La zona grisa

La política èpica i heroica és de blanc o negre, de teus o meus, d’amics o d’enemics. De banderes i desfilades, de frases per a la història, de grans renúncies i traicions. Una mena de guerra (com l’esport), més o menys ritualitzada: espectacle, sang i fetge, dramatisme, guanyadors i perdedors, bons i dolents.

Que n’és de difícil l’aprenentatge de la política grisa i complexa, justament aquella que permet que la gent passi de la política i no es mori ni mati per la política. Es difícil perquè és poc estimulant, fins que aprens que la vida no s’acaba a la política: hi ha molta, molta més vida. I emocions molt més interessants. La qual cosa no treu ni afegeix utilitat a la política: simplement la relativitza, la posa al seu lloc, la desmitifica.

A Catalunya vivim ja a la zona grisa, quan a la resta d’Espanya (sí, ho sento, és també el meu país, però en algunes coses aquí anem per davant, no pas en totes) encara disfruten del blanc i negre, dels durs contrastos del Goya de “los desastres de la guerra”, de les emocions sagnants i brutals de les corridas de toros. Aprenem lentament, però aprenem. Catalans inclosos, tan durs de mollera com la resta de compatriotes.

Lluny queden els temps heroics (per als que van construir el mite i s’hi van encarregar una estàtua) de la transició i la post-transició. Tenim un tripartit confús i espès, amb un president ídem, però que funciona i fa coses, moltes. D’èpica, la justa. Vaja, sota zero. Però el paisatge es pobla d’hospitals, carreteres, ferrocarrils, serveis, equipaments. Amb entrebancs i cagades memorables, sí, però el balanç no admet comparació. No és això el que volíem? O és que enyorem les emocions bàrbares d’una tarda de solysombra als toros?

La zona grisa es comença visible: Montilla ja s’ha fet a la idea d’un govern de coalició a Madrid, i com que és un surfer força adaptable, està aprenent a cavalcar l’onada: té clar que una hipòtesi probable és un govern de coalició PSOE-CiU, que posaria el tripartit català a uns centímetres de l’abisme. Però com un Gary Cooper d’estar per casa, el missatge és que no ens posem nerviosos, que hi ha un cert marge de maniobra.

Per altra banda, Montilla (i el PSC, de retruc) acaba d’aprendre la lliçó (destrempant) dels perills de tenir grup parlamentari propi a Madrid, un vell somni pendent: ens imaginem el PP amb els privilegis (desmesurats) de disfrutar dels avantatges publicitaris de ser de cop i volta la primera força política pel sol fet de separar els vots del PSOE i el PSC? Ah, amics meus, a plegar veles toquen i a proclamar una part de la veritat: que PSC i PSOE són diferents i iguals alhora, misteri com el de la santíssima trinitat, però que sumen vots i tenen a ZP (ara ^^) com a únic candidat. Guai, tantes voltes i revoltes per acabar aquí. Uns espots electorals han tingut la virtut de posar les coses al seu lloc: la família, amb totes les seves picabaralles, és única i està unida. Acabem de descobrir la sopa d’all.

I, de retruc, la zona grisa on el futur esdevé possible i realitzable, on personatges grisos i funcionals com Montilla esdevenen útils (àdhuc poc excitants...) per fer un camí complexe, polièdric, de geometries variables. Faríem bé si ens posem a reinventar les xarxes i les complicitats postmodernes i a desar al bagul les independències irreals i impossibles. No perquè hi hagi tancs que ho impedeixin, no, no és el cas, sinó simplement perquè en el fons ja sabem tots i totes que el camí és un altre i al final porta al mateix lloc. No es dirà independència, sinó Catalunya i Espanya. L’una amb l’altra. Serà un camí gris i confús que al final valdrà la pena. Si definitivament som capaços d’abandonar la bonica èpica medieval i ens endinsem amb una mica d’alegria i un parell de collons/ovaris en la zona grisa del segle XXI...