Hitler ressuscitat

A l’estil Warhol. Aquest tal Alfredo Dagnino, que presideix una cosa que es diu Asociación Católica de Propagandistas (em temo que no es tracta d’experts en marketing que posen en comú les seves creences religioses, precisament...) ja ha tingut els seus 5 minutets de glòria. Ja deu estar content. Segur que ha rebut ja la trucada d’algun d’aquests bisbes ultres, pastors d’ovelles que s’estan convertint en llops. El deuen haver felicitat. Comparar Zapatero amb Hitler, així, a la brava, és digne d’una associació de propagandistes: molt creatiu, sí, senyor.

Però que no pateixin amb el Tercer Reich, que tampoc no els va anar tan malament als bisbes. L’església romana va viure ben còmode amb el nazisme. No se’n va assabentar del genocidi dels jueus ni de les bestieses del règim nazi. No va treure la cara per les víctimes. No va lluitar per la llibertat, ni per la dignitat humana, ni tan sols pel seu Déu.

Si el “seu” Jesús hagués viscut a l’Alemanya nazi (era jueu, no?), l’església catòlica-cristiana hagués deixat que el crucifiquéssin per segona vegada i el convertissin en cendres a Auschwitz. Tranquil.lament. Aquell silenci els acusa encara tants anys després. Per no parlar de les atrocitats que van beneir sota el franquisme. Aquesta és ja una altra història... O és potser la mateixa de sempre?

La carta als reis de Rajoy

He sido bueno y... En fi, l’any que ve, amb una mica de sort, no el veurem ni de caganer del pessebre. Si és que hi ha justícia. Per favor, quina vergonya... Només li falta fer l’anunci de “las muñecas de Famosa”... ¡Con Rajoy es posible! Una vegada més ens pren a tots plegats per imbècils. Els tres reis de l’orient inclosos.

Boira electoral

Era previsible que la legislatura acabés amb un empat entre els dos grans blocs de la política espanyola. Quatre anys de matx nul. La partida no va començar el 2004, sinó onze anys abans, el 1993, amb tres elements clau: la mala digestió de la segona derrota electoral d’Aznar, la reacció a l’atemptat terrorista que va patir el 1995 el que seria futur salvador d’Espanya i la llarga i trista decadència del Felipe de les dolces derrotes que es va comportar com un faraó majestuós i hieràtic, incapaç de variar un rumb que portava el vaixell socialista directament cap al desastre. El matx nul del 2008 s’assembla al matx nul del 2004 i fins i tot al del 1996, quan el PP va guanyar pels pèls tot i que ho tenia tot a favor. Aquest país està dividit en dos grans blocs, un de molt sòlid i estable (és en bona part el llegat de la generació Aznar: passar dels 5 milions de vots als 9-10, números rodons) i un menys cabdillista, menys automàtic, més crític, més voluble, el sociata, que sobre una base sòlida de 7-8 milions de vots pot arribar als 10-11, xifra a la qual hauríem d’afegir una mica més d’1 milió de vots post-comunistes/ecologistes. Per les bandes, on es genera l’únic joc polític possible per al desempat, apareixen els diversos nacionalismes perifèrics, amb uns 2,5 milions de vots que no són gens fàcils de sumar establement al bloc pepero o sociata a l’hora de fer pactes. El mapa, grosso modo, és si fa o no fa el mateix. Anem camí de culminar dues llargues dècades d’un mapa polític espanyol força immòbil, sense majories aclaparadores. El rellotge de la història ha afavorit fins ara el reforçament de la dreta i l’estancament de l’esquerra, i tal com pinta el segle XXI, el pèndul no té intenció de moment de girar cap a l’altra banda. Els integrismes religiosos (el de l’església romana, el protestant nordamericà, el musulmà, el jueu) acaben de rematar el panorama i cada dia limiten una mica més el marge de moviment. Encara els queda molt recorregut per davant. Si hi ha noves guerres globals (de religió barrejada amb petroli, aigua o sang) ho tindrem encara més fotut fins que els liberalismes i progressismes diversos retrobin el vigor i el camí. Ara per ara no hi ha perill. Business as usual... Sota un paisatge de boira electoral...

Bombes i mentides. Podem teoritzar el que vulguem sobre l’11-M, però és veritat que aquelles bombes i aquelles mentides van empènyer ZP cap a la presidència del govern. Les mateixes bombes islamistes, amb una intel.ligent i sensata reacció del govern Aznar, li haurien pogut donar la majoria absoluta al candidat del “dedazo”, Rajoy. Però van triar el camí de la mentida d’estat i els va sortir el tret per la culata. A una bona part de l’electorat d’esquerres, molt més divers, idealista i imprevisible que el de dretes, se li van inflar els genitals (sotmesos a un llarg procés d’inflamació amb el Prestige, Irak, el casori de la nena, Perejil, l’Urdaci, les banderes espanyoles gegants...) i va agafar la papereta amb el nom de Zapatero. No tant per convicció com per indignació. Però la santa indignació que va forçar el desempat no és sostenible quatre anys seguits.

L’auto-cop d’estat. Aznar i Rajoy van muntar un auto-cop d’estat intentant vilment carregar tots aquells morts a les espatlles d’ETA per treure’n profit electoral. Aquesta és la veritat de la història: no els feia fàstig guanyar unes eleccions gràcies a dos-cents cadàvers. Però amb les presses, i per culpa de les ínfules que havien anat acumulant, van ficar la pota: no van preveure l’efecte mobilitzador d’una part de l’electorat que tampoc no tenia gens clar que Zapatero fos el candidat dels seus somnis. Jo mateix el vaig votar una mica d’aquella manera, no m’acabava de fer el pes, ni me l’acaba de fer ara. Zapatero era més aviat desconegut, el seu projecte polític estava tot just mig cuinat i gràcies, no havia tingut temps de construir una alternativa ni d’aixecar una onada de canvi. Però Aznar i Rajoy li (ens) van fer el favor de la seva vida. Algun dia els haurem d’agrair que ells mateixos es llancéssin pel barranc: la seva intenció era una altra, ja ho sé, però van obrir pas a un país molt millor que el que ells representaven. Si fem l’exercici d’imaginar l’Espanya de 2008 després de quatre anys de govern de Rajoy, en tindrem prou perquè se’ns posi pell de gallina...

Terra cremada. La política del PP té un nom: política de terra cremada. Ha fet molt de mal. Mal visible i invisible. L’anirem notant els propers anys. El PP (inclosos bisbes, brunetes mediàtiques, teocons i tota la pesca) s’ha comportat com una colla d’energúmens, xulos de pati d’escola o de discoteca de garrulos. Han creat odi. Ràbia. Fàstig. Cansament. Confusió. La seva estratègia calculada i conscient ha tingut un efecte pervers: acollonir-nos a tots plegats, obligar-nos a perdre molt temps amb les seves animalades, bloquejar el govern ZP i empantanegar-lo, allunyar molta gent fastiguejada de la política. El PP ha canviat sàviament d’estratègia a la recta final, ja en el temps de descompte i quan havia perdut les batalles de l’11-M, d’ETA, del trencament d’Espanya... Ha callat de sobte. Ha dissimulat. Confiant en una certesa que és el principal fonament filosòfic de la seva estratègia: estan convençuts que la gent és tonta i se la pot enganyar fàcilment. Creuen que el ciutadà mig és imbècil, literalment. I actuen en conseqüència.

Victòria a mitges. ZP va guanyar, sí, però massa sovint oblidem els gairebé 10 milions de vots de l’altre bloc. Era i és el vot de la gent que aprovava l’era Aznar globalment, que es trobava la mar de bé amb un govern de dretes com Déu mana, gent que es posa catxonda quan sent la paraula Espanya igual que li ve mal de ventre amb Catalunya o Euskadi i que no es va esgarrifar per la grollera falsificació que va intentar el govern Aznar amb els conspiradors Acebes, Zaplana, Oreja i Rajoy i tutti quanti. Les coses segueixen més o menys igual. Aquest bloc ha resistit.

La fúria madrilenya. Crec que entenc una de les dificultats de ZP. Vius a Madrid i escoltes tot el dia la furiosa comparsa del PP. Encara que no vulguis, acollona, et condiciona. Fan tan soroll, són tan amenaçadors, que sembla que tota Espanya és una caixa de ressonància. No és així. Per exemple a Catalunya, siguis unionista, sobiranista o indiferent, ens queda molt lluny el xivarri madrileny. Plantejar la política en clau PP, a Catalunya, és un error. El mapa electoral que fa possible un govern socialista a Espanya té moltes potes i ramificacions, però dues bases clau: Andalusia i Catalunya. ZP no ha entusiasmat ni seduit Catalunya. Podia haver-ho fet, tenia totes les cartes a la mà. Però es va perdre pel camí i li van fer perdre el camí, no només els energúmens del PP, sinó els espanyolistes primaris del PSOE. Només al final de la legislatura se n’ha adonat que estava patinant perillosament, per acabar confiant la seva sort electoral als votants socialistes de pedra picada: no calia tot aquest recorregut per acabar aquí.

ZP: ni fred ni calor. ZP no ha entès Catalunya en absolut, tot i que ha tingut la millor voluntat, tot i que és del Barça, tot i que representa una altra Espanya. Aquí ZP i el PSC hauran de passar comptes d’una promesa electoral molt concreta i clara: si guanya ZP, guanya Catalunya. Hi ha guanyat aquest país? Crec que sí, globalment considerat, però fent esforços notables per veure el dibuix i per separar el gra de la palla. Si t’ho mires amb objectivitat, estem força millor en molts camps, però també igual o pitjor en altres.El balanç és confús, més enllà de les valoracions ortodoxes partidistes, que es fan sobretot de cara a la galeria. Tanmateix, la sensació global és com a molt la de ni fu ni fa, ni fred ni calor.

Una Espanya millor. En canvi, Espanya, globalment considerada, sí que és molt millor. Ens mereixíem una Espanya millor i la tenim. Encara que mitja Espanya odii Zapatero i el que representa. Tenim més serveis socials, no fem guerres imperialistes estúpides, s’avança en infraestructures, en R+D, en educació, en equilibri territorial, en solidesa democràtica, en drets per a les minories, en respecte i dignitat per a les dones... Hem progressat molt en quatre anys, cap a Europa, cap a aquell nord enllà de l’oblidat Espriu... Es un balanç de govern esplèndid, en el camp social, enfosquit per la més patètica etapa política des de la transició, durant la qual han canviat moltes regles de joc: bàsicament, s’han consagrat el joc brut, la mentida, la intoxicació i l’odi com a eines normals i admisibles per fer oposició. La meitat dels espanyols troben que aquestes eines són la cosa més normal del món. L’objectiu justifica els mitjans, tots els mitjans.

El fred de l’hivern. En aquest paisatge desdibuixat per la boira haurem d’anar prenent les properes setmanes una decisió. Una decisió freda i calculada, més d’hivern que de primavera, pragmàtica, sense massa entusiasme, diria que també sense massa esperança. El sobiranisme és, en aquest context, l’únic magma polític que genera caliu, esperança, somnis, il.lusió. Per a un cert públic, no massa gran, però intensament. Encara que respongui en molts casos a una fugida cap endavant, sense estratègia i sense base social sòlida de fons: pura tàctica, pur foc d’encenalls. Aquest caliu sobiranista sobreexcitat contrasta poderosament amb la resta de blocs polítics, perquè pel camí ens hem quedat tots plegats ben destrempats. Ja veurem què fem... El rellotge marca el compte enrera cap al 9 de març i tot és possible, el resultat tendeix a l’empat i per tant és molt obert...

Vaguistes amb "b" de brètols

Tu pujaries a un bus conduït per un individu capaç d’apedregar autobusos, punxar rodes o agredir policies amb un paraigua? Aquest és el to general de la vaga dels conductors de TMB. 97 actes vandàlics en deu o dotze dies és indicador revelador del nivell de responsabilitat, de civisme i de respecte que demostra una part de la plantilla de TMB. Hi ha maneres i maneres de fer vaga, de plantar cara, de barallar-se i de plantejar un desafiament... Igual que hi ha maneres i maneres de conduir un vehícle.

Al marge de la justícia de les seves reivindicacions (no puc opinar massa, algunes semblen raonables, però les batalles sindicals s'han de conèixer per dins, des dels budells) i del rerafons en el que s’intueixen diverses estratègies sindicals i polítiques encara confuses, el que queda en l’aire és justament la capacitat d’una sèrie de servidors públics per fer el que els toca: servir la societat.

Qui és capaç de fer vaga d’aquesta manera tan brutal, després serà un angelet de la guàrdia al volant? Són només brètols ocasionals, fora d’hores de feina? Jo tinc els meus dubtes que estiguin a l’alçada de la confiança dels passatgers i de la dignitat de la tasca que la societat els encomana.

Dosdemayoycierraespaña

Es el que tenen els excessos d’aquestes festes: acabes perdent el fil. Però sort que els discursos autonòmics i televisivament autodeterminats que ens endinyen amb la nit de fi d’any t’acaben resituant, ni que sigui amb tres dies de retard. Jo sabia que aquest any 2008 celebràvem alguna cosa important, però, la veritat, m’havia despistat i no la trobava a la meva agenda. Avui descobreixo que la lideresa Aguirre, aquella pobra dona amb greus dificultats per arribar a final de mes, va aprofitar per felicitar les festes als seus súbdits madrilenys i de passada recordar-los que aquest 2008 es compleixen 200 anys d’aquella gesta del “dosdemayoycierraespaña” en què el poble madrileny es va revoltar contra Napoleó.

El naixement d’Espanya. La bona senyora considera, sense que li caigui la cara de vergonya, que ja té mèrit, que Espanya va néixer com a gran nació el 2 de maig. No sabem encara a quina hora, però ja ho esbrinarem, no patim. Abans d’aquell moment Espanya era una petita nació o una nació, sense més, però aquell dia gloriós “fue el nacimiento de la conciencia de que España es una gran nación de hombres libres e iguales, que quieren ser dueños de su destino". A les dones, com és tradició, que les bombin, o com a molt a brodar banderes per a les desfilades: ja se sap que la lideresa és d’aquelles del “feminismo bien entendido” i del gremi dels “españoles de bien”.

Sobirania nacional per la cara. Per acabar-ho d’adobar, la lideresa arrodoneix la seva original interpretació de la història convertint el dosdemayoycierraespaña en una proclamació democràtica de la sobirania nacional: "Los madrileños fueron los primeros españoles que, con el sacrificio de sus vidas, dijeron alto y claro que la soberanía nacional residía en el pueblo, dijeron alto y claro que España tenía que ser lo que decidieran los españoles, no lo que nos fuera impuesto desde fuera y por las armas".

Revolució francesa? Connais pas! Quina llàstima que els francesos s’ho montéssin tan malament allà per la primera i segona dècada del segle XIX: una dosi més forta d’afrancesament ens hagués estalviat moltes desgràcies del segle XIX i del XX. Entre les quals, l’enyorança del catolicisme de Trento, de la monarquia absolutista (de la qual el franquisme sense corona va ser una mena de versió adaptada i militaritzada), de l’Espanya asfixiant de sotanes i misses i guàrdies civils. Els patriotes del dosdemayoycierraespaña i el timbaler del Bruc s’haurien pogut quedar a casa quietons i tranquil.lets i deixar que aquest país disfrutés d’un bany d’afrancesament, llibertats, tolerància, europeïsme...En aquella guerra de la Independència vam perdre el tren del progrés. Lideresas autòctones i prehistòriques com l’Aguirre ho evidencien: per a mitja Espanya, la revolució francesa no ha passat encara.

Autopistes? No, Chanel 5!

Puges al cotxe, t’atures al primer peatge (no té pèrdua: n’estem envoltats), pagues i continues el teu camí. Automàticament: ja hi estem acostumats. Ben aviat serà una cosa genètica. Però com que als conductors ens queda encara una mica d’enteniment i una mica de pèl, podem aprofitar qualsevol moment d’espera (per exemple al primer embús que trobem, una cosa ja tan normal i automàtica com respirar) i passar l’estona entretinguts fent quatre números. Amb quatre n’hi ha prou, no cal cap calculadora científica. Descobrirem així que paguem les autopistes a preu de Chanel 5. Ni més ni menys. I amb l’any nou a sobre les apugen generosament, no fos que hi perdessin calerons, que la pàtria és una cosa i el negoci una altra.

Hi ha comparacions ben odioses, en matèria d’autopistes i peatges. Per exemple, amb França. Túnel del Cadí: gairebé 11 euros. Túnel del Puymorens: uns 6 euros. Le Boulou-Marsella: uns 7 cèntims per quilòmetre d’autopista. Terrassa-Manresa, uns 25 quilòmetres d’una cosa que tenen els nassos d’anomenar autopista, a 13 cèntims per quilòmetre. I els festius, racció doble de Chanel 5. Terrassa-Barcelona, per l’autopista pija dels túnels, més de 20 cèntims per quilòmetre. Les xifres no són massa exactes, però el fons de la qüestió no canvia significativament: ens sortiria a compte ser francesos més que catalans o espanyols.

Amb massa facilitat li donem les culpes dels nostres mals a Madrid. En té algunes, no ho negaré pas: no poques. Però aquí ens trobem amb una ben nostrada combinació de "la Caixa", Acesa, Abertis i el que calgui, amb permís de l’Estat i la Generalitat: al llarg de diferents governs, amb culpes ben repartides. I mentrestant, continuem pagant com si res autopistes mediocres a preu de luxe: Chanel 5 d’imitació (de farmàcia o de mercadillo), a la catalana.

Apunts per a un balanç

Hi ha gent a qui li agradaria que Zapatero es fés l’harakiri. N’hi ha d’altres que el posen innecessàriament al capdamunt d’un altar. Ni una cosa ni l’altra, com qualsevol polític o ésser humà. Però, al marge d’altres valoracions diguem-ne més ideològiques, i que ara no venen al cas, és de justícia remarcar el valor democràtic que té quan es presenta a fer balanç (normal, venen eleccions i ha de vendre el producte) i aprofita per fer un acte força insòlit: autocrítica. Suau? Clar. Incomplet? També. Però si no esperem que es faci l’harakiri en públic, aquest és un gest saludable, tonificant. No es fàcil trobar molts casos similars. Aquest és un dels principals valors d’aquesta etapa estranya i furiosa, erràtica, plena d’avenços socials i benestar però que es tanca globalment amb un mal regust de boca: una bona dosi de qualitat democràtica, de normalitat. De ZP en quedarà molt més que això en el futur, però de moment té en el seu actiu haver contribuit a que el país faci un salt extraordinari cap a la modernitat: la transició dels líders carismàtics i un punt messiànics als polítics normals. Tal com estan les coses, no és poc. Que l’any nou ens agafi confessats...

(P.S.: ens retrobem, si voleu, el dia 1, però més aviat cap al tard... Gràcies i bon any!).

El rei, millor calladet

Es un paio alt, d’amples espatlles, guapot, simpaticot. Sap estar, té sortides catxondes, no se’l veu excessivament cregut. Ha tingut l’encert de trobar el punt mig d’una fórmula que combina sàviament una monarquia d’estar per casa, un uniforme militar ple de medalles i galons, un estil esportiu i desenfadat, unes mínimes concessions cortesanes i una mica de catolicisme ritual, el justet. Però es perd quan posa en marxa la màquina de fer discursos oficials. Aleshores és quan a ell li comença a relliscar la corona del cap i a altres ens cauen altres coses rodolant cames avall.

Tòpics de segona mà. Els discursos de la famosa Pasqua militar, el dia de la Hispanitat i algun altre són les peces clau del sistema de missatges profunds que suposadament envia el monarca sobirà als seus súbdits sobirans. Però el més destacat i entranyable és el de Nadal, quan aprofita la tele per desitjar-nos unes bones festes a l’hora de sopar. En aquell moment ja fa hores que està en marxa tota una maquinària repartida pels mitjans de comunicació de tot el país, dedicada en cos i ànima a trossejar el discurs, buscar significats profunds a una col.lecció de tòpics i idees de segona mà, a cercar missatges amagats en alguna frase. Ens hem cregut que és important el que diu perquè és important qui ho diu i el moment que aprofita per dir-ho. Res, ximpleries. No diu mai res de bo, tot i que hi posa el punt just de solemnitat i entranyable proximitat.

Más de lo mismo. Ho sabem tots, però fem veure que no i omplim pàgines i pàgines a la premsa dedicades a analitzar, ensumar, interpretar i lloar el missatge reial. Una altra tradició nadalenca, d’aquestes que deixen de tenir significat però repetim perquè així s’ha fet tota la vida. No tinc cap espia a la Zarzuela, però seria capaç d’escriure el guió del missatge nadalenc del rei Juan Carlos (així, res de Joan Carles, aquí i a la Xina) dues setmanes abans: no m’equivocaria gaire. Quatre referències a la unitat, al terrorisme, a la saludable diversitat de la pàtria indissoluble, als soldats i exèrcits que garanteixen la indissolubilitat si algun dia falla tot, una mica de rotllo hispanoamericà i para de comptar.

Tele i vitrina. Dels seus discursos nadalencs, retòrics i buits, no en quedarà mai una frase per a la història. A canvi, de les seves sortides del guió en podia viure si algun dia es queda sense corona: els que han aprofitat el “que te calles” com a to per a telèfons mòbils han fet una pasta, la SGAE hauria d’intervenir per reclamar els drets del monarca... Per això mateix, el millor que es pot fer amb el rei i la monarquia en general és el mateix que fem a les cases amb les coses de cert valor, poca utilitat i vistoses: desar-les en una vitrina, a la vista, però tancades. I en el cas de la tele, que no deixa de ser una vitrina presidint el menjador, millor amb el volum abaixat. Calladet, ja que no tenim altre remei que ser monàrquics per la gràcia de Déu.

Mad Max i les guerres del futur

La futura edat mitjana s’està covant a Veneçuela, Rúsia, Aràbia Saudí, Estats Units, Iran, Kazajstan, Algèria, Irak, Xina... Allà s’està escrivint el guió del futur. Poder geopolític de gas, petroli i àtoms més o menys controlats. El domini de les fonts d’energia reclamarà poder militar: un esquema tan vell com la humanitat, les riqueses fan sempre parella amb els soldats. Guerres fredes o calentes? En tenim un parell de ben calentonetes en marxa, a Afganistan i Irak, guerres de la decadència imperial nordamericana: dos intents frustrats de dominar el cor d’Àsia, la cruïlla del petroli i d’amenaçar les bases del futur imperialisme islàmic. Ens estan cuinant una barreja de lideratges exacerbats, de petroli i gas, de talibanisme religiós (cristià, musulmà, jueu), de discretes però rabioses guerres econòmiques. Amb una altra matèria preciosa que també ens portarà maldecaps: l’aigua. Aquesta barreja inestable i explosiva va prenent forma mentre a Europa ens entretenim decidint quants ceps i vinyes es podran plantar els propers anys, regulant exhaustivament la composició de cada classe de xocolata o convertint les carreteres en un paradís tranquil i domesticat. Ja comença a ser evident que l’onada expansiva, el dia que esclati tot plegat, arribarà fins a les nostres fronteres. Comencem a notar els primers efectes amb el preu del petroli, però anem tirant, això només és el principi. Ja vindrà el temps dels nous bàrbars, que com sempre tendeixen a venir des de l’est: la diferència és que la fortalesa europea no és un imperi, no té muralles ni exèrcits per a la guerra global. Ni ganes, ni esperit imperialista. Nosaltres estem en una altra fase: pertanyem a una mena d’avantguarda de la humanitat, rica, benestant, cansada de guerres, tolerant... La resta de la humanitat va per una altra banda. Veurem si la nostra fortalesa sense muralles és capaç de resistir i vinclar-se sense trencar-se: aquest futur està escrit, la prova arribarà tard o d’hora. Mentre disfrutem de la nostra abundància nadalenca, Mad Max ens espera.

La pàtria és un tren

Les metàfores són perilloses i relliscoses. A Zapatero l’AVE li ha pujat al cap. Es el que té l’eufòria ferroviària després d’ensopegar amb esvorancs i túnels diversos. Un bon dia toques la tecla de “play”, el tren es posa en marxa, el comptakilòmetres marca els 300 i veus passar a tota velocitat la història... Zapatero, l’home que és capaç de desitjar “feliz navidad en nombre del Gobierno de España” sense que se li escapi el riure, cau en el parany tòpic de tots els polítics: el catàleg del gremi dels enginyers de camins, canals, mines, autopistes, viaranys, ponts, ports... Una mina, mai millor dit, quan s’apliquen a la política. Més aviat gastada, però una mina.

D’aquesta font inesgotable on van a buscar frases rodones tots els polítics, tard o d’hora, en surt una frase per a la història. Amb majúscules, la que sintetitza una estratègia: “Lo que más une a los españoles, lo que mejor vertebra y cohesiona el territorio es la construcción de infraestructuras de este tipo y la mejora de las comunicaciones".

Amb l’alegria pròpia de les festes nadalenques, ZP confón “apropar” amb “unir”. Mira el mapa d’Espanya i ja el veu ple de línies amunt i avall, amb trenets que a tota màquina travessen la geografia espanyola i ens van unint, unint, unint, donant un sentit definitiu i lluminós a la darrera “E” de” RENFE. O a la famosa “E” d’AVE.

Ha nascut un nou nacionalisme, dinàmic, modern, excitant: la pàtria és un tren. Ni més ni menys.

De rodalies? De llarg recorregut? D’alta velocitat? De joguina?

24 mini-europes

No existeix una única Europa ni una Europa unida. Ara hi ha 24 mini-europes, una bona notícia. Acaben d’esborrar-se unes quantres fronteres administratives, policials i econòmiques. Es l’Europa possible, invisible, que funciona a la pràctica però és inviable institucionalment. Una Europa que es va fent d’una altra manera, sobre la marxa. El mini-tractat de butxaca que es va signar a Lisboa servia només per salvar la cara dels líders polítics embarrancats en l’agonia de la vella constitució europea, que ha passat a millor vida. Ja el van signar, ja està arxivat a les cancelleries, serveix per al que serveix. Ben poc. Però a canvi, van caient barreres, ara cap a l’est. Possiblement Europa mai no serà una mala còpia dels USA. Ja està bé que sigui així, gran i sense fronteres, però que sigui una cosa nova, amb formes noves. I com que estan per inventar encara, naveguem una mica perduts, sense el consol i la seguretat que donen les velles formes institucionals i polítiques que funcionen a Brusel.les més aviat en el buit, com en un altre món. Les 24 mini-europes que ara ens repartim el mapa del continent indiquen que de moment no estem encara dibuixant res, però avancem, perquè esborrem els vells dibuixos, les velles línies dels mapes d’altres segles.

Il sorpasso i els cosins italians

Quan la inflació es descontrola, la culpa és dels altres: de les propines dels cafès, de les revisions salarials, de la curiosa malaltia “escassa interiorització del valor d’un euro” i coses per l’estil. Solbes, a dalt del seu núvol macroeconòmic, reparteix culpes a tort i a dret i no se’n queda ni una. Acabaran donant la culpa del boom immobiliari als compradors, els mateixos que no han mogut ni un dit en anys per frenar una fugida cap endavant absolutament demencial i que pagarem caríssima. Just a l’inrevés quan les coses van bé en economia: mèrit del govern, faltaria més, que posa la pista perquè corrin les empreses i els negocis... L’últim cas el trobem en la gens anecdòtica història del sorpasso: Espanya supera Itàlia en PIB, la qual cosa no vol dir ni de lluny que sigui “més rica”. Tanmateix, això ens posa clarament a la primera divisió mundial, sense xovinismes ni patriotismes barats. Gran notícia, curiosament, silenciada, tracada amb discreció, ves a saber si per no molestar els nostres cosins italians. Però, ja que és difícil que el govern es posi en solitari la medalla, l’èxit és ni més ni menys que haver fet la predicció del sorpasso... La futurologia, elevada a mèrit governamental.

Pelis de polis

Els controls d’alcoholèmia són cada vegada més espectaculars. Vaja, no tenen res a envejar als controls antiterroristes o als desplegaments policials quan hi ha una cimera internacional. Impressionen, no per casualitat. Acollonen. Es tracta precisament d’això: omplet la nit a la ciutat o a la carretera amb desenes de llumetes blaves, senyals fluorescents, policies/mossos armats i tota la parafernàlia de rigor perquè vegis que la llei té el garrot a punt per als que se la saltin. Es com una rèplica casolana de les habituals escenes de les pel.lícules i sèries televisives americanes, o de les seves descarades còpies espanyoles: un excés de muscle i testosterona policial, una escenografia aclaparadora.

El mateix passa amb el tracte severíssim reservat als que es passen de la ratlla (finíssima) en matèria d’alcohol al volant. El problema no és només si acaben o no passant una nit al calabós (cosa força innecessària en la majoria de casos, però que forma part de la mateixa escenografia policial), sinó també per les formes, per aquesta mena d’exhibició impúdica de poder policial. A mi cada vegada em fa menys el pes. L’objectiu ha deixat de ser disuasori per passar a obertament amenaçador: un pas més cap a l'estat policial, abstemi i purità que ens ha de salvar de tots els mals, fins i tot de nosaltres mateixos, al preu que sigui.

Genera això més seguretat o més alarma? Es opinable, clar. Però no és només matèria per a experts policials. De veritat volíem això? No hi ha maneres igual de serioses però de formes menys agressives d’enviar el mateix missatge de rigor a la societat? Estic segur que sí i que no afectarien a l’eficàcia ni a la sensació que el Gran Germà ens vigila… Aquesta mena de desplegaments policials megaespectaculars no encaixen en la mena de societat que som, o potser que érem, per molt que ens agradin les pelis de polis, forenses, jutges i advocats de guàrdia que ens empassem fins a la sacietat. La realitat s’acaba assemblant a la ficció… I el camí de l’infern està empedrat de bones intencions.

El Barça i la pell fina de l'islam

Els països islàmics (però no només ells, eh?) es comporten de forma estúpida davant de certs símbols que consideren ofensius. El problema és que s’ofenen per qualsevol cosa. Tenen la pell de l’integrisme molt fina i irritable. A la creu de Sant Jordi de l’escut del Barça li han tret una de les barres a l’Aràbia Saudí. Tenint en compte que en aquesta mena de països et poden tallar el cap o una mà per una ximpleria, que castiguem amb fuetades les dones violades, que prohibeixen a les dones conduir un cotxe, lapiden les adúlteres i tantes i tantes barbaritats més, esborrar una creu de l’escut del Barça gairebé és com una malifeta infantil: ja se sap, els aiatolàs i els imams, sempre tan bromistes... Allà, per ser un bon culé i un bon musulmà alhora (en masculí, perquè les dones s’exciten amb les cames peludes dels futbolistes i amb les pilotes), has d’esborrar la creu de Sant Jordi. Que pel que es veu els recorda les croades i atempta contra la seva sensibilitat. Sort encara que no han esborrat la bandera catalana o que no han canviat la creu per una mitja lluna sobre fons verd: ja posats, podrien dissenyar un escut del Barça islàmicament impecable. Surrealista? Sí. Però també revelador de la mentalitat d’una part gens minoritària de la humanitat, vigilada, segrestada i manipulada per talibans religiosos no gaire diferents dels talibans cristians o jueus, per posar un exemple. Els déus seran diferents, les creences poden ser també diferents, però els talibans d’aquestes tres religions cosines-germanes s’assemblen com gotes d’aigua. Els nostres talibans els tenim força controlats, però no els costaria gens ni mica fer coses semblants a redissenyar l’escut del Barça. De fet, quan podien, les feien: les mateixes, ni millors ni pitjors. Per això mateix, perquè estem escaldats, no només ens indignem davant d’estúpides criaturades com retocar l’escut d’un club de futbol. Seria un greu error comportar-nos com ells: però també ho és confondre el respecte a la diversitat amb la indiferència davant agressions (visibles o discretes) a un estil de vida i una llibertat que ens ha costat sang, suor i llàgrimes conquerir. Hem d’anar amb molt de compte amb aquesta mena d’integrismes, a fora i aquí. Si ens despistem, quan ens en volguem adonar ens hauran fet un gol com una casa.

Bono, el centrista

Totes les nacions són un invent. Inclosa l’espanyola. Per gran que sigui la bandera, per sonor i vibrant que sigui l’himne, per molts testicles que s’hi posin, per molts segles d'història que hi hagi al darrera, totes les nacions són discutibles i inventables. Inclosa la catalana. Li faltava dir que tots els nacionalismes són perillosos, llevat de l’espanyol, és clar, que aquest és el més bell i virtuós nacionalisme de tots els que es fan i es desfan...

Un viatge al centre... d’Espanya
Cal agrair la lliçó al futurible aliat de Gallardón en improbables viatges al centre que no porten enlloc més que al centre d’Espanya, al melic furiós de la Corte madrilenya que ni sap ni vol saber que hi ha més Espanyes possibles que la de les criadilles del toro Osborne. Home de fe com és (ja el podrien enviar al Vaticà, amb en Vázquez, ja), Bono considera veritats indiscutibles les que surtin del Tribunal Constitucional: “Aquí se bendice lo que diga el Constitucional”. L’article de fe, en aquest país, sempre ha acabat en un auto de fe... I els invents, com deia algun clàssic d’estar per casa, amb Casera, oi?

Nacions discutibles, totes
Bono ha tingut la virtut de fer pujar ell solet el preu d’un hipotètic suport de Mas a ZP cap allà a mitjans de març: brillant manera de facilitar que un possible aliat es pugui fer l’ofès i de posar-li “a huevo” embolicar-se una vegada més amb una bandera que es creu massa sovint que només és seva i només dels bons catalans. Brillant manera també de guanyar vots a Catalunya, sí, brillantíssima estratègia. Les nacions són sentiments (discutibles), emocions (discutibles), voluntats (relatives), realitats (diverses), sobiranies (relatives i concèntriques)... Clar. Tot això i molt més. No són conceptes absoluts ni realitats eternes, podria fins i tot estar d’acord en això amb Bono. Si ell accepta que Espanya és tan virtual com Catalunya i Catalunya tan virtual com la Val d’Aran: depenen només de voluntats democràtiques. Importa molt dir-ne nació, comunitat autònoma, pàtria, estat o poble? No massa. Es dramàtic definir Espanya com una nació de nacions, si això la fa més gran, com un emperador creix en estatura quan esdevé rei de reis? No massa. Però només d’imaginar-s’ho gent com en Bono es posen histèrics: se’ls escalfa la boca i els surt de l’ànima una retòrica molt vella, molt rovellada, profundament ofensiva.

Algú sap el telèfon de Houston?
Espanya amb Catalunya ho té més fàcil que amb Euskadi: no per prendre-li el pèl, com alguns es pensen, sinó per trobar un nou encaix, sobre unes noves bases. Aquí, malgrat el soroll ambiental, la desafecció que elegantment diagnosticava el doctor Montilla no ha esdevingut una infecció generalitzada, ni molt menys. Encara. Però si continuen esforçant-s’hi amb aquest entusiasme digne de millor causa, insistint, fent mèrits, inflant els genitals dia sí i dia també d'un país que ja els té una mica inflamats i adolorits, ja poden anar pensant a trucar a Houston, perquè tindran un problema. I dels grossos.

Govern convergent i lluç a la basca

Felip Puig veu possibles tota mena de governs a Catalunya, amb la condició (implícita) que CiU hi sigui. Quan diem “Decidim decidir”, estem dient que volem governar, oi? Tot i que l’Avui en destaca un, per posar nerviosos els sociates i animar el cotarro (“Felip Puig veu factible un govern alternatiu de majoria nacionalista a Catalunya”), en la mateixa notícia apareixen unes quantes combinacions més per tal que “permetin al catalanisme recuperar el lideratge de les nostres institucions", ni més ni menys, que ara estan en mans de botiflers i sucursalistes de segona. Combinació somiada: CiU+ERC. Combinació òptima, per dissimular una mica: CiU+ERC-ICV. Combinació fotuda però ves a saber: CiU+PSC. De la combinació CiU+PP, ni una sola paraula.

Madrid: per manar-hi, sí
Totes aquestes combinacions admeten, faltaria més, un escenari mixt, que traduït al català de carrer vol dir: CiU manant a Catalunya i remenant les cireres a Madrid, amb el PSOE o amb el PP, que pel bé de Catalunya no s’ha de mirar prim ni tenir fàstics.

Partidisme? No, què va...
Però si algun malpensat s’imagina que darrera d’aquestes hipòtesis hi ha cap mena d’interès partidista, que s’ho tregui del cap: ell pensa en un entorn “que torni a donar prioritat al projecte de país abans que al projecte ideològic”. Clar, d’entrant, Catalunya, de primer plat, Catalunya, de segon, Catalunya i de postres, Catalunya. A l’hora dels cafès ja veurem si ens queda algun raconet a la panxa per posar-hi unes engrunes d’ideologia....

El brillant exemple basc
Per acabar-ho d’adobar, el portaveu del futur govern totterreny, s’inspira ni més ni menys que en l’envejable experiència basca. Just l’endemà que Ibarretxe ofereixi a Catalunya una interessantíssima col.laboració per al que calgui, que els bascos del PNB ja se sap que tampoc no tenen gaires manies, pel bé de la pàtria basca, és clar. Puig troba que l’experiència basca podria tenir "cert mimetisme a Catalunya: CiU per PNB, ERC per EA, ICV per Ezker Batua". Espectacular: més inoportú, impossible. Es el problema d’embolicar tant la troca per dir una cosa tan senzilla com legítima: tenim ganes de governar, ho enyorem tant...

Només ens faltava mimetitzar-nos amb els bascos. Es justament el que Catalunya necessita... Què en pensen de tot plegat els de la “U” de CiU?

Mirin, a la basca, com a molt el lluç. I gràcies.

Zapatero, Mister Smith i el profeta Pujol

No negaré que Zapatero és més sant de la meva devoció que no pas Pujol. Tanmateix, ZP em té desorientat des del primer dia, quan el bambi es va saltar els elefants cuirassats del PSOE dels anys grisos i bruts i va esdevenir secretari general, després candidat i finalment president, cosa que només ell era capaç de somiar en ple aznarisme imperial, encara associat d’aquella manera al pujolisme en el seu agredolç capvespre.

MISTER Z I MISTER SMITH.

Es força inclassificable, aquest home. Però té una mena d’optimisme invencible, un punt d’ingenuïtat barrejat amb la duresa necessària, que em recorda aquelles pelis de Frank Capra i sobretot la de “Mr. Smith goes to Washington”. Té a vegades allò que et posa la pell de gallina quan recites en veu alta la Declaració dels Drets de l’Home, alguns textos de Jefferson o de Lincoln, de Roosevelt, de Kennedy, l’extraordinària poesia política que van engendrar les revolucions nordamericana i francesa... Paraules, sí, però quines paraules! Les paraules tenen poder, el poder de canviar el món, la gent: i aquelles velles paraules ho estan fent.

GATS VELLS, GATS NOUS.

Pujol és una altra cosa, el contrapunt de ZP: no s’haurien entès mai. Pujol és més com Felipe: curtit, pragmàtic, possibilista, hàbil en el regateig, un punt cínic (l’imprescindible), però amb fortes conviccions i una fe indestructible en la seva missió, idees potents, capacitat de formular-les. I de liderar a la vella manera, la d’un altre temps. Aquell parell eren gats vells i grossos. ZP sembla una mena de gatet jovenet i maldestre, però ull amb deixar-se enganyar per les aparences: també és capaç de caçar el que se li posi pel davant... Té instints fel.lins amagats. Però aquest paio, fins i tot quan li cauen clatellades des de tot arreu, treu de dins la carta de navegació dels grans principis democràtics. La teoria pura, el dret polític, les lliçons apreses, després explicades i finalment viscudes des de dintre sobre la democràcia. Es radicalment nou aquest tipus de polític, no encaixa en la vella estirp.

RESPECTE I MENYSPREU.

A més, ZP és un punyetero. Vegem-ne un exemple. Expressa (crec que és el primer socialista espanyol que ho fa, si no l’únic) respecte cap als manifestants catalans de l’1D, accepta la crítica, les paraules dures i es compromet a escoltar-les. La qual cosa no vol dir pas rendir-se: el joc és més complex, i aquí sembla que ens n’haguem oblidat de tot plegat i passem de les manis a la independència o a desafiar uns (ara) inexistents tancs espanyols. La festa és de franc, barra lliure, però només són paraules... I molts dels que les pronuncien amb una mena d’entonació èpica, com Napoleó al peu de les piràmides, vint o quaranta segles d’història ens contemplen, mes enfants de la patrie, saben que són només paraules i la vida va per una altra banda. Estan jugant amb foc. Ho saben i ja els va bé. Creuen que dominaran la foguera quan arribi el moment...

A l’altra banda hi ha les declaracions del gat vell Pujol, una mena de gat d’angora que vigila d’aprop la masia i l’hortet i de tant en tant treu les urpes: “No respecto ni Zapatero ni Rajoy”. Hi ha vegades que les comparacions són odioses. Sense menystenir gens ni mica la grandesa de Pujol: no és el pare de la pàtria ni el polític català més gran de tots els temps des dels romans, però tampoc no es pot ignorar el seu paper decisiu, coral “malgré lui”, en la Catalunya de final de segle XX... i ja som al XXI, i aquest ja no és el seu segle... Entre el respecte (algú dirà que hipòcrita o “de boquilla”, però no és així, en absolut) de ZP i la manda de respecte de Pujol, que té els nassos de ficar demagògicament en el mateix sac a Zapatero i Rajoy, hi ha un segle de distància: l’oceà dels profetes messiànics els separa. Pujol és del temps del Yahveh de l’Antic Testament, fa de Moisès en aquesta confusa i bíblica història. ZP no ha fet ni farà mai de profeta ni de messies (això l’honora, però no el fa perfecte ni infal.lible, ni meravellós, ull) i diu i practica el respecte democràtic.

TOT JUGANT A FER DESCARRILAR EL TREN.

Corren temps clarament postconstitucionals i preconstitucionals: aquest respecte, aquesta ingenuïtat de pel.lícula de Frank Capra, és una alenada d’aire fresc que bufa de tant en tant (només de tant en tant) des de la Moncloa. Gairebé només des de la Moncloa, aquest és un dels problemes... Digui el que digui l’irat profeta Pujol, mai no havia bufat aquesta mena de vent des de la dura i rància messeta castellana ni des del nucli dur del poder. Ell ho sap perfectament. Aquest és un altre dels problemes: Pujol i els seus masovers, portats per un atac de banyes i ansiosos de passar a la història abans que la història passi pel seu damunt o hi hagi algú més patriota, juguen a fer descarrilar l’únic tren viable per a la Catalunya del segle XXI.

La crosta nacionalista

El portaveu sociata Joan Ferran ha entrat “a saco” a proposar dràstiques cirurgies pro-governamentals a TV3 i Catalunya Ràdio per eliminar “la crosta nacionalista”. Té valor, cal reconèixer-ho, posant a parir l’Antoni Bassas, per exemple, des de les planes d’un diari privat pro-governamental com és El Periódico (consti que no em molesta gens que en sigui, només ho descric). Això sí, no l’esmentava pel seu nom... Comencem per una obvietat: Joan Ferran té tot el dret del món a dir això, només faltaria. Els mitjans de comunicació, públics i privats, no van sobrats d’autocrítica. Ell sabia que se’l menjarien de viu en viu, n’era molt conscient i tanmateix va dir unes quantes grans veritats (coincideixo en part amb el diagnòstic, però gens ni mica en el tractament), algunes que ho eren a mitges i d’altres que només eren afirmacions interessades, plenes de paranys per si pica algun ingenu. Si ho sabia i tanmateix ho va dir, alguna cosa buscava...

Anem a pams... Espanya ha d’existir als mitjans de comunicació públics catalans? Sí, clar, ja està bé de jugar a nines amb això d’Estat Espanyol. “Demà plourà a tot l’Estat”... a on, exactament? a les oficines de l’Administració? només als ministeris? Sisplau! D’acord en què han de ser nacionals i no nacionalistes: no es pot oblidar que aquests mitjans els paguem entre tots i totes. L’argument és idèntic al que serveix per no donar la raó a les intervencions quirúrgiques que proposa el mateix Ferran: la solució no són les quotes de partit, ni molt menys despolititzar, sinó “despartititzar”. Si és que això interessa de veritat a algú...

Això sí, que desafortunat això de la crosta, perquè no és nacionalista. En tot cas és convergent-pujolista, diguem les coses pel seu nom. Herència d’un temps ple de comissaris polítics i de diverses onades d’excel.lents comunicadors que van servir d’exèrcit per a una causa patriòtica. Aquest era el paper reservat a TV3 i Catalunya Ràdio, amb l’eufemisme de posar-les “al servei de la construcció nacional de Catalunya” (convergent i pujoliana-pujolista, clar). Teles i ràdios posades al servei de crear un territori mediàtic sobre el qual algun dia construir un territori real, separat de la resta d’Espanya: el famós Mont Blanc, la terra promesa que Moisès-Pujol senyalava amb el dit al seu hereu... Un objectiu evident i en bona part assolit. Primer l’esquerda televisiva i radiofònica, després les altres esquerdes... Per això no surt a la tele el temps que farà a Fraga i sí a uns inexistents països catalans.

I parem aquí. La solució és repartir els tertulians dels programes per quotes de partit, com ell insinua? Donar més notícies positives sobre el que fa el govern? Inaugurar seccions a tort i a dret plenes de lloances al tripartit? Fer més fitxatges de persones que simpatitzin amb el tripartit? Si l’exemple d’aquest equilibri ideal és per exemple no retransmetre ni 5 minuts en directe la manifestació de l’1D (una mica més important que el festival anual de gossos d’atura, no?), anem llestos... Jo no hi vaig anar, però no és seriós negar-li importància ni amagar-la.

Es temptador, sí, dominar políticament els mitjans de comunicació, sobretot quan governes tu. Però la moneda té cara i creu: quan manen els altres, t’adones que de cop no pintes res i et colen tots els gols. Per a qualsevol partit, la millor inversió de present i de futur és la independència dels mitjans, el seu control democràtic (res a veure amb el CAC, per exemple) però sense intervencionisme interessat, el pluralisme de veritat, al servei de tota la societat i com a reflex de tota la societat (en aquest cas, això inclou evidentment la part no nacionalista i la no sobiranista). Però els partits no se n’adonen: pensen en el curt termini, en l’emprenyada d’avui, en els titulars d’avui, en clau de “meus o dels altres”... Un greu error estratègic. En aquesta matèria encara hem de fer un llarg camí... Deixar-nos d’operacions quirúrgiques i apostar per solucions homeopàtiques, lleugeres, naturals, sàvies... Un primer pas és parlar-ne obertament, cosa ben poc habitual.

Frenada tàctica

La mani de dissabte (un còctel carregat, amb trens de rodalies, AVEs, dignitats nacionals i drets a decidir, tot ben remenat i sacsejat) no va ser un esdeveniment de magnitud històrica ni un terratrèmol, però no s’hauria tampoc de menystenir. No hi ha un abans i un després. Ja els agradaria a alguns, ja... Tothom intenta agafar aire amb l’empenta de la mani: alguns per inflar les veles d’un viatge cap a enlloc, d’altres per rascar algun vot... Finalment, el doctor Montilla, impassible però no immòbil, intenta posar-se a favor del vent, tot procurant no quedar fora de joc ni al mapa català ni a l’espanyol. Complicat equilibri, en efecte. Acusa rebut del missatge (un “mandat exigent”, en diu) i pretén convertir-lo en combustible per a un altre viatge, més pragmàtic. I de passada procurar que el país no derrapi, perquè aquí hi ha massa gent que li està trobant el gust a apretar l’accelerador a fons... Una frenada tàctica per canviar el rumb pot ser un intel.ligent moviment tàctic, i hi ha marge per fer-lo: no a les portades dels diaris, però sí a la discreta societat catalana que s’ho mira tot plegat amb un cert distanciament. Ja veurem si se’n surt i no descarrila tot plegat, perquè està intentant un canvi de vies a alta velocitat... Mentrestant, va corrent el compte enrera cap al mes de març...

Els meus 1.094 euros

El BBVA no és el BOE, però és una institució seriosa. A falta de balances fiscals oficials, ha publicat les seves. Catalunya té un suposat dèficit fiscal d’uns 7 mil milions d’euros. Segons el banc, 1.094 euros per càpita. També arriben a la conclusió que a Madrid i Catalunya els surt cara Espanya: són les dues comunitats que més aporten i menys reben de la bossa comuna. València i les Balears ens segueixen al ranquing: l’eix mediterrani que ha estat sempre el gran motor. Tot i que les dades madrilenyes són discutibles: hi ha inversions o despeses de l’Estat que es fan a Madrid i beneficien tot el país, suposadament. En alguns casos sí, en altres no... Els experts han descobert també la sopa d’all: per a Navarra i Euskadi, Espanya és un bon negoci.

Les dades són oportuníssimes: ajuden a veure-hi clar i també a embolicar la troca, clar. Els números són imprescindibles: no entenc per què els governs els amaguen, els falta valor i pedagogia. Menys encara si, com aquests, posen de relleu que no és tan evident que Catalunya sigui un país explotat i extorsionat. Totes les dades són discutibles, clar, el problema és que portar-li la contrària a un equip com el que té el BBVA al darrera demana una mica de valor i solidesa... Coses d’alguns catalans, que com que tenen difícil construir l’independentisme amb altres materials més nobles co les grandeses històriques del passat, ho fan amb els calers o les infraestructures: ens roben, no ens surt a compte. Dues línies argumentals (la dels saldos i la de les carreteres) d’allò més estimulants, sí... I amb un problema: si Madrid algun dia tingués a bé fer un Estat seriós, modern i eficaç, l’independentisme i el sobiranisme quedarien molt tocats. El gran aliat sempre ha estat Madrid: incompetent, emprenyador i a sobre poc carinyós...

La solidaritat entre (diguem-ne) territoris ha de ser visible per entendre què estem fent i no enganyar-nos. No pot ser que uns paguin sempre i d’altres rebin sempre; el sistema ha de ser dinàmic, ha de compensar-se d’alguna manera. També hem d’entendre que si cadascú es queda amb tot el que recapta, simplement Espanya (o Catalunya, o Terrassa, o Europa) fa fallida: necessitem dels altres, que també ens necessiten. El sistema és viable justament perquè redistribueix, reparteix esforços i guanys. Els papers han d’anar canviant: aquesta és probablement la gran qüestió de les societats del benestar, que no deixen de ser les més perfectes (tot i les pegues que arrosseguen) que hem creat mai. I s’han de fer visibles tots els beneficis, totes les aportacions. No només les fiscals, sens dubte, perquè no és tan senzill.

A mi m’està bé dedicar els meus 1.094 euros a altres territoris, però no tota la vida, sinó ara tu, ara jo, equilibradament. Aquesta és l’autèntica solidaritat i només així ens permet avançar a tots. L’altre model, el de cadascú pel seu compte, és un mal negoci.