4 de gen. 2008

Boira electoral

Era previsible que la legislatura acabés amb un empat entre els dos grans blocs de la política espanyola. Quatre anys de matx nul. La partida no va començar el 2004, sinó onze anys abans, el 1993, amb tres elements clau: la mala digestió de la segona derrota electoral d’Aznar, la reacció a l’atemptat terrorista que va patir el 1995 el que seria futur salvador d’Espanya i la llarga i trista decadència del Felipe de les dolces derrotes que es va comportar com un faraó majestuós i hieràtic, incapaç de variar un rumb que portava el vaixell socialista directament cap al desastre. El matx nul del 2008 s’assembla al matx nul del 2004 i fins i tot al del 1996, quan el PP va guanyar pels pèls tot i que ho tenia tot a favor. Aquest país està dividit en dos grans blocs, un de molt sòlid i estable (és en bona part el llegat de la generació Aznar: passar dels 5 milions de vots als 9-10, números rodons) i un menys cabdillista, menys automàtic, més crític, més voluble, el sociata, que sobre una base sòlida de 7-8 milions de vots pot arribar als 10-11, xifra a la qual hauríem d’afegir una mica més d’1 milió de vots post-comunistes/ecologistes. Per les bandes, on es genera l’únic joc polític possible per al desempat, apareixen els diversos nacionalismes perifèrics, amb uns 2,5 milions de vots que no són gens fàcils de sumar establement al bloc pepero o sociata a l’hora de fer pactes. El mapa, grosso modo, és si fa o no fa el mateix. Anem camí de culminar dues llargues dècades d’un mapa polític espanyol força immòbil, sense majories aclaparadores. El rellotge de la història ha afavorit fins ara el reforçament de la dreta i l’estancament de l’esquerra, i tal com pinta el segle XXI, el pèndul no té intenció de moment de girar cap a l’altra banda. Els integrismes religiosos (el de l’església romana, el protestant nordamericà, el musulmà, el jueu) acaben de rematar el panorama i cada dia limiten una mica més el marge de moviment. Encara els queda molt recorregut per davant. Si hi ha noves guerres globals (de religió barrejada amb petroli, aigua o sang) ho tindrem encara més fotut fins que els liberalismes i progressismes diversos retrobin el vigor i el camí. Ara per ara no hi ha perill. Business as usual... Sota un paisatge de boira electoral...

Bombes i mentides. Podem teoritzar el que vulguem sobre l’11-M, però és veritat que aquelles bombes i aquelles mentides van empènyer ZP cap a la presidència del govern. Les mateixes bombes islamistes, amb una intel.ligent i sensata reacció del govern Aznar, li haurien pogut donar la majoria absoluta al candidat del “dedazo”, Rajoy. Però van triar el camí de la mentida d’estat i els va sortir el tret per la culata. A una bona part de l’electorat d’esquerres, molt més divers, idealista i imprevisible que el de dretes, se li van inflar els genitals (sotmesos a un llarg procés d’inflamació amb el Prestige, Irak, el casori de la nena, Perejil, l’Urdaci, les banderes espanyoles gegants...) i va agafar la papereta amb el nom de Zapatero. No tant per convicció com per indignació. Però la santa indignació que va forçar el desempat no és sostenible quatre anys seguits.

L’auto-cop d’estat. Aznar i Rajoy van muntar un auto-cop d’estat intentant vilment carregar tots aquells morts a les espatlles d’ETA per treure’n profit electoral. Aquesta és la veritat de la història: no els feia fàstig guanyar unes eleccions gràcies a dos-cents cadàvers. Però amb les presses, i per culpa de les ínfules que havien anat acumulant, van ficar la pota: no van preveure l’efecte mobilitzador d’una part de l’electorat que tampoc no tenia gens clar que Zapatero fos el candidat dels seus somnis. Jo mateix el vaig votar una mica d’aquella manera, no m’acabava de fer el pes, ni me l’acaba de fer ara. Zapatero era més aviat desconegut, el seu projecte polític estava tot just mig cuinat i gràcies, no havia tingut temps de construir una alternativa ni d’aixecar una onada de canvi. Però Aznar i Rajoy li (ens) van fer el favor de la seva vida. Algun dia els haurem d’agrair que ells mateixos es llancéssin pel barranc: la seva intenció era una altra, ja ho sé, però van obrir pas a un país molt millor que el que ells representaven. Si fem l’exercici d’imaginar l’Espanya de 2008 després de quatre anys de govern de Rajoy, en tindrem prou perquè se’ns posi pell de gallina...

Terra cremada. La política del PP té un nom: política de terra cremada. Ha fet molt de mal. Mal visible i invisible. L’anirem notant els propers anys. El PP (inclosos bisbes, brunetes mediàtiques, teocons i tota la pesca) s’ha comportat com una colla d’energúmens, xulos de pati d’escola o de discoteca de garrulos. Han creat odi. Ràbia. Fàstig. Cansament. Confusió. La seva estratègia calculada i conscient ha tingut un efecte pervers: acollonir-nos a tots plegats, obligar-nos a perdre molt temps amb les seves animalades, bloquejar el govern ZP i empantanegar-lo, allunyar molta gent fastiguejada de la política. El PP ha canviat sàviament d’estratègia a la recta final, ja en el temps de descompte i quan havia perdut les batalles de l’11-M, d’ETA, del trencament d’Espanya... Ha callat de sobte. Ha dissimulat. Confiant en una certesa que és el principal fonament filosòfic de la seva estratègia: estan convençuts que la gent és tonta i se la pot enganyar fàcilment. Creuen que el ciutadà mig és imbècil, literalment. I actuen en conseqüència.

Victòria a mitges. ZP va guanyar, sí, però massa sovint oblidem els gairebé 10 milions de vots de l’altre bloc. Era i és el vot de la gent que aprovava l’era Aznar globalment, que es trobava la mar de bé amb un govern de dretes com Déu mana, gent que es posa catxonda quan sent la paraula Espanya igual que li ve mal de ventre amb Catalunya o Euskadi i que no es va esgarrifar per la grollera falsificació que va intentar el govern Aznar amb els conspiradors Acebes, Zaplana, Oreja i Rajoy i tutti quanti. Les coses segueixen més o menys igual. Aquest bloc ha resistit.

La fúria madrilenya. Crec que entenc una de les dificultats de ZP. Vius a Madrid i escoltes tot el dia la furiosa comparsa del PP. Encara que no vulguis, acollona, et condiciona. Fan tan soroll, són tan amenaçadors, que sembla que tota Espanya és una caixa de ressonància. No és així. Per exemple a Catalunya, siguis unionista, sobiranista o indiferent, ens queda molt lluny el xivarri madrileny. Plantejar la política en clau PP, a Catalunya, és un error. El mapa electoral que fa possible un govern socialista a Espanya té moltes potes i ramificacions, però dues bases clau: Andalusia i Catalunya. ZP no ha entusiasmat ni seduit Catalunya. Podia haver-ho fet, tenia totes les cartes a la mà. Però es va perdre pel camí i li van fer perdre el camí, no només els energúmens del PP, sinó els espanyolistes primaris del PSOE. Només al final de la legislatura se n’ha adonat que estava patinant perillosament, per acabar confiant la seva sort electoral als votants socialistes de pedra picada: no calia tot aquest recorregut per acabar aquí.

ZP: ni fred ni calor. ZP no ha entès Catalunya en absolut, tot i que ha tingut la millor voluntat, tot i que és del Barça, tot i que representa una altra Espanya. Aquí ZP i el PSC hauran de passar comptes d’una promesa electoral molt concreta i clara: si guanya ZP, guanya Catalunya. Hi ha guanyat aquest país? Crec que sí, globalment considerat, però fent esforços notables per veure el dibuix i per separar el gra de la palla. Si t’ho mires amb objectivitat, estem força millor en molts camps, però també igual o pitjor en altres.El balanç és confús, més enllà de les valoracions ortodoxes partidistes, que es fan sobretot de cara a la galeria. Tanmateix, la sensació global és com a molt la de ni fu ni fa, ni fred ni calor.

Una Espanya millor. En canvi, Espanya, globalment considerada, sí que és molt millor. Ens mereixíem una Espanya millor i la tenim. Encara que mitja Espanya odii Zapatero i el que representa. Tenim més serveis socials, no fem guerres imperialistes estúpides, s’avança en infraestructures, en R+D, en educació, en equilibri territorial, en solidesa democràtica, en drets per a les minories, en respecte i dignitat per a les dones... Hem progressat molt en quatre anys, cap a Europa, cap a aquell nord enllà de l’oblidat Espriu... Es un balanç de govern esplèndid, en el camp social, enfosquit per la més patètica etapa política des de la transició, durant la qual han canviat moltes regles de joc: bàsicament, s’han consagrat el joc brut, la mentida, la intoxicació i l’odi com a eines normals i admisibles per fer oposició. La meitat dels espanyols troben que aquestes eines són la cosa més normal del món. L’objectiu justifica els mitjans, tots els mitjans.

El fred de l’hivern. En aquest paisatge desdibuixat per la boira haurem d’anar prenent les properes setmanes una decisió. Una decisió freda i calculada, més d’hivern que de primavera, pragmàtica, sense massa entusiasme, diria que també sense massa esperança. El sobiranisme és, en aquest context, l’únic magma polític que genera caliu, esperança, somnis, il.lusió. Per a un cert públic, no massa gran, però intensament. Encara que respongui en molts casos a una fugida cap endavant, sense estratègia i sense base social sòlida de fons: pura tàctica, pur foc d’encenalls. Aquest caliu sobiranista sobreexcitat contrasta poderosament amb la resta de blocs polítics, perquè pel camí ens hem quedat tots plegats ben destrempats. Ja veurem què fem... El rellotge marca el compte enrera cap al 9 de març i tot és possible, el resultat tendeix a l’empat i per tant és molt obert...