Sony: de Tòquio a Terrassa

(13 octubre 2006) A la tardor de 1945, el senyor Masaru Ibuka va tornar a Tòkio, una ciutat destrossada pels bombardeigs americans i va muntar un petit taller on reparaven ràdios i altres coses. Un amic del senyor Ibuka, Akio Morita, se'n va anar a Tòkio i van decidir fer coses plegats. Així va començar la Sony. El primer invent del TBO, una olla elèctrica per fer arròs, va ser un fracàs.Deu anys després la Sony va fabricar la primera ràdio de transistors. El 1968, van presentar la famosíssima tv a color Trinitron. Després van inventar el video Betamax, però van perdre la guerra comercial contra el VHS. Es van treure de la màniga el Walkman, minidiscs, minicàmeres de video… I ja posats a fabricar aparells Sony per veure la tele, pel.lícules o escoltar música, van comprar la CBS i la mítica Columbia Pictures. Com també van entrar en el mercat dels telèfons móbils, amb Sony Ericsson, van crear la Playstation i ara promocionen el primer robot personal, l'Aibo…

Entremig, se'ls va acudir muntar una fàbrica als afores de Terrassa, al terme de Viladecavalls, el 1991.Cada vegada que la multinacional té algun problema (10 milions d'euros de pèrdues de l'any passat…), llegeixo els diaris amb l'ai al cor. Segur que no sóc l'únic. Molts terrassencs depenen de la feina que genera aquesta gran fàbrica. Té uns 1.200 treballadors. Ara Sony anuncia que invertirà 73 milions per construir una nova fàbrica a Eslovàquia.

Un operari espanyol (els terrassencs i catalans entrem en aquesta categoria) cobra de mitjana uns 14,4 dòlars bruts per hora, mentre que un eslovac en cobra 2,1… El mateix operari al Japó cobra uns 20 dòlars… País on, al final dels finals, van a parar bona part dels diners amb els que comprem qualsevol dels aparells o productes audiovisuals de la Sony. Es a dir, ells van venir de Tòkio a Terrassa, i els nostres diners van de Terrassa a Tòkio: el cercle virtuós/viciós de les multinacionals.

De moment no hi ha males notícies. Es prepara un procés gradual de transició (exquisida expressió) des d'un "centre industrial de producció massiva" cap a un "centre tecnològic de menys volum". Sembla que ho volen fer suaument, de manera no traumàtica… Però…Sony creu que la seva fàbrica catalana és competitiva tecnològicament, no en costos. I tard o d'hora s'emportarà la feina amb menys valor afegit i apostarà a Viladecavalls/Terrassa per l'alta tecnologia…

La comparació salarial no té remei, com passa en altres sectors industrials. Però tenim una oportunitat en la batalla pel lideratge tecnològic, per la recerca, per la innovació… Es a dir, per tot allò que no és gens fàcil deslocalitzar i que les empreses (i al final els consumidors) paguen més gustosament que el preu/hora d'un treballador.Es el repte que tenim al davant, a Terrassa i a Catalunya, i a la resta d'Espanya també: el nostre propi progrés econòmic, social, industrial, ens ha portat fins aquí i no ens n'escaparem.

Hem de fer una nova revolució industrial. A veure si aquestes properes setmanes de campanya electoral la passió amb què al nostre país ens emboliquem en debats sobre les essències pàtries o les seleccions esportives s'encomana a debats més seriosos (per tant, menys televisius, menys espectaculars, menys reduïbles a un titular...) sobre el nostre futur industrial…

A partir d'aquest article, publicat al Diari de Terrassa ahir dijous 12 d'octubre, us proposo un recorregut virtual.
Mireu la primera foto, és la fàbrica de Terrassa-Viladecavalls, Catalunya-Espanya.
Feu clic aquí, sisplau:
http://www.sony-europe.com/view/ShowSiteSection.action?section=en_EU_About&site=odw_en_EU
Compareu les imatges. Busqueu 7 diferències, o unes quantes més...
Després feu clic aquí:
http://www.sony.net/SonyInfo/CorporateInfo/Data/Map/index.html
Heu vist la fàbrica (una de les fàbriques), la delegació a Europa (una de les "botigues") i el cor de la Sony, que batega justament allí on és el capital.
Capitalisme (multinacional) en imatges.
Per acabar el recorregut, busqueu multinacionals catalanes/espanyoles amb fàbriques al Japó... o altres països. En trobeu moltes? Es una de les claus de la reflexió que us proposo... Òbvia, sí, però...

I si teniu ganes de conèixer de pe a pa la història de la Sony, aquí teniu un link:
http://www.sony.net/Fun/SH/

Hispanitat…

(12 octubre 2006) …i catalanitat. Dia difícil, el d'avui, 12 d'octubre. Potser millor pensar que és només la festa del Pilar. Però per molt que ens volguem considerar hereus de la corona d'Aragó o "partners" de la vaga i molt maragalliana euroregió mediterrània, ens queda una mica lluny i forçat això de la Pilarica... Ho deixem, millor, en un pont festiu i ja està? Quatre dies de festa, i apa, a gaudir del fi de festa de diumenge a la nit, amb l'inici de la campanya electoral…

El 12 d'octubre és un dia de contradiccions per als que som catalans i espanyols alhora i no volem renunciar a una cosa ni a l'altra. Som una majoria, però amb una infinita gamma de matisos: quan diem Espanya o Catalunya no diem ni pensem exactament el mateix. I ens sentim més o menys còmodes o incòmodes amb algunes paraules, amb alguns símbols…

B de Banderes. Sempre m'ha semblat obscena la veneració a una bandera, sigui la catalana o la d'Azerbaijan. Es un drap. Un símbol, també, però no simbolitza el mateix per a tothom: només acceptant això, una bandera pot ser de tothom. Però no és sagrada. No mereix cap guerra ni cap mort. Comences amb els homenatges a la bandera i acabes posant la bandera al capdavant d'un regiment, acompanyada d'himnes marcials i patriòtics i somiant amb gestes heroiques que acaben sempre igual, tacades de dolor i sang i mort… Com més grossa és la bandera, més petita es fa la pàtria…

E d'Exèrcit. Exèrcit i bandera són inseparables. I si no tens exèrcit, els Mossos d'Esquadra també serveixen per a aquestes escenografies patriòtiques, tot i que queden més d'estar per casa. Jo preferiria homenatges més civils i cívics a les banderes, sense uniformes. La desfilada militar del 12 d'octubre em causa urticària. Em resulta antipàtica, profundament. Tota la retòrica revolucionària (de la revolució francesa, eh?) dels "ciutadans en armes" o de "l'exèrcit dels ciutadans" està forjada en els segles XVIII i XIX i ha passat pel tamís del segle XX de forma acrítica. I ara hem disfressat els exèrcits d'ONGs… Anem llestos, si ens ho creiem. Un exèrcit és un exèrcit. Un tanc, un avió de guerra, un míssil, són el que són. Serveixen per al que serveixen. Si els poses darrera d'una bandera, el missatge és claríssim. I si hi barreges la hispanitat (o la catalanitat), ja hi som… Més nets i polits, més ben vestits i refinats, però ja ens comencem a comportar com es devien comportar els nostres avantpassats de Vallparadís.

E d'Espanyes. No n'hi ha una de sola. Tampoc no hi ha una única Catalunya. Ni una única Europa. La capacitat d'Espanya per reinventar-se, per desenganxar-se de tots els tòpics rovellats, serà la clau perquè tothom s'hi pugui sentir còmode. No seré mai espanyol per collons. Però m'agrada ser-ne si ho puc ser a la meva manera, perquè no sóc estranger a Madrid ni a Santiago ni a Almería (ni a París, ni a Roma, ni a Atenes...), com ells no en són a Catalunya. M'agrada ser-ne si em respecten com jo respecto, si acceptem que el país és de tots, si acceptem el dret a la diferència i si som capaços de compartir uns valors, unes bases comunes.

E d'Estat Espanyol. Ens fa por encara la paraula Espanya. Es una de les herències del franquisme i de l'espanyolisme ranci, un dels traumes del catalanisme. Per això alguns en diuen "Estat espanyol", com si fos una altra cosa. Un error, per a mi, una expressió tirant a patètica. Fem nostra aquesta paraula, sense por. No la deixem en mans dels talibans que l'utilitzen com un garrot. Donem-li un altre significat. Espanya, Espanyes.

P de Pàtria. La meva pàtria és el cor de les persones que estimo. Puc viure i, posats en una situació molt extrema, morir per elles. Però per res més, per ningú més.

E d'enemic. Quan feia la mili, em vaig guanyar una bona bronca per preguntar-li a un militar en una classe: "Oiga, mi sargento, exactamente, ¿quién es el enemigo?". Pobre home, no se'n va saber sortir. Clar, intentava explicar-nos per a què servia l'exèrcit. I un exèrcit necessita un enemic. I banderes… i ja tenim servit el cercle viciós.

No tinc gens clar que el dia de la Hispanitat sigui el meu dia. Però ves a saber, potser amb el temps… Per si de cas, m'estalviaré la desfilada i la retòrica patriòtica i patriotera del dia d'avui.

Voleu una bona dosi de verí antiespanyol? Us apunto algunes pistes...
http://etimologias2004.blogspot.com/2005/09/este-ao-tampoco-ver-el-desfile-de-la.html
http://www.libertaddigital.es/noticias/noticia_1276290030.html
http://www.libertaddigital.es/bitacora/piomoa/
http://www.elconfidencialdigital.com/Articulo.aspx?IdObjeto=9066
http://www.libertaddigital.es/opiniones/opi_desa_33725.html
Aneu amb compte: si llegeixes massa coses com aquestes (i moltes altres del mateix estil, perquè s'han agafat al peu de la lletra allò del "creced y multiplicaos"), un dia t'adones que tens ja el passaport a la mà i comences a pensar a quin consolat o ambaixada aniràs a demanar que t'acceptin com a "refugiat polític" o apàtrida...

Nit CECOT, nit política

(11 octubre 2006) Ahir vaig ser a la nit de l'empresari/a (l'"a" la poso jo...) que organitza la CECOT cada any a Terrassa. Excel.lentment organitzada, com ja és tradició, amb una intervenció activa i creativa dels amics de Publitesa. Una nit "verda", que apostava per difondre valors mediambientals al món empresarial. Una nit de bon sopar i de moltes paraules i idees: una combinació extraordinària. Construïda, és clar, com una plataforma al servei de la difusió pública (i del reforçament a dintre de casa) de la visió que té del món una patronal. Visió que, no cal dir-ho, no per força és la de tots els seus membres però que juga un paper cada vegada més central en el debat polític/econòmic català.

La CECOT ha sabut fer-se un lloc propi a escala nacional, aquest és un mèrit que li hem de reconèixer, a més del fet que aporta a Terrassa una nota clau de capitalitat empresarial molt útil per a una ciutat que ja ha esdevingut la quarta de Catalunya en població i la segona/tercera/quarta en molts altres camps.

Una nit de gran desplegament polític i mediàtic, que és temps d'eleccions: l'alcalde Navarro (que no falta a aquestes nits empresarials i va dibuixar el panorama d'una Terrassa que demana infraestructures però també que s'espavila per situar-se i competir amb altres ciutats o regions), el conseller Castells (visitant més ocasional, que va aportar moltes, potser massa, dades per fer-nos una idea de la situació econòmica i va reivindicar el "seu"/nostre Estatut), el ministre del ram, en Clos, que no va intervenir públicament per allò del protocol, i el vicepresident segon del Govern, en Solbes, que va remarcar la bona marxa de l'economia espanyola, va explicar-nos algunes de les claus de l'actual etapa de creixement i va enviar uns quants subtils avisos a l'empresariat: això no durarà sempre, o no al ritme al qual ens hem acostumat els darrers deu o dotze anys…

Una visió imprescindible, la de Solbes, ja que ell és el pont econòmic entre l'últim govern del PSOE i l'actual, amb el relleu de Rato i el PP entremig: dues bones polítiques econòmiques, marcades cadascuna per tarannàs i concepcions polítiques i socials molt diferents, a càrrec de dues persones assenyades, moderades i expertes, que aporten garanties imprescindibles a l'empresariat.

Tot això, de la mà de Xavi Coral com a presentador (impecable, també ja és tradició) i d'Antoni Abad, també com a impecable amfitrió de la nit de l'empresari/a.

I com corresponia a una nit carregada de política (econòmica, sí, però política), el president de la CECOT i el vicepresident del Govern van tenir una educada i políticament correcta topada, amb unes formes exquisides.

Antoni Abad va pintar amb tons catastrofistes i pinzellades gruixudes, poc matisades, la situació en la qual vivim i va situar Espanya en els pitjors rànkings mundials que devia trobar. Va simplificar el missatge liberal: menys administració (confonent interessadament burocràcia i pressupostos públics: una confusió molt del gust d'un públic empresarial que aporta molts diners al sistema i no sempre té clar què en rep) i menys normes i regulacions (excepte si cal protegir algun sector com el de la petita i mitjana empresa, clar, o el que convingui).

Es a dir, una reivindicació indirecta del radical liberalisme nordamericà/anglosaxó que, malgrat la influència d'aquest a través dels mitjans i les escoles de negocis, no és ni la tradició catalana ni l'europea, que en molts camps han demostrat que són tant o més competitives i generadores de riquesa que l'americana i que segur que són més i millors generadores de benestar, d'estabilitat, de progrés i de pau social… i fins i tot de felicitat col.lectiva (encara que a diferència dels americans, aquí no proclamem solemnement allò tan bonic de "...the pursuit of happiness", però ho practiquem molt, molt millor).

I clar, va fer també la necessària reivindicació de l'educació, del paper econòmic de la immigració ben regulada, dels valors, de les infraestructures que ajuden a les empreses a progressar i d'un mínim consens polític en les grans qüestions. Va aprofitar l'ocasió i va insistir a demanar la publicació de les balances fiscals entre comunitats autònomes, que a més d'embolicar el debat polític i territorial (just el que ara ens fa falta, després del trist i depriment debat de l'Estatut), ens servirà per saber el que ja sabem: que Catalunya aporta molt a la bossa comuna d'Espanya, que Catalunya és un motor d'Espanya (ull, que no ens adormim...), que la resta d'Espanya és el principal mercat de Catalunya i, per a qui ho vulgui entendre, que tot i que cal resoldre i s'estan resolent desequilibris injustos, ens convé, sí, ens surt a compte per moltes raons, ser catalans, espanyols i europeus, més enllà del que pensem o sentim.

Solbes, que té una sornegueria molt valenciana i va començar el seu discurs en valencià, li va fer una educada però contundent repassada a Antoni Abad pel que fa al retrat negatiu de la situació econòmica.

Moderat com és, no va fer una crida a l'optimisme desmesurat, però va remarcar una obvietat que tots els empresaris saben i tots els indicadors proclamen, independentment dels problemes que puguin tenir en el dia a dia de cada empresa: l'economia espanyola va raonablement bé, millor del que havia anat mai.

Com que el públic empresarial "no estaba por la labor", com diuen a la capital del regne, es va estalviar afegir que gràcies a aquesta situació econòmica està essent possible invertir molt en infraestructures i en eixamplar l'estat del benestar, que a Espanya està a mig fer encara.

Queda pendent per a futures nits, em temo, una anàlisi més justa, més rica i menys esbiaixada de les societats del benestar europees.

Societats que han tingut un èxit molt notable des de mitjans del segle XX i que són les més pròsperes, riques, generoses, equilibrades i estables que hem conegut mai nosaltres i ha conegut mai el món. Oblidar això és fer trampa. Ja voldrien els nordamericans (no els grans magnats, és clar) viure com els europeus: no perquè, no siguem simplistes ni fem demagògia, sisplau, aquí ens gratem la panxa i visquem de la "sopa boba" estatal, sinó perquè hem après a distribuir millor els fruits de l'esforç col.lectiu.

Potser sí que aquestes societats europees avançades carreguen amb impostos les empreses i el conjunt de la societat (per decisió del conjunt de la societat, no ho oblidem, i no d'una malvada burocràcia que actua com una sangonera de recursos), però tenen (tenim) un teixit empresarial dinàmic, creen benestar, permeten que la majoria de la gent visqui infinitament millor que als mitificats i cada vegada més empobrits Estats Units (on els rics cada vegada són més rics i els pobres més pobres), construeixen infraestructures modernes i potents, progressen… i són envejades al món sencer. Tot això, amb els diners no dels empresaris ni dels treballadors, sinó dels ciutadans. Aquest és el secret (polític en el més ampli sentit de l'expressió) del benestar i del progrés de les empreses.

O és que les empreses i els empresaris no estan millor ara que fa deu, quinze, vint anys?

Fem memòria, sí, i política, és clar, però repassem balanços i patrimonis també...

Si voleu saber més sobre l'extraordinària i brillant tasca que està fent la CECOT (ja voldríem que algun dia la CEOE s'assemblés a la CECOT...), podeu anar a:
www.cecot.es

No s'esperen terratrèmols

(10 octubre 2006) Catalunya no ha estat mai terra de terratrèmols. O no de terratrèmols a l'estil de les pelis de catàstrofes. Aquest "mai" tan categòric no arriba fins al juràssic, és clar… Les cròniques històriques disponibles són una mica més recents. Sí que hem patit, excepcionalment, uns quants terratrèmols devastadors… als segles XIV i XV i alguna altra vegada. Per exemple el 1373 (escala 6 sobre 12) a la Ribagorça i Vall d'Aran, que es va repetir el 1923 amb intensitat 8. El 1427 també va haver-hi terratrèmols potents a la Vall d'Amer, a la zona d'Osor, Olot i la Vall d'en Bas.

Ah, i el 1448 els vallesans de l'època (ignoro si també els terrassencs, però probablement…) en van patir un de memorable.

Clar que sota la superfície de la terra (catalana) es van movent les plaques, es van obrint i eixamplant esquerdes i de tant en tant, de segle en segle, es va covant un volcà o un moviment sísmic. Però a la catalana manera, lentament, fent xup-xup…

La política catalana no és una excepció a la nostra situació sísmica. No s'espera cap terratrèmol important per al proper dia de Tots Sants.

Les enquestes que es van fent públiques aquests dies marquen la tendència. Estan cuinades, maquillades, retocades, perquè siguin del gust del client, però el retrat va prenent forma: les coses quedaran més o menys igual, almenys pel que fa al vot popular. Després ja veurem què passa quan els negociadors comencin a enviar-se sms, a gastar la bateria dels mòbils i a trobar-se d'amagatotis als restaurants dels hotels.

Clar que tremolaran les tasses i la cristalleria a les vitrines. Però poca cosa més.

Des de la llunyana era Pujol (que va poder marcar profundament el mapa polític català gràcies a les contradiccions del PSC a principis dels 80 i després ja per mèrits propis) les coses s'han anat movent, sí, però dintre d'un ordre. La foto no ha canviat massa, no hi ha hagut cap terratrèmol, no s'han produït moviments ni xocs de plaques tectòniques en una o en l'altra direcció.

Res no indica que ara canviï la tendència, amb la qual cosa la política catalana continuarà assemblant-se cada vegada més a la italiana: un ampli terreny de joc per a la "finezza", per al pacte, per al canvi de parella o de cromos, per a la complexitat… Vés a saber si també per a un perillós allunyament de la societat i la política.

Aquest no és un país en blanc i negre, de tot o res. Es un país ple de matisos del gris… Molt més interessants, molt menys apassionants. Fins i tot l'ambient de campanya s'encomana d'aquesta grisor, no per força negativa.

Ja entenc, ja, que això no fa feliços aquells que volen guanyar "per goleada" o veure com s'enfonsa l'adversari, però què hi farem… Queden pocs dies per a la castanyada, n'anirem parlant… Guardeu les enquestes, que sempre són entretingudes de mirar l'endemà de les eleccions…

Si voleu saber alguna cosa més sobre terratrèmols i prediccions, us deixo uns quants links…
http://cibernautes.com/didaclopez/956/2607/
http://www.clipmedia.net/ficheros/2006/05_may/h2344.pdf#search=%22catalunya%20terratremols%22
http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/2001/augures/augures.htm

Ah, som un país petit, sí, però no ens falta de res. Fins i tot tenim plans per a moviments sísmics... No fos cas...

http://www.gencat.net/interior/esc/docs/pla_sismicat.pdf#search=%22catalunya%20terratremols%22

Sony: males i bones notícies

La multinacional japonesa Sony té una factoria a Terrassa. Es al terme de Viladecavalls, sí, però… Cada vegada que la multinacional té algun problema (com els 10 milions d'euros de pèrdues de l'any passat), llegeixo els diaris amb l'ai al cor. Segur que no sóc l'únic. Molts terrassencs depenen de la feina que genera aquesta gran fàbrica. Té uns 2.700 treballadors.

Ara Sony anuncia que invertirà 73 milions d'euros per construir una nova fàbrica a Eslovàquia. El motiu: un operari espanyol (els terrassencs i catalans entrem en aquesta categoria…) cobra de mitjana uns 14,4 dòlars bruts per hora, mentre que un eslovac en cobra 2,1… No cal dir res més, oi? Bé, sí que cal dir alguna cosa més: el mateix operari al Japó cobra uns 20 dòlars… País on, al final dels finals, van a parar bona part dels diners amb els que comprem qualsevol dels productes o serveis audiovisuals de la Sony.

De moment no hi ha males notícies, tot i que la multinacional anuncia que ha de fer un procés de transició (exquisit tecnicisme) des d'un "centre industrial de producció massiva" cap a un "centre tecnològic de menys volum". Amb menys personal. Sembla que ho volen fer suaument, de manera no traumàtica… Per una vegada (toquem fusta), una multinacional no fa una deslocalització salvatge, brutal. Però l'avís és claríssim.

I la bona notícia?

Sony creu que la seva fàbrica catalana és competitiva tecnològicament, però no en costos. I per tant s'acabarà emportant a Eslovàquia la feina amb menys valor afegit i apostarà a Viladecavalls/Terrassa pel disseny, la tecnologia de muntatge, el laboratori electromagnètic…

La comparació salarial no té massa remei, en aquest cas i en molts d'altres, però sí que tenim una oportunitat en la batalla pel lideratge tecnològic, per la recerca, per la innovació… Es a dir, per tot allò que no és gens fàcil deslocalitzar i per tot allò que les empreses (i al final els consumidors) paguen més gustosament (què hi farem…) que el preu/hora d'un treballador.

Es el repte que tenim al davant, a Terrassa i a Catalunya, i a la resta d'Espanya també: el nostre propi progrés econòmic, social, industrial, ens ha portat fins aquí i no ens n'escaparem. Hem de fer una nova revolució industrial.

A veure si aquestes properes setmanes de campanya electoral la passió amb què al nostre país ens emboliquem en debats sobre les essències pàtries s'encomana a debats més seriosos (per tant, menys televisius, menys espectaculars, menys reduïbles a un titular...) sobre el nostre futur industrial…

Trobareu la notícia completa a "El Periódico" de diumenge, pàgina 52 en l'edició de paper, o a:
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=345751&idseccio_PK=1009&h=

Vides creuades (5 i penúltim)

(6 octubre 2006) Teresa Romero. Li correspòn l'honor d'haver estat, l'any 1987, la primera cara de la tele, la primera veu… I després, periodista especialitzada en temes de televisió (entre d'altres), al diari. A ella li devem molta feina que ens ha ajudat a donar a conèixer el que es fa a la tele, els programes, els esdeveniments…

Juan Carlos López. Un gran realitzador de televisió, que ho ha après gairebé tot a la casa i ha esdevingut amb els anys un professional molt versàtil, en el qual pots confiar plenament. Un puntal de l'equip tècnic.

Isabel Carboné. Dona de pressupostos, propostes de despesa, albarans i tot això, eficaç en molts camps, disposada a arremangar-se quan cal… Des del carrer Galileu,intenta que quadrin els números i els papers no tendeixin al caos. Ha esdevingut tot un nexe entre moltes coses de la tele i del servei d'imatge i comunicació que és ara on abans hi havia la tele. Passa per un moment personal complicat, tot un repte. Se'n sortirà(n), segur. I ben aviat ho podrem celebrar.

Marcos Garcia. Callat i pencaire, amb moltes i molt diverses inquietuds i una gran capacitat d'observació, d'abstracció i de creació. Ciclista urbà i metropolità, crec que per vocació. Dissenyador gràfic. Ha aportat entre d'altres coses la capçalera de la web de la tele (a la qual li haurem de donar un "repasillo" aviat). De les seves mans (i del seu ordinador) surten moltes de les principals pinzellades que dibuixen la imatge municipal.

Oriol Capellas. Li devem (no la factura, eh?) un salt endavant extraordinari en els nostres decorats i platós del carrer Galileu, l'estiu del 98. Vam passar-nos plegats aquell sufocant mes d'agost entre fustes, pintures, plànols i moquetes. Al video dels 20 anys es veuen les cares que han passat per la tele, però si et fixes en el que hi ha al fons i al voltant, descobreixes l'evolució (visual) de l'escenari teatral (cada vegada més virtual) sobre el qual construïm la televisió. A l'Oriol, home de teatre i escenografies, li va fallar la vista fa uns anys.

Marta Serran. Dissenyadora gràfica. Va fer l'any passat el nou logo de la ràdio municipal. I acaba d'arrodonir la imatge dels nous "caixers infoservei", que a més de serveis municipals portaran notícies de l'inius (e-newsterrassa, el diari digital) i aviat moltes altres coses que estem preparant. Un altre puntal de la imatge municipal.

Manuel Royes. Ex alcalde i ara delegat de l'Estat al Consorci de la Zona Franca. Forjat durant dècades en el món municipal, els darrers anys ha explorat els camins i els meandres del poder autonòmic i l'estatal. Encara ha de passar temps (i ell ha d'explicar coses…) perquè es reveli en la justa mesura el seu paper al llarg d'uns trenta anys decisius de la història de Terrassa, sense adulacions ni mesquineses. Em va fer confiança i crec haver-hi correspost.

Anna Pérez. Ara de baixa per maternitat, des d'aquest estiu. Càmera, editora… S'ha empassat un munt de plens i rodes de premsa de tota mena i va tenir algun disgust va anys amb els okupes… Ara m'adono que, gairebé des del primer dia, a aquesta casa sempre hi ha hagut moltes dones treballant-hi o com a col.laboradores.

Enric Carreras. Home de jazz, de lleis, comunicador, compositor de sintonies, programador musical a la ràdio… Polivalent i un punt renaixentista. Un músic estrany: és au de dia, més que au nocturna… Sempre amb un somriure, amable, atent, generador de "bon rotllo" amb els convidats. Recordem el "Ciutadans/ciutadanes", el "Prismes", el "JazzFM"… Li acabem d'encomanar el programa de debats i entrevistes polítiques.

Lourdes Sarrión. Durant anys, ella ha fet, molt dignament, el programa que ara fa l'Enric. S'ha anat especialitzant en informació municipal i política, un terreny a vegades àrid i sempre relliscós. I en escriure cròniques dels plens municipals a altes hores de la matinada, cosa que té el seu mèrit… Ara està embarassada. Un detall important, curiós, obvi: quan es va consolidar la situació econòmica de la tele i de l'empresa, vam viure una onada espectacular de casaments, hipoteques i embarassos… Una mena de "baby boom". Em va alegrar pel que significava: futur.

Salva Piqueras. L'home de l'hoquei, i en algunes temporades, del "Terrassa solidària". Es va apuntar també al "baby boom". Ens permet cobrir un front (més a la ràdio que a la tele) clau i fins i tot simbòlic per a un mitjà de comunicació de la ciutat, l'hoquei herba.

Jordi Alfonso. Cap de gabinet del big boss. La seva feina comporta, evidentment, seguir els mitjans de comunicació de la ciutat, i per tant també la tele. Amic i company de moltes batalles, algunes conegudes i d'altres no, ha estat també impulsor del procés de consolidació de la casa. S'ha anat fent terrassenc amb els anys, sense trair les seves arrels. De feina discreta per naturalesa, costa trobar imatges seves. Ja és això, oi?

Magda Montada. Treballa al cinema, però també s'encarrega de la recepció els divendres a la tarda, per vacances, ponts, substitucions… De tant en tant ens obsequia amb les seves "quiches" espectaculars. La darrera, després de la festa dels vint anys, ja que ens la va prometre quan plegàvem, a mitjanit… N'havia portat unes quantes també a aquelles oficines del Parc Audiovisual que ja no existeixen.

Josep Manuel Rodríguez. Coordinador de Presidència, que és l'àrea municipal on estem nosaltres, tot i que lluny de l'epicentre, com correspon. Amb una llarga i sòlida trajectòria cultural, ha esdevingut un altre "constructor de vies", que aporta serenitat (la nostra feina ens acabarà fent adictes a la til.la...) i solidesa. En el seu cas, jo afegiria que també constructor de ponts (gremi del qual em considero membre). Sovint intercanviem missatges a deshores… quan intentem fer la feina que en teoria hauríem d'haver fet durant la jornada.

Gemma Palet. Cronista de plens municipals, n'ha retransmès un munt per la ràdio. A mig camí entre l'economia i el periodisme. Viu la política apassionadament. Després d'una pausa que la va portar a Grècia i a Manresa, l'hem repescat… Que ens duri.

Quim Barceló. Va ser el puntal, la peça clau, dels primers anys de la ràdio municipal, fins que se'n va anar a Andorra, a viure la seva aventura personal. Un gran professional de la ràdio, impecable, a qui fa molt temps que no veig, perdut entre les ones i les altes muntanyes i valls del Pirineu…

Nico-talibans

(6 octubre 2006) Ara ja m'he acostumat a triar. Igual que hi ha establiments (bars, restaurants…) que trien lliurement prohibir fumar, jo trio lliurement no anar-hi. Si m'és possible, clar, i si no, m'aguanto i ja està. Ja he fet un llarg aprenentatge de les virtuts necessàries davant d'aquest canvi tan radical i tinc clar que puc anar tirant. Això sí, quan tinc ocasió, busco aquell bar on puc fer el cafè i el cigarret sense problemes, perquè a mi m'agrada més així, què hi farem. Igual que puc decidir entrar-hi o no pel gust del cafè, per la decoració o la simpatia del servei. Diguem que exerceixo la llibertat que em queda, que no és massa. He decidit també que no em penso sentir malament per això. Igual que em nego a fumar enganxat a un cendrer, perquè no té sentit.

Mentre les lleis ens deixin alguna escletxa, he decidit aprofitar-la. I ja anirem veient.

Quedi clar que em sembla impecable la prohibició de fumar a la feina. Penso, això sí, que tampoc no hauria estat tan difícil permetre crear espais una mica agradables per a fumadors, en comptes de condemnar-nos a interpretar patètiques escenes per aquests móns de Déu. També estic d'acord en què hi hagi llocs on es pugui o no fumar, en què se separin els espais si cal i que s'estableixin mesures raonables perquè qui no vulgui no hagi de fumar per força. . Es raonable i necessari respectar la llibertat. La de tothom… I estic d'acord en què els poders públics han de regular l'espai públic, no només en un sentit físic, però ni més ni menys Per altra banda, a ningú amb una mica de seny no se li escapen els riscos del tabac. Ni d'altres, és clar. Sempre que els acceptis lliurement, que les empreses tabaqueres no et prenguin el pèl amb la seva propaganda o t'enverinin tranquil.lament sense que aquest Estat superprotector i benintencionat hi intervingui. Més o menys, el que pot passar amb tants altres riscos que té la vida.

Probablement no existeix aquesta mena de vida amb assegurança a tot risc i sense franquícia que a vegades sembla que ens proposen o que alguna gent demana: una vida sense sorolls, sense fums, sense olor de bacon, sense suor, sense greix, un interminable paisatge de gespa ben retallada, d'espais endreçats i tranquils, de colors suaus que no ens alterinla pau d'esperit, de persones com nosaltres i no de gent massa diferent, d'horaris i costums similars…

Sembla que parli de la croada contra el tabac que ens imposen els nico-talibans i aproven els indiferents, però en realitat parlo d'una altra cosa. Demà serà la croada contra el colesterol, contra els greixos, contra les "chuches", contra les models de passarel.la massa primes, contra els videojocs suposadament adictius… Sempre hi ha en el fons el mateix i paternal argument, avalat sens dubte amb densa i sòlida literatura científica i la millor de les voluntats: és pel nostre bé. Es per promoure models positius de comportament. Bonica expressió que no significa altra cosa que anar retallant la teva llibertat, la de tots, la que un dia ens farà falta quan el "gran germà" que estem incubant esdevingui una realitat i ho sàpiga tot sobre nosaltres. No falta molt.

Aquell dia entendrem que el problema no era el tabac o el cinturó o les models de filferro. Ara el fum no ens deixa veure-hi. Ja hi veurem més clar. I entendrem que estem vivint un episodi més de la llarga lluita per la llibertat, matisada sens dubte per la també llarga lluita per la convivència i el respecte. Al temps. Amb tanta salut com farem, segur que en tindrem molt.

(Article publicat ahir dijous 5 d'octubre al Diari de Terrassa)

Moros i cristians

(5 octubre 2006) Estem segurs que el millor camí per conviure en pau moros i cristians és l'autocensura? Es un camí que estem començant a recórrer perquè comencem a tenir por. I perquè no tenim clar que estem fent retrocessos en el nostre sistema de llibertats. Comences per suavitzar una festa popular de "moros i cristians" (que pot ser també una autèntica bestiesa, no ho dubto), per un Mozart que no saps si pot ofendre ningú però millor el treus del programa (com va passar a Alemanya fa pocs dies), per unes caricatures, per unes paraules del Papa dels catòlics… I vas fent passos enrera… Sí,clar, per acabar-ho d'adobar a l'altra banda sempre hi ha també algun "donpelayo" que dóna un cop de mà a la pàtria en perill dient que els moros encara han de demanar perdó per envair Espanya fa un munt de segles…

A les democràcies occidentals hem començat a ser lliures el dia que hem començat a fer conya i sàtira amb els capellans o bisbes, amb la religió… I amb el poder en general. Es a dir, amb tot allò que durant segles reprimia severament les consciències, la llibertat personal. Allò que ens feia por (més que res perquè et tallaven el coll o et cremaven a la foguera amb certa facilitat). O ja no ens en recordem? Quantes obres teatrals, quantes pel.lícules, quants llibres, quants acudits no ens venen al cap ara mateix? No sabem ni expliquem mai cap acudit "passat de rosca" sobre Jesús? Ni cap insult escatològic d'aquells que fan tremolar les pàgines de la Bíblia? I no és possible ser creient de veritat i relativitzar això? En conec molts que sí. Jo respecto molt profundament la figura de Jesús (no gens la del Papa romà, per altra banda), i de tant en tant he rigut amb algun acudit d'aquests tan bèsties... Ell també riuria...

Als anys cinquantes, al meu avi camioner li va posar una multa la guàrdia civil per exclamar davant d'una roda punxada una cosa tan florida com: "Em cago en els set capellans que aguantaven la cagadora de Déu!". Ja se sap, al poble sempre li ha agradat barrejar l'escatologia més nostrada (com la del caganer del pessebre) amb la divinitat, la càbala i la numerologia (podríem fer tot un tractat esotèric sobre el número set)… Ara ens faríem un tip de riure davant d'una exclamació com aquesta, que consideraríem potser ofensiva, però anecdòtica. Tanmateix si no anem amb compte, als nostres néts els tornaran a posar una multa si fan un acudit sobre Yahveh, Mahoma, Al.là, Jesús, Buda o Baha'i ullah.

La mesura de l'ofensa és el gruix de la pell. Com més prima la tenim, més fàcil és problamar la yihad o la santa croada per un acudit, per una festa popular, per una fotesa. Tot depèn de les ganes de gresca que tinguis. La tolerància barrejada amb un xic d'indiferència fan que ho relativitzem tot i que no acabem a garrotades quan ens sentim molestos o ofesos pel que diu un altre. D'això en diem des de fa uns quants segles llibertat d'expressió, i guanyar-la ha costat molta sang i molt dolor.

Podem llegir una notícia sobre l'autocensura de les festes de moros i cristians a:
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=345021&idseccio_PK=1021

Vides creuades (4)

Plutarc, fa segles, va deixar un monument literari i històric amb les seves "Vides paral.leles" de grans personatges de l'antiguitat clàssica. Jo deixo aquí, a l'atzar de la xarxa, d'una nebul.losa de bits, de connexions, tan virtual i tan real alhora, un apunt en aparent to menor sobre la història d'una tele. Les vides creuades són només el teixit de la vida, uns entren, uns surten, uns es queden, uns altres tornen... Si esborres noms i anècdotes, apareix la crònica d'un fragment d'història humana, d'història d'aquest món, en el qual nosaltres fem un petit paper...

Ah, insisteixo: en els noms no hi ha cap mena d'ordre, ni alfabètic ni d'importància ni cronològic ni de res...

I si voleu, a l'e-newsterrassa (apartat 20 anys de televisió) trobareu una bona crònica fotogràfica del que va ser la festa del vintè aniversari… Hi ha el link a la columna de l'esquerra.

Miquel Peralta. Vam compartir molts projectes i idees al diari, a finals dels vuitantes, a principi dels norantes… Després se'n va anar a TVE Sant Cugat, primer com a corresponsal, després va anar fent-se un lloc i un elevat prestigi professional. També fa de profe a la universitat. Fa un temps va dedicar algunes sessions a la Televisió de Terrassa. Un altre cercle que s'obre i es tanca, intermitentment…

Josep Gassó. Responsable de marketing de la Mútua durant molts anys i bon amic. Ens vam perdre el rastre quan el van fer deixar la feina. A la festa del centenari de la Mútua, a l'estadi olímpic, va encarregar-nos una superproducció d'un mega-video sobre la vida i miracles de la Mútua i la realització televisiva de la festa. Ens hi jugàvem molt. Les vam passar canutes, aquella nit, vam patir com poques vegades. Però al final vam sortir-nos-en amb èxit. Crec que ens vam fer majors d'edat davant moltes institucions i empreses.

Artur Alvarez. A més de produir etapes de l'Escenaris o programes singulars i premiats (Ingràvids), vam passar uns quants dies (i unes quantes nits senceres) plegats tancats a una sala d'edició muntant un video dels 20 anys d'ajuntaments democràtics. A base de tabac, pizzes, coca-coles i cafès. Tinc guardades algunes fotos d'aquella gesta heroica.

Dolors Puig. Regidora d'universitats, cap a l'any 2000. Va ser decisiva la seva intervenció, "contra viento y marea", perquè la tele pogués anar als nous estudis de la Farinera. Ara és diputada a Madrid.

Américo Ologaray / Paco Sánchez. Caps de personal de l'Ajuntament en dues etapes diferents. També "constructors de vies"... El primer va ser clau per a la negociació del primer conveni laboral. Una negociació sovint molt tensa i fotuda, en la qual cadascú feia el seu paper, però els representants "de l'empresa" jugàvem també a favor dels treballadors: calia posar al dia definitivament aquest tema (salaris, condicions laborals…) i resoldre una injustícia evident. Anys després, amb en Paco Sánchez al costat vam tancar el procés amb el nou conveni, l'actual, que ha apropat definitivament l'empresa als estàndards del conjunt de departaments i organismes municipals. I amb ell i el seu equip avancem en consolidar el camí fet fins ara.

Eva González. Tècnica de so a la ràdio (també a la tele). Fa els seus "pinitos" muntant i editant música a l'estudi que s'ha muntat a casa, punxant coses que a mi em sonen a tecno/dance/noséquèmés… Ha esdevingut amb els anys una bona professional i també ens trobem a la terrassa a fer el cigarret i fer petar la xerrada algunes vegades. S'ha comprat un cotxe fa poc.

Pere Gibert. Cordial i tranquil, amb bona mà per portar la redacció, ens va deixar fa un temps per emprendre noves aventures professionals a la capital. Ho vaig lamentar (per la casa) i ho vaig celebrar alhora (per ell). El divendres 29 també hi va ser, compartint la celebració.

Ramon Bosch. Regidor en temps difícils i confusos, desbordats de feina, molt marcats pel projecte de la Ciutat Audiovisual, pels primers passos del tripartit a la Generalitat, per la represa d'una antiga amistat interrompuda…Pel que fa a la tele, amb ell vam començar a patir les peripècies de la transició a la TDT i vam estrenar la Farinera. Ara és un alt càrrec del Govern de Catalunya i continua escrivint articles al Diari de Terrassa.

Pere Navarro. L'alcalde. Es va deixar embolicar en un dels programes que més sentit tenen en una tele local: un programa en el qual, els dijous, els espectadors poden parlar en directe amb l'alcalde i preguntar-li lliurement el que vulguin, sense filtres. Ha resultat una experiència apassionant, participativa. Televisió de proximitat en estat pur. Jo la posaria aquest programa al costat de molts altres espais dedicats a temes polítics o municipals a la tele i a la ràdio, on participen representants de tots els grups i on s'evidencia que un dels valors que té i practica aquesta tele pública és el pluralisme. No n'hi ha tantes (no només em refereixo a les locals) que ho facin així. Crec que és de justícia reconèixer a l'alcalde, al govern municipal i a l'oposició que hagin apostat per aquest model. Em fan sentir orgullós de que sigui així.

Francesc Cayuela. L'home del Visquem (Terrassa). Des del servei d'Imatge i Comunicació (al carrer Galileu) va posant sempre que pot a les pàgines del butlletí municipal les informacions que genera la tele, la ràdio, el cinema… Fa equilibris impossibles entre totes les àrees i tots els temes, i se'n va sortint… Li hem proposat que faci coses a la tele o la ràdio, però ell pertany al món del paper… Potser algun dia...

Julián Sanz. L'editor del Diari de Terrassa, el principal mitjà de comunicació de la ciutat i referent imprescindible. En el llunyà 1985-86 va apostar per la tele i va fer costat a l'Ajuntament, participant com a accionista. També, amb la discreció que el caracteritza i el seu esperit compromès a "fer ciutat" va facilitar les coses deu anys després en la transició entre l'antiga "Terrassa Televisió del Vallès" i l'actual "Societat Municipal de Comunicació". I ha continuant donant cops de mà a la tele…

Maria Betriu. Responsable comercial. Un paper difícil en una empresa que no està orientada a fer negocis, que voluntàriament s'autolimita en la recerca de publicitat, per coherència amb el caràcter públic dels seus mitjans… Atrafegada entre contractes, visites a clients, gravacions d'espots i falques… Del seu passat com a cantant del grup Marfil (també Ivory) de tant en tant ens obsequia amb algunes bellíssimes cançons, sobretot en els sopars de Nadal i de vacances d'estiu…

Oriol Carreras. L'Uri. Era un noi prometedor quan va arribar a la casa. Ara és un sòlid professional tot-terreny.Té un humor ràpid i intel.ligent, moltes ganes i creativitat, qualitat… Ha fet ràdio i tele i és tot un personatge públic. I malgrat el seu "desparpaju", sosté que en el fons és tímid… Podria ser... Ah, encara que no m'ho sembli, pateix molt i súa més abans de qualsevol directe, abans de pujar a l'escenari i deixar-se anar.

(Continuarà... però no patiu, queda poc: un altre post i ja estarà...)

Vides creuades (3)

(2 octubre 2006) Més noms, més petites o grans històries que dibuixen la història de la televisió de Terrassa…

Xavi Coral. Va intervenir a la festa. Excel.lent presentador dels telenotícies de TV3. Una prova del valor de la tele local com a plataforma de llançament, com a escola… Però ull amb aquest valor: no fos que acabem pensant que les locals són una mena de teles de pràctiques amb una "L" verda enganxada a la pantalla… Tocava el piano abans de presentar un informatiu al plató del carrer Galileu.

Cesc Morera. El degà, la persona que més temps porta a la casa. Expert en bricolatge, amb una paciència a prova d'experiències educatives i dels nois i noies que arriben a fer pràctiques, ha fet algunes incursions en el cinema, en entitats culturals, participa en comparses del Carnestoltes… Ah, i fa uns anys es va embolicar a fer de sindicalista, i com els altres companys seus del comitè, ha treballat molt per millorar la casa i les condicions de treball. He de dir que ho hem fet cordialment i lleialment, cosa no gens habitual i que els agraeixo.

La Juanita. Al final es va jubilar, no fa gaire. Realment es diu Feliciana, però aquesta és una llarga història… Durant anys es va encarregar de mantenir neta la casa. Dona alegre i d'empenta, curtida en anys difícils, tira endavant filles i néts com una autèntica matriarca. No faltava a cap festa, tampoc a la dels 20 anys.

Miquel Bonastre / Marc Melillas. Animes de la xarxa (la XTVL, xarxa de televisions locals). Els devem reconeixement per un suport constant, per una tasca encomiable a favor del prestigi de les teles locals, per tants programes que produïm des de Terrassa per a tot Catalunya. I per l'Infolocal, el fòrum televisiu que es fa cada any a Terrassa des del 2002 i que ells saben quant va costar d'encaixar i consolidar.

Albert Roma. Intrèpid càmera que va arribar a la casa molt jovenet i que segueix sortint disparat a cobrir qualsevol notícia. Hem tingut dos conflictes forts, al llarg dels anys, crec que als dos ens van servir per aprendre moltes coses sobre la vida i sobre l'altre, per fer una mirada al fons de la persona i entendre-la millor.

Anna Muñoz /Salvador Cot. Parella de presentadors d'informatius, devia ser al 87 o 88... Formen part d'aquell banc d'imatges entranyables, que mouen a la nostàlgia i fins i tot a la tendresa, d'una tele potser amb moltes mancances, però amb una fortíssima vocació de futur, amb ganes d'aprendre, de guanyar-se l'espectador… En Salvador Cot ha fet un llarg recorregut periodístic a TV3, entre d'altres indrets, i l'Anna va ser poc després de la seva experiència televisiva cap de redacció i finalment directora del Diari de Terrassa, una de les poques que hi ha a Espanya.

Lluís Soria. Bon amic i un altre "constructor de vies". Interventor municipal, ara. Abans, per exemple, algunes coses va poder fer per la tele a través de processos com les famoses "valoracions", que només pot entendre qui conegui l'administració a fons (o tingui la col.lecció completa del "Sí, ministre"). La seva també és una feina "de reraguarda", però assegura que funcioni la màquina, que les coses i els papers es facin raonablement bé, que els números quadrin… Hi ha una foto de la inauguració de la Farinera (2003) que un dia li he de passar…

Wences Matarín. També ha crescut a la casa, s'ha fet enginyer, ha après un munt de coses, me n'ha ensenyat un altre munt… Home de focus, de cables, d'autocads, versàtil, capaç de fer mil-i-una coses i, perquè és un puntal, d'assegurar que les coses funcionin.

Albert Planell, Albert Marín, Paco Martín… i tota l'entranyable penya dels informàtics municipals. Uff, què dir de tota aquesta penya que ha vingut a aquest món a patir? Dels dos o tres ordinadors i les cadires que queien a trossos que em vaig trobar el 1996, fins al potent sistema informàtic que tenim ara, hi ha una important inversió municipal, i la seva tasca (a més de la de l'Armando i Wences) per construir unes altres vies s través de les quals circulen les notícies, les imatges, el so… I la seva paciència en resoldre des de petits problemes quotidians (la impressora que no funciona, la xarxa que es penja…) fins a importants decisions estratègiques i virgueries com els "caixers infoservei". Tenim pendent una sèrie sobre la vida (i anècdotes per parar un tren...) dels informàtics, a veure quan ens hi posem..

Mariona Tomàs. Va fer un canvi de vida i de carrera i vocació professional i va arribar a la tele (més exctament a la ràdio) a fer un programa de nens, devia ser el 98 o 99… Ha anat fent de tot, va ser una dona de ràdio polivalent, capaç de fer de tot, fins que ha tornat a presentar i realitzar un dels pocs informatius per a nens i nenes que es fan a les teles d'aquest món, el "DePeaPa". Una aposta de futur que ens dóna i donarà moltes satisfaccions i ens permet no oblidar un públic molt important, i difícil: l'infantil.

Jaume Planas. Grafista i dissenyador, i moltes coses més. Es l'home de les caretes, dels cairons, de les mosques… Crea i es baralla amb els ordinadors en un despatx a mitja llum, de tant en tant ens trobem a fumar a la terrassa… Quan mires el balanç de la feina feta en aquest camp, al llarg dels anys, veus una evolució, una riquesa de solucions gràfiques espectacular. Una feina clau per al prestigi que ha acumulat la tele en aquests anys.

Francesc Novell. Va arribar enmig d'una situació complicada i tensa, però ha anat trobant el seu encaix. Home essencialment de ràdio (diria jo…), al llarg dels vint anys també ha sortit moltes vegades a la tele i hi ha tingut diverses relacions, en els seus temps de Ràdio Terrassa i Ràdio Barcelona o com a cap de premsa de l'Ajuntament.

Joana Vilar. Fa quatre dies que forma part de la tele, procedent del Cinema Catalunya. S'encarrega de la recepció, el telèfon, les fitxes del CAC, els missatgers, les cintes de video per a la XTVL i tantíssimes coses que es veuen poc i es noten molt. Li ha costat deixar el Cinema (on hi havia posat l'ànima, com la resta de l'equip), però afronta amb optimisme i ganes aquesta nova etapa.

Manel Marquès. Va fer, amb el Wences, un programa complex i difícil, amb pocs mitjans i molta qualitat: "Fet a Terrassa". Cobria un punt feble que tenim moltes teles locals, la informació econòmica o empresarial. I moltes coses més, clar, fins que va anar a parar al departament de premsa de l'Ajuntament… des d'on ens continua donant un cop de mà per muntar rodes de premsa, difondre les nostres activitats, etc. Tampoc no va faltar a la festa del divendres.

(Continuarà…)

Vides creuades (2)

La primera foto és del març del 1987. Una reunió del consell d'administració, a una sala de la Casa Alegre. D'esquerra a dreta: Josep M. Socias (secretari del consell i exalcalde de Barcelona), Josep M. Satorras (regidor), Josep Corominas (regidor), Manuel Abad (cap de publicitat del Diari de Terrassa), Joan Rovira (aleshores subdirector del Diari de Terrassa), un representant de la ràdio (?), J.M.Salillas (per Ràdio Terrassa), Manuel Royes (aleshores alcalde de Terrassa), Juliàn Sanz (l'editor del Diari de Terrassa) i Angel Garcia (regidor). Foto: Cristóbal Castro /Diari de Terrassa.

La foto de sota és del juliol de 2003. Ens n'anàvem a la Farinera i vam fer un sopar de comiat. Una nit inoblidable, plena d'emocions.

Vides creuades (1)

(Avís per a navegants: aquest serà un llarg "post", per capítols… al llarg de la setmana aniré penjant els següents, en paral.lel als articles d'opinió)

(1 octubre 2006) Hi ha moltes possibles històries dels vint anys de la Televisió de Terrassa (1986-2006-...). Jo en tinc vàries. Algunes són molt íntimes. D'altres, massa oficials. D'altres no val la pena escriure-les perquè no interessarien a ningú. D'altres semblarien una "vendetta" innecessària. D'altres serien un torrent de nostàlgia, una crònica de batalles perdudes i guanyades…

Són així les nostres històries, les de tots… Podem decidir, però, quina escrivim i quines guardem per a nosaltres o per a un públic molt reduït. Jo avui començo a escriure'n una feta només de noms propis, de persones importants per a la meva pròpia història de la tele (TVT-CanalTerrassa TV), a les quals dec alguna cosa o a les quals vull donar d'alguna manera les gràcies. No són només treballadors i companys de feina i aventures, sinó també col.laboradors externs, amics, gent de l'Ajuntament… Amb comptadíssimes excepcions, per raons personals diferents en cada cas, he preferit deixar fora de la llista els polítics. No per res, sinó perquè és un capítol a part. Això només és una crònica personal, teixida de noms i cognoms… No vol ser altra cosa que un cert examen de consciència, un exercici de memòria, un homenatge, un dibuix de vides creuades...

Intentaré no deixar-me ningú, tot i que no seguiré un ordre alfabètic… Bé, perdoneu-me. Corregeixo sobre la marxa. Segur que hi ha oblits involuntaris, que lamento i demano que disculpin els damnificats. Però el cert és que n'hi ha uns quants que no són involuntaris. Deixem-ho així. Intentaré ser sincer, però no cal que ens enganyem: no ho diré tot. Qui ho fa? Penseu el que vulgueu…

Comencem…

Daniel C. Aquell nen de tres o quatre anys que venia a veure el Xiu-Xiu a la tele, que a vegades corria pel passadís i saltava als meus braços o s'asseia a dibuixar a la meva cadira… s'ha fet gran, ja té onze anys. Ha estat meravellós veure'l créixer. Quan jo vaig trobar aixopluc a la tele, el trist Nadal del 96, cercant nous horitzons després d'una crisi municipal i d'unes quantes miserables intrigues i ganivetades de palau, ell tenia poc més d'un any… Fa uns dies, a la festa del vintè aniversari de la tele, a la plaça de la Farinera, al costat de la seva mare, la M.Angels, va veure per primera vegada unes imatges d'un dels programes que jo presentava a la tele… Encara riu ara…!!! Prepara un treball sobre la guerra de Troia (un dia hi hem d'anar, com vam anar plegats a París, a Roma, a Pompeia, a Florència, a Arles, a la Bretanya, a les platges del desembarcament de Normandia…). Juga a bàsquet de fàbula. Ja s'ha apuntat a la febre del "messenger". Ah, i li encanta que li expliqui històries…

Jordi Carreras. Es va matar quan el seu Golf es va estavellar contra una casa de la carretera de Montcada, de matinada. Era la veu de la ràdio, de la tele… Una persona extraordinària. La seva veu encara surt, voluntàriament, en alguns anuncis, en alguns indicatius… però a poc a poc es va apagant. Una veu que pertany a les ones, a l'espai eteri on el Jordi és ara… Un dia vam posar una placa als estudis de la ràdio del carrer Galileu. Quan vam marxar ens la vam emportar a la Farinera.

Jaume Cañ(ny)amer(a)es. Vam viure plegats la turbulenta i agredolça etapa del 95-97. Tinc encara molt presents molts dels seus savis consells. No sempreli he fet cas, cosa que he lamentat sovint… Home d'interessos molt diversos, de grans passions, amant dels puros, dels llibres i del bon whisky, creador d'una biblioteca i arxiu sobre la guerra civil, barreja d'home de lletres i de números, polític a la seva manera, cristià, "xirucaire"… A vegades, els dies de crisi (i els de celebració, molts menys) ens preníem un xupito de whisky. Com deia ell, "són només quatre gotes"…

Olga Cabús. Havíem fet plegats, amb un Mac paleolític, algunes campanyes publicitàries per a l'antiga TVT el 1991-92, on ella havia col.laborat abans. Campanyes com aquella de "Per fer un gran descobriment no sempre cal anar molt lluny", coincidint amb el V Centenari del descobriment d'Amèrica, o la de la mítica telesèrie "Rebelde". Ens vam retrobar a la mateixa tele del carrer Galileu el 1996. Va apostar molt fort per un projecte, per un somni, a la seva manera, al 100%. "La Caixa Màgica", entre ella i el Cesc Morera, va deixar-nos un excel.lent programa experimental, una mostra de les possibilitats educatives de la tele local. Va ser finalista als premis de la Nit de la Comunicació, jo no he oblidat la injustícia d'aquella nit… Companya i amiga de l'ànima, lleial i dura, competent, divertida i extraordinàriament exigent. La transformació d'aquella TVT dels temps heroics (que jo vaig conèixer de lluny, en alguns aspectes per sort i en altres per desgràcia) en el Canal Terrassa d'ara, el naixement de la Ràdio Municipal, el Cinema Catalunya, el projecte de la Ciutat Audiovisual, o la lluita per donar una empenta a la comunicació municipal… tot això porta la seva empremta i algun trosset del seu cor.

Vicen(ç)te Marco. Gerent en temps "xungos", a l'època de més turbulències (95-97), i des del 91, en una primera etapa en la que es va lluitar de valent per l'audiència, per posar mòduls, per la notorietat. El seu to humorístic i cordial amaga a vegades un gran gestor d'empresa, amb mentalitat empresarial però també de servei públic. Rara avis. Quan el vaig substituir a la gerència de la SMC, em vaig trobar moltes i bones bases per a fer camí. Sempre he cregut (i ho he dit) que no se li va fer justícia a l'època de la liquidació de l'antiga "Terrassa Televisió del Vallès SA", una etapa en la que hi va haver moments força amargs i prou incerteses com per desesperar-se.

Marta Anyé. Discreta i callada, no para de fer feina. Es d'aquelles persones que sempre és on fa falta, corregint un text, revisant l'edició d'un video, moderant la tertúlia de ràdio dels divendres amb els polítics… Amb suavitat, cordalitat i fermesa va tirant endavant la redacció. Aquests darrers mesos ha substituit la Montse Prat. Ha fet una feina extraordinària.

Mariví Orta. Va ser escollida regidora el 1999, no s'ho esperava. Un dia de l'any següent va venir al programa que jo feia d'entrevistes i debats polítics, el "Debat Obert": encara corre alguna còpia per casa (en VHS, i ja no tenim vídeo…). En els anys següents, mentre anava convertint-se en l'extraordinària política que és ara (i no ho dic per res, eh?), ens vèiem molt de tant en tant, a l'Ajuntament. I va tornar al programa, però aleshores les entrevistes ja les feia en Francesc Novell i després la Lourdes Sarrión, fins aquesta temporada. Temps després d'aquella primera entrevista, el 2002, ens vam casar. Ha hagut d'aguantar tants rotllos sobre la tele, la ràdio, el cinema, la ciutat audiovisual, la política, l'ajuntament i infinitat de temes "vàriupintus", a qual més exòtic, que es mereix formar part també d'aquesta crònica. I d'una altra, però no és matèria d'aquest blog.

Isidre Colás. Secretari de l'Ajuntament. Amic de l'ànima des del primer dia que vam entrar a treballar a l'ajuntament, quan ens vam trobar per casualitat i jo no portava ni un duro a sobre per fer unes fotocòpies… Company de tantes batalles que ja ni recordem… bé, algunes sí, amb un got de whisky a la mà… La seva ciència jurídica i el seu esperit de servei públic han ajudat moltíssim a construir l'empresa d'ara, a redactar estatuts, dictamens, preparar fundacions, consorcis… Una feina que no es veu: com qui posa les vies per on passen els trens. No hi pensem massa, en els constructors de vies. Per això en aquesta crònica en recordo expressament alguns. Va venir a la festa infantil amb la Marta, la Irene i el Gerard.

Marta Martí. Una altra persona clau en molts moments de la història de la tele, amb anades i tornades… La tele i el Xiu-Xiu (i els Renaults) són alguns dels eixos de la seva vida. Va ser clau per fer calerons, endreçar la casa, vendre publicitat, assolir prestigi, presència ciutadana… Vam lluitar plegats en batalles molt dures. Però quan les coses començaven a anar bé, el cor li va fallar. Va haver de deixar-ho, i l'he trobat molt a faltar en molts moments. Va ser també a la festa, amb el Manel Coll. Crec que tenim pendent un sopar i un whisky, que diuen que és bo per al cor…

David Garcia. Té al seu cap els números de l'Ajuntament. En els anys més difícils, a vegades dramàtics, de la TVT, ell va ser qui des dels Serveis Econòmics centrals cercava solucions (o pedaços, quan no hi havia solucions) per anar tirant endavant. Després ha estat també una persona clau en l'evolució de la Societat Municipal de Comunicació, en moltes ocasions un referent imprescindible. El seu consell és inestimable, i el seu ull clínic no sol fallar. Fa una tasca (jo destacaria al seu costat l'Anna Cardellach i la Pepi Roca, entre d'altres) de naturalesa discreta i sòlida, d'aquelles que no es veuen però es noten. Tinc moltes coses a agrair-li. Però no sempre les persones diem tot el que hem de dir.

Montse Prat. Quan jo vaig arribar a la tele, ella ja feia temps que se n'havia anat, de la mà de'n Puyal. Després va anar a l'Ona Catalana i finalment, de retruc, va acabar a la tele i la ràdio, on em va substituir en la direcció mentre jo continuava com a gerent i com a responsable aleshores del projecte de la Ciutat Audiovisual. Té l'avantatge d'haver vist món, cosa que és un dels punts febles de la nostra tele: molta gent només ha treballat aquí. Acaba de tenir un nen, el Marc, i ara tot just es reincorpora a la feina. Ah,i ara prepara un opuscle sobre els primers 20 anys de la tele. Serà la "seva" versió, en el millor sentit, plena d'ecos deles versions de molts altres.

Maite Piqueras. Companya també de lluites èpiques, com la de reflotar el Titanic… volia dir el Cinema Catalunya! Havia estat maquilladora a la tele dels principis, se n'havia anat i va tornar de la mà de l'Armando. Va fer tasques de producció i regidora, en el sentit televisiu del terme: feines ingrates, de les que no es veuen, però asseguren que els convidats arribin a l'hora, que hi hagi no sé quin expert per a no sé quin programa, infinitat de petits i grans detalls… Però com que l'empresa es va anar fent gran, va canviar la tele pel cinema… Va ser un bon canvi per a ella (espero…) i per al Catalunya (segur).

Miquel Alsina. Ell no em va veure mai a la tele. Va morir l'any abans, el 95. El mes de març anem amb l'Isidre a posar flors a la seva tomba, gairebé tots els anys llevat de "despistes" inevitables. A vegades hem fet també alguna animalada en el seu honor, coincidint amb l'aniversari… segur que s'hauria fet un tip de riure! Des dels jardins de llum, ell sap perquè el poso en aquesta llista.

Júlia C. L'Olga la va portar als estudis carrer Galileu un dia de setembre, en una "maxicosi" verda i groga (si no recordo malament). Havia nascut al juny. També va venir a la festa dels vint anys, feia cua per a la xocolatada amb els fills de l'Anna, la Marina, la Núria… Aquest setembre, la tele necessitava un nen per fer un reportatge el dia de la tornada al cole… I va anar al Carmel seguida per un càmera de la tele. He de demanar encara una còpia (amb el que triguem per fer-les, només falta trigar per demanar-les… je, je). Diu la seva mare que tinc la culpa de què li facin por les abelles, per una història que li vaig explicar un dia… Té una gata negra, que és de la família d'una altra gata i uns gatets que fa temps van compartir ella i el Daniel (he de buscar les fotos un d'aquests dies…).

Jordi Escursell. Al final, amb molts problemes, ha aconseguit fer el seu programa per a TV3, "A ritme de pedal". Ho ha aconseguit perquè té una fe a prova de bombes i perquè és un extraordinari professional i perquè treballa moltíssim, a totes hores. Però certament es mereix una mica més de sort… A la tele va començar fa uns anys amb l'Escenaris, un programa fet a Terrassa que es veu un munt de les teles locals catalanes. Un dels millors programes que es fan a la televisió (local o no) des de fa anys. L'hem presentat "chorrocientas" vegades a premis, potser un any d'aquests…

Laura Dalmases. Va morir en un accident de cotxe, de tornada a Súria, on vivia. Feia pocs dies que treballava a la tele. Venia de CNN+ i tenia per davant un gran futur. Uns dies després, també de nit, vaig fer tot sol el mateix recorregut fins a Súria, vaig buscar la seva casa, vaig entrar a un magatzem on hi havia un home gran i vençut, el seu pare…

Pepi Rafel. També era a la festa, no se'n perd ni una. Venia amb el seu nét, que ha heretat els ulls del l'àvia. Dona de caràcter i empenta, un dels puntals del moviment de les televisions locals a Catalunya en els anys 80 i 90. Sempre amb un somriure. Les teles locals li devem molt al seu coratge.

Marta Gil. Somriu molt. No va faltar a la festa, cosa que em va alegrar profundament. L'havíem tingut fent pràctiques, però es va acabar el conveni i va haver de deixar-ho. Ho vam lamentar molt. Ara l'hem pogut recuperar. Una excel.lent professional, que es mou gràcies a la seva silenciosa cadira de rodes. Una prova de la capacitat humana de tirar endavant, de superar les limitacions que ens va posant la vida. Una lliçó d'esperança i força.

M. Angels Rodulfo. Amiga de l'ànima. La mare del Daniel C. Una llum en els temps de tenebres. Faig molt de cas dels seus comentaris sobre la tele, perquè s'ha hagut d'escoltar tantes vegades els meus problemes, les idees, les cabòries… Sense ella tampoc no s'entén la meva vida. Ens vam trobar fa ja anys i panys, gràcies a l'Ajuntament, hem compartit tantes coses... En els anys olímpics, si no recordo malament, vam fer un video sobre Terrassa, el 92 i els JJ.OO a l'antiga TVT. A l'antic plató de la tele, al carrer Galileu, hi ha encara, cobertes de pols, dues cadires de la primera Oficina Olímpica, i un munt de puzzles antics de la Masia Freixa, just on ella treballa ara… Els camins, els llocs, les vides, es van creuant, teixim una tela que té sentit quan la veiem una mica de lluny…

Núria Castillo. Era gairebé una nena quan va arribar a la tele. Té al cap tots els números, factures, papers… Què seria de nosaltres sense ella? Jo tinc amb ella un deute de gratitud immens, i una confiança sense límits. Ara està de baixa, segur que per poc temps. Va venir amb el seu fill, el David, i el marit, el Joan. No hi podia faltar, i va fer un esforç per ser-hi. Em va encantar abraçar-la aquell vespre. Es una dona d'una força sense límits: ja sap que ha de tornar aviat i que la trobem molt a faltar.

Marina Camprubí. Ja havíem treballat plegats fa molts anys, i seguint el fil de les vides creuades, ens hem tornat a trobar fa poc. S'encarrega de la web municipal (la "güeb"). Passa les hores de feina a mig camí entre el món real i el digital, que és real també, però d'una altra i nova manera… La seva taula és just al costat de l'antic plató, al carrer Galileu. La tele i internet s'aniran barrejant, segur, en els propers anys, i per allà estaran la Marina i el seu mouse, i segur que haurem de navegar novament per mars i oceans desconeguts, plens d'uns i de zeros, de paraules en anglès i sigles jeroglífiques… Va venir també a la festa dels vint anys amb la canalla. Divendres era un dia important també per a les webs, començàvem una altra aventura…

Armando Palenzuela. Es a la tele des del 91. N'ha estat director i director tècnic. Una altra persona clau d'aquests vint anys, durant els quals ha intentat que tots els aparells funcionin (no sempre amb èxit, perquè no anem grassos, precisament) , ha treballat de valent per construir una tele local prestigiosa i sòlida, ha aportat la seva imaginació per buscar diners, col.laboradors, solucions tècniques… Té un cert poder per fer funcionar les màquines que s'espatllen.

Blas García. Va arribar de retruc a la casa, se l'ha fet seva i s'ha fet de la colla, cosa que m'alegra. Sempre amunt i avall amb la seva furgo Mercedes, "carretejant" coses, papers, enquadernant, ajudant a organitzar actes i mogudes de tota mena… i aguantant no poques de les meves neures i presses de darrera hora! Gràcies a ell i als seus interminables i sorprenents "contactes" se solucionen moltíssimes coses…

Lourdes Albareda. Es va incorporar a finals del 99, quan la SMC va començar a gestionar el Cinema Catalunya. Ha hagut de fer front a dues llargues baixes de la Núria, cosa no gens fàcil. I fer nòmines, i la facturació i els llistats infinits de documents i papers per al CAC (al final no li vam dir res d'això al Josep M.Carbonell, president del CAC,el dia que va venir a fer la conferència, però ens vam quedar amb les ganes!), i tantíssimes coses perquè la casa funcioni. Parlant de cases, acaba d'estrenar-ne una aquests dies.

Pere Claveria. Va arribar més o menys quan marxava la Marta. S'encarrega de posar ordre a l'administració (quan el deixem…), als temes laborals i sindicals, als números, a mil-i-un fronts… ara temporalment sense la Núria, amb la qual formen una extraordinària "parella de fet". Sempre disposat a donar un cop de mà, cordial, responsable, compromès… Ho va passar fatal a la festa. Fatal i bé alhora, clar. Sort que va quedar una mica de cava fresquet al final, quan ja no quedava ningú i ens vam poder relaxar i disfrutar una mica de la nit…

Miquel Espiérrez. L'auditor, qui controla, aconsella, assessora, vetlla… Home seriós i discret, amb moltes i molt diverses inquietuds més enllà dels números i les normes. Ens ajuda a no perdre el fil de la gestió, a fer les coses el millor possible, a esmenar errades… Es tota una garantia de transparència dels comptes. I té la virtut de saber veure més enllà, molt més enllà dels números.

Joan de la Rosa. Un altre home de números, que acostuma a venir els dimarts al matí. De tota la vida ha estat l'assessor fiscal de la casa, on va arribar de la mà de'n Vicente Marco. Es qui fa les liquidacions d'IVA, prepara els comptes, revisa la comptabilitat. Apassionat de les estilogràfiques i els bolígrafs, és a qui demanem consell quan una factura no quadra, quan cal fer els comptes per a la SGAE (ja en parlarem un altre dia, d'aquest tema, perquè té tela). Es un nexe d'unió entre el passat, el present i el futur.

(Continuarà…)

Aurora de tardor

(30 setembre 2006) Cel de matinada, primera setmana de la tardor. No és com la sèrie de la catedral de Rouen, de Monet... però aniré penjant durant una temporada algunes imatges de la xemeneia de la Bòbila Almirall. Per a mi, els dos edificis/monuments/símbols més espectaculars de la ciutat són aquesta xemeneia amb una bellíssima, insòlita, escala en espiral i la Masia Freixa.

Si a més, volem fixar l'essència de la ciutat en un grapat d'icones, la "short list" per a mi seria: la xemeneia de la Bòbila Almirall, el vapor del MNACTEC, la Masia Freixa, les esglésies de Sant Pere, Vallparadís i la silueta de Sant Llorenç.

Aquestes imatges expliquen Terrassa.

Hiperteques (2)

(29 setembre 2006) Pis a la zona olímpica, uns 619.000 euros. A la zona Eroski, uns 488.000. A la zona dels Catalans, uns 432.000. A Can Parellada, uns 300.000. Si preguntem al veí que s'acaba de vendre el pis, sovint ens quedarem amb la boca ben oberta. A Barcelona i rodalies, per l'estil. A diversos "arrondissements" de París (no cal que sigui als Champs Elysées), uns 565.000-700.000 euros. A una zona cèntrica de Copenhague, uns 450.000. A moltes grans ciutats europees, si fa o no fa trobem aquestes xifres com la cosa més normal del món. Si les convertim a les antigues pessetes, fan mal als ulls…

Pisos similars, ni fantàstics ni tronats, a indrets no especialment emblemàtics. Amb les diferències que marquen els costums nacionals: hi ha països que on és més normal llogar que comprar, o a l'inrevés. També caldria tenir en compte molts altres factors, com per exemple comparar els salaris mitjans… Millor ho deixem per a un altre dia, oi? D'entrada, sobta la tendència a igualar preus (amb totes les excepcions que es vulguin), cada vegada més a prop dels cinc o sis mil euros per metre quadrat: un quilo, un metre. Per acabar de plantejar la reflexió, demanem uns calerons al banc o caixa i ens condemnem a "còmodes" pagaments mensuals al llarg de 30, 40 o 50 anys… De manera que amb una mica de sort pagarem dues o tres vegades el preu del pis. I ja podem fer com si fóssim els propietaris del nostre pis: ens deixen disposar de les claus, pintar-lo, moblar-lo, viure-hi. Però em temo que diem amb massa alegria que és "nostre", quan ens queden per pagar 468 mensualitats de 1.500 euros de res.

Ens venen una gran mentida. El vell somni de la propietat (per no parlar de "la caseta i l'hortet", ens sona?) s'ha convertit en un succedani de lloguer a llarg termini, de per vida. La bogeria dels preus immobiliaris i la pujada de les hipoteques (quina ironia, aviat haurem de començar a anomenar-les "hiperteques"…) ens haurien de fer pensar. Potser ho fem, però no té remei: estem embolicats en una roda sense fi i sense sortida. Alguns pronostiquen una patacada col.lectiva, i com tots els profetes apocalíptics, un dia potser tindran raó. Al temps. A algunes ciutats -Terrassa destaca especialment- es fa un gran esforç en habitatge de promoció pública, sens dubte. Però de moment la roda no s'atura. El mercat funciona a tota màquina, treu fum. Com a molt, redueix els metres dels pisos nous, perquè la factura sigui més digerible. O s'estén com una taca d'oli cada vegada més lluny de la regió metropolitana, amb la qual cosa anima el cercle viciós del trànsit, la contaminació, la saturació de les carreteres… Massa gent treballa per tenir un lloc on viure (els que s'ho poden pagar, clar), més que per viure.

No té cap sentit.

Menys encara que el motor econòmic d'una societat sigui un sector que no aporta gaire cosa al progrés col.lectiu. Ja ens ho trobarem, segur.


Per als lectors del Diari de Terrassa: Si voleu obrir o continuar el diàleg sobre aquest o altres temes, aneu/veniu/quedeu-vos/torneu aquí... Per cert, ja sé que sóc lleig, però tant com a la foto del diari d'avui, doncs no, la veritat... ja demanaré que la canviin. Sense fer cap passada pel photoshop, no patiu, aquesta mena de Lourdes virtual: massa feina...

Hiperteques

(28 setembre 2006) Us heu adonat quant de temps fa que els diaris valen el mateix, un euro? Sí, gairebé dos els diumenges, o els dissabtes en el cas del Diari de Terrassa, però et venen un munt de paper, un munt d'informació, de temes… Si voleu llegir l'article del dia ("Hiperteques") haureu de gastar-vos un euro i comprar el diari… Demà divendres el penjaré al blog. No espero, però, que es disparin les vendes…

Us proposo algunes navegacions complementàries:

Notícies alarmants (vés a saber…)
http://www.elconfidencial.com/noticias/noticia.asp?id=17513&edicion=27/09/2006&pass=

Per aclarir conceptes (és una mina, això de les "monografías.com", igual que la wikipèdia, un dels més extraordinaris invents que ens ha portat internet, www.wikipedia.org)
http://www.monografias.com/trabajos22/hipotecas/hipotecas.shtml

Si voleu fer quatre números, més vermells que negres:
http://www.hipotecas.com/Solicitud/simuladores/cuotas.asp?origen=H&p8=cuotas

Per saber algunes coses més sobre això de l'euribor…
http://www.hipotecas-100.es/euribor.cfm

(Deixo el blog actualitzat al vespre de dimecres: avui dijous no podré… El tracte era un article diari, i vaig complint, amb penes i treballs…)

L'Estat compleix

(27 setembre 2006) Menys peatge, més Quart Cinturó i més trens: els pressupostos de l'Estat per a 2007 ens porten bones notícies als terrassencs.

L'Estat envia una pluja de milions a Catalunya. Com el manà que queia des de les mans de Yahveh sobre els hebreus que donaven voltes perduts pel Sinaí. El calendari electoral hi ajuda, no cal dir-ho: ja som grandets... Tanmateix, conyes a part, no hi veig cap inconvenient: el sistema és aquest, les eleccions són per a això, per a comprometre's, demostrar, passar comptes, proposar… Hi ha un increment molt remarcable d'inversions. Ja era hora. Gràcies al nou Estatut, sens dubte, però també a la sintonia entre els governs català i espanyol, sense oblidar el govern Zapatero ha injectat molt aire fresc en el vell i enviciat debat "centre versus perifèria". No per art de màgia, sinó perquè és una de les claus de la confiança majoritària de la qual n'és dipositari temporalment (i que duri). I això es nota no només en el famós tarannà: quan es converteix a pressupostos és que anem per bon camí.

L'Estat compleix, envia un missatge clar a la gent que creiem que l'Estat és de tots, catalans inclosos, no només quan es tracta d'hissar banderes i lapidar pecadors amb gruixuts exemplars de la Constitució, sinó sobretot quan parlem de pressupostos, d'inversions, d'infraestructures, de serveis, de necessitats. Aquesta mena d'Estat és el que es guanya el compromís i la lleialtat dels seus ciutadans, el que ajuda a mantenir unida Espanya com a projecte i realitat comuna i allunya la sensació d'orfes que massa sovint hem tingut.

A Terrassa sembla de moment que les grans novetats corresponen exclusivament al terreny de les comunicacions, cosa que està molt bé. Feia falta. I encara cal més esforç en aquest sentit. (Si voleu, podeu veure el post del dilluns, dia 25). Arriba per fi una rebaixa molt significativa del peatge de Les Fonts a partir de gener de 2007 i una nova inversió de 31 milions en el tram del Quart Cinturó d'Abrera a Terrassa. Hem de suposar, per altra banda, que els 250 milions d'euros més que aniran a parar a construir nous trens de rodalies de Renfe també ens beneficiaran directament, així com una partida de 30,5 milions per a infraestructures de la xarxa de rodalies. Tindrem més i millors trens, segur que hi ha moltíssims terrassencs que ho notaran a diari.

Es un bon principi de retorn i redistribució del que aportem a la caixa comuna del país. Caldrà, però, insistir més en la mateixa línia. Es a dir: distribuir amb més justícia, equilibradament, els diners de tots. Així es construeix, també a Terrassa i des de Terrassa, una Espanya més nostra.

L'institut digital

(Avui un "post" curtet, que no vaig sobrat de temps…).

(26 setembre 2006) Comencem per una proposta. Amb un sol click us proposo anar a www.xtec.es/centres/a8045011/. Es la porta d'entrada de l'IES Torre del Palau, de Terrassa. Hi trobareu les coses habituals a qualsevol web i molta informació sobre les activitats de l'escola, la coral, temes pedagògics… però també un interessant i amplissim treball sobre "El llenguatge dels SMS", una àmplia col.lecció de blogs d'alumnes (no tots gaire actualitzats…), galeries d'art digital… No hi falten, és clar, els relats sobre "què he fet a les vacances", un clàssic del món escolar: canvien els temps, passem de la llibreta i el llapis a internet, del guix i la pissarra a les pantalles tàctils, però aquest sub-gènere té una llarga vida per davant…

Fa temps que m'hi fixo i trobo molt meritori l'esforç que fan des d'aquest institut per explorar les possibilitats de les noves tecnologies, d'internet, del llenguatge audiovisual… Es tota una aposta per estar al dia de tot el que passa en la nova i encara vacil.lant "societat digital", i per fer-ho des d'una escola pública: no ens hauria de sorprendre, no hauria de ser un fet destacable, però mentre que a l'escola privada "el valor se le supone", la pública em temo que ho ha de demostrar… I aquesta ho fa.

Un dels camps que m'interessa explorar en aquest blog és precisament la societat virtual que es va configurant a l'altra banda de la pantalla dels nostres ordinadors, la societat dels bits, els blogs, els links, els pings… Miraré d'anar cercant coses interessants i les aniré posant al "blog diari". D'aquí a un temps, tindrem potser un mapa de la Terrassa digital, o potser no importi massa si Terrassa és el factor comú o no… No està clar això de les fronteres geogràfiques, a internet. Intueixo, però, que una de les fronteres digitals és (encara) la llengua. Potser per aquí hi ha alguna pista per donar-hi voltes mentre naveguem…

Quart Cinturó: sí i aviat

(25 setembre 2006) 8 de cada 10 empresaris de Terrassa/Rubí/Sant Cugat i la resta de pobles de la demarcació de la Cambra de Terrassa diuen un claríssim "sí" al Quart Cinturó. Molts troben insuficients les autopistes i carreteres de la zona. Les infraestructures els preocupen, i hauríem de mirar-nos-ho seriosament, perquè són un dels factors clau perquè les empreses siguin competitives: és a dir, perquè hi hagi més feina.
Segurament, la que més falta ens fa és el Quart Cinturó, que per fi aquest estiu s'ha anat posant en marxa amb anys d'endarreriment. Comparant la nostra xarxa de carreteres amb la d'altres zones industrials europees (el Ruhr, per exemple), en les quals tant ens agrada emmirallar-nos quan ens proclamem coses com "motor econòmic d'Europa", les conclusions són força evidents. Van en la línia del que diuen aquests empresaris vallesans. Ens cal el Quart Cinturó i ens calen algunes connexions millors entre els municipis de la zona. Carreteres i autovies ben betes, respectuoses amb el paisatge, amb l'entorn natural. I també més trens, sens dubte.
El problema de fons no són les carreteres, són els cotxes: canviem-los, fem-los menys contaminants, impulsem nous combustibles, els motors elèctrics, d'hidrògen, d'aire… Aquesta seria una estratègia molt més intel.ligent que no frenar la construcció de carreteres: repemsem l'automòbil, perquè és possible fer-ho…
Preguntem-ho per exemple als milers d'homes i dones que cada matí i cada vespre perden un munt d'hores de les seves vides fent cua a la C-58, a l'autopista dels túnels de Vallvidrera, a la Rambleta, al tercer cinturó (B-30 o com se'n digui ara)… Necessitem el 4rt Cinturó amb urgència.
Encara que en canviem el nom…

Més informació:

http://cambraterrassa.es/armari/cambraterrassa:areageneral/2/nota_21set-2.pdf

200.000 maltractadors/es

(24 setembre 2006) Gairebé tants com habitants té Terrassa. 179.123 homes i 19.432 dones estan inscrits al Registro Central para la Protección de las Víctimas de la Violencia Doméstica, creat el 2004. La meitat, per maltractaments dintre de la relació de parella. Pel que fa al registre de víctimes, també se situa al voltant dels dos-cents mil apunts, però aquí el 86% són dones, mentre que en el d'agressors el 90% són homes. Les 57 dones mortes aquest any a mans dels seus companys/marits/amants/nòvios acaben d'arrodonir un panorama tristíssim.

Si a Terrassa més o menys ens comportem com a la resta d'Espanya en aquesta matèria, i res no fa suposar que som ni molt millors ni molt pitjors, hi deu haver entre nosaltres al voltant d'un miler de conciutadans apuntats al registre de la vergonya, a la llista dels maltractadors.
I un miler de dones que passen o han passat per aquest infern també recentment.

Es possible que les cada vegada més estrictes mesures judicials i policials necessitin temps per donar fruit, per acabar de completar aquesta llista, que em temo que encara ha de créixer… En relativament pocs anys hem passat del "la maté porque era mía" a una certa comprensió implícita que arribava fins a la tolerància, després al silenci, una mica més endavant a la denúncia i al clamor davant la magnitud d'aquest drama humà. I fa poc, molt poc, que les dones maltractades són emparades, protegides i reivindicades. El sistema de prevenció falla a vegades, és clar, com en qualsevol altra matèria penal, per desgràcia. No crec que tingui massa remei. Però va funcionant.

Maltractar una dona ja no surt sempre de franc.

Després de segles d'infàmia, no és un mal balanç per als darrers 30 anys.

Elvira Lindo: el pregó(n)

(23 setembre 2006) Podem fixar-nos en els poc més de 500 manifestants que (legítimament, sí, i patèticament també) escridassaven l'escriptora Elvira Lindo per fer el pregó de les festes de la Mercè en castellà/espanyol. O en el llarg, càlid, emotiu fins i tot, aplaudiment al Saló de Cent. Són dues imatges diferents de la Catalunya d'ara.
La primera interessa sobretot als talibans furiosos de la "brunete mediàtica" i altra fauna inclassificable, entestats a enverinar-ho tot: ja tenen una prova més dels perills que pateix la llengua castellana/espanyola en aquesta genocida Catalunya que acabarà un dia trencant Espanya i el que faci falta. També interessa als nostres talibans, és clar: som un país petit però no ens falta de res, i també en tenim, d'aquests...
La segona imatge, menys dramàtica, menys espectacular, menys vendible segurament, reflecteix molt millor l'esperit de la Catalunya oberta, orgullosa de la seva identitat, conscient de que el català i el castellà són nostres, com també és nostra l'Espanya que estimem i que volem canviar perquè sigui de tots, no només patrimoni exclusiu i excloent dels profetes apocalíptics del més ranci nacionalisme espanyol. Tota una lliçó de convivència, de respecte. Tot un missatge, per a qui vulgui entendre-ho, del que és l'esperit majoritari del nostre país.
Ens interessa el que diu l'escriptora i periodista Elvira Lindo. Perquè no ens és aliena, no és estrangera. Perquè ho diu en una de les nostres llengües. De Catalunya i de Terrassa, és clar. I d'Espanya també.

Cròniques/opinions amb interessants matisos:
http://www.lavanguardia.es/gen/20060922/51284441467/noticias/unas-500-personas-se-manifiestan-ante-el-ayuntamiento-de-barcelona-a-favor-y-en-contra-de-la-lectura-del-pregon-de-la-merce-en-catalan-merce-ametller.html
http://www.estrelladigital.es/a1.asp?sec=esp&fech=23/09/2006&name=lindo
http://www.diarioiberico.com/opiniones/el-pregón-2339.html
http://www.libertaddigital.es/noticias/noticia_1276288657.html