L'agenda islàmica

Mentre aquí vivim instal.lats enmig d’idíl.liques teories sobre la capacitat d’integració dels immigrants musulmans, l’agenda islàmica va prenent forma. Van perfilant els objectius, afinant la punteria. Ara un video, ara una cinta de cassette que viatja en camell des de les llunyanes muntanyes de l’Afganistan... Tot plegat sembla una mica com si fos un tebeo tronat i d’estar per casa, però el reguitzell de morts i violència que deixa enrera l’islamisme radical no és cap broma. I nosaltres no ens acabem de creure que això va en sèrio. Aquí preferim creure que és possible la integració, el vell mite (fals) de l’Espanya medieval on convivien en harmonia cristians, jueus i moros....

L’agenda de la Yihad del segle XXI ens té al seu punt de mira. El primer objectiu: la neteja ètnica i religiosa del Magreb, per acabar de completar l’expansió de l’islamisme radical a tota la franja sahariana, on s’està covant discretament una nova onada. Per tant, el primer objectiu és “netejar el Magreb islàmic dels fills de França i Espanya”, segons el número dos de Bin Laden, Ayman Al Zawahiri. Les antigues potències colonials de la zona, dit en plata.

El segon objectiu de la croada islàmica: la recuperació d’Al-Andalus. “La recuperació d’Al-Andalus és un deure per a la umma en general i per als magribins en particular”. Sembla un acudit. Tranquils, ja ens ho anirem creient. Aquests moros volen envair Al-Andalus i restablir el califat? Quin fart de riure! Doncs sí, fa riure, però això només és el principi. Encara no saben com, ja aniran construint una estratègia, en la que sens dubte descobriran que poden jugar un paper clau les onades d’immigració musulmana que han omplert Espanya, entre la indiferència i un difús malestar dels espanyols. Un bon dia, quan repassin més a fons els llibres d’història, acabaran reivindicant la Catalunya nova, com a mínim, i ja posats la vella també... Sí, riurem molt, però molt...

Sempre ens quedarà l’esperança d’un nou Poitiers...

* * *

La agenda islámica

Mientras aquí vivimos cómodamente instalados entre idílicas y pastoriles teorías sobre la capacidad de integración de los inmigrantes musulmanes, la agenda islámica va tomando forma. Van perfilando los objetivos, afinando la puntería. De vez en cuando una cinta de video, una cinta de cassette que viaja a lomos de camello desde las lejanas montañas del Afganistán ... Parece un tebeo cutre, pero el rastro de muertes y violencia que deja atrás el islamismo radical no es ninguna broma. Y nosotros no nos acabamos de creer que esto va en serio. Aquí preferimos creer que es posible la integración, el viejo mito (falso) de la España medieval donde convivían en armonía cristianos, judíos y moros...

La agenda de la Yihad del siglo XXI nos ha puesto en su punto de mira. El primer objetivo: la limpieza étnica y religiosa del Magreb, para acabar de completar la expansión del islamismo radical en toda la franja sahariana, donde se está incubando discretamente una nueva oleada de la cruzada. Por lo tanto, el primer objetivo es "limpiar el Magreb islámico de los hijos de Francia y España", según el número dos de Bin Laden, Ayman Al Zawahiri. Las antiguas potencias coloniales de la zona, dicho en plata...

El segundo objetivo de la cruzada islámica: la recuperación de Al-Andalus. "La recuperación de Al-Andalus es un deber para la umma en general y para los magrebíes en particular". Parece un chiste. Tranquilos, ya se nos pasarán las ganas de reírnos. ¿Estos moros quieren invadir Al-Andalus y restablecer el califato? ¡Qué risa! Pues sí, da risa, pero eso sólo es el principio. Aún no saben cómo, pero irán construyendo una estrategia, en la que sin duda descubrirán que pueden jugar un papel clave las oleadas de inmigración musulmana que han llenado España, entre la indiferencia y un difuso malestar de los españoles. Un buen día, cuando repasen más a fondo los libros de historia, acabarán reivindicando la Cataluña nueva, como mínimo, y ya puestos, la vieja también ... Sí, vamos a reír mucho, pero mucho...

Siempre nos quedará la esperanza de un nuevo Poitiers ...

Dia de festa

L’àlbum d’Auschwitz. A pocs metres de la fàbrica de la mort hi ha alegria. El temps lliure. El descans dels guardians, dels botxins. La camaraderia. Companys de treball que reposen després d’una dura jornada, s’expliquen anècdotes, critiquen, fumen un cigarret... Gent normal i corrent, pares i mares de família, noies simpàtiques, virils guerrers... Una rialla i un acordió, mentre en la distància s’escampa pel cel polonès una fumera espessa...

* * *

El álbum de Auschwitz. A pocos metros de la fábrica de la muerte hay alegría. Existe el tiempo libre, el descanso de los guardianes, de los verdugos, la camaradería. Compañeros de trabajo que tras una dura jornada cuentan anécdotas, critican, fuman un cigarrillo... Gente normal y corriente, padres y madres de familia, muchachas simpáticas, viriles guerreros... Una risa y un acordeón, mientras en la distancia se derrama sobre el cielo polaco una espesa humareda...

La notícia

L'àlbum

Els màrtirs del cardenal

“El amor a Dios no genera violencia, sino mártires”. Rouco dixit. L’exposició “Dios(es). Modos de empleo” l’ha posat com una moto. Tant, que a una entrevista a la COPE, l’emissora dels bisbes, impregnada com és evident dels valors de la fe romana, li ha sortit de l’ànima el talibà catòlic. El cardenal arquebisbe de Madrid està emprenyat perquè a una exposició han tingut la gosadia de relacionar la fe religiosa amb la violència i l’odi.

Val la pena transcriure literalment les seves paraules, antològiques: “Se dice, y se pretende mostrar, en una exposición con un acercamiento superficial y supuestamente neutral y objetivo al fenómeno de las religiones, que la fe en Dios y que el amor a Dios genera violencia. Lo que ha sido verdad a lo largo de toda la historia, muy especialmente la del siglo XX, es todo lo contrario: el amor a Dios, presentado, encarnado y entregado en Jesucristo, nuestro Señor y Salvador, lo que produce es amor misericordioso, ofrecido en total gratuidad al hombre. ¡Produce Mártires!”.

No és que li falti raó quan es refereix a l’horror del nazisme i del comunisme, no. Se n’oblida, ja és casualitat, de la indiferència de l’església romana envers l’holocaust jueu: normal en una església que acusa els jueus d’haver matat el déu que es va inventar Pau, el rabí Jeshua. Se n’oblida de la gran croada cristiana contra els càtars i el Llenguadoc, de les fogueres, de la Inquisició, de la conquesta d’Amèrica i la cristianització dels indígenes, de la benedicció eclesiàstica de Franco, de la ceguesa de l’església argentina davant els crims de la dictadura, de tantes guerres, matances i crueltats beneïdes per un capellà o un bisbe en nom de Yahveh o de Jesús... La llista és llarga, molt llarga...

Té raó en una cosa, el cardenal. Han aconseguit fer realitat el misteri de la transubstanciació: al llarg dels segles, han fet el miracle de convertir l’amor a déu en milions de màrtirs. Sobretot els que creuen en altres déus. Un llarg rastre de sang, dolor i mort els delata.

El tabú dels borbons

Aquest Nadal, fer el pessebre pot ser delicte. Si hi poses un ninot caganer amb la imatge del rei Joan Carles I, et pot caure un bon puro. El fiscal general i els jutges salvadors de la pàtria ja estan esmolant les eines... Això sí, fer el pessebre tindrà més morbo que mai! No estan els temps per fer gaires conyes en públic amb això de la monarquia. Hi ha massa gent que voldria que tornéssim al passat, en molts sentits... Fa anys diuen les velles cròniques que a Catalunya hi havia el costum de penjar cap avall una imatge del Borbó (inicialment, Felip Vè, però també serviria Joan Carles I o Felip VIè) a la comuna. Una manera com una altra de cagar-se en els borbons i de salvar el coll. Protesta ben discreta i casolana, pròpia de temps on probablement l’únic espai d’autèntica llibertat era el lloc on anaves de ventre en la intimitat. Tan catalana com el pa amb tomàquet, perquè aquí hem tingut sempre una curiosa i nostrada afició escatològica a barrejar la merda amb el futbol, la fama i la política...

Però el ventall de costums nostrats es va eixamplant de mica en mica. Ja hem afegit a la Diada la cívica tradició d’insultar, escupir i amenaçar als catalans tebis, tímids, febles o directament traidors a la pàtria. No va quallar la tradició d’apedregar el MacDonald’s de la Rambla, una llàstima... I a aquestes consolidades tradicions ara hi estem incorporant la crema del borbó. Girona ha estat la precursora, però amb l’ajut de Rajoy, els fiscals, els mossos i la brunete mediàtica, farem més atractiu encara això de cremar la foto dels reis pel carrer. Riu-te’n tu del Dragonkahn: si vols emocions fortes, a Espanya, no hi ha res com ficar-se amb els borbons...

No seré jo qui canti les lloances dels patriotes catxondos que cremen imatges dels reis. No els defenso. La democràcia és, abans que res, respecte. Es una gran cagada calar foc a la foto d’una persona, per molta ràbia que et faci. No és aquest el camí, com no ho és l’insult, l’escridassada, l’amenaça. Tanmateix, tampoc no cal afusellar ni apedregar a tota aquesta colla de bàrbars i bromistes: la monarquia no és sagrada, les persones sí. Les respostes desmesurades que estem veient darrerament no fan altra cosa que enfonsar una mica més la monarquia i alimentar noves protestes. Hi ha moltes altres reaccions possibles, infinitament més intel.ligents... Són reials i reals cagades que, en comptes de preservar la imatge dels borbons i acollonir als humoristes i brètols, generen un nou escenari en el qual els reis i els prínceps estan començant a deixar de ser tabú. Que es preparin. Els temps estan canviant.

Mestres de la mentida

Ha començat el curs escolar i torna al quiosc el curs accelerat de manipulació periodística, impartit per autèntics mestres de la mentida. Ja el trobàvem a faltar... Primera lliçó, trobar un bon titular. “Acusan a la Generalitat de convertir el recreo en horario lectivo para imponer el catalán”. Indiscutible, és així. Hi ha una associació que efectivament planteja aquesta acusació, segons publica el diari El Mundo. Continuem en el terreny dels fets. Hi ha una nova normativa de la Generalitat que considera l’hora del pati (el “recreo” de tota la vida) com a temps lectiu. Reconec la meva ignorància: no en tinc ni idea de què coi significa això. Tampoc tenen massa més llums els professors que protesten ni els periodistes que amplifiquen la protesta. Tot es basa en suposicions. I aquí comencem a relliscar cap a la mentida, suaument, dolçament: els fets objectius, creïbles, verificables, es barregen progressivament amb intoxicacions, suposicions, hipòtesis... El còctel final és verí en estat pur, altament corrosiu.

Una tal Carmen Leal, en representació d’una associació de professors pel bilingüisme, diu el següent: "Quieren vigilar a los escolares para que no usen en su tiempo libre la lengua a la que están acostumbrados en casa, que es el castellano, su lengua materna. Se trata de una medida típicamente totalitaria que, no obstante, ya vienen aplicando de hecho en algunos colegios, no en todos, y que ahora quieren imponer y extender por decreto". Les úniques veritats verificables: que efectivament hi ha una senyora que es diu Carmen Leal, que representa aquesta associació i que diu això i denuncia el que ella proclama com un "intento de invadir hasta el último resquicio de libertad". La resta, xerrameca i mala intenció. Amplificada pel diari, clar, en el seu paper de notari objectiu i asèptic de la realitat, faltaria més. Aquí tenim una frase, brillantíssima, peça excelsa del millor periodisme: “Algunas asociaciones y profesores denuncian que puede ocurrir que se quiera controlar desde las instituciones el idioma que se utiliza en el patio”. Repetim-ho: “puede ocurrir que se quiera controlar”. També “puede ocurrir” que demà no surti el sol...

No estaria de més, no, que la Generalitat aclareixi quines són les seves intencions... Però no consta a l’article periodístic un esforç massa remarcable de recerca de portaveus oficials per contrastar la notícia. Ja ho faran demà o demà passat, no hi ha pressa...

Per acabar d’arrodonir la lliçó de manipulació periodística d’aquesta setmana ens calia, clar, el testimoni de pes d’una diputada del PP. Ja se sap, si parlem de càncer en general, buscarem un oncòleg. Si parlem del càncer català, el millor catalanòleg que podem trobar és algú del PP. Aquí apareix la diputada Carina Mejías, que se les sap totes i ha vist tots els “Espediente X” i els “CSI”: "La diputada del PP en el Parlament encargada de temas de Educación, Carina Mejías, sospecha una maniobra a la inversa. Es decir, que esas "horas lectivas" cuenten como si fueran clases en castellano y se sumaran al recuento global de horas cursadas en castellano durante la educación primaria”. Però aquesta diputada ha estat realment prudent, perquè, ja posats, per què no imaginar una finíssima estratègia de Bin Laden per acabar amb Espanya i recuperar Al-Andalus començant pels patis de les escoles catalanes?

Però la frase lapidària correspòn a Carmen Leal: "El castellano se ha convertido en un reducto de libertad en Cataluña”. I afegeix, ja camí del cum laude en la difícil ciència de la manipulació: “Por eso, quieren extirparlo de las escuelas y reducirlo en la sociedad a una lengua de los pobres, los desahuciados y los incultos. Ése es el modelo que está en marcha ahora mismo en Cataluña". Sense comentaris.

Ah, la lliçó d’avui costa un euro si et compres ElMundo al quiosc, i a més et regalen una fitxa del curs d’anglès. A l’edició digital del diari es pot trobar una versió reduïda, i a Libertad Digital –un monument a la infàmia que no entenc com no fa petar tots els servidors de la xarxa- es pot trobar una versió ampliada.

* * *

Maestros de la mentira

Ha empezado el curso escolar y vuelve al kiosco el curso acelerado de manipulación periodística, impartido por auténticos maestros de la mentira. Ya lo echábamos de menos ... Primera lección, encontrar un buen titular. "Acusan a la Generalitat de convertir el recreo en horario lectivo para imponer el catalán". Indiscutible, es así. Hay una asociación que efectivamente plantea esta acusación, según publica el diario El Mundo. Continuamos en el terreno de los hechos. Hay una nueva normativa de la Generalitat que considera la hora del patio como tiempo lectivo. Reconozco mi ignorancia: no tengo ni idea de qué significa eso. Tampoco tienen demasiado más luces los profesores que protestan ni los periodistas que amplifican la protesta. Todo se basa en suposiciones. Y aquí empezamos a resbalar hacia la mentira, suavemente, dulcemente: los hechos objetivos, creíbles, verificables, se mezclan progresivamente con intoxicaciones, suposiciones, hipótesis ... El cóctel final es veneno en estado puro, altamente corrosivo.

Una tal Carmen Leal, en representación de una asociación de profesores por el bilingüismo, dice el siguiente: "Quieren vigilar a los escolares para que no usen en su tiempo libre la lengua a la que están acostumbrados en casa, que es el castellano, su lengua materna. Se trata de una medida típicamente totalitaria que, no obstante, ya vienen aplicando de hecho en algunos colegios, no en todos, y que ahora quieren imponer y extender por decreto". Las únicas verdades verificables: que efectivamente hay una señora que se llama Carmen Leal, que representa esta asociación y que dice eso y denuncia lo que ella proclama como un "intento de invadir hasta el último resquicio de libertad". El resto, palabrería y mala intención. Amplificada por el diario, claro, en su papel de notario objetivo y aséptico de la realidad, faltaría más. Aquí tenemos una frase, brillantísima, pieza excelsa del mejor periodismo: "Algunas asociaciones y profesores denuncian que puede ocurrir que se quiera controlar desde las instituciones el idioma que se utiliza en el patio". Repitámoslo: "puede ocurrir que se quiera controlar". También "puede ocurrir" que mañana no salga el sol ...

No estaría de más, no, que la Generalitat aclare cuáles son sus intenciones ... Pero no consta en el artículo periodístico un esfuerzo demasiado destacable de búsqueda de portavoces oficiales para contrastar la noticia. Ya lo harán mañana o pasado mañana, no hay prisa ...

Para acabar de redondear la lección de manipulación periodística de esta semana nos hacía falta, claro, el testimonio de peso de una diputada del PP. Ya se sabe, si hablamos de cáncer en general, buscaremos a un oncólogo. Si hablamos del cáncer catalán, el mejor catalanólogo que podemos encontrar es alguien del PP. Aquí aparece la diputada Carina Mejías, que se las sabe todas y ha visto todos los "Espediente X" y los "CSI": "La diputada del PP en el Parlamento encargada de temas de Educación, Carina Mejías, sospecha una maniobra a la inversa. Se decir, que esas "horas lectivas" cuenten como si fueran clases en castellano y se sumen al recuento global de horas cursadas en castellano durante la educación primaria". La diputada ha sido realmente mesurada en su rebuscada hipòtesis, porque, ya puestos, ¿por qué no imaginar una habilísima estrategia de Bin Laden para acabar con España y recuperar Al-Andalus empezando por los patios de las escuelas catalanas?

Pero la frase lapidaria corresponde a Carmen Leal: "El castellano se ha convertido en un reducto de libertad en Cataluña". Y añade, ya camino del cum laude en la difícil ciencia de la manipulación: “Por eso, quieren extirparlo de las escuelas y reducirlo en la sociedad a una lengua de los pobres, los desahuciados y los incultos. Ése es el modelo que está en marcha ahora mismo en Cataluña". Sin comentarios.

(Ah, la lección de hoy cuesta un euro si te compras ElMundo en el quiosco, y además te regalan una ficha del curso de inglés. En la edición digital del diario se puede encontrar una versión reducida, y en Libertad Digital -un monumento a la infamia que no entiendo cómo no hace estallar todos los servidores de la red- se puede encontrar una versión ampliada).

Si avui és dimarts, això no és Bèlgica

Tots tendim a simplificar, però en dies com avui val la pena complicar-nos una mica la vida… No existeix una sola Diada, com no existeix una sola Catalunya. Set o vuit, posem? Són diverses, contradictòries, a vegades permeables, d’altres discretament girades d’esquena… Algunes es troben, d’altres s’ignoren o fins i tot s'esgarrapen. Hi ha la Catalunya catalana, repartida per tot el territori en proporcions molt diverses; diguem que és la de tota la vida. Hi ha la Catalunya a l’andalusa, que viu en un altre país: però aquesta oficialment no existeix, i tots tan contents… Hi ha també la del mestissatge entre la catalana i l’andalusa, amb diferents graus i intensitats de matxembrat. Hi ha la de la burgesia catalano-espanyola de tota la vida: discretíssima, però existeix… Hi ha la Catalunya independentista, la pactista, la Catalunya emprenyada (pàtria comuna d’una gran majoria)... Hi ha una certa Catalunya més o menys d’esquerres i jacobina, que se sent molt incòmoda, és força anticatalana i està buscant sense massa èxit camins per expressar-se.

I no hi compto la Catalunya bigarrada dels milers d'immigrants marroquins, senegalesos, de l’est d’Europa, d’Hispanoamèrica: aquests encara no viuen a Catalunya. Potser hi treballen, amb papers o sense, però els seus cossos han arribat aquí molt abans que les seves ànimes… Ja veurem què passa: ells i elles seran decisius d’aquí a deu o vint anys… Tindrem una Catalunya blanca, una de negra i una de mulata, per exemple. O una Catalunya cristiana i una de musulmana. Estarem ben distrets. Pensar que una immigració massiva no canviarà res i la païrem fàcilment no és gens, però gens realista…

Ah, tot això sense oblidar el gran i difús país de la Mediterrània que alguns de nosaltres s’entesten a voler anomenar -amb escàs èxit- com a Països Catalans. Qui estigui lliure del pecat (de l’imperialisme) que llenci la primera pedra... Tanmateix, existeix “una cosa” que enllaça (dir “agermana” seria una mica massa xirucaire, no?) moltes persones de Catalunya, el País Valencià, una part de l’Aragó, Occitània, les illes Balears, l'Alguer... No volen ser ni seran catalans, ja ens ho podem treure del cap. No els fa trempar tampoc l’insípid succedani de l’euroregió maragalliana. Però aquesta “cosa” existeix també peti qui peti, i ha resultat prou vigorosa com per resistir uns set segles d’imperialisme catòlic-hispano-francès, que no és broma...

Tornem, però, a casa, que avui és festa... Les set o vuit Catalunyes que conviuen en el territori de la comunitat autònoma espanyola que som i serem per molts anys, celebren avui la Diada, de molt diverses maneres, que inclouen el patriotisme, la indiferència, el menyspreu, la nostàlgia, la platja si fa sol o el pastís per als més llaminers... o les cues a les autopistes, tan nostrades com el pa amb tomàquet o la sardana.

ElBlogDiari s’hi apunta posant una bandera al seu balcó digital i aportant algunes reflexions...

Els privilegis de Catalunya. Una “notícia” (per dir-ne d’alguna manera) al SemanalDigital (un dels campions de la manipulació propepera a internet): “Las cercanías, sólo para Montilla: Aguirre demuestra el doble rasero de ZP entre Madrid y Cataluña”. Pobre Madrid, que s’ha de conformar amb les engrunes que li deixa Catalunya…

Rafael de Casanova. No tenim a mà cap altre heroi de veritat per anar a portar-li flors? Aquest és el patriota exemplar a qui retem homenatge cada Onze de Setembre? Au, vinga, no ens deixem prendre més el pèl…

Ah, però Bèlgica existia encara? I com ens agrada als catalans això de buscar per aquests móns de Déu les homologacions més extravagants… Hi ha qui ja ha començat a remenar la història catalana, a veure si troba algun Braveheart per protagonitzar una peli patriòtica… o qui busca al mirall de Flandes o del Quebec el miratge d’una Catalunya impossible… Només ens faltava el Dalai Lama per passar una estona la mar d’entretinguts jugant a comparar Catalunya amb el Tíbet...

La bandera espanyola i l'Espanya invisible. Més de 100 ajuntaments catalans s'obliden d’hissar la bandera espanyola. Oh, sorpresa! Una tragèdia. Però el sol segueix sortint cada matí, Espanya continua existint, el món no se’ns ha caigut encara al damunt... Hi ha molts catalans que són una miqueta més feliços quan passen pel davant del seu ajuntament: no hi ha res com viure enganyat. No entenc com no se n’han adonat a Madrit: si fóssin una mica més subtils, inventarien l’Espanya invisible, la que no es veu ni es fa notar massa, sense himnes ni banderes, sense la cabra de la Legió i tota la parafernàlia de rigor a l’estil hortera de les botigues de turistes de les Rambles. Seríem espanyols sense notar-ho. El nacionalisme català tindria les hores comptades.

El realisme. D’acord, siguem realistes, com ens demana el President. No és un mal plantejament. Amb esperit crític, amb lleialtat, amb sinceritat, sense mala fe ni mala llet, sí, siguem realistes: reconeguem el que no funciona i preguntem-nos amb realisme per què. Comencem abans que res pel “mea culpa”. Assenyalem després amb el dit les culpes dels altres. Fem els deures, ben fets, fins al final. Mirem-nos als ulls, pensem i repensem algunes coses una, dues, tres vegades... Les que calgui. I finalment sorgirà primer l’esperança (ara perduda) i més endavant la confiança. El malestar actual no es cura amb actes de fe ni amb xupitos de ratafia. Oblidar que a sota del país hi ha una immensa esquerda no és realista.

Sempre ens quedarà Occitània...

50 governs, 50 Rajoys...

Com cada dilluns, avui els brillants estrategues del PP (sovint brillantíssims tècnicament, llàstima que posin la seva capacitat al servei de tanta ximpleria… bé, llàstima, no, millor que segueixin així…) intenten fixar l’agenda política de la setmana. Aquesta setmana, amb el plus de la notícia del segle, no, millor del mil.leni: sí, Rajoy serà el candidat. Després del seu vigorós “aquí mando yo”, ja està clar que sí, que és l’únic candidat i que aviat podrà tornar a la lucrativa professió de registrador de la propietat…

Rajoy ha donat unes quantes raons contundents que avalen la seva candidatura: "Quiero ser presidente del Gobierno de España porque es mi país, porque quiero a España y porque siento a España". Apa. Raons ben sòlides, sí, senyor…

Amb unes quantes atzagaiades adreçades a ZP i un parell de traicions del subconscient: “Zapatero no tiene una idea de España, para él, la nación es un concepto discutido y discutible. Yo siento España desde Melilla hasta Ferrol". Justament des de Melilla fins al Ferrol. Ni més ni menys. Tant amor per Espanya gairebé mereixeria que directament el coronin com a cabdill o rei… S’estalviaria això tan enutjós de les eleccions.

I clar, la presentació mundial de la gran notícia havia d’anar acompanyada forçosament de frases pensades perquè els periodistes no tinguin massa feina a convertir-les en titulars. Són d’antologia. No puc resistir la temptació de transcriure-les. En estat pur, directament en vena. El seu efecte és espectacular.

-"Puedo formar 50 gobiernos infinitamente mejores que los que ha formado Zapatero”. Tots presidits per Rajoy, clar. 50 vegades millor que ZP. Com Leònides i els seus 300 espartans de les Termòpiles, en plan xulo, que vagin venint els perses de 10.000 en 10.000…

-"Tenemos unos militantes de primera y unos dirigentes que hemos sabido estar a la altura". Anem bé d’autoestima, oi?

-Espanya mereix "un Gobierno como Dios manda". Por la gracia de Dios, per exemple?

-“Hoy perderían las elecciones, no tienen nada nuevo que decir ni que ofrecer, salvo ocurrencias electoralistas, que las habrá, muchas y a la desesperada". Són gent rara, aquests rojos, no donen per perdudes les eleccions ni es rendeixen… I per si fos poc o si calgués fer allò que en castellà diuen “ponerse la venda antes que la herida”, afirma que els sociates i els mitjans de comunicació afins “intentan crear un ambiente artificial para trasladar la sensación de que su victoria es irreversible y apelan al pesimismo y resignación del PP". I tan ample.

Però això només és el principi. "Sólo me ocuparé de eso. Me dedicaré en exclusiva a esta tarea: ganar las elecciones. Todo lo demás ahora no me interesa", amenaça. "Sólo quiero pactar, que quede claro, con los españoles", remata. No li serà difícil complir l’advertència, perquè no va precisament sobrat de pretendents...

La batalla final de la guerra per l'ànima d'Espanya (disfressada d'eleccions generals) ha començat i ja es veu que serà a tot o res…

* * *

50 gobiernos, 50 Rajoys

Como cada lunes, hoy los brillantes estrategas del PP (a menudo brillantísimos técnicamente, lástima que pongan su capacidad al servicio de tanta tontería ... bueno, lástima, no, mejor que sigan así...) intentan fijar la agenda política de la semana. Hoy, con el plus de la noticia del siglo, no, del milenio: sí, Rajoy será el candidato. Después de su vigoroso "aquí mando yo", ya está claro que sí, que es el único candidato y que pronto podrá volver a la lucrativa profesión de registrador de la propiedad ...

Rajoy ha dado unas cuantas razones contundentes que avalan su candidatura: "Quiero ser presidente del Gobierno de España porque es mí país, porque quiero a España y porque siento a España". Razones bien sólidas, sí, señor ...

A lo que añade algunas puyas dirigidas a ZP y un par de traiciones del subconsciente: "Zapatero no tiene una idea de España, para él la nación es un concepto discutido y discutible. Yo siento España desde Melilla hasta Ferrol". Justamente desde Melilla hasta el Ferrol. Ni más ni menos… Tanto amor por España merece que lo coronen como caudillo o rey ... Se ahorraría las elecciones, siempre tan enojosas...

Y claro, la presentación mundial de la gran noticia tenía que ir acompañada forzosamente de frases pensadas para que a los periodistas no les cueste mucho esfuerzo convertirlas en titulares. Son de antología. No puedo resistir la tentación de transcribirlas. En estado puro, directamente en vena. Su efecto es espectacular.

-"Puedo formar 50 gobiernos infinitamente mejores que los que ha formado Zapatero". Todos presididos por Rajoy, claro. 50 veces mejor que ZP. Como Leónidas y sus 300 espartanos de las Termópilas, en plan chulo, que vengan los persas de 10.000 en 10.000...

-"Tenemos unos militantes de primera y unos dirigentes que hemos sabido estar a la altura". No vamos mal de autoestima, ¿verdad?

-España merece "un Gobierno como Dios manda". Por la gracia de Dios, ¿tal vez?

-"Hoy perderían laso elecciones, no tienen nada nuevo que decir ni que ofrecer, salvo ocurrencias electoralistas, que las habrá, muchas y a la desesperada". Son raritos, estos rojos, no dan por perdidas las elecciones ni se rinden ... Y por si fuera poco o si hubiera que ponerse la venta antas que la herida, afirma que los sociatas y los medios de comunicación afines "intentan crear un ambiente artificial para trasladar la sensación de que su victoria es irreversible y apelan al pesimismo y resignación del PP". Y se queda tan a gusto...

Pero esto sólo es el principio. "Sólo me ocuparé de eso. Me dedicaré en exclusiva a esta tarea: ganar las elecciones. Todo lo demás ahora no me interesa", amenaza. "Sólo quiero pactar, que quede claro, con los españoles", remata. No le será difícil cumplir la advertencia, porque no va precisamente sobrado de pretendientes ...

La batalla final de la guerra por el alma de España (disfrazada de elecciones generales) ha empezado y será a todo o nada ...

Pepe Blanco: derrapant...

Hi ha eleccions a la vista, sí. I cadascú ha de vendre el producte. Sens dubte. Ja és el que toca. Però, per favor… Que no se’ns en vagi la mà, com li ha passat a José Blanco aquest cap de setmana… Es queda tan panxu amb frases lapidàries com aquesta: "Hoy las familias disponen de más renta que hace cuatro años porque los salarios han subido por encima de la inflación". O atribuint-se, sense manies, alguna mena de mèrit en la frenada del boom immobiliari: "En el 2000 el precio de la vivienda crecía al 17%, ahora sólo lo hace al 5". Ja sabem que els diumenges toca concurs de titulars mitineros i frases brillants per a les teles ... Però una mica de seny seria aconsellable, més que res per evitar efectes secundaris indesitjats... Per exemple, que aquesta mena de declaracions urbi et orbi passin de la secció televisiva de rituals polítics dominicals a la d'acudits de la setmana...

* * *

Pepe Blanco, derrapando

Hay elecciones a la vista, sí. Y todo el mundo tiene que vender su producto. Ya es lo que toca. Pero, por favor, con algo más de mesura de la que ha exhibido este fin de semana José Blanco. Quien se queda tan campante con frases lapidarias como ésta: "Hoy las familias disponen de más renta que hace cuatro años porque los salarios han subido por encima de la inflación". O esta otra, en la que sin remilgos se atribuye un cierto mérito en el súbito frenazo del boom inmobiliario: "En el 2000 el precio de la vivienda crecía al 17%, ahora sólo lo hace al 5". Ya sabemos que los domingos toca sufrir en silencio el concurso de titulares mitineros y frases brillantes destinadas a las teles. Pero algo de prudencia sería aconsejable, sobre todo para evitar efectos secundarios indeseados. Por ejemplo, que este tipo de frases urbi et orbi pasen de la sección televisiva de rituales políticos dominicales al programa de cachondeo de la semana...

Europeus i egoïstes

El papa Benet XVI ens acusa a tots els europeus: som uns egoïstes. No volem tenir nens. No estem complint amb el mandat diví: creixeu i multipliqueu-vos. Massa condons, massa píndoles, massa hedonisme. Som una colla de viciosos i d’egoïstes, que només pensem a viure bé i disfrutar del major benestar col.lectiu de la història humana. Segurament sí que en som, d’egoïstes. Per això necessitem més que mai el magisteri del papa i de tota l’església romana. Aquests temps demanen del papa, els cardenals, els bisbes, els capellans i fins i tot les monges un sacrifici suprem. Un acte de generositat extrema. Estic segur que, com sempre han proclamat al llarg de la història, estan disposats a donar exemple (com fa l’església bizantina, per exemple, o la protestant… o com fan els parents de l’església romana, jueus i musulmans) i proclamar l’abolició del celibat. Seria un gest exemplar, històric. Els nens que no fem els egoïstes europeus els podrien fer els capellans, les monges, els bisbes… No entenc què esperen… Això del sexe sempre ha tingut per a ells un morbo insuperable, aquesta és la seva gran oportunitat per passar de la teoria a la pràctica... Europa necessita més fills de déu, encara que siguin fills de capellà.

***

Europeos i egoístas

El papa Benedicto XVI nos acusa a todos los europeos: somos egoístas. No queremos tener niños. No estamos cumpliendo con el mandato divino: creced y multiplicaos. Demasiados condones, demasiadas píldoras, demasiado hedonismo. Somos un grupo de viciosos y de egoístas, ansiosos por vivir bien y disfrutar del mayor bienestar colectivo de la historia humana. No se puede negar. Por eso necesitamos más que nunca el magisterio del papa y de toda la iglesia romana. Estos tiempos piden del papa, los cardenales, los obispos, los curas e incluso las monjas un sacrificio supremo. Un acto de generosidad extrema. Estoy seguro de que, como siempre han proclamado a lo largo de la historia, estarán dispuestos a dar ejemplo (como hace la iglesia bizantina, por ejemplo, o la protestante ... o como los parientes de la iglesia romana, judíos y musulmanes) y proclamar la abolición del celibato. Sería un gesto ejemplar, histórico. Los niños que no hacemos los egoístas europeos los podrían hacer los curas, las monjas, los obispos ... No entiendo qué esperan... El sexo siempre ha tenido para ellos un morbo insuperable: ésta es su gran oportunidad para pasar de la teoría a la práctica... Europa necesita más hijos de dios, literalmente. Aunque sean hijos del cura.

Panem et circenses

Fa anys, molts anys, els progres estaven (estàvem) convençuts que el futbol era l’opi del poble. A la dictadura franquista li convenia entretenir el personal amb les heroiques gestes de vint-i-dos tios donant-li cósses a una pilota. Algun ingenu va arribar a pensar, fins que va caure del burro, que amb la democràcia això del futbol passaria a ser una activitat residual i que les masses entretindrien els seus ocis amb els escacs o la lectura o fins i tot, apurant molt, amb l’onanisme cultural dels cine-clubs. Qui ens havia de dir que els mateixos vint-i-dos tios en calces curtes serien encara més, molt més, el centre de les nostres vides en ple segle XXI! No passa res, de fet tampoc mai no se’ns havia acudit ni tan sols imaginar que la història i la deixadesa dels governants (estatals i autonòmics) ens permetrien disfrutar d’un paisatge de vels, burques, xilabes i mesquites als nostres carrers…

I ara amb motiu del “subidón” patriòtic que ens dóna cada any els dies previs a l’Onze de Setembre, el futbol ha servit perquè els nostres governants (autonòmics) ens ofereixin una generosa racció d’opi que ens ha d’ajudar a oblidar les penes, fer pujar la moral de la tropa i que vibrin els nostres cors tot veient onejar la senyera a una samarreta suada. Els més espavilats dels nostres governants i aspirants a governants saben perfectament (o fan com si ho sabéssin) que el futbol és una fantàstica representació ritual i teatralitzada d’una guerra: hi ha himnes, uniformes, capitans, tropes, crits de guerra, banderes… Així és com han organitzat un surrealista “culebrón” amb el partit amistós entre les seleccions catalana i nordamericana. Ara ens centrem en el futbol, però no deixa de ser un episodi més d’una absurda lluita per ambdues parts. Catalunya no serà ni més ni menys del que és ara si la selecció nacional de paddle fa un partit amb la selecció nacional d’Azerbaijan. Tampoc no hi perd res Espanya si als catalans, els murcians o els habitants de l’Alpujarra els dóna per fer seleccions esportives i competir als Jocs Olímpics.

Ah, però amb el futbol hem topat! Com a escenari simbòlic que és (banderes, himnes, exèrcits, glòria, batalla…) té tots els números per esdevenir un camp de batalla. I ja tens el govern central recordant (fluixet, fluixet, que no convé emprenyar més els electors catalans) que l’espanyola és la única selecció nacional; la Generalitat recomanant que la selecció catalana es passi les federacions esportives (guardianes de les essències hispàniques i de no pocs bons negocis), les normes estatals i el que faci falta per l’entrecuix; els nordamericans suplicant que els deixin jugar amb els catalans…

I així anem escalfant motors per a la Diada del 2007. Sembla que és més o menys igual que la del 2006 o la del 2005, però aquesta Diada és la frontera d’una nova etapa, la frontissa d’un malestar que farà canviar moltes coses i moltes persones. Ens volen entretenir, com als romans, a base de “panem et circenses”. Ara, hem canviat el pa per l’AVE i el circ per la selecció catalana de futbol, però en essència és el mateix. Ja veurem si els catalans ens deixem entabanar una vegada més o per fi comencem a buscar a Madrid i també a Barcelona les arrels profundes del nostre malestar.

Mentre estiguem entretinguts amb l’opi inofensiu de les seleccions esportives no deixarem de ser un país de fireta. Cosa que ja els va bé a molts d’allà i d’aquí. No fos cas que al poble se li obrin els ulls…

***

Panem et circenses

Hace años, muchos años, los progres estaban (estábamos) convencidos de que el fútbol era el opio del pueblo. A la dictadura franquista le convenía mantener entretenido al personal con las heroicas hazañas de veintidós tíos dándole patadas a un balón. Algún ingenuo llegó a pensar, hasta que se dio de bruces con la dura realidad, que con la democracia eso del fútbol pasaría a ser una actividad residual y que las masas entretendrían sus ocios con el ajedrez o la lectura o incluso, apurando mucho, con el onanismo cultural de los cine-clubes. ¡Quién nos iba que decir que los mismos veintidós tíos en pantalón corto serían todavía más, mucho más, el centro de nuestras vidas en pleno siglo XXI! No pasa nada, de hecho tampoco nunca se nos hubiera ocurrido ni siquiera imaginar que la historia y la dejadez de los gobernantes (estatales y autonómicos) nos permitirían disfrutar de un paisaje de velos, burques, chilabas y mezquitas en nuestras calles... E la nave va…

Y ahora con motivo del "subidón" patriótico que en Catalunya nos da cada año los días previos al Onze de Setembre (Diada Nacional o día de la comunidad de vecinos, en versión pepera), el fútbol ha servido para que nuestros gobernantes (autonómicos) nos ofrezcan una generosa ración de opio que nos tiene que ayudar a olvidar las penas, hacer subir la moral de la tropa y que vibren nuestros corazones viendo ondear la “senyera” catalana en una camiseta sudada. Los más listillos de nuestros gobernantes y aspirantes a gobernantes saben perfectamente (o hacen como si lo supieran) que el fútbol es una fantástica representación ritual y teatralizada de una guerra: hay himnos, uniformes, capitanes, tropas, gritos de guerra, banderas ... Así es como han organizado un surrealista "culebrón" con el partido amistoso entre las selecciones catalana y norteamericana. Ahora nos centramos en el fútbol, pero no deja de ser un episodio más de una absurda lucha por ambas partes por un quítame allá esa selección deportiva. Cataluña no será ni más ni menos de lo que es ahora si la selección nacional (catalana) de paddle juega un partido con la selección nacional de Azerbaijan. Tampoco pierde nada España si a los catalanes, los murcianos o los habitantes de la Alpujarra les da por hacer selecciones deportivas y competir en los Juegos Olímpicos.

¡Ah, pero con el fútbol hemos topado! Como escenario simbólico que es (banderas, himnos, ejércitos, gloria, combate...) tiene todos los números para convertirse en un campo de batalla. Y ya tenemos al gobierno central recordando (sin histerias y con suaves maneras, que no conviene tocarles las narices otra vez a los electores catalanes) que la española es la única selección nacional; la Generalitat recomendando que la selección catalana se pase las federaciones deportivas (guardianas de las esencias hispánicas y de no pocos buenos negocios), las normas estatales y lo que haga falta por la entrepierna; los norteamericanos suplicando que los dejen jugar con los catalanes... En fin…

Y así vamos calentando motores para la Diada de 2007. Parece que es más o menos igual que la del 2006 o la del 2005, pero esta Diada constituye la frontera de una nueva etapa, la bisagra de un malestar que hará cambiar muchas cosas y muchas personas. Nos quieren distraer y lobotomizar, como a los romanos, a base de "panem et circenses". Ahora, hemos cambiado el pan por el AVE y el circo por la selección catalana de fútbol, pero en esencia es lo mismo. Ya veremos si los catalanes nos dejamos engatusar una vez más o por fin empezamos a buscar en Madrid y también en Barcelona las raíces profundas de nuestro malestar y del cabreo que nos hace hervir la sangre.

Mientras estemos entretenidos con el opio inofensivo de las selecciones deportivas no dejaremos de ser un país de poca monta. Cosa que ya les va bien a muchos de allí y de aquí. No vaya a ser que al pueblo se le abran los ojos ...

Màgia catalana

Hi haurà un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, quan anem pel món ho tindrem tot pagat. En Pujol (Francesc, no Jordi) va deixar a la posteritat aquesta frase memorable. Com passa amb altres profecies, no acaba d’arribar el moment esperat, però és qüestió de no desanimar-nos… I mentrestant, de continuar pagant: per anar pel món, per estar per casa i perquè altres es facin la casa… Per sort, des d'ara la vella predicció pujoliana -passada pel sedàs del catxondo del Dalí- no és ja la única esperança que ens queda.

Tenim una nova profecia, ara que tot just estem escalfant motors per a la Diada del 2007. El president del Parlament, Ernest Benach, ens promet el paradís: "Catalunya funcionaria millor si fos un estat sobirà i independent d’Espanya". De moment, paciència: no ha dit “quan sigui” (aquesta profecia no té encara data prevista, perquè això del 2014 és molt enginyós i serveix per fer bullir l’olla, però res més) sinó “si fos”. El matís no és poca cosa… Però que no ens aigualeixi el somni. Aquell dia, les autopistes s’eixamplaran automàticament (i els que bloquegen les infraestructures canviaran d’idea, pel sol fet que seran exclusivament catalanes), els trens es multiplicaran i arribaran sempre en punt, els aeroports funcionaran com un rellotge (i no faran sorolls, clar), el salari mínim es multiplicarà per dos (i no ens faran passar amb raons com fins ara), tenir un pis no significarà esdevenir esclau hipotecari per a tota la vida, la investigació pública i privada viurà un “big bang”, l’educació i la sanitat milloraran per art de màgia, els tomàquets tornaran a fer gust de tomàquet, hi haurà “casetes i hortets” per a tothom, i segones residències a platja o muntanya… i a sobre, pagarem menys impostos! En aquella Catalunya sobirana, ja no hi haurà tampoc polítics. Aleshores seran mags, aniran amb una llarga túnica (de seda groga, amb quatre barres vermelles i tot d’estrelles brodades en argent i or) i tindran una vareta màgica per fer realitat tots els desitjos, tots, dels afortunats i envejats catalans….

Ja ens podem anar preparant, perquè quan arribi aquell dia haurem de construir una muralla a les nostres fronteres: hi haurà òsties per ser català, la gent vindrà de tot arreu, a peu, en “cayuco”, en llargues fileres de Mercedes i Audis, en TGV… No només vindran de les Europes i l’Islam, no, també de les Espanyes, que per fi s’adonaran de com n’estaven d’equivocats… Al final, quan ja no hi càpiguen, ens demanaran de genolls que governem primer Espanya, després Europa i finalment el món sencer, un món perfecte, impecable… Un món feliç, orwellià, a la catalana…

En fi... Ja se’ns passarà la febre després de la Diada, amb els primers freds de la tardor…

Però... Ens aniria una mica millor, no si fóssim alemanys, que tampoc no vull desitjar a ningú cap mal, però sí francesos? Quina llàstima que en els vells temps de les guerres dels Pirineus es conformessin amb el Rosselló i el Canigó i no arribessin fins a l’Ebre… Allò sí que és un Estat seriós, amb totes les seves pegues, però sòlid i seriós. Parlen francès i tenen poca simpatia per les llengües indígenes, què hi farem, tot no pot ser! Les comparacions són odioses… i d’aquesta, ni Catalunya ni la resta d’Espanya no en surten gens ben parades.

Posats a fer memorials de greuges, no està de més recordar per exemple que la Generalitat (la pujoliana, la del Jordi) va perdre una oportunitat històrica als anys 80, quan en comptes d’imitar l’administració pública francesa (i de passada, la política en sentit ampli, perquè van lligades) va cometre el gravíssim error de copiar l’administració espanyola de tota la vida… No ens ho manava ningú: això, ho vam fer nosaltres solets. De l’Espanya de tota la vida (no la d’ara, que ha millorat força) vam copiar el pitjor. No ho podem evitar: en el fons som espanyols. Ens han contaminat o això nostre és genètic? Difícil pregunta… Però entre aquestes i altres coses i culpes, pròpies i alienes, així ens va ara…

Però no patim. No trigarà a arribar el dia que pel sol fet de ser catalans tot ho farem bé, viurem de fàbula, pagarem menys impostos i tot això. Ah, i quan anem de vacances tindrem tots els “gastus” pagats… Només caldrà ensenyar el DNI català a l’agència de viatges o a la duana…

* * *

Magia catalana

Llegará el día que los catalanes, por el solo hecho de serlo, cuando vayamos por el mundo lo tendremos todo pagado. Pujol (Francesc, no Jordi) dejó a la posteridad esta frase memorable. Como pasa con otras profecías, no acaba de llegar el momento esperado, pero es cuestión de no desanimarse ... Y mientras tanto, de continuar pagando: para ir por el mundo, para estar por casa y para que otros se hagan la casa ... Por suerte, desde ahora la vieja predicción pujoliana –que el cachondo Dalí tomó prestada- no es ya la única esperanza de que nos queda.

Tenemos una nueva profecía, ahora que se acerca la Diada de 2007. El presidente del Parlamento de Catalunya, Ernest Benach, nos promete el paraíso: "Cataluña funcionaría mejor si fuera un estado soberano e independiente de España". De momento, paciencia: no ha dicho "cuando sea" (esta profecía no tiene todavía fecha prevista, porque el referéndum soberanista para 2014 es una ingeniosa huida hacia delante y poco más) sino "si fuera". El matiz no es menor ...

Mientrastanto, disfrutemos un poco del nuevo sueño... Aquel día, las autopistas se ensancharán automáticamente (y los que bloquean las infraestructuras cambiarán de idea, por el solo hecho de que serán exclusivamente catalanas), los trenes se multiplicarán y llegarán siempre en punto, los aeropuertos funcionarán como un reloj (y los aviones no moltestarán con sus ruidos, claro), el salario mínimo se multiplicará por dos (para que luego digan que los catalanes somos avaros), tener un piso no significará convertirse en esclavo hipotecario para toda la vida, la investigación pública y privada vivirán un "big bang", la educación y la sanidad mejorarán por arte de magia, los tomates volverán a tener sabor de tomate, todo el mundo tendrá segundas residencias en la playa o montaña ... y encima, ¡pagaremos menos impuestos! En aquella Cataluña soberana, ya no habrá tampoco políticos. Entonces serán magos, irán con una larga túnica (de seda amarilla, con cuatro barras rojas y multitud de estrellas bordadas en plata y oro) y tendrán una varita mágica para hacer realidad todos los deseos, todos, de los afortunados y envidiados catalanes. ...

Ya nos podemos ir preparando, porque cuando llegue aquel día tendremos que construir una muralla en nuestras fronteras: va a haber hostias para ser catalán, la gente vendrá de todas partes, a pie, en cayuco, en largas hileras de Mercedes y Audis, en TGV ... No sólo vendrán de las Europas y el Islam, no, también de las Españas, que por fin se darán cuenta de cuán equivocados estaban ... Al final, cuando ya no quepa nadie más, nos pedirán de rodillas que gobernemos primero España, después Europa y finalmente el mundo entero, un mundo perfecto, impecable ... Un mundo feliz, orwelliano, a la catalana ...

En fin ... Ya se nos pasarán las fiebres después de la Diada, con los primeros fríos del otoño ...

Sin embargo ... ¿Nos iría un poco mejor, no si fuéramos alemanes -que tampoco quiero desear a nadie ningún mal- pero sí franceses? Qué lástima que en los viejos tiempos de las guerras de los Pirineos se conformaran con el Rosselló y el Canigó y no llegaran hasta el Ebro ... Aquello sí que es un Estado serio, con todas sus pegas, pero sólido y serio. Hablan francés y tienen poca simpatía por las lenguas indígenas, ¡qué se le va a hacer, todo no puede ser! Las comparaciones son odiosas ... y de ésta, ni Cataluña ni el resto de España salen bien paradas.

Ya puestos a escribir memoriales de agravios, no está de más recordar por ejemplo que la Generalitat (la pujoliana, la de Jordi) perdió una oportunidad histórica en los años 80, cuando en vez de imitar la administración pública francesa (y de paso, su política en un sentido amplio, porque van estrechamente ligadas) cometió el gravísimo error de copiar a la administración española de toda la vida ... Nadie nos obligó: nosotros solitos escogimos el modelo equivocado. De la España de toda la vida (no la de ahora, que ha mejorado bastante) copiamos lo peor. No lo podemos evitar: en el fondo somos españoles. ¿Nos han contaminado o lo nuestro es genético? Difícil pregunta ... Pero entre éstas y otras cosas y culpas, propias y ajenas, así nos luce el pelo... Y nos queda poquito, porque nos lo están tomando a diario.

Pero no nos pongamos nerviosos. No tardará en llegar el día en que por el solo hecho de ser catalanes todo lo haremos bien, viviremos de fábula, pagaremos menos impuestos y todo eso. Ah, y cuando marchemos de vacaciones tendremos todos los gastos pagados... Sólo habrá que enseñar el DNI catalán en la agencia de viajes o en la aduana ...

Furor antitabac

No tenen res millor per fer? La sanitat pública és tan exemplar que els queda temps lliure per perseguir una mica més els desemparats fumadors? Amb entusiasme digne de millor causa, la consellera Marina Geli va anunciar ahir que el ministre de Sanitat, Bernat Soria, li havia demanat que no endurís la legislació catalana antitabac, perquè el ministeri estava preparant ja una nova inquisició, pel bé de la nostra salut, faltaria més. Ves a saber si la consellera va malinterpretar les paraules del seu col.lega madrileny, però des del ministeri que ja es va empassar fa poc la legislació sobre el vi i l’alcohol, han fet marxa enrera i han dit que no hi ha cap projecte legal al calaix. Potser és veritat, però no m’ho crec: intueixo que senzillament el calendari electoral no aconsella tocar més els nassos als electors fumadors o bevedors.
Primer que votin i després ja els fotrem, oi?

La veritat, em sorprèn cada dia més la resignació amb la qual els fumadors acceptem com si fóssim un ramat de xais una ofensiva que comença a passar de la ratlla…

Si estan desvagats, jo els recomanaria a tots aquests consellers i ministres que passin unes quantes hores a urgències, de tant en tant, sense assessors, sense premsa, solets, d’incògnit… i que mirin, preguntin, escoltin… O que repassin a fons les llistes d’espera de les operacions, aquestes que es redueixen tan espectacularment… a les estadístiques, és clar. Aquest estiu he tingut diverses oportunitats per fer-ho: llargues estones de sala d’espera, i uns quants ensurts propis i aliens que et permeten adonar-te’n (excepte si tens pa a l’ull, dolència que no sé si té remei oftalmològic) de quina mena de servei dóna la sanitat pública… D’aquí a uns vint anys, quan hagin fet de veritat el que toca que facin, si no tenen res millor a fer, que tornin a la càrrega amb el tabac, el vi, les chuches, les hamburgueses, les talles de la roba, la pegadolça i el sidral. Però fins aleshores, sisplau -i no només en època preelectoral- que no donin més la murga i que callin una mica.

* * *

Furor antitabaco

¿No tienen nada mejor que hacer? ¿La sanidad pública es tan ejemplar que les queda tiempo libre para perseguir un poco más a los desamparados fumadores? Con entusiasmo digno de mejor causa, la consejera catalana Marina Geli anunció ayer que el ministro de Sanidad, Bernat Soria, le había pedido que no endureciera la legislación catalana antitabaco, porque el ministerio estaba preparando ya una nueva inquisición. Por el bien de nuestra salud, faltaría más. Al día siguiente, marcha atrás: tal vez la consejera malinterpretó las palabras de su colega madrileño… Desde el ministerio (el mismo que ya se tragó hace poco la legislación sobre el vino y el alcohol) han desmentido la noticia y juran en arameo que no hay ningún proyecto legal en el cajón. Quizás sea verdad, pero no me lo creo: intuyo que sencillamente el calendario electoral no aconseja tocar más las narices a los electores fumadores o bebedores. Primero que voten y después ya les daremos caña, ¿no es cierto?

No deja de sorprenderme cada vez más la infame resignación con la que los fumadores aceptamos, cual rebaño de mansos corderos, una ofensiva que empieza a pasar de la raya ...

Si están ociosos, yo los recomendaría a todos estos consejeros y ministros que pasen unas cuantas horas en urgencias, de vez en cuando, sin asesores, sin prensa, solitos, de incógnito ... y que miren, pregunten, escuchen ... O que repasen a fondo las listas de espera de las operaciones, éstas que se reducen tan espectacularmente ... en las estadísticas, claro está. Este verano he tenido diversas oportunidades para hacerlo: largos ratos de sala de espera, y unos cuantos sustos propios y ajenos que te permiten darte cuenta de ello (excepto si sufres alguna grave miopía) de qué tipo de servicio da la sanidad pública ... Dentro de unos veinte años, cuando hayan cumplido con lo que de verdad les corresponde y si por entonces no tienen nada mejor que hacer, que vuelvan a la carga con el tabaco, el vino, las chuches, las hamburguesas, las tallas de la ropa… Pero hasta entonces, por favor -y no sólo en época preelectoral- que no den más la lata y que callen un poco.

La refundació dels catalanismes

Mas planea refundar el catalanismo y no descarta aglutinar a sectores del PSC y ERC (La Vanguardia)

Que Catalunya i el catalanisme estan despistats i ensopits és una evidència. Dintre de l’espectre del catalanisme hi ha diversos graus de confusió. L’independentisme té clar l’objectiu però no sap per on començar i tem (no ho reconeixerà mai) que tot plegat sigui somiar truites: per molt soroll que faci sap que no hi ha prou massa crítica al seu darrera. El sobiranisme, si és que en el fons és gaire diferent de l’independentisme, juga al “ni poc ni massa”, entre el seny i la rauxa, entre prémer l’accelerador i frenar, una mica a l’estil coitus interruptus, vaja. Ambdós sectors s’escapen del “clar i català” i juguen amb les paraules, defugen la independència, prefereixen l’autodeterminació, la sobirania i coses per l’estil. El tercer grau és el del nacionalisme de tota la vida, definim-lo com “de centre” o central, o potser de pal de paller: és el del peix al cove, el del viatjant que va a Madrid a canviar cromos, que vol autonomia i catalanitat però no està disposat a perdre bous i esquelles jugant a aventures estranyes: té present encara algunes lliçons de la nostra història. Hi ha un quart grau, lleugerament diferent, que ocupa l’espectre moderat d’aquest nacionalisme central i que ha sentit tan qüestionat al llarg dels anys el seu catalanisme que a vegades sorprèn amb algun impulsiu “sorpasso”: no acaba de trobar el seu lloc, i té l’inconvenient que necessita vitalment que Espanya canvii, cosa que de moment ja podem anar esperant asseguts tranquil.lament. Per aquí hi posaríem el molt minoritari i força retòric federalisme o confederalisme, amb un ric corpus teòric però sense massa crítica social al darrera i sobretot sense socis a Madrid, cosa que el fa inviable: canviar Espanya és el vell somni nuclear del catalanisme, una i altra vegada frustrat.

Més enllà hi ha també diversos graus d’espanyolisme, que convé tenir en compte si volem abastar tot el paisatge: el jacobí i més o menys afrancesat i esquerranós, el de la immigració autòctona que ha construït a dintre de Catalunya una mena de “sud virtual” que viu d’esquena a Catalunya (amb diferents graus: des de la indiferència fins al menyspreu) digui el que digui la versió oficial, l’espanyolisme de dretes de tota la vida, l’espanyolisme fatxa… Tot això, també en diversos graus, esquitxat de majors o menors pinzellades, més retòriques que altra cosa, d’europeïsme.

Una crisi d’identitat
Si aquesta gamma de catalanismes, amb fronteres molt permeables i no pocs territoris de mestissatge, la volem fer quadrar amb el mapa dels partits polítics tindrem problemes. La cosa no és tan clara ni tan fàcil. Menys encara en aquests moments: vivim una crisi d’identitat molt clara i profunda, el pacte de la transició ha quedat amortitzat i no s’ha substituït realment pel nou Estatut. No tot Catalunya ni tots els habitants del país, ull amb les paraules i les expressions globalitzadores: és una crisi que afecta més o menys a un terç del país, distribuit en diferents proporcions a les diverses posicions polítiques. Hi ha un terç que viuen instal.lats en la indiferència i que senzillament es deixen portar pel corrent i un altre terç (també aproximadament) que tot i residir a Catalunya els és totalment aliè (a vegades fins i tot repugnant) el catalanisme. I aquí no hi compto els nous immigrants, que de moment formen part d’un altre planeta i prou feina tenen.

En aquest context, no és un element menor la crisi d’orgull català que es cou al darrera de la crisi de les infraestructures i de les inversions estatals. Es una crisi més corrosiva del que sembla, perquè toca el moll de l’os del país: ens hem passat molts anys instal.lats en la seguretat de sentir-nos maltractats però superiors, i ara de sobte la realitat és tan patètica que fa plorar. Menystenir les reaccions sentimentals i arrauxades que pot generar aquesta crisi és un greu error de percepció… L’estómac del país encara està encongit, païnt tots els desastres i misèries; la crisi encara no ha quallat, però canviarà moltes coses a mig termini.

La “masia comuna”
I vet aquí que apareix l’espavilat del Mas, que tampoc no sap a on va (hi ha algú que ho sàpiga?), i abans de repensar i reformular el seu projecte polític, que ho vol ser tot al mateix temps i per a tothom, pensant més en sumar vots que altra cosa, es llença a la piscina i aspira a ni més ni menys que refundar el catalanisme. Això sí que és tornar de vacances amb les piles posades! I clar, posats a fer castells, a ell li toca el paper d’enxaneta. Ell i la seva trontollant coalició estan cridats a liderar aquest catalanisme d’ampli espectre, unitari, l’autèntica “masia comuna” del catalanisme, que va de CiU a ERC, passant pel PSC i se suposa que per ICV. Se li veu massa el llautó, aquest és el problema.

Coses noves
Una vegada més, catalanisme de curta volada, tàctic, electoralista. Pensant més en el poder que en el país. Tanmateix, hi ha en el fons d’aquest pirotènic titular periodístic (“la refundació del catalanisme” sona d’allò més bé) una intuició correcta. Cal aturar-se a pensar i repensar a fons. No amb la vista posada a les properes eleccions, no confonent Catalunya amb la Generalitat, com fan els convergents i els altres partits. Es pot fer seriosament o deixar-ho tot en grans titulars o hipotètics referèndums sobiranistes per al 2014, però facin el que facin els polítics catalans, ara per ara tancats en un cercle viciós a l’italiana, l’estómac i el cor d’aquest país (rectifico: d’un terç, d’un 30, potser d’un 40% d’aquest país) s’han posat en funcionament i estan treballant silenciosament, sacsejats de tant en tant per alguna emprenyada. D’aquí a uns quants anys, al marge del ritme electoral i del xup-xup partidista, en sortiran coses noves, perquè les velles senzillament no funcionen, estan esgotades. Després ja veurem qui ho lidera: ara no toca. En tot cas no serà qui tingui més pressa.

* * *

La refundación de los catalanismos

Que Cataluña y el catalanismo están despistados y amodorrados es una evidencia. Dentro del espectro del catalanismo hay diversos grados de confusión. El independentismo tiene claro el objetivo pero no sabe por dónde empezar y teme (no lo reconocerá nunca) que todo sea un sueño: aunque alborote mucho, sabe que no cuenta con suficiente masa crítica. El soberanismo, si realmente es diferente del independentismo, juega entre el “seny i rauxa”, entre apretar el acelerador y frenar, al estilo coitus interruptus, vamos. Ambos sectores rehuyen el "clar i català" y manipulan las palabras, rehuyen la independencia, prefieren la autodeterminación, la soberanía y cosas por el estilo. El tercer grado es el del nacionalismo de toda la vida, definámoslo como "de centro" o central, o quizás de “pal de paller”: es el del “peix al cove” pujolista, el del viajante que va a Madrid a cambiar cromos, que quiere autonomía y catalanidad pero no está dispuesto a perderlo todo metiéndose en aventuras extrañas: tiene muy presentes todavía algunas lecciones de nuestra historia. Hay también un cuarto grado, ligeramente diferente, que ocupa el espectro moderado de este nacionalismo central y que ha sentido tan cuestionado a lo largo de los años su catalanismo que a veces sorprende con algún impulsivo "sorpasso": no acaba de encontrar su sitio, y tiene el inconveniente de que necesita vitalmente que España cambie, algo que no va a pasar de momento y por mucho tiempo. Por aquí situaríamos el muy minoritario y bastante retórico federalismo o confederalismo, con un rico corpus teórico pero con escasísima masa crítica detrás y sobre todo sin socios en Madrid, cosa que lo hace inviable: cambiar España es el viejo sueño nuclear del catalanismo, una y otra vez frustrado.

Más allá hay también diversos grados de españolismo, que conviene tener en cuenta si queremos abarcar todo el paisaje: el jacobino y más o menos afrancesado e izquierdoso, el de la inmigración autóctona que ha construido a dentro de Cataluña una especie de "sur virtual" que vive de espaldas a Cataluña (con diferentes grados: desde la indiferencia hasta el desprecio) diga lo que diga la versión oficial, el españolismo de derechas de toda la vida, el españolismo facha ... Todo eso, también en diversos grados, con pinceladas más gruesas o finas, más retóricas que otra cosa, de europeísmo.

Una crisis de identidad

Si esta gama de catalanismos, con fronteras muy permeables y no pocos territorios de mestizaje, la queremos hacer cuadrar con el mapa de los partidos políticos tendremos problemas. La cosa no es tan clara ni tan sencilla. Todavía menos en estos momentos: vivimos una crisis de identidad muy clara y profunda, el pacto de la transición ha quedado amortizado y no se ha sustituido realmente por el nuevo Estatuto. Esto no es válido para toda Cataluña ni todos los habitantes del país, ojo con las palabras y las expresiones globalizadoras: es una crisis que afecta más o menos a un tercio del país, distribuido en diferentes proporciones a las diversas posiciones políticas. Hay un tercio de catalanes que viven instalados en la indiferencia y que sencillamente se dejan llevar por la corriente y otro tercio (también aproximadamente) que a pesar de residir en Cataluña les es totalmente ajeno (a veces incluso repugnante) el catalanismo. Y aquí no cuento los nuevos inmigrantes, que de momento forman parte de otro planeta y bastante trabajo tienen.

En este contexto, no es un elemento menor la crisis de orgullo catalán que se cuece detrás de la crisis de las infraestructuras y de las inversiones estatales. Se trata de una crisis más corrosiva de lo que parece, porque afecta a un punto clave de este país: nos hemos pasado muchos años instalados en la seguridad de sentirnos maltratados pero superiores, y ahora de repente la realidad es tan patética que dan ganas de ponerse a llorar día sí y día también. Despreciar las reacciones sentimentales y “arrauxades” que puede generar esta crisis es un grave error de percepción ... El estómago del país todavía está encogido, digiriendo todos los desastres y miserias; la crisis todavía no ha cuajado, pero cambiará muchas cosas a medio plazo.

La "masía común"

Y he aquí que aparece el listillo de Mas, que tampoco sabe adónde va (¿hay alguien que lo sepa?), y antes de repensar y reformular su proyecto político, que lo quiere ser todo al mismo tiempo y para todo el mundo, pensando sólo en sumar votos, se tira en la piscina y aspira a ni más ni menos que refundar el catalanismo. ¡Eso sí que es volver de vacaciones con las pilas a tope! Y claro, ya puestos a levantar castillos en el aire, a él le toca el papel de “enxaneta”. Él y su tambaleante coalición parece que están llamados a liderar este catalanismo de amplio espectro, unitario, la auténtica "masía común" del catalanismo, que va de CiU a ERC, pasando por el PSC y se supone que por ICV. A Mas se le ve el plumero, ese es su problema…

Cosas nuevas

Una vez más, catalanismo de corto vuelo, táctico, electoralista. Pensando más en el poder que en el país. Sin embargo, hay en el fondo de este pirotécnico titular periodístico ("la refundación del catalanismo" suena fabuloso) una intuición correcta. Hay que detenerse a pensar y repensar a fondo. No con la vista puesta en las próximas elecciones, no confundiendo Cataluña con la Generalitat, como hacen los convergentes y los demás partidos. Se puede hacer seriamente o dejarlo todo en grandes titulares o hipotéticos referéndums soberanistas para el año 2014, pero hagan lo que hagan los políticos catalanes, hoy por hoy encerrados en un círculo vicioso a la italiana, el estómago y el corazón de este país (rectifico: de un tercio, de un 30, quizás de un 40% de este país) se han puesto en funcionamiento y están trabajando silenciosamente, sacudidos de vez en cuando por algún que otro cabreo. De aquí a unos cuantos años, al margen del ritmo electoral y del día a día partidista, aparecerán cosas nuevas, porque las viejas sencillamente no funcionan, están agotadas. Después ya veremos quién lo lidera: ahora no toca. En todo caso no será quien tenga más prisa.

Blog en obres

El blog estarà en obres uns quants dies. Com mig país, vaja... Confiem que no em faci cap embolic amb la nova plantilla, perquè això de la informàtica és com les armes, que les carrega el diable, i acabi provocant un nou caos ferroviari...

Un país de segona

A Catalunya se li estan fonent els ploms. L’apagada elèctrica ha esdevingut el símbol d’una època grisa, tirant a mediocre. Una època de transició. Sort que el mes d’agost serà compassiu amb els catalanets i ens permetrà oblidar una mica tants ensurts. Però a canvi el setembre serà inclement. Se’ns ha acabat el vell mite de la Catalunya de primera. Un bon dia ens hem llevat adonant-nos-en de què hi ha massa coses que comencen a anar pel pedregar. S’anaven encenent llumetes vermelles al panell de comandament, ara l’una, ara l’altra, i anàvem tirant cada dia una mica més pansits, però ara això ja comença a semblar un arbre de Nadal. No és insensant dramatitzar una mica, fins i tot córrer el risc d’exagerar les pinzellades negres: molt pitjor és deixar-nos portar per la dolçor de l’anestèsia. Això no és el Titanic, res no s’enfonsa. E la nave va… Però si ens hi esforcem una miqueta més la mala maror acabarà esdevenint molt més que un estat d’ànim, un malestar col.lectiu.

Què ens està passant? Uf… Depèn de com es miri. Moltes coses al mateix temps. Estem despertant. La comoditat catalana a dintre de les Espanyes es basava en tres o quatre idees força… Catalunya està a anys-llum de la resta del país. Això sí que és Europa: Africa comença a l’Ebre i no als Pirineus. Si no ens fan autopistes, ens les paguem de la nostra butxaca (com les altres, vaja), i qui no pugui pagar-se-les que es foti. El català que no ens el toquin, però tampoc no fem ximpleries ni ens deixem portar per la rauxa. Aquest és un país d’empenta, seriós, que funciona, amb una economia poderosa. I si ens posem a fer estatuts, el nostre ha de ser una mica millor: el “café para todos” no ens va, per principi. Sempre, això sí, oblidant-nos oportunament dels bascos, als quals –malgrat totes les desgràcies- les coses els han anat força millor. Fins al punt que entre tots, catalans inclosos, els paguem la festa, però això no és políticament correcte dir-ho i molt menys admetre-ho com un fracàs del model català i espanyol dels darrers trenta anys.

Ara l’Espanya en la qual ens mirallàvem ha canviat. Ha pujat de categoria. No hi ha res com fer una mica de turisme interior i repassar uns quants indicadors estadístics per adonar-se’n. La mitjana ha pujat, han florit les autopistes i autovies, els trens, el benestar, el progrés. A sobre, el mapa espanyol ha experimentat dos canvis que no hem valorat correctament: Madrid està esdevenint una capital potentíssima i València pot situar-se com un contrapunt mediterrani a l’abans clarament capdavantera Catalunya. Catalunya no ha avançat en la mateixa mesura, tot i que tampoc és just dir que hem anat enrera. I ara ens estem començant a deprimir. L’AVE, l’aeroport del Prat, les rodalies, les línies elèctriques, són símptomes d’una malaltia que no podem atribuir només a virus externs, a pèrfides estratègies per fer-nos la punyeta. I podem gastar una fortuna a Frankfurt per fer un gran espot cultural-publicitari, però això no dissimula una feblesa preocupant. No s’aguanta tampoc el vell axioma que n’hi havia prou per gestionar una cosa des de Catalunya perquè aquesta cosa anés infinitament millor: hi ha de tot, com a tot arreu. Només ens falta la previsible depressió post-estatutària, quan el Constitucional li doni uns quants cops de ribot al text, i ja tindrem servit un panorama que només l’anestèsia o la miopia ens poden fer veure com a estimulant.

Ser català era pertànyer a un club de primera, d’èlit. Aquesta mena d’orgull, amb alguns aspectes positius i d’altres més aviat ridículs, l’hem perdut pel camí, de crisi en crisi. L’estiu serà balsàmic: al capdavall, la gastronomia, l’oci i el paisatge catalans són extraordinaris, oi? I el turisme deixa molts calerons… De moment, amb permís de la competència: Croàcia, per exemple... Sempre podem conformar-nos amb ser una mena de parc temàtic, gran resort turístic o fins i tot el geriàtric d'Europa, i acabar d'endormiscar-nos plàcidament...

Passat l’estiu haurem de fer comptes: quan tornem, els llums vermells d'alarma encara estaran encesos. Més relaxats, i esperem que menys atontats, afrontarem un nou curs, arrossegant unes quantes assignatures del curs passat. Però ara tanquem per uns dies la paradeta, que ja és hora...

Apocalypse tomorrow

Monsenyor Gänswein és un dels capellans més sexy de tota la cúria vaticana. Però a més de vestir les sotanes més elegants de Roma, monsenyor és secretari del papa i ex inquisidor Benet XVI. Al sex appeal del capellà alemany cal sumar-hi, doncs, l’eròtica del poder a l’ombra. Una combinació d’un morbo insuperable, vaja. Gänswein va concedir fa uns dies una entrevista al Süddeutsche Zeitung, amb titular explosiu inclòs: hi ha en marxa un projecte d’islamització d’Occident. Ningú no li ha fet massa cas. Coses de la calor estival, suposo. Però no és cap broma que el secretari privat del papa de Roma denuncii una croada islamista que aspira secretament a posar-li uns quants minarets a la basílica de Sant Pere del Vaticà i convertir-la en mesquita.

Més o menys el que ja van fer, segles enrera, amb el temple dels jueus i d’aquell Yahveh que és parent llunyà del déu romà: la silueta de Jerusalem és inseparable de la cúpula daurada que proclama al món sencer que és un lloc sagrat per a l’islam. Mentre que la croada contra els propis cristians (com els càtars a Occitània) va sortir rodona gràcies a la combinació dels exèrcits francesos i les fogueres i tortures de la inquisició, les croades contra els mahometans van ser catastròfiques i Roma mai no va poder apropiar-se del temple de Jerusalem ni de l’ànima del judaïsme, cosa que li hagués reportat no pocs avantatges de marketing espiritual i el monopoli de Yahveh. I com que tampoc no va sortir bé l’operació de posar a l’avortada Constitució europea una referència a les essències cristianes del continent, malgrat l’ajut inestimable de personatges com Aznar, ara tornen a la càrrega. Per persona interposada: un secretari del Papa no és un bocamoll, no parla per parlar. No sembla massa viable això d’espantar el personal amb els terribles perills d’una Europa laica: els bisbes espanyols no se n’han adonat, concentrats com estan en la seva batalla per la reserva espiritual d’Occident, però aquesta és una batalla perduda. En canvi, agitar el fantasma de l’islamisme, de Sal.ladí i Bin Laden barrejats, és una interessant jugada estratègica. No hi ha res com un enemic terrorífic per reunir les ovelles perdudes sota l’atenta mirada (i el bastó) del pastor…

En la mateixa entrevista, el seductor monsenyor completa el disseny de l’estratègia: ara cal buscar la unitat de la cristiandat (se n’oblida interessadament dels protestants, que no tenen remei) i acabar amb l’anomalia del cristianisme ortodox. El projecte és coherent: tots reunits sota el bàcul del bisbe de Roma, representant de la veritat absoluta, que els farà el favor de perdonar-los la vida, els pecats i les desviacions teològiques. Absolutament brillant, com ja és tradició al Vaticà: just la branca cristiana que més s’ha desviat dels orígens és la que reclama la titularitat única i exclusiva de l’ortodòxia. I tots units contra l’enemic comú, l’islam que no només és a les portes d’Europa (com als temps de Lepant i de Viena) sinó al cor mateix d’Europa, als carrers, a les ciutats, com un virus que es va estenent i que amenaça la identitat (cristiana, per suposat) del vell continent. A l’estil Bush, però amb una finezza que a la Casa Blanca ignoren: l’objectiu final és posar el “In God We Trust” als bitllets d’euro sense que gairebé ni ens n’adonem.

Entre els talibans d’un i altre déu i els d’una i altra banda de l’Atlàntic (inclosa la possible conversió de Blair al catolicisme) es van plantejant les posicions per a la futura batalla per l’ànima d’Occident. Un Occident monolíticament i agressivament cristià, dirigit per l’emperador i el papa, en guerra contra els infidels.

Comença a ser urgent treure la pols a moltes velles idees occidentals, als idearis de la il.lustració i els enciclopedistes, als del renaixement, als de les revolucions americana i francesa, perquè hi ha massa gent entestada a treure profit d’uns moviments de plaques tectòniques que acabaran xocant. La batalla no és entre els representants terrenals de Yahveh o Al.là, no. Es la de sempre. La de la llibertat. I entre els uns i els altres ens hi estan empenyent. Paciència, no serà demà passat, però no falta massa. Si no anem amb compte ens organitzaran ben aviat un apocalipsi…

* * *

Apocalypse tomorrow

Monseñor Gänswein es uno de los curas más sexy de toda la curia vaticana. Pero además de vestir las sotanas más elegantes de Roma, monseñor es secretario del papa y ex inquisidor Benedicto XVI. Al sex appeal del cura alemán hay que sumar, pues, la erótica del poder en la sombra. Más morbo, imposible. Gänswein concedió hace unos días una entrevista al Süddeutsche Zeitung, con titular explosivo incluido: hay en marcha un proyecto de islamización de Occidente. Nadie le ha hecho demasiado caso, de momento. El calor y la relajación estival tienen estos inconvenientes. Pero no es precisamente un chiste ver al secretario privado del papa de Roma denunciando una cruzada islamista que aspira secretamente a adosarle unos cuantos minaretes a la basílica de San Pedro del Vaticano y convertirla en mezquita.

Más o menos lo que ya hicieron, siglos atrás, con el templo de los judíos y de aquel Yahveh, pariente lejano del dios romano: la silueta de Jerusalén es inseparable de la cúpula dorada que proclama al mundo entero que se trata de un lugar sagrado para el islam. Mientras que la cruzada contra los propios cristianos (como los cátaros en Occitania) salió redonda gracias a la combinación de los ejércitos franceses y las hogueras y torturas de la inquisición, las cruzadas contra los mahometanos fueron catastróficas: Roma nunca pudo apropiarse del templo de Jerusalén ni del alma del judaísmo, algo que le hubiera reportado no pocas ventajas de marketing espiritual, además del monopolio de la marca “Yahveh”. Y puesto que tampoco salió bien la operación de incrustar en la abortada Constitución europea una referencia a las esencias cristianas del continente -a pesar de la ayuda inestimable de personajes como Aznar- ahora vuelven a la carga. Por persona interpuesta: el secretario de un papa no es un bocazas, no habla por hablar. No parece demasiado viable eso de asustar al personal con los terribles peligros de una Europa laica: los obispos españoles no se han dado cuenta de ello, concentrados como están en su batalla por la reserva espiritual de Occidente, pero ésta es una batalla perdida hace tiempo. En cambio, agitar el fantasma del islamismo, de Saladino y Bin Laden mezclados, es una interesante jugada estratégica. No hay nada como un enemigo terrorífico para reunir las ovejas perdidas bajo la atenta mirada (y el bastón) del pastor...

En la misma entrevista, el seductor monseñor completa el diseño de la estrategia: ahora hay que buscar la unidad de la cristiandad (se olvida interesadamente de los protestantes, que no tienen remedio) y acabar con la anomalía del cristianismo ortodoxo. El proyecto es coherente: todos reunidos bajo el báculo del obispo de Roma, representante de la verdad absoluta, que les hará el favor de perdonarles la vida, los pecados y las desviaciones teológicas. Absolutamente brillante, como ya es tradición en el Vaticano: precisamente la corriente cristiana que más se ha desviado de los orígenes es la que reclama la titularidad única y exclusiva de la ortodoxia. Eso sí, muy unidos contra el enemigo común, el islam que no sólo está a las puertas de Europa (como en los tiempos de Lepanto y el sitio de Viena) sino en el corazón mismo de Europa, en las calles, en las ciudades, como un virus que se va extendiendo y que amenaza la identidad (cristiana, por supuesto) del viejo continente. Al estilo Bush, pero con una finezza que en la Casa Blanca ignoran: el objetivo final es poner el "In God We Trust" en los billetes de euro sin que nos demos cuenta.

Entre los talibanes de uno y otro dios y los de una y otra orilla del Atlántico (sin olvidar la posible conversión de Blair al catolicismo) se van definiendo las posiciones para la futura batalla por el alma de Occidente. Un Occidente monolítica y agresivamente cristiano, dirigido por el emperador y el papa, en guerra contra los infieles.

Empieza a ser urgente desempolvar algunas viejas ideas occidentales, los idearios de la ilustración y los enciclopedistas, los del renacimiento, los de las revoluciones americana y francesa, porque hay demasiada gente empeñada en sacar provecho de unos movimientos de placas tectónicas que acabarán chocando. La batalla no es entre los representantes terrenales de Yahveh o Alá, no. Es la de siempre. La de la libertad. Y entre unos y otros nos están empujando –no pasado mañana, pero tampoco muy tarde-hacia el próximo apocalipsis ...