Ah, però encara hi havia franquistes?

Érem feliços, plàcidament feliços... Anava tothom amb 600 o amb Vespa. La gent firmava lletres. Moltes famílies van descobrir Benidorm, abans fins i tot que Zaplana descobrís que podia fer política i forrar-se al mateix temps. La gent podia ballar sardanes a la plaça, a poder ser davant de l’església. Plàcidament. S’estava cuinant el Fuero de los Españoles, aquella "Constitució" tan enyorada... A TVE es podien veure algunes cantants amb minifaldilla, ensenyant cuixa. Els més agosarats podien passar revistes marranotes de contraban. O discos dels Beatles i dels Rolling. Plàcidament. A la tele i al NoDo sortia el Caudillo, que, plàcidament, inaugurava coses, baixava a les mines, feia discursos. La gent es guanyava la vida... millor que a la postguerra, clar, i la gent, plàcidament, pensava que allò era el paradís: no en tenien ni idea del benestar que es disfrutava a la resta d’Europa. Hi havia democràcia... orgànica, com Déu mana, que és la democràcia que li sortia dels òrgans (genitals) a Franco i a l’església nacional-catòlica. De tant en tant els grisos repartien algunes òsties, però la gent s’sho mirava plàcidament. La gent havia oblidat plàcidament com havia començat tot: en els brutals errors de la República, en l’infinitament més brutal rèplica del Alzamiento, la Cruzada, la Victoria, la depuració, la repressió, la dictadura. Però la gent ho disfrutava plàcidament. I a sobre els més catxondos podien anar de putes, plàcidament, i compensar-ho a la missa de dotze dels diumenges i al confessionari. Les dones podien estalviar-se anar al gimnàs i fer exercici físic mentre deixaven ben lluents els vidres, cuinaven per al seu amo i senyor o escombraven la casa i cuidaven dels nens, que, plàcidament, educaven cristianament.

I si tothom era tan feliç i vivia tan plàcidament, tan a gust, per què es va acabar el franquisme? El 1975 Espanya va descobrir, en un mar de llàgrimes, el punt feble del franquisme, el seu taló d’Aquil.les: Franco era mortal. Una llàstima. Va tenir una agonia acarnissada, ferotge. Però va morir al seu llit, plàcidament... I reposa plàcidament al Valle de los Caídos.

El general reposava sota una llosa de marbre, tot just era un cadàver acabar d’embalsamar, i el país, plàcidament, ja el començava a enyorar. S’havia acabat la placidesa. Els catalans van treure la pols a les senyeres, dintre d’un ordre. Els cinemes de Perpinyà van perdre la clientel.la, perquè els cinemes i els quioscs d’aquí es van omplir de carn fresca amb allò tan hispànic del “destape”: primer el cinema S, després l’X, el XY, el XX, el XXL... Les dones van descobrir el clítoris i l’orgasme. La gent va descobrir que a la resta d’Europa vivien infinitament millor i eren infinitament més lliures. La gent va deixar d’anar a missa. La gent va canviar el 600 pel Panda, després pel Golf, finalment per l’Audi... Els grisos es van pintar de marró i després de blau i es van reinventar els mossos d’espardenya i barret de copa, que ja té dallonses la cosa... I fins i tot es va legalitzar el PC en plena Setmana Santa! Quan el país es va atipar del donut de Suárez i l’UCD, va enamorar-se de Felipe, es va fer de l’OTAN, de l’Unió Europea i del que calgués... Els matrimonis es divorciaven, s’aprovava una mena d’avortament lliure però discret, es receptaven píndoles anticonceptives, les dones es posaven a treballar. Ah, i es feien eleccions cada dos per tres. En resum: Sodoma i Gomorra. S’havia acabat la placidesa...

Sort que, anys després, algú té els nassos de posar les coses al seu lloc i dir les coses pel seu nom. L’alférez provisional Mayor Oreja ha dit unes quantes veritats. Algunes implícites, d’altres explícites. L’implícita, ens agradi o no, és una gran veritat: aquest país, d’una forma absolutament majoritària, va acceptar el franquisme. Amb por, amb indiferència, amb comoditat, amb entusiasme, amb fàstig, però el va acceptar. També hauríem de ser capaços de desmuntar alguns mites, no? I les veritats explícites...

He dit veritats? He dit explícites? Perdoneu... Me n’oblidava de qui és l’alférez provisional Mayor Oreja i de a quin partit pertany... Plàcidament, si podeu, llegiu aquesta entrevista. Disfruteu-la. Exciteu-vos. Notareu que se us aixeca alguna cosa, dones incloses... Ja puja, ja es posa dur, erecte. No penseu malament... Es el braç.

______

Ah, pero, ¿aún quedaban franquistas?

Éramos felices, plácidamente felices... Iba todo el mundo en 600 o en Vespa. La gente firmaba letras. Muchas familias descubrieron Benidorm, antes incluso que Zaplana descubriera que podía hacer política y forrarse al mismo tiempo. La gente podía bailar sardanas en la plaza, frente a la iglesia. Plácidamente. Se estaba cocinando el Fuero de los Españoles, aquella "constitución" tan añorada ... En TVE se podían ver algunas cantantes con minifalda, escotes y muslos... Los más atrevidos podían pasar revistas guarras de contrabando. O discos de los Beatles y de los Rolling. Plácidamente. En la tele y en el NoDo salía el Caudillo, que, plácidamente, inauguraba cosas, bajaba a las minas, hacía discursos. La gente se ganaba la vida ... mejor que en la posguerra, claro, y la gente, plácidamente, pensaba que aquello era el paraíso: no tenían ni idea del bienestar que se disfrutaba en el resto de Europa. Había democracia ... orgánica, como Dios manda, que es la democracia que le salía de los órganos (genitales) a Franco y a la iglesia nacional-católica. De vez en cuando los grises repartían hostias, pero la gente se lo tomaba plácidamente. La gente había olvidado plácidamente cómo había empezado todo: los brutales errores de la República, la infinitamente más brutal réplica del Alzamiento, la Cruzada, la Victoria, la depuración, la represión, la dictadura. La gente se lo pasaba bien, plácidamente. Y encima los más calientes podían ir de putas, plácidamente, y compensarlo en la misa de doce de los domingos y en el confesionario. Las mujeres podían ahorrarse ir al gimnasio y hacer ejercicio físico mientras dejaban bien relucientes los vidrios de la casa, cocinaban para su amo y señor o fregaban los suelos y cuidaban de los niños, que, plácidamente, educaban cristianamente.

Y si todo el mundo era tan feliz y vivía tan plácidamente, tan a gusto, ¿por qué se acabó el franquismo? La 1975 España descubrió, convertida en un mar de lágrimas, el punto débil del franquismo, su talón d'Aquil·les: Franco era mortal. Una lástima. Tuvo una agonía encarnizada, feroz. Pero murió en su cama, plácidamente ... Y reposa plácidamente en el Valle de los Caídos.

El general reposaba bajo una losa de mármol, acababa de convertirse en un cadáver embalsamado, y el país, plácidamente, ya lo empezaba a añorar. Se había acabado la placidez. Los catalanes sacaron el polvo a las banderas, dentro de un orden. Los cines de Perpiñán perdieron la clientela, porque los aquí se llenaron de carne fresca con aquello tan hispánico del "destape": primero el cine S, después el X, el XY, el XX, el XXL ... Las mujeres descubrieron el clítoris y el orgasmo. La gente descubrió que en el resto de Europa vivían infinitamente mejor y eran infinitamente más libres. La gente dejó de ir a misa. La gente cambió el 600 por el Panda, después por el Golf, finalmente por el Audi... Los grises se pintaron marrón y después de azul y se reinventaron los mozos de escuadra con alpargata y sombrero de copa, que ya tiene bemoles la cosa ... ¡E incluso se legalizó el PC en plena Semana Santa! Cuando el país se cansó del donut de Suárez y su UCD, se enamoró de Felipe, se hizo de la OTAN, de la Unión Europea y de lo que hiciera falta ... Los matrimonios se divorciaban, se aprobaba un aborto libre pero discreto, se recetaban píldoras anticonceptivas, las mujeres se ponían a trabajar... Ah, y se convocaban elecciones cada dos por tres. En resumidas cuentas: Sodoma y Gomorra. Se acabó la placidez ...

Suerte que, años después, alguien tiene las narices de poner las cosas en su sitio y llamar las cosas por su nombre. El alférez provisional Mayor Oreja ha dicho unas cuantas verdades. Algunas implícitas, otras explícitas. La implícita, nos guste o no, es una gran verdad: este país, de una forma absolutamente mayoritaria, aceptó el franquismo. Con miedo, con indiferencia, con comodidad, con entusiasmo, con asco, pero lo aceptó. También tendríamos que ser capaces de desmontar algunos mitos, ¿no? Y en cuanto a las verdades explícitas...

¿He dicho verdades? ¿He dicho explícitas? Perdonad ... Me olvidaba de quién es el alférez provisional Mayor Oreja y de a qué partido pertenece ... Plácidamente, si podéis, leed esta entrevista en “La Voz de Galicia”. Disfrutadla. Excitaos. Notaréis que se os levanta alguna cosa. Mujeres incluidas ... Ya sube, ya se pone duro, tieso, erecto. No penséis mal ... Es el brazo.

Jesús a les presons de Franco

L’església nacional-catòlica té un greu problema amb la memòria històrica. Dels molts evangelis, més o menys retocats i falsificats, canònics o apòcrifs, avui diumenge en trio un. Canònic i per tant inqüestionable segons el mestratge de l’església romana: paraula de Déu, no? Anem doncs a l’evangeli segons Mateu, 25, 31-40. Amb profund respecte, transcric aquestes paraules que l’evangelista posa en boca del rabí Jeshua: “...Perquè vaig tenir fam i em vau donar menjar; vaig tenir set i em vau donar beure; era foraster i em vau acollir; estava nu i em vau vestir; estava malalt i em vau visitar; estava empresonat i vau venir a veure'm.' Aleshores, els justos li replicaran: 'Senyor, quan t'hem vist afamat i t'hem donat menjar, o assedegat i t'hem donat beure? Quan t'hem vist foraster i t'hem acollit, o nu i t'hem vestit? Quan t'hem vist malalt o empresonat i t'hem visitat?' El rei els respondrà: 'Us asseguro que cada vegada que ho heu fet a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho heu fet.' Després dirà als de la seva esquerra: 'Fora del meu davant, maleïts. Aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè vaig tenir fam i no em vau donar menjar; vaig tenir set i no em vau donar beure; era foraster i no em vau acollir; estava nu i no em vau vestir; estava malalt i empresonat i no em vau visitar." Aleshores també ells li respondran: 'Senyor, ¿quan t'hem vist afamat o assedegat, foraster o nu, malalt o empresonat, i no t'hem ajudat?' Ell els respondrà: "Us asseguro que cada vegada que no ho heu fet a un d'aquests més petits, tampoc a mi no m'ho heu fet.' I aquests aniran al càstig etern i els justos a la vida eterna”.

Al costat de les paraules del rabí Jeshua hi poso avui una foto. N’hi ha més. On havien de cridar el nom del seu déu, cridaven “Heil, Hitler” o “¡Viva, Franco!”. O callaven i miraven cap a una altra banda. En comptes dels camps de concentració nazis podríem posar-hi les presons franquistes. No canviaria res. Tot i que dintre de l’escala relativa del mal, si existeix, el franquisme o el feixisme italià estan lluny de la maldat absoluta, massiva i freda del nazisme o del comunisme soviètic. No és cap consol ni cap disculpa, però és també la veritat...

Quin és el problema de l’església de Roma o de l’actual església nacional-catòlica amb la memòria històrica? El problema té un nom. Es diu Jeshua. O Jesús, que és com els agrada traduir-lo. O Jesucrist, fórmula que resumeix una de les principals creences cristianes. El seu Jesús hauria estat a les presons de Franco, a les parets dels cementiris on afusellaven de matinada els condemnats, a les càmeres de gas, a les sales de tortura, als trens d’Auschwitz, a les fosses comunes. El mateix Jesús que, segur, hauria estat també al costat dels assassinats i els perseguits de l’Espanya republicana. Aquest és el problema de l’església romana: el seu déu Jesús no feia distincions. Se’l pot trobar amb tots els que passen gana, els que estan malalts i empresonats, els que pateixen, els que són perseguits, torturats i assassinats... Ell només veia persones que patien, éssers humans. I els estimava. Fills de Déu, germans: així és com el mateix Jesús els anomenava.

______

Jesús en las cárceles de Franco

La iglesia nacional-católica tiene un grave problema con la memoria histórica. De los muchos evangelios, más o menos retocados y falsificados, canónicos o apócrifos, hoy domingo vamos a escoger uno. Canónico y por lo tanto incuestionable según el magisterio de la iglesia romana: Palabra de Dios, ¿no? Vamos pues al evangelio según Mateo, 25, 31-40. Con profundo respeto, transcribo estas palabras que el evangelista pone en boca del rabino Jeshua: "... Porque tuve hambre y me disteis comida; tuve sed y me disteis de beber; era forastero y me acogisteis; estaba desnudo y me vestisteis; estaba enfermo y me visitasteis; estaba en la cárcel y vinisteis a verme.' Entonces, los justos le replicarán: 'Señor, ¿cuándo te hemos visto hambriento y te hemos dado comida, o sediento y te hemos dado de beber? ¿Cuándo te hemos visto forastero y te hemos acogido, o desnudo y te hemos vestido? ¿Cuándo te hemos visto enfermo o encarcelado y te hemos visitado'? El rey les responderá: 'Os aseguro que cada vez que lo habéis hecho a uno de estos pequeños hermanos míos, a mí me lo habéis hecho.' Después dirá a los de su izquierda: 'Fuera de mi vista, malditos. Id al fuego eterno, preparado para el diablo y sus ángeles. Porque tuve hambre y no me disteis comida; tuve sed y no me disteis de beber; era forastero y no me acogisteis; estaba desnudo y no me vestisteis; estaba enfermo y encarcelado y no me visitasteis." Entonces también ellos le responderán: 'Señor, ¿cuándo te hemos visto hambriento o sediento, forastero o desnudo, enfermo o encarcelado, y no te hemos ayudado'? Él les responderá: "Os aseguro que cada vez que no lo habéis hecho a uno de éstos pequeños, tampoco a mí me lo habéis hecho.' Y éstos irán al castigo eterno y los justos a la vida eterna".

Al lado de las palabras del rabino Jeshua pongo hoy una foto. Hay más. Donde tenían que proclamar al nombre de su dios, gritaban "Heil, Hitler!" o "¡Viva, Franco!". O callaban y miraban hacia otro lado. En vez de los campos de concentración nazis podríamos poner las prisiones franquistas. No cambiaría nada. Aunque dentro de la escala relativa del mal, si existe, el franquismo o el fascismo italiano están lejos de la maldad absoluta, masiva y fría del nazismo o del comunismo soviético. No es ningún consuelo ni ninguna disculpa, pero ésta es también la verdad ...

¿Cuál es el problema de la iglesia de Roma o de la actual iglesia nacional-católica con la memoria histórica? El problema tiene un nombre. Se llama Jeshua. O Jesús, que es como les gusta traducirlo. O Jesucristo, fórmula que resume una de las principales creencias cristianas. Su Jesús habría estado en las prisiones de Franco, en los muros de los cementerios donde fusilaban al amanecer a los condenados, en las cámaras de gas, en las salas de tortura, en los trenes de Auschwitz, en las fosas comunes. El mismo Jesús que, seguro, habría estado también al lado de los asesinados y los perseguidos de la España republicana. Éste es el problema de la iglesia romana: su dios Jesús no hacía distinciones. Se le puede encontrar al lado de todos los que pasan hambre, los que están enfermos y encarcelados, los que sufren, los que son perseguidos, torturados y asesinados ... Él sólo veía personas que sufrían, seres humanos. Y los amaba. Hijos de Dios, hermanos: así es como el mismo Jesús les llamaba.

El rabí Jeshua i els 498 màrtirs

La reserva espiritual d’Occident, la molt catòlica Espanya, de la mà de la mateixa església romana que no va tenir problemes per passejar Franco sota un pal.li o beneir les atrocitats del franquisme i posar-se del costat dels botxins, ha aportat ni més ni menys que 10.000 dels 12.692 expedients de beatificació del segle XX. I ara preparen la seva pròpia llei de memòria històrica: una macro-cerimònia de beatificació de 498 màrtirs dels anys trenta i de la guerra civil. L’església romana continua exhibint així, impúdicament, en ple segle XXI, la seva complicitat en la croada contra “las hordas rojas”, els separatistes, els conspiradors judeo-maçònics.

No seré jo qui menystingui les atrocitats comeses pel bàndol republicà. Tinc a la meva pròpia família unes quantes històries de matacapellans i cremaesglésies... Es una de les grans vergonyes d’aquella República desquiciada, en la que hi havia la llavor de la mateixa bèstia de l’altre bàndol. La mil.lionària llista de víctimes del comunisme en el segle XX (a Rússia, als països de l’est, a la Xina...) ha estat sempre minimitzada per l’esquerra, i és perfectament comparable amb la llista de víctimes del nazisme. Però a Espanya les coses van anar d’una altra manera i va triomfar l’altra bèstia, la del feixisme, i sistemàticament va muntar una màquina de triturar persones, durant dècades: primer brutalment, a gran escala, després més mesuradament... La llista de màrtirs del franquisme és molt més llarga. Per fer servir el llenguatge del confessionari: els pecats dels uns (quantitativament, no qualitativament) són més grans que els dels altres. Però ni millors ni pitjors: la bèstia assassina era la mateixa, el mal era el mateix.

Ara els bisbes espanyols (catalans inclosos, perquè estan ben calladets) recuperen una vegada més els seus màrtirs per Déu i per Espanya. Cap problema. Efectivament, van ser víctimes de la barbàrie. Això no es pot negar. Però que poc cristiana és aquesta església romana que va convertir en déu un rabí víctima dels botxins, un mestre de la pau, la compassió, el perdó, la humanitat. Un mestre d’amor: el rabí Jeshua, en el cas que existís, acolliria les víctimes d’un bàndol i de l’altre, sense diferències. L’església hispano-romana, no.

Els que han segrestat durant dos mil anys el missatge del rabí són els autèntics hereus d’aquells que el van crucificar...

______

El rabino Jeshua y los 498 mártires

La reserva espiritual de Occidente, la muy católica España, de la mano de la misma iglesia romana que no puso reparos a pasear a Franco bajo un palio o bendecir las atrocidades del franquismo y ponerse del lado de los verdugos, ha aportado ni más ni menos que 10.000 de los 12.692 expedientes de beatificación del siglo XX. Y ahora preparan su propia ley de memoria histórica: una macro-ceremonia de beatificación de 498 mártires de los años treinta y de la guerra civil. La iglesia romana continúa exhibiendo así, impúdicamente, en pleno siglo XXI, su complicidad en la cruzada contra las “hordas rojas", los separatistas, los conspiradores judeo-masónicos...

No seré yo quien disculpe ni niegue las atrocidades cometidas por el bando republicano. Tengo en mi propia familia unas cuantas historias de matacuras y quemaiglesias... Historias que forman parte de la gran vergüenza de aquella República desquiciada, en la que anidaba la semilla de la misma bestia que en el otro bando. La millonaria lista de víctimas del comunismo en el siglo XX (en Rusia, en los países del este, en China...) ha sido siempre minimizada por la izquierda, y es perfectamente comparable con la lista de víctimas del nazismo. Pero en España las cosas fueron de otra manera y triunfó la otra bestia, la del fascismo. Sistemáticamente organizó una máquina de triturar personas, durante décadas: primero brutalmente, a gran escala, después con más mesura... La lista de mártires del franquismo es mucho más larga. Utilizando el lenguaje propio del confesionario: los pecados de los unos (cuantitativamente, no cualitativamente) son mayores que los de los otros. Pero ni mejores ni peores: la bestia asesina era la misma, el mal era el mismo.

Ahora los obispos españoles (catalanes incluidos, porque están bien calladitos) recuperan una vez más sus mártires por Dios y por España. Ningún problema. Efectivamente, fueron víctimas de la barbarie. Eso no se puede negar. Pero qué poco cristiana es esta iglesia romana que convirtió en dios a un rabino que fue víctima de los verdugos, un maestro de la paz, la compasión, el perdón, la humanidad. Un maestro de amor: el rabino Jeshua, si viviera, acogería a las víctimas de un bando y del otro, sin diferencias. La iglesia hispanorromana, no.

Los que han secuestrado durante dos mil años el mensaje del rabino son los auténticos herederos de aquéllos que lo crucificaron ...