Obama fever

He dedicat bona estona d’aquest matí de diumenge a obamamitzar-me. M’he empassat alguns dels brillants (però buits) discursos del candidat Obama born-to-run i he repassat imatges seves per trobar-li el què al seu to de veu, al posat, a l’expressió, el gest vibrant, la passió que destil.la. A la història personal que hi ha darrera, el passat que té i el futur que suggereix. Al costat de l’encarcarada i fredament calculadora miss Clinton, hiper-preparada, el senador d’Illinois és infinitament més seductor. I menys establishment, tot i que no arribes a candidat presidencial amb un lliri a la mà... Sona a nou, a autèntic. Flipant, no només als USA. El seu «road to change», molt kennedià, amb marxeta, profundament religiós, unificador, superador d’odis i divisions, constructiu, és, però, una magnífica plàtica d’església metodista, més que un programa polític. Ple de bones intencions que ja anirem concretant, molt xirucaire i kumbayà. No ha trobat encara el gran eslògan, però queda molt de temps fins al novembre. Probablement al capdavall la gent compra això i no un programa, aquí i allà : un to, un estil, un caràcter, una fe, una melodia... I Obama sap tocar bé aquestes tecles, el punyetero...