxos i e-mails que arriben des del carrer Génova. Les relacions d’afinitat/distanciament, o simpatia/antipatia, acaben de dibuixar el retrat de les tendències de futur: les antipaties bloquegen, més enllà del soroll mediàtic i l’agitació dels titulars, algunes operacions com la de l’hipotètic front catalanista. I deixen fora de joc Ciutadans i el PP. De fet, ells juguen a un altre camp i a un altre esport.

31 d’oct. 2007

Llunyanes muntanyes, deserts remots...



Rajoy i El Mundo, tanto monta, monta tanto, ho tenen clar: La sentència de l’11-M no aclareix qui van ser els autors intel.lectuals dels atemptats. Zaplana, un espanyol de bé, se sent orgullós d’haver lluitat per la veritat. Al costat d’Acebes, un altre espanyol normal, un home de bé, que va sempre amb la veritat per davant. O del president de Famaztella, Aznar, que ja deia que no calia buscar els culpables a remots deserts ni llunyanes muntanyes. I el pedrojota, que sap de veritats més que ningú: té la mà trencada a fabricar-les i publicar-les. I en Losantos, que alegrement insinua ja que la sentència la va dictar Zapatero... llàstima que el jutge sigui dels seus, però en fi, no hi ha un pam de net. Alguna cosa havien de dir, no? Perquè calladets no se’n saben estar: nasíos pa’mandar, no? I pa’manipular, pa’conspirar... pa’lo’q’haga falta.
Em jugo els panellets que em menjaré aquesta castanyada a que fa mesos que havien previst, espavilats com són, una sentència que els deixaria amb el cul a l’aire. Per això estaven tan calladets, despistant. Tenien un pla B, un pla C, un pla D... Veien a venir que la teoria de la conspiració se l’acabarien menjant amb patates. Per cert, teoria de la conspiració? Ells? Mentir, embolicar la troca, manipular dades, enganyar, falsejar? No, home, no, això ells (i ella, l’Aguirre) no ho han fet mai, només han lluitat per la veritat. I seguirant fins al final. Ara, a la recerca dels autors intel.lectuals, poca broma. I si aquests surten, es posaran a buscar els inductors indirectes. I si també apareixen aquests... bé, ni idea, però segur que ja se’ls acudirà alguna cosa fins que, per fi, aparegui algun cognom basc, un indici revelador que condueixi a la somiada connexió amb ETA, amb Zapatero, amb les clavegueres de l’estat, amb els rojos i separatistes conspiradors que els van robar les eleccions. Ho acabaran trobant, i si no, ja s’ho inventaran i ho publicaran, amb la discreta benedicció dels bisbes espanyols. La veritat ens farà lliures, prediquen, donant-se cops al pit, com els fariseus. Però la veritat els va ajudar a perdre unes eleccions que ja havien començat a perdre molt abans. Just quan van començar a treure’s la careta i a mostrar-se tal com eren. Tal com segueixen essent.
No van ser les bombes, no. Van ser les mentides i la supèrbia.