Referèndum: diumenge 24 de juny de 2012

Els referèndums els carrega el diable... però, sí. Per mi, endavant. Per dues raons. Una de molt seriosa, radical: la democràcia és dels ciutadans i les ciutadanes. Ni dels partits ni dels representants polítics. I la resposta a algunes grans qüestions pertany a la gent. Al poble sobirà. Per raons pràctiques no poden ser moltes. Costa posar-se d’acord en una mena de “short list”. L’altra raó és purament pràctica: o juguem d’una vegada el “gran joc” o ho deixem estar abans que se’ns podreixi tot entre les mans i n’acabem farts.

La gran pregunta és molt evident: volem continuar junts o ens separem? Amb tres imprescindibles derivades, que són al mateix temps reflexions prèvies: Si partim peres, ho farem a òsties o civilitzadament? Si continuem plegats, tu m’estimaràs més a mi i jo més a tu? I la tercera, si muntem tot aquest sidral, servirà d’alguna cosa, estarem millor o ens haurem ficat en un embolic encara més gran? I dues prèvies a tot el procés, ja que aquí no es tracta d’un divorci entre iguals, sinó d’una mena d’emancipació en una família rondinàire però força ben avinguda, però sota la vigilància d’un amenaçador pare-policia... Primera: si me’n vull anar, em deixaràs? Segona: com ens posem d’acord perquè el “sí” o el “no” siguin vàlids, quina és la majoria que acceptem explícitament?

N’hi ha una que no cal plantejar-se, per no caure en el parany dels rajoys que es pensen que els catalans som babaus i ens podem empassar que aquesta mena de referèndums s’han de fer a tot Espanya. Està claríssim qui som el “nosaltres” que es fa la pregunta i la respòn: els homes i les dones majors de 18 anys, de nacionalitat espanyola (diguem que amb DNI espanyol, va...), que formem la Catalunya de principis del segle XXI. Com tampoc no ens hem de fer més il.lusions sobre la realitat política d’uns inexistents Països Catalans: aquesta pregunta no se la plantejaran ni els hispano-aragonesos, ni els hispano-valencians, ni els hispano-mallorquins, ni els italo-algueresos, ni els franco-occitans de la Catalunya nord.

Dit vulgarment: ens esperen set anys, set, de palles mentals. Fins al 2014. Set anys són molts. I el 1714, ja em perdonaran, per molt lirisme patriòtic que li volguem posar, no és la data clau, com Rafael (de) Casanova no és l’heroi clau. Els nacionalismes necessiten mites, batalles, herois i coses així, però el 1714 té lectures (raonables, no forçades) molt més complexes, molt menys esbiaixades. Tot havia començat abans, molt abans d’aquesta suposada data de la derrota catalana. La data perfecta existeix ja al calendari. I té molt més sentit, encara que obligaria a repassar els llibres d’història i enfrontar el país a la seva pròpia complexitat: xungo, clar, per animar les masses i fer pujar la temperatura de l’olla a pressió. Si ens emboliquem amb la complexa història medieval acabarem perdent el fil, oi? I la trempera també. Molt millor i més excitant un conte d’herois catalans contra malvats castellans, del bon rei-arxiduc Carles d’Austria contra l’infame Borbó. I si hi afegim els errors estratègics i les venjances de la corona espanyola a partir del 12 de setembre de 1714, i ho barregem amb les brutals fòbies anticatalanes del franquisme, ja tenim benzina de sobres per córrer fins al 2014...

Però hi ha una altra data, impecable. Infinitament més encertada. El 24 de juny de l’any 2012: l’aniversari del compromís de Casp(e). 500 anys, 5 segles. Ja posats a mirar-nos el melic, furgem fins al final... I ens estalviem dos anys de marejar la perdiu. Anem per feina i passem via, a la catalana... Es l’any que acabarà el món, segons el llegendari calendari maia. Exactament el dissabte 22 de desembre, no se sap si de bon matí, a l'hora de dinar o més aviat cap al tard... Almenys haurem disfrutat sis mesos de la independència o d’una Espanya federal, el que surti. No fos cas que convoquem el referèndum per adesprés de l’apocal.lipsi, que ja seria mala pata... A més, no perderíem hores de feina: és un diumenge.

______

Referéndum catalán: domingo 24 de junio de 2012

Los referéndums los carga el diablo ... pero, sí. Por mí, adelante. Por dos razones. Una muy seria, radical: la democracia es de los ciudadanos y las ciudadanas. Ni de los partidos ni de los representantes políticos. Y la respuesta a algunas grandes cuestiones pertenece a la gente. Al pueblo soberano. Por razones prácticas no pueden ser muchas. Cuesta ponerse de acuerdo en una especie de "short list". La otra razón es puramente práctica: o jugamos de una vez el "gran juego" o lo dejamos estar antes de que se nos pudra todo entre las manos y acabemos hartos.

La gran pregunta es muy evidente: ¿queremos continuar juntos o nos separamos? Con tres imprescindibles derivadas, que son al mismo tiempo reflexiones previas: Si nos divorciamos, ¿lo haremos a tortazos o civilizadamente? Si continuamos juntos, ¿tú me querrás más a mí y yo más a ti? Y la tercera, si montamos todo este berenjenal, ¿servirá para algo, estaremos mejor o nos habremos metido en un enredo todavía mayor?

Añadamos dos cuestiones previas a todo el proceso, ya que aquí no se trata de un divorcio entre iguales, sino de una especie de emancipación en una familia gruñona pero bastante bien avenida, aunque bajo la vigilancia de un amenazador padre-policía ... Primera: si me quiero ir, ¿me dejarás? Segunda: ¿cómo nos ponemos de acuerdo para que el "sí" o no lo sean válidos, cuál es la mayoría que aceptamos explícitamente?

Hay otra cuestión que no merece ser planteada, para no caerse en la trampa de los rajoys que creen que los catalanes somos bobos y nos podemos tragar que este tipo de referéndums tienen que convocarse en toda España. Está clarísimo quién somos el "nosotros" que se hace la pregunta y la responde: los hombres y las mujeres mayores de 18 años, de nacionalidad española (digamos que con DNI español, venga...), que formamos la Cataluña de principios del siglo XXI. Tampoc hay que hacerse muchas ilusiones sobre la realidad política de unos inexistentes Países Catalanes: esta pregunta no se la van a plantear ni los hispano-aragoneses, ni los hispano-valencianos, ni los hispano-mallorquines, ni los italo-alguereses, ni los franco-occitanos de la Cataluña norte.

Nos esperan siete años, siete, de onanismo intelectual y político. Hasta 2014. Siete años son muchos. Y el año1714, ya me perdonarán, por mucho lirismo patriótico que le echemos al asunto, no es la fecha clave; como Rafael (de) Casanova no es el héroe clave. Los nacionalismos necesitan mitos, batallas, héroes y cosas así, pero 1714 tiene para Catalunya lecturas (razonables, no forzadas) mucho más complejas, mucho menos sesgadas. Todo había empezado antes, mucho antes de esta supuesta fecha de la derrota catalana. La fecha perfecta existe ya en el calendario. Y tiene mucho más sentido, aunque obligaría a repasar los libros de historia y enfrentar el país a su propia complejidad: chungo, claro, si lo que queremos es enardecer a las masas y aumentar la temperatura de la olla a presión. Si nos enredamos con la compleja historia medieval acabaremos perdiendo el hilo, ¿verdad? Y el ardor patriótico también. Es mucho mejor y más excitante un cuento de héroes catalanes contra malvados castellanos, del buen rey-archiduque Carlos de Austria contra el infame Borbón. Y si añadimos los errores estratégicos y las venganzas de la corona española a partir del 12 de septiembre de 1714, y lo mezclamos con las brutales fobias anticatalanas del franquismo, ya tenemos gasolina de sobra para llegar hasta 2014...

Pero hay otra fecha, impecable. Infinitamente más acertada. El 24 de junio del año 2012: el aniversario del compromiso de Casp(e). 500 años, 5 siglos. Ya puestos a mirarnos el ombligo, hurguemos hasta el fondo... Y nos ahorramos dos años de marear la perdiz. “Anem per feina”, a la catalana... Este es el año que acabará el mundo, según el legendario calendario maya. Exactamente el sábado 22 de diciembre, desconocemos si de madrugada, a la hora de comer o más bien al atardecer... Al menos habremos disfrutado seis meses de la independencia o de una España federal, lo que salga. No vaya a ser que convoquemos el referéndum para después del apocalipsis, que ya sería mala pata ... Además, no perderíamos horas de trabajo: el 24.06.2012 es un domingo.

Els reis són els pares

...i les mares, clar. Tard o d’hora te n’acabes assabentant. En política passa si fa o no fa el mateix: pots mirar-te la monarquia amb indiferència, amb sentit pragmàtic, amb ràbia i/o amb infantilisme. El nostre senyor, sobirà i monarca constitucional continua explicant-nos el conte de sempre, tan infantil com aquests que cremen fotos seves pels carrers. La democràcia, la felicitat, la prosperitat i l’estabilitat te la porten els reis a casa. Com si fos una joguina. I tu, amb la boca ben oberta, a punt de plorar d’agraïment, penses que els reis són com una mena de pares i mares que volen el millor per a la seva canalla. El conte es resumeix en aquesta frase: "La Monarquía ha proporcionado el más largo período de estabilidad y prosperidad en democracia vividos por España". Es un dels mites de la transició democràtica a aquest país: quan siguem grans un dia la mirarem cara a cara... No perquè aquesta afirmació sigui mentida, sinó perquè ni de bon tros és tota la veritat. La democràcia no ens la porten els reis, la vam portar més o menys entre tots i totes, perquè en els anys setanta vam treure factor comú dels vells somnis republicans, de les brutalitats dels anys trenta i de la dictadura, de la llarga nit del franquisme i, no ho oblidem, de la situació geogràfica d’Espanya, lligada a Europa. Amb això no dic pas que el paper del rei Juan Carlos s’hagi de menystenir. Simplement, baixem-lo de l’altar, deixem-nos de mites i romanços, diguem les coses pel seu nom i mirem la monarquia amb racionalitat adulta i un punt de fredor escandinava. Intueixo que la monarquia és una bona solució, per exemple, per a la pluralitat nacional espanyola: pot servir per tranquil.litzar una mica, perquè es visualitzi que Espanya no es trenca per reconèixer que a dintre porta algunes velles nacions que no són un càncer, sinó promeses de futur. Si la monarquia serveix per a això, per aixoplugar sota una corona una mena de federació unida en la diversitat, ja en tinc prou. Però sense contes ni infantilismes. Els reis han de saber qui compra els regals...

_____

Los reyes son los padres

... y las madres, claro. Tarde o temprano te acabas enterando. En política pasa poco más o menos lo mismo: puedes contemplar la monarquía con indiferencia, con sentido pragmático, con rabia y/o con infantilismo... Nuestro señor, soberano y monarca constitucional continúa explicándonos el cuento de siempre, tan infantil como los que queman fotos suyas por las calles. La democracia, la felicidad, la prosperidad y la estabilidad te la traen los reyes. Como si fuera un juguete. Y tú, con la boca bien abierta, a punto de llorar de agradecimiento, piensas que los reyes son como una especie de padres y madres que sólo quieren lo mejor para sus chiquillos... El cuento se resume en esta frase: "La Monarquía ha proporcionado el más largo período de estabilidad y prosperidad en democracia vividos miedo España". Es uno de los mitos de la transición democrática en este país: cuando seamos mayores un día la podremos mirar cara a cara... No porque esta afirmación sea mentira, sino porque ni mucho menos es toda la verdad. La democracia no nos la trajeron los reyes, sino más o menos entre todos y todas, porque en los años setenta sacamos factor común de los viejos sueños republicanos, de las brutalidades de los años treinta y de la dictadura, de la larga noche del franquismo y, no lo olvidemos, de la situación geográfica de España, ligada a Europa. Con eso no digo en absoluto que el papel del rey Juan Carlos se tenga que despreciar. Simplemente, bajémoslo del altar, dejémonos de mitos y bobadas, digamos las cosas por su nombre y miremos la monarquía con racionalidad adulta y un punto de frialdad escandinava. Intuyo que la monarquía es una buena solución, por ejemplo, para la pluralidad nacional española: puede servir para tranquilizar un poco, para que se visualice que España no se rompe por reconocer que lleva dentro algunas viejas naciones que no son un cáncer, sino promesas de futuro. Si la monarquía sirve para eso, para cobijar bajo una corona una especie de federación unida en la diversidad, ya me sirve. Pero sin cuentos ni infantilismos. Los reyes tienen que saber quién compra los regalos ...

La recepta del doctor Montilla

Amb Montilla tremparem poc, per dir-ho de la manera més clara i basta possible. El Periódico, més o menys el diari-bandera del sector sociata, ho defineix força bé, tot escombrant cap a casa: “Montilla salva sin apuros ni destellos el pulso con un Mas convaleciente”. No és un president de grans discursos ni belles paraules. S’assembla més aviat al model germànic dels polítics “cul de ferro”. Montilla encara ha de construir la seva llegenda, però va per bon camí i té a la política alemanya uns quants models on inspirar-se: una agenda de despatx, llibreta de notes a la butxaca, discursos avorrits, poca poesia èpica i feina, molta feina.

No són materials espectaculars, pocs castells de focs podem esperar. Però una gran part dels catalans podem “comprar” aquesta imatge, perquè està profundament arrelada al mite de la Catalunya treballadora i sèria, d’anar per feina, sense estridències, que estalvia una mica i compra el tortell els diumenges. Montilla, si s’ho munta bé, pot acabar personificant la quintaessència de l’ànima catalana dels segles XIX-XX: el seny. Amb els socis aportant la dosi de rauxa imprescindible per no avorrir més del compte el personal, que Catalunya té cops amagats i tramuntanes estranyes...

Per a un país malalt de vertígen, les receptes del doctor Montilla poden ser un bàlsam.

El president “mans lliures”
A fer punyetes la vella acusació contra el PSC, que va ser més veritat que mentida durant els anys daurats del pujolisme. Ni Ferraz, ni Madrid, ni PSOE, ni Zapatero... ni Nicaragua!, va arribar a dir Montilla, en un excés d’entusiasme presidencial... amb permís dels companys, és clar. I dels socis de l’Entesa, hauríem d’afegir, no? Ja ho sabíem, tot això. Però resulta xocant veure Montilla fardant i marcant paquet. No està supeditat a res ni ningú: acaba de reivindicar l’autonomia presidencial, ni més ni menys.

En la complexitat del tripartit (una màquina que ha deixat de grinyolar i trontollar) hi ha la força de la presidència de la Generalitat: té més llibertat un president sobre tres potes que sobre una sola pota, tot i que aquest model demana tenir bon joc de “munyeca”, no és el model jeràrquic i dominant del “mascle alfa”...

El gran secret de Montilla és que el tripartit (un model fràgil) és l’autèntica força de la presidència, que acaba esdevenint el loctite del conjunt...

Moisès i el poble escollit
L’imaginari dels nacionalismes estarà sempre en deute amb les aventures i desventures del poble jueu. Hi ha diversos mites disponibles: el poble escollit, el profeta, la travessia del desert, la terra promesa, el déu dels exèrcits, l’enemic opressor... Mas vol (necessita) una Catalunya en permanent confrontació amb Espanya: arriba a dir que si desapareix aquesta tensió, desapareix Catalunya. Necessitem un permanent dilema amb Espanya, una mena de picor nacional que no ens deixi viure i ens mantingui permanentment excitats. Subtil argument, sí, senyor. I remata la jugada amb la vella trampa nacionalista: ni dretes ni esquerres, Catalunya! Ergo, presidida per Mas, oi? Ell ho diu d’una altra manera: “Montilla dibuixa una línia divisòria entre la Catalunya progressista i conservadora, quan hauria de dibuixar línies de confluència i unir el poble per damunt d’ideologies més o menys clàssiques” (no és una cita literal, però no traeix l’autor). Per aquest camí acabem a la refundació (purament tàctica) del catalanisme i la casa o masia comuna que donaria ales a una CiU perduda en el seu laberint...

El catalanisme central i el nacionalisme radical
Les paraules tenen poder, a vegades. Però també serveixen per agafar-nos-la amb paper de fumar. La diferència entre independentisme i sobiranisme és una mica llarga d’explicar, com la diferència entre catalanisme i nacionalisme... Però a cadascuna d’aquestes paraules hi afegim una nota d’intensitat o radicalisme i acaben tenint un sentit convencional, ens serveixen per entendre’ns i posicionar-nos...

En aquest cas, serveixen per anar prenent posicions a l’eix catalanista-espanyolista de la política catalana. Que es creua amb l’eix socioeconòmic (dreta-esquerra) i un eix més filosòfic (liberalisme-conservadorisme). Hi ha molts posicionaments possibles a partir d’aquests tres eixos... De moment, ens interessa l’eix catalanista.

A l’eix catalanista, no se m’entengui malament, Unió, PSC i probablement IC acabaran estant molt a prop. Més Catalunya, sí, però a dintre d’Espanya. Plural, federal, confederal, autonòmica, a l’estil austro-hongarès... el que calgui, però en la qual Catalunya s’hi senti còmoda, respectada (ja que no massa estimada: les baralles pels calés tenen això) i ben tractada. Hi ha un més enllà que no travessaran ni Unió ni el PSC i IC: ni són partits (i simpatitzants i òrbites diverses) independentistes (o sobiranistes, que queda molt més “cool”) ni ho seran mai.

Iniciativa està en aquest tema més o menys a la zona del PSC i Unió, tot i que subratlla molt més altres trets diferencials que dibuixen una marca pròpia que han de mantenir aferrissadament en un ecosistema polític en el que entre els més petits i els més grans, ells poden acabar essent els grans perjudicats si no van amb molt de compte i mosseguen una mica.

ERC, clarament, està decantada cap a l’independentisme, amb diferents graus que van més lligats a la tàctica a curt termini o al calendari que a l’objectiu final. I en la mateixa zona, ja fora de l’arc parlamentari, se situen una sèrie de forces polítiques i moviments socials que escalfen la caldera i fan pujar la pressió de l’independentisme.

El PP ha optat per ser la bandera i el reducte de l’Espanya de sempre, producte que a Catalunya tindria un mercat més gran del que sembla si el PP no fos tan cavernari. Però no tenen remei, gairebé diria que per sort.

Convergència, en aquest eix polític, té dues ànimes: la de la Catalunya “de la ceba”, que vol i dol, que no està per aventures esbojarrades i més aviat s’inclina per l’estabilitat sense que li prenguin el pèl dia sí i dia també, i una ànima més radical i esverada que o juga amb el morbo del sobiranisme (però sense arribar a l’orgasme) o forma part directament del món independentista, tot i que sense proclamar-ho massa obertament: és a dir, amb marxa enrera i el fre de ma a punt per si de cas.

Estem inventant, via Montilla, la sopa d’all del catalanisme. Això ja existia. Existia al si del pujolisme i al si del vell PSC, que, això sí, no va trobar la fórmula per treure’s del damunt l’acusació de ser una mena de sucursal catalana del PSOE. Aquell PSC es va refugiar en el municipalisme fins que passés el temporal... i amb la successió de Pujol va jugar fort i va assolir el nucli dur del poder, tot i que sense alegries ni marges de maniobra còmodes. Va haver d’acceptar que en solitari no arribava i fer una cosa molt catalana: pactar amb dos socis més. Pacte que és al mateix temps virtut i defecte d’aquesta època, però que fa viable una experiència suggestiva i beneficiosa per al país. I que permet al doctor Montilla recuperar receptes antigues i tranquil.les, d’eficàcia provada, per posar remei al vertígen...

Interessant experiment, que pot capgirar el mapa polític del segle XXI.

L'Espanya genital

Apagar incendis amb benzina és poc recomanable. Perseguir a cop de fiscal uns quants exaltats que cremen una foto dels reis segurament és legal, però també una insensatesa. Així tenim noves cremes de fotos, un setmanari gironí que regala una foto inflamable... Una vegada més treu el nas l’Espanya genital, que ens vol espanyols per collons. Amb el ministre de Defensa (de la Guerra, en deien abans) proclamant, ben seriós, quant li agraden la bandera i l'himne... Ai, senyor! Així no anem enlloc. Podem ser espanyols de moltes maneres (els que ho volem ser, tot i que sovint ignorem si existeix l’Espanya a la que ens referim...), però per collons va a ser que no. I amb el pes de la llei, esgrimida com el garrot que protegeix els sagrats símbols de la pàtria, menys encara. Lliuri’m Déu (o el Diable, en el seu defecte) de sentir simpatia envers la monarquia, però no justifico en absolut la crema de fotos. Ni la persecució severíssima (quina agilitat, la de la justícia, quan convé, oi?) d’un acte radical força inofensiu. La democràcia té mecanismes, que s’han d’utilitzar amb respecte i intel.ligència, no a cops de martell ni cremant fotos. Tanmateix -més enllà dels ideals republicans- no tinc gens clar, però gens ni mica, que ens anés millor amb una república... Pur pragmatisme, vaja. Ben mirat, potser una monarquia (simbòlica i constitucional) serveixi millor per recuperar el vell i bell somni d’una Espanya de pobles i nacions singulars representades per una corona comuna, amb les arrels en aquella Ibèria medieval que és on es va fer el nus gordià de la història peninsular... Si serveix per això la monarquia, cosa que està per demostrar però no és ni impossible ni inviable, potser ens convingui més en Juan Carlos I, el Felipe VI, la Letizia i la futurible reina Leonor que una Espanya republicana... presidida posem que per un Aznar o un Rajoy.

* * *

La España genital

Apagar incendios con gasolina es poco recomendable. Perseguir a golpe de fiscal a unos cuantos exaltados que queman una foto de los reyes seguramente es legal, pero también una insensatez. Así tenemos nuevas hogueras con fotos, un semanario gerundense (gerundense de Girona...) que regala una foto inflamable ... Una vez más asoma la nariz la España genital, que nos quiere a todos españoles por cojones. Con el ministro de Defensa (de la Guerra, decían antes) proclamando, bien serio, cuánto le gustan la bandera y el himno... ¡Ay, señor! Así no vamos a ningún sitio. Podemos ser españoles de muchas maneras (los que lo queremos ser, aunque a menudo ignoramos si existe la España a la que nos referimos...), pero por cojones va a ser que no. Y con el peso de la ley, esgrimida como el garrote amenazante que protege los sacrosantos símbolos de la patria, menos todavía. Líbreme Dios (o el Diablo, en su defecto) de sentir simpatía hacia la monarquía, pero no justifico en absoluto que se quemen fotos de los reyes. Tampoco la persecución severísima (qué agilidad, la de la justicia, cuando conviene, ¿verdad?) de un acto radical bastante inofensivo. La democracia tiene mecanismos, que se tienen que utilizar con respeto e inteligencia, no a martillazos ni quemando fotos. Sin embargo -más allá de los ideales republicanos- no tengo nada claro, nada de nada, que nos vaya mejor con una república ... Puro pragmatismo. Mirándolo bien, tal vez una monarquía (simbólica y constitucional) sirva mejor para recuperar el viejo y bello sueño de una España de pueblos y naciones singulares representadas por una corona común, con sus raíces en aquella Iberia medieval donde se ató el nudo gordiano de la historia peninsular... Si sirve para eso la monarquía, algo que está por demostrar pero que no es ni imposible ni inviable, quizás nos convengan más Juan Carlos I, Felipe VI, Letizia y la futurible reina Leonor que una España republicana ... presidida pongamos que por un Aznar o un Rajoy.