El desert català

Érem un oasi i ara som un desert. Efectivament, d’on no n’hi ha, no en raja. Ni del cel ni del país. Es van complint els pitjors escenaris possibles pel que fa a la manca d’aigua, malgrat que hi ha qui ho ha fet bé i qui segurament ho fa més aviat malament o fatal i podria aprofitar millor els recursos, com el sector agrícola, que no deixa de ser el que consumeix el 60-70% de l’aigua. Algú ha vist mai un anunci recomanant als pagesos que estalviin aigua? Servidor no. En canvi, ja tinc una col.lecció de filtres per posar a totes les aixetes de casa i encara me’n sobren. I sé de gent que no gosa tibar de la cadena del wàter, o que fa cas dels consells de tancar l’aigua quan es renten les dents o s’afaiten i coses folclòriques per l’estil. El consum –l’humà, especialment- no sembla el problema. El problema (que es veia a venir fa anys i panys) és la manca de pluja, i això no ho resolem ni important indis apatxes que perquè ens ballin les seves danses al Pirineu.

Així és com comencem a entrar en una etapa impensable fa quatre dies. Les restriccions d’aigua deixen de ser una paranoia per començar a esdevenir una realitat.

Quants anys fa que els governs responsables, el central i l’autonòmic, s’han adonat que plovia cada vegada menys? Ni dos ni tres ni quatre anys. Molts. Massa. I així estem. Fa temps al.lucinàvem quan ens parlaven de portar aigua del Roine, projecte faraònic, sens dubte, però no gaire diferent conceptualment del que representa importar electricitat de França: sobiranisme respecte a Espanya sí, faltaria més, però no sembla que hi hagi manies per posar-nos en mans dels francesos en altres camps... També al.lucinàvem quan algun escriptor il.luminat proposava plantes industrials per aprofitar l’aigua del mar. I tants i tants invents del TBO que al final han acabat desats en algun calaix.

Ni idea de quina és la solució sensata. Però tot i que en els darrers temps s’estan construint a tota màquina estacions dessalinitzadores, anem tard. Haver de portar aigua en vaixell des d’Almeria (hi plou menys que aquí, però “fabriquen” aigua) és un èxit històric, sí, senyor. Jo no tinc manies per la procedència de l’aigua, però em deprimeix el caràcter patètic d’aquesta mena d’expedicions. Una vegada més, complerta ja la crònica d’una sequera anunciada, el país fa fallida en una cosa essencial. Va fallar fa anys, i ara paguem els plats trencats i els pantans buits mentre construíem la pàtria, jugàvem a nines al Majestic i a la capital del regne i no hi havia temps (ni diners, però això sempre és culpa de Madrid, només faltaria) per construir una cosa molt més d’estar per casa, un país que funcionés. Estem pagant senzillament les factures endarrerides, que van vencent: electricitat, carreteres, trens, aigua... I ja no ens queda aigua ni per fer bullir l’olla.

Ara correm-hi tots i ja no importa massa de qui va ser la culpa que fa anys, força anys, ni que no hi hagués la suficient previsió (anava a escriure el suficient “patriotisme”, però deixem-ho estar) per preparar-nos seriosament per a una etapa que amb sort serà incòmoda, si és que no acaba essent patètica o fins i tot dramàtica. Ara que hi penso, no sé jo si hi haurà gaires països avançats que pateixin restriccions d’aigua... I aquí estem, passant retriccions com si fóssim a la península aràbiga... Com ho deien, allò? La feina ben feta no té fronteres? Catalunya, un dels motors d’Europa?

Amb les llàgrimes que vessem (algunes de riure, la majoria de pena) podríem omplir els pantans...