Tunejar la matrícula

Això dels cotxes és com les carpetes dels adolescents, els “carpesanus”, com en dèiem fa uns anys... Hi ha qui li agrada portar-los plens d’enganxines i qui no. Sobre gustos... Ara no es porta gaire, això d’omplir el cotxe d’adhesius i eslògans del teu poble o dels llocs que has visitat. Aquests són temps de tuning, tirant a horteres, per dir les coses pel seu nom... Es com les matrícules. L’any 2000 l’Aznar, aquest gran estadista universal, va decidir que les xapes de les matrícules espanyoles serien una metàfora de la unitat indissoluble de la pàtria automobilística: una E d’Espanya i una numeració que fa impossible saber d’on ets. Ens ho vam prendre, tots plegats, amb força indiferència. Exceptuant uns quants conductors més amants de tunejar la xapa amb el CAT català... En fi, que cada cosa que té la importància que li vulguis donar i confondre el cotxe amb una bandera és un comportament força adolescent... i inofensiu. Com als USA, on el tema es tracta amb molta més normalitat i t’hi pots posar el nom si et ve de gust. Ara Sarkozy, tan interessant com inclassificable, permetrà que els francesos posin banderetes a les seves matrícules. Això, a la centralista i jacobina França. Han acabat amb el sistema de numeració de tota la vida (bé, del 1950) simplement perquè se’ls acaben els números. També han acabat amb la placa posterior groga, un “cante” que espatllava l’estètica del cotxe: no superaran mai aquelles velles i elegantíssimes matrícules negres amb els números platejats... En un parell d’anys veurem a les carreteres cotxes francesos amb matrícules blanques i banderetes de Bretanya, Còrsega o l’escut de París... o banderes catalanes o occitanes. Tota una lliçó per a aquell Aznar tan enfeinat salvant Espanya que no perdia el temps parlant de xapes...

______

Matrículas tuneadas

Han quedado atrás aquellos tiempos en que la gente llevaba el coche lleno de adhesivos y esloganes de su pueblo o de los sitios que había visitado. Esta es más bien una época de tuning, tirando a hortera... En el año 2000 Aznar, ese gran estadista universal, decidió que las chapas de las matrículas españolas serían una metáfora de la unidad indisoluble de la patria automovilística: una E de España y una numeración que hace imposible saber de dónde eres. Nos lo tomamos, la verdad, con bastante indiferencia. Exceptuando unos cuantos conductores que optaron por tunear la chapa con el CAT catalán ... En fin, que el tema tiene una importancia muy relativa y confundir el coche con una bandera es un comportamiento bastante adolescente ... e inofensivo. Como en los USA, donde se trata la cuestión con mucha más normalidad y puedes poner tu nombre en la matrícula si te apetece. Ahora Sarkozy, tan interesante como inclasificable, permitirá que los franceses pongan banderitas en sus matrículas. En la centralista y jacobina Francia. Han acabado con el sistema de numeración de toda la vida (since 1950) simplemente porque se les terminan los números. También han acabado con la placa posterior amarilla, un "cante" que estropeaba la estética del coche: no superarán nunca aquellas viejas y elegantísimas matrículas negras con los números plateados ... En un par de años veremos en las carreteras coches franceses con matrículas blancas y banderitas de Bretaña, Córcega o el escudo de París... o banderas occitanas o catalanas. Toda una lección para aquel Aznar tan atareado salvando a España que no podía perder el tiempo hablando de chapas...

______

La voiture de Sarkozy

...Sarkozy, aussi intéressant qu'inclassable, permettra que les français mettent des guidons dans leurs plaques d'immatriculation. Centraliste et jacobine France... Ils ont fini avec le système de numération de toute la vie (since 1950) Ils ont aussi fini avec la plaque postérieure jaune, une laide coleur qu'elle abîmait l'esthétique de la voiture : ils ne dépasseront jamais ces vieilles et élégantes plaques d'immatriculation noires avec les numéros argentés... Dans une paire d'années nous verrons dans les routes européennes des voitures françaises avec des plaques blanches et des guidons de Bretagne, Corse ou le “fluctuat nec mergitur” de Paris... ou drapeaux occitans ou catalans. Toute une leçon pour monsieur Aznar, si affairé sauvant l’Espagne qu'il ne pouvait pas perdre le temps en parlant de plaques...

Mentides de destrucció massiva

El País presenta avui l’acta de la reunió Aznar-Bush al ranxo de Crawford com la prova de càrrec que faltava. El “desparpaju” (insuperable paraula) amb la que aquest parell d’il.luminats parla de com prendre el pèl als nordamericans, els espanyols, els terrícoles i si cal els extraterrestres és impressionant. Ja sabíem que van enganyar mig món (no oblidem Tony Blair, l’altre gran mentider) amb les armes de destrucció massiva. Faltaven algunes proves documentals. Tenim proves de la massiva i pueril enganyifa que va muntar a correcuita el govern Aznar a l’ONU, mentre prenia el pèl a uns súbdits que ell creia molt més estúpids: van ser capaços de muntar una mentida planetària en poques hores i forçar que el consell de l’ONU condemnés ETA per uns atemptats que no havia comès. Van mentir a consciència, sabent perfectament el que feien. Una llàstima, no els va sortir bé.

Aznar i els seus (entre els quals hi havia Rajoy, tot i que després s’ha fet el despistat) van aconseguir que la ONU fes un ridícul espectacular. Ja estan acostumats a quedar com una institució generalment inútil (vegi’s Birmània...) o al servei dels interessos de les grans potències, però no a quedar com babaus davant del món sencer... Almenys, el general Powell els va enganyar per envair Irak amb uns quants powerpoints falsos, sí, però una mica més currats...

El recurs obligat a les proves forma part de l’essència de la millor tradició judicial i periodística nordamericana. Igual que la innocència com a premisa. Doncs bé, ja tenim les proves, si en faltava alguna. Amb la diferència que allà quan les proves són tan aclaparadores la gent ha d’abaixar el cap, desaparèixer de l’escena pública, guanyar-se el perdó de la societat i els mitjans i amb una mica de sort tornar anys després explicant una d’aquelles històries, tan americanes, de superació personal i rehabilitació.

Aquí tenim un Aznar que dóna lliçons sobre com governar Espanya, profetitza l’apocal.lipsi i la balcanització d’Espanya mentre fa abdominals, dóna classes a tort i dret i s’està forrant amb les conferències i assessoraments, a més de posar el paraigua de la seva poderosa influència perquè Doñabotella aspiri discretament a ser alcaldessa de Madrid, el gendre Agag faci negocis a velocitat de fórmula 1 i la Nena munti empreses amb un capital social de mig milionet d’euros desemborsat trinco-trinco. Aquesta és la mena de qualitat democràtica que Aznar prometia, de la mà del Pedrojota, sempre tan idealista, quan parlava de regenerar Espanya i de fer una segona transició?

_____

La brillant i esmolada il.lustració surt d’aquí: e-faro. Una visita molt recomanable.

_____

Mentiras de destrucción masiva

El País presenta hoy el acta de la reunión Aznar-Bush en el rancho de Crawford como la prueba de cargo que faltaba. El desparpajo con la que este par de iluminados habla de cómo tomar el pelo a los norteamericanos, los españoles, los terrícolas y hasta a los extraterrestres es impresionante. Ya sabíamos que engañaron medio mundo (no olvidemos a Tony Blair, el otro gran mentiroso) con las armas de destrucción masiva. Faltaban algunas pruebas documentales. Ahora tenemos pruebas del masivo y pueril engaño que orquestó a toda máquina el gobierno Aznar en la ONU, mientras tomaba el pelo a unos súbditos que él creía mucho más estúpidos: fueron capaces de construir una mentira planetaria en pocas horas y forzar que el consejo de la ONU condenara a ETA por unos atentados que no había cometido. Mintieron a conciencia, sabiendo perfectamente lo que hacían. Una lástima, no les salió bien.

Aznar y los suyos (entre los cuales se encontraba un tal Rajoy, aunque después ha pasado desdibujando su rastro) consiguieron que la ONU hiciera un ridículo espectacular. Ya están acostumbrados a quedar como una institución generalmente inútil (véase Birmania...) o al servicio de los intereses de las grandes potencias, pero no a quedar como bobos delante del mundo entero. Al menos, el general Powell los engañó para invadir Irak con unos cuantos powerpoints falsos, sí, pero un poco más currados ...

El recurso obligado a las pruebas forma parte de la esencia de la mejor tradición judicial y periodística nordamericana. Igual que la inocencia como premisa. Pues bien, ya tenemos las pruebas, si faltaba alguna. Con la notable diferencia que allí, cuando las pruebas son tan abrumadoras, la gente tiene que bajar la cabeza, desaparecer de la escena pública, ganarse el perdón y con un poco de suerte volver años después contando una de aquellas historias, tan americanas, de superación personal y rehabilitación.

En cambio, aquí tenemos a un Aznar que da lecciones sobre cómo gobernar España, profetiza el apocalipsis y la balcanización de España mientras hace abdominales, da clases a todo el que se le ponga por delante y se está forrando con conferencias y asesoramientos. Además de abrir el paraguas de su poderosa influencia para que Doñabotella aspire discretamente a ser alcalde de Madrid, el yerno Agag haga negocios a velocidad de fórmula 1 y la Niña monte empresas con un capital social de medio quilo (de euros) desembolsado a toca teja. ¿Esta es la calidad democrática que Aznar prometía, de la mano de Pedrojota, siempre tan idealista, cuando hablaba de regenerar España y de hacer una segunda transición?

Famaztella a Crawford

Han sortit a la llum pública les actes secretes de la trobada entre un dels principals accionistes de Famaztella (Aznar, que temporalment feia de president del govern espanyol) i el trist emperador que presideix la lenta decadència de l’imperi nordamericà, Bush. “My amigou Ansar” volia canviar ni més ni menys que 200 anys de la història d’Espanya. Per què no, ja posats a emborratxar-se d’història i trascendència, no canviar vint segles o la història sencera de la humanitat? Ves a saber... La meva pregunta, a la vista del patètic retrat que emergeix d’aquests apunts, és: per què deixen per escrit totes aquestes burrades? Convençuts de la seva impunitat, euen pensar que la història els absoldrà i els admirarà... Aznar es pensava que la seva història l’escriuria un Plutarc i l’acabarà escrivint un Coluche...

* * *
Famaztella en Crawford

Han salido a la luz pública las actas secretas del encuentro entre uno de los principales accionistas de Famaztella (Aznar, que por entonces ejercía como presidente del gobierno español) y el triste emperador que preside la lenta decadencia del imperio americano, Bush. “My amigou Ansar” quería cambiar ni más ni menos que 200 años de la historia de España. ¿Por qué no, ya puestos a emborracharse de historia y trascendencia, no cambiar veinte siglos o toda la historia de la humanidad? Vete a saber... Mi pregunta, a la vista del patético retrato que emerge de estos apuntes, es: ¿por qué dejan por escrito todas estas burradas? Convencidos de su impunidad, caso piensen que la historia les absolberá y les admirará. Aznar se creía que su historia la iba a escribir un Plutarco y la acabará escribiendo un Coluche...