5 de febr. 2008

Doble frontissa, doble ànima

Per ser una cosa de veritat cal saber si el dia que deixis de ser-ne sabràs ser un/a “ex”. Aquesta és una de les claus del poder polític en una democràcia i de l’empremta personal en la petita o gran història que t’ha tocat escriure. En el destí d’un/a president/a de govern hi ha l’embrió d’un/a ex president/a, a qui li correspòn no esdevenir una figura decorativa de porcellana, però sí un referent a l’alçada del paper que els ciutadans li van atribuir. Aquest país nostre (l’Espanya plural amb la contradictòria Catalunya-nació a dins) no sap què fer-ne dels “ex”: a vegades els deixa tirats pel camí, d’altres els aprofita com a veus autoritzades, els vol de botafumeiros electorals però no de mosques colloneres, els desa a la vitrina de les figuretes de Lladró...

Maragall vs Pujol. Les memòries polítiques (un gènere amb poca tradició per aquestes terres) són un dels millors llegats que poden deixar des d’aquesta mena de llimb social i polític, quan parteixen d’un compromís de sinceritat, veracitat i joc net: han de saber passar de fer història a escriure la història, a deixar claus per llegir i entendre el passat i trobar camins per al futur. Pujol pertany a aquest gènere de polítics que saben sortir del circuit i actuar com a venerables avis de la tribu, Maragall no.

Dobles ànimes. El PSC que el va portar al poder és el mateix, exactament el mateix, que ara sosté Montilla. Té la mateixa doble ànima, les mateixes contradiccions històriques que han fet possible que sigui una de les dues frontisses polítiques (n’hi ha d’altres, i poderoses, a altres camps) que aguanten una sòlida però agitada i diversa espanyolitat entesa a la catalana. L’altra frontissa política és, o era, CiU, amb doble cara i doble ànima. Les dues forces tenen a dins dinàmiques que a vegades les porten a derrapar cap a la gran decisió, la del tot o res, la del blanc o negre, però en el seu codi genètic hi ha la mateixa doble ànima, expressada de forma diferent i des de punts de partida i ideologies distants. La boira d’aquests anys espessos i enganxosos s’anirà difuminant quan recuperem la visió del mig i llarg termini, si és que algun dia la caverna espanyola s’asserena: la clau de l’esquerda d’Espanya la tenen ells, només d’ells depèn engegar-ho tot a fer punyetes i forçar definitivament les contradiccions en les que la immensa majoria de la societat catalana es mou. Aquí, si ens deixen, anem fent amb les frontisses...

Vot en blanc. La darrera maragallada, la del nou partit i la de recomanar el vot en blanc, no forma part d’aquest paisatge de frontisses polítiques en el qual ell va ser decisiu, sinó de l’atac de banyes: demano el vot pel meu partit mentre jo sigui la cara del cartell electoral, el partit sóc jo i sense mi no va enlloc. No són aquests temps d’entusiasmes ni eufòries, sinó més aviat per anar fent a poc a poc i amb bona lletra, procurant no prendre mal i aixecant sovint la vista cap a horitzons més estimulants: un ex president hauria d’acompanyar el país en aquest camí i no contribuir a la cerimònia de la confusió. Sense grans festes les coses van posant-se al seu lloc, els trens s’apropen a tranques i barranques, alguns forats clamorosos es van omplint, les tensions amb l’eix sensat madrileny (l’altre no val la pena) donen alguns fruits no espectaculars però sí interessants. El mapa va canviant, adquireix nous colors: ni rosa ni negre. El panorama no és per a optimismes excessius, però tampoc per tirar-se al tren. I molt menys per passar de tot votant en blanc.