Votem el que no volem?

Gràcies a la brillant jugada d’ElPeriòdicd’Andorra, els ciutadans hem guanyat una mica de dignitat democràtica: ja està bé que ens tractin com si fóssim nens amb la prohibició de les enquestes o la patètica jornada de reflexió. Tenim enquestes i tornem a tenir empat. Per variar. Diumenge pot passar qualsevol cosa: no veig pas impossible que ens n’anem a dormir amb el tàndem Rajoy/Rouco governant els nostres cossos mortals i les nostres ànimes eternes, a major glòria d’Espanya i de Yahveh.

La campanya electoral no dóna ja molt més de si. Queden dos-tres dies, si comptem el dissabte i el reguitzell de sms i webs, blogs i pancartes que prolongaran la campanya unes horetes més. Més enllà del ric anecdotari, de la nena de Rajoy, de les excel.lents produccions audiovisuals d’aquesta campanya, els debats televisius i tot el soroll de rigor, la campanya una vegada més ha quedat plantejada en negatiu: el tema central no és cap a on anem, sinó si fem tornar o no els hereus del trio de les Azores, els mentiders de l’11-M, els autors del “decretazo”, els que han insultat Catalunya impunement durant quatre anys, els que han jugat amb el terrorisme, les víctimes, la justícia, l’educació, la immigració i estarien disposats fins i tot a vendre’s l’ànima, si en tinguéssin, per recuperar el poder.

El gran tema és si torna o no el PP. Genial. Com aquests quatre anys, el PP és el centre de la política espanyola. En poques coses coincideixo amb Felipe González, la veritat, però com a polític brillant que és i ha estat, implícitament ho reconeix al final d’aquesta entrevista. No hi ha altre tema, implícitament o explícitament. Seran uns “caradures”, sí, i mentiders, també, i demagogs, també: un petit exemple més, per si no en teníem prou, és que Rajoy té la barra de dir avui que l’11-M no ha estat un tema central per a ells. Però han tingut la virtut de dirigir amb les seves animalades la política espanyola, de condicionar-la quatre anys seguits i ara acabar de condicionar les eleccions.

L’error estratègic (inevitable?) de ZP i del PSOE ha estat aquest, deixar-se condicionar absolutament per la brutal pressió d’un partit disposat a trencar-ho tot i a traspassar tots els límits de la decència i dels valors democràtics. No hauria estat gens fàcil desenganxar-se d’aquest tsunami de fang amb el que han embrutat tota la política i la societat espanyola, però no hauria estat impossible tampoc: per a mi, aquest error gravíssim forma part del passiu del mandat de ZP, que a canvi té sens dubte importants actius especialment en polítiques socials i en infraestructures, i alguns de més dubtosos i matisables en matèria de model territorial.

El cert és que Espanya es veu millor des de fora: hi ha més perspectiva per entreveure el dibuix global. Les cròniques del New York Times, del Liberation amb el seu Vive l’Espagne!, del Financial Times i d’altres mitjans de referència apunten en altres direccions i esbossen un país avançat, amb oportunitats, modern, profundament canviat, però enfangat en una mena de pudent bassa política que no porta enlloc i que ens paralitza i, si ens deixem, acabarà per ofegar-nos. I, ull, amb seriosos problemes de lideratge polític. No hi ha gaire gent que acabi de fer el pes...

I en això estem ara, en veure si davant d’unes enquestes que tendeixen des de fa setmanes a l’empat, apareix una mena de “vot de la por” que renovi la confiança a ZP més que per entusiasme, per temor o fàstig a quatre anys més de Rajoy i la seva colla. Ja sé que el meu lament no té destinatari... Tot i que votaré ZP aquest diumenge, no em convenç gens ni mica que molts dels vots que tindrà per desempatar els rebi per negació, no per afirmació. Si té la majoria, ull, serà en bona part més una majoria anti-PP, com a tota aquesta legislatura, que a favor del projecte polític que lidera. Un projecte polític que no s’ha situat aquests quatre anys com el corrent clarament predominant a la societat espanyola: ni li han deixat ni ha pogut construir un discurs de futur potent. Què hi farem, ja no té remei... Veurem si els quatre anys vinents canvia alguna cosa o ens acabem d’ofegar del tot en aquest marasme interminable...