L'abat Astèrix

Suposo que hi deu haver uns quants milers de catòlics molt desemparats, a Catalunya i la resta d’Espanya. Persones que practiquen amb convicció la seva religió, que creuen que el profeta Jeshua era fill de Déu realment i que va venir per guiar-nos cap a un món millor, més just, a través del seu missatge d’amor, de puresa, de perdó. Aquests catòlics de bona fe han de sentir-se molt sols.

Hi ha milions de catòlics nominals que no s’esborren de la base de dades per mandra, perquè ho posen tan difícil que no val la pena, perquè ni se’ls ha acudit, perquè les tradicions encara pesen força... Però a la pràctica, és com si fossin d’una altra església. No se senten en absolut representats ni es pensen deixar dirigir per aquesta colla de talibans catòlics que s’han erigit en suposats guies espirituals de les Espanyes, bisbes i cardenals que en un altre temps estarien beneint amb entusiasme les fogueres i les sales de tortures de la inquisició.

Dintre del catolicisme, clar, no són quatre gats tampoc els que aplaudeixen la cada vegada més descarada croada integrista en la que s’ha embarcat la delegació espanyola de l’església romana. Que inclou a la catalana, és clar, encara que sense fer tant soroll i una mica més de delicadesa en les formes. Senten nostàlgia no declarada d’aquells temps de “por el imperio hacia Dios” i barregen l’imperialisme espanyol, el radicalisme religiós, l’avortament, l’odi al que representa Zapatero, l’alliberament de la dona, el divorci i el que faci falta: van remenant cada dia un caldo espès i pudent amb el qual alimenten el seu creixent fanatisme. Aquests talibans catòlics del segle XXI no se senten sols ni desorientats: compten amb la benedicció del papa de Roma, dels bisbes i cardenals i de tota la colla de cardenals i aspirants a papes negres d’un estrambòtic i potent sector dels mitjans de comunicació espanyols.

Els primers, els catòlics de bona fe, els que canten en el seu cor les benaurances, els que guarden el missatge d’aquell profeta jueu que va fer fora els mercaders del temple i que ara fotria al carrer, al bell mig de la plaça de sant Pere del Vaticà a tota la jerarquia romana, estan molt sols. Només algú, molt de tant en tant i amb tota mena de precaucions, gosa portar la contrària als nous inquisidors i manipuladors. Algun teòleg esquerranós, algun Pujol nostàlgic del papa Montini... i ara el petit i gran abat de Montserrat, que des de dalt de la muntanya envia un prudent missatge de diàleg i concòrdia. Com Astèrix i els seus gals, l’abadia resisteix envoltada de romans. Es el seu un valent exercici de dignitat religiosa i cívica, que honora la tradició de Montserrat. Però no ens enganyem. Catalonia is not different. Les paraules de l’abat són un esquitx insignificant d’aromes de Montserrat enmig del tsunami integrista que el papa Benet, antic gran inquisidor, anima des de Roma per recuperar el poder terrenal de l’església romana a Espanya, França i Itàlia.

Diuen el papa i el seus cardenals, bisbes i capellans en general que els interessen les nostres ànimes. Menteixen, i ho saben. Només els interessa l’or (els diners dels impostos, en versió moderna) i el poder (els vots, perquè de moment no tenen més remei que acceptar la democràcia). El de sempre, vaja. L’església romana simplement està tornant als seus orígens: a la sòlida barreja de les idees de Pau i les estructures de l’imperi romà, en la qual el missatge del profeta jueu era i és només un conte per entretenir el poble. Un poble que com més enganyat visqui, més es deixarà guiar per aquests bisbes diabòlics que des del primer dia han traït el seu déu i han construit el que els heretges anomenaven una “església d’imitació”. Dit en el seu llenguatge: a l’ànima de l’església romana hi habita el mateix diable que diuen combatre. Que Satanàs ens agafi confessats...