L'agenda del Déu triple

Aquella gastada frase de Malraux (“El segle XXI serà religiós o no serà”) va camí d’esdevenir una profecia encertada. Tot i que no en un sentit espiritual, sinó absolutament diferent: la batalla no és per les ànimes, sinó sobretot pel poder terrenal. Les tres religions d’arrels occidentals-mediterrànies han iniciat un camí d’agressivitat i de recuperació d’espais de poder polític i de domini social.

30 anys reconstruint l’ortodòxia. Els musulmans van obrir pas ja fa uns vint-i-tants anys amb la revolució iraniana de Jomeini. Els catòlico-romans han insistit en la mateixa línia, primer de la mà del simpatiquíssim i retrogradíssim papa Joan Pau II, ara de la mà d’un finíssim estratega, de perfil públic baix, el papa Benet XVI, que té en el seu currículum la brillant fita d’haver presidit una temporada la versió moderna de la Santa Inquisició. Al món protestant anglosaxó, malgrat algunes tendències diguem que progressistes o modernitzadores, ha pres forma en el mateix període un profund radicalisme cristià a l’americana, un punt hortera però temible: no tenen papa ni Vaticà, però sí molts diners i moltíssima influència política. I fe a prova de bombes i guerres. Això pel que fa a les dues religions expansionistes, cosines germanes de creences, de costums, de déus i profetes: les distàncies entre l’Islam i els cristianismes no són gaire marcades. Greu problema per als radicals d’ambdós bàndols, que s’esforcen a dissimular des de fa segles. A un altre nivell, perquè no ha estat mai una religió expansionista sinó més aviat una mena d’exclusiu club per a cavallers circumcidats, se situa el judaïsme, que avança ràpidament posicions en un estat, l’israelià, fins fa quatre dies claríssim exponent de la separació entre la religió i els afers públics. En aquest panorama, jo no oblidaria les guerres de l’antiga Iugoslàvia, al cor d’Europa. No van ser guerres de religió, però la religió va servir per justificar moltes salvatjades, cosa que a Europa no passava feia molt temps.

L’agenda dels representants del Déu triple. Les religions dels tres déus cosins germans (Yahveh “the original”, la barreja “paulina” de Yahveh i el seu fill Jesús, a més del cosí Al.là: entre els tres formen una mena de Déu triple), tots cuinats en el mateix petit territori més aviat desèrtic entre el Mediterrani i el golf Pèrsic i sobre la base comuna de Babilònia, Egipte i Grècia/Roma, estan prenent posicions. No per una sobtada ànsia d’espiritualitat que recorri les nostres societats, no, sinó en funció d’una precisa agenda política que té objectius molt concrets i que està assolint enmig de la indiferència general. L’actuació dels bisbes talibans espanyols, amb totes les benediccions papals, és un exemple claríssim de per on aniran les coses: que ZP es vagi confessant, per molt optimisme que hi vulgui posar, perquè al llarg de la història aquesta gent s’han cruspit bambis d’acer, lleons, tigres i el que ha fet falta. Quan un individu com aquest impúdic Sarkozy, que a més d’exhibicionista és president de França, té els nassos de dir a Roma que els catòlics haurien de tenir un paper més actiu a la societat francesa, és que tenim un problema i dels grossos.

El pèndul gira. Mentre ens entretenim a celebrar els 40 anys del maig del 68 i el flower-power i els hippies i totes aquestes mandangues, el pèndul de la història està girant. Exactament, l’estan empenyent cap a l’altra banda. El vent porta un vell aire conegut d’inquisicions i ortodòxies. I en aquest procés els “amos” de les tres religions mediterrànies tenen més coses en comú del que sembla: en les arrels històriques, en les creences i sobretot en els plans de futur per al seu negoci. Que passen, una vegada més, per salvar les nostres ànimes per les bones o a garrotades.