I tu, governes o manes?

(17.12.2006) El govern Montilla ha nascut molt marcat per la por a repetir aquella sensació de "camarot dels germans Marx" que donava sovint l'anterior govern. Ho hem vist darrerament ja unes quantes vegades i ja hi ha qui ha batejat el fenòmen com a "doctrina Montilla". Una doctrina simple: aquí ningú no diu ni piu. Aquesta setmana hem tingut un nou episodi. Primera escena: surt des de les conselleries d'Iniciativa la idea de limitar a 80 km/h la velocitat metropolitana (ojalà fos possible arribar als 80 per hora…!). Segona escena: el conseller Nadal intervé amb fredor i discrepa. Intervenen en l'escena uns quants mitjans d'aquests que es dediquen a furgar en les contradiccions alienes i l'oposició, clar, que ha comprat capses i capses de retoladors fluorescents per subratllar els titulars de diari amb les declaracions públiques dels consellers.Tercera escena: el conseller Nadal diu que ben mirat tampoc no està tan malament la idea… Entremig s'ha d'intuir una curta trucada de Montilla, d'aquelles plenes de silencis i sobreentesos… I ja tenim un capítol més de la "doctrina Montilla".

No seré jo qui digui que un govern ha de ser com una orquestra on tothom toca el que li ve de gust i cadascú desfina a la seva bola. Es evident que un govern és un equip, més o menys solidari, més o menys cohesionat, que en general ha de tendir a parlar amb una sola veu.

Però pel camí ens estem perdent la política. Que no és res més que un amplíssim ventall de discrepàncies, d'idees alternatives, de manies, de fílies i fòbies, d'ideals i interessos, d'inquietuds i necessitats, de prioritats i capricis, que a través del debat va formant una mena de voluntat majoritària, no sempre clara ni permanent, que acaba transformada en una decisió. Tot aquest procés demana parlar, discrepar, dialogar, convèncer, criticar… I fer-ho lleialment, però sense por. No només a porta tancada, sinó amb la societat, públicament.

Entren en escena aquí l'oposició, els mitjans, les estratègies mediàtiques i tot el cor de veus que s'alça cada vegada que intueix una incoherència, una discrepància, una nota desafinada. I ho converteix en un problema d'autoritat, d'ordre, per demostrar la patètica i pobra tesi central que repeteixen massa sovint els manuals d'oposició: que el govern no governa. A vegades sí és així. Però moltes altres vegades és senzillament política. I això és el que ens estem perdent pel camí: una perillosa confusió entre manar i governar. Estem construint una política monolítica, d'unanimitats, exagaradament pendent de projectar una imatge sòlida a la societat a través dels mitjans de comunicació. A l'estil "Fuenteovejuna, todos a una". Com si els partits o els governs fóssin exèrcits, impecables mecanismes de transmissió d'ordres que fan que les tropes avancin disciplinadament. Res més lluny de l'essència i la vitalitat democràtica.

::Post a El(e-)CuadernoNegro: Gibraltar y el "españolismo genital"