Sony a tota màquina

(12.12.2006) L'empresa Sony ha anunciat que la seva factoria de Viladecavalls/Terrassa treballarà a ple rendiment durant 1 any i mig. El mercat de televisors de pantalla plana a Europa creix amb força i pot retornar a Sony España als beneficis. Una molt bona notícia per a molta gent, gent propera. Al setembre semblava que "pintaven bastos" per a aquesta factoria: i el feble arrelament de qualsevol multinacional fa sempre tremolar. Però és de justícia destacar ara també la notícia positiva. Quan els resultats no són els que s'esperen, aquests conglomerats industrials poden fer les maletes amb una extraordinària facilitat o aplicar mesures duríssimes sense gaire miraments. Les hemeroteques n'estan plenes, de casos molt similars. Quan desembarquen és com "bienvenido mister marshall", tot flors i violes. Però tenen més pàtria del que sembla a primera vista. Són "multi", sí, però al capdavall també són "nacionals". No d'aquí, clar.

El rei de Terrassa

Rei de Terrassa? Ni de conya. Manuel Lao, self-made man que als USA tindria dret a un monument com a mínim, ha fet realitat molts dels seus somnis. Fins i tot ha fet realitat coses que no somiava. No és poca sort per a un mortal. Però no canviarà mai la poma per la corona... Ha fet una fortuna fabulosa amb les seves maquinetes cirsa i altres negocis. Chapeau, en molts sentits: jo respecto profundament els homes i dones que se'n surten en els seus negocis, que saben fer diners, que innoven, que trenquen fronteres. Són motors del món, encara que amb clarobscurs... Però no tota la seva fortuna té les mateixes arrels: no em malinterpreteu, no vull dir res més que el que dic. Que una part del seu èxit es deu a la seva empenta formidable. Una altra a la gent de la qual s'ha sabut envoltar (recordem aquell insuperable Lluís Miravitlles?). I una altra, simplement fruit de l'atzar, en el sentit més ampli, i d'allò tan tòpic i tan veritable: els diners criden els diners.

La ciutat de Terrassa no li farà homenatges ni es treurà el barret davant de Manuel Lao. Li farà algun joc, però no tots els jocs. I segurament no li farà mai el joc que ell voldria, pel qual ell renunciaria a mitja fortuna. Ha fet "calés" amb el joc: per molt legal que sigui, és com si els hagués fet muntant puticlubs o fent contraban des d'Andorra. Si fos un personatge més sofisticat (ja ens entenem, oi?), s'hauria pogut fer perdonar els seus orígens, els orígens del seu imperi empresarial i el que faci falta. Pero cadascú és com és. I Manuel Lao no ho pot ser tot, gràcies a Déu. Els cercles burgesos, empresarials, l'establishment terrassenc o com se'n vulgui dir, el tindran sempre per un "outsider". Forrat de pasta, però al marge.

Ni és ni serà el rei. Tanmateix, el seu nom va i anirà estretament lligat al de Terrassa. Paradoxes del mercat, en certa manera…

Aquest és el retrat de Manuel Lao al magazine de El Mundo de diumenge, entre la nòmina dels 100 espanyols més rics (que se sàpiga i que ho sàpiga Hisenda…):

Entre 3.000 y 1.800 millones...
MANUEL LAO HERNÁNDEZ
Terrassa, 1940. Propietario de Cirsa.
El rey de Terrassa
Hace dos décadas, Manuel Lao afirmó que prefería ser el rey de Terrassa que un
don nadie fuera de España. Sin embargo, hoy dirige un gigantesco imperio del
juego: 400 empresas en decenas de países, 16.000 empleados y más de 1.840
millones de euros de facturación. Manuel y su hermano Juan fundaron Cirsa en
1978, al año de legalizarse el juego en España. En 1995 separaron sus caminos
cuando la firma ya era el líder español en fabricación de máquinas recreativas.
En 2000 el propio Lao abortó la salida a Bolsa de Cirsa, momento en que se
valoró la compañía entre 1.500 y 2.000 millones de euros. Casado y con dos hijas
y un hijo, ha sido este último quien ha tomado el relevo generacional.

:: Avui a "El(e-)CuadernoNegro: El PP quiere prohibir la política

¿Bien? Bien, bien...

(11.12.2006) ZP i MP es van trobar al Congrés, somrients i cordials. El laconisme de Montilla és contagiós: "Como es habitual en él, después, Montilla se limitó a decir a sus colaboradores que la conversación había ido "bien". Zapatero se limitó a un lacónico "bien, bien" al ser preguntado sobre Montilla.". Tot i que ZP sembla més xerraire: va dir dos "bien", mentre que Montilla en va tenir prou amb un. No calia més. Es llest, aquest Montilla… Va construint la seva pròpia llegenda amb els materials que té a mà.

Ha fet un gest molt digne i necessari anant a celebrar el dia de la Constitució al Congrés: massa gent del món nacionalista menysprea (de paraula, obra o omissió) una Constitució que va obrir primer les portes a les autonomies i que ha esdevingut la millor solució (millorable, és clar) que hem trobat en segles per a l'encaix de les diferents identitats nacionals/regionals/autonòmiques.

Ens meravellem dels gestos del president Montilla i de la seva seriositat i rigor. Però anem amb compte, no ens passem, tampoc: si les dues primeres setmanes hagués practicat allò del "laissez faire, laissez passer", ja hi tornaríem a ser… Simplement no s'ho podia permetre. Però cal reconèixer que de moment, encara amb l'ai al cor, les coses van marxant força bé. Ha resolt petites crisis: l'emprenyamenta de Montserrat Tura i la breu batalla de les banderes (ja se sap, devia ser culpa del conserge). Tot indica que quan vinguin les crisis de veritat, que vindran, el Govern no serà una olla de grills.

::Post d'avui a El(e-)CuadernoNegro: Los bigotes de Tejero

¡Viva Chile, mierda!

(10.12.2006) En 1978, Quilo (Aquiles) Martínez, mi viejo amigo chileno y maestro, subdirector que fue de un periódico de Valparaíso (¿El Sol?, no me acuerdo…), publicó un libro de poemas: "Los generales latinoamericanos han muerto". El título llevaba signos de exclamación/admiración. Yo era un adolescente de 16 años con la cara cubierta de pústulas de acné, poeta en ciernes, soñador, amante sin amor ni amiga. Descubrí a Neruda antes que a Quilo, y con Neruda llegué a él. Fue mi primer maestro de periodismo. Por Neruda amé a Chile, con Quilo lo conocí más de cerca…

Años después sigo amando esa patria que nunca conocí. La patria de la poesía, de la cándida adolescencia. Algunos sábados por la tarde iba en tren a Sabadell, donde se cocían (para mí) extrañas reuniones de "Cristianos para el socialismo", proyectos de revistas que nunca pasaron del número cero o uno, recitales de poesía, actos de protesta…

Mañana lunes once de diciembre Quilo leerá en los diarios, por fin, el titular soñado. Pinochet ha muerto. Esta noche brindaré con cava catalán, por el pequeño y viejo país mediterráneo que acogió a mi viejo amigo y maestro. Hace tantos años que nos perdimos el rastro...

Brindaré por él, por Quilo, por sus lecciones de vida, de periodismo, de literatura. Por aquel primer 11-S. Por Chile (¡Viva Chile, mierda!). Por los 20 poemas y por el Canto General y por el nixonicidio. Por el jardín de invierno. Y por aquel poeta de 17 años que, pese a todo, ahora me doy cuenta, nunca renunció a su sueño: pero sólo cuando alcanzó la fría frontera de la muerte, hace ahora más de un año, supo que no lo había perdido. Lloraré de alegría y de pena por aquel joven poeta, por Quilo, por los chilenos perdidos en el París de los ochenta. Por Isla Negra. Por Neruda.

En el Hades a Pinochet le esperan ya sus muertos...

(Desde el principio
las tinieblas cubrieron
la historia de la Patria…
…hubo odio y tortura.)

… Asesinó estudiantes
y vio que era bueno.
Ultrajó a las obreras
y vio que era bueno.
Arrancó de raíz árboles inmaduros (…)
Encarceló campesinos
y vio que era bueno.

Aplicó electricidad en el cuerpo de los hombres
y vio que era bueno,
muy bueno.

Al tercer día dijo:
"Prohíbese la circulación de prensa opositora"
y clausuró diarios
destruyó editoriales
dinamitó plantas tranmisoras
se adueñó de los canales de televisión
y dejó al margen de la ley
las máquinas de escribir
y las cámaras fotográficas.
Y vio que era bueno.

Dijo entonces:
"hagamos a los hombres
a nuestra imagen y semejanza":
y quemó los programas escolares
fusiló profesores
clausuró universidades
incendió bibliotecas
cortó cuerdas de guitarra
y acalló con la muerte la voz de los poetas.
prohibió la verdad.
controló la enseñanza.
Y vio que todo esto era bueno,
muy bueno.
(...)

(De "¡Los generales latinoamericanos han muerto!", por Quilo Martínez, sin pie de imprenta, con el apoyo de Agermanament y Lliga pels Drets dels Pobles, editado en España, 1978)

Millor en 3 llengües

(10.12.2006) Un mínim de 3 hores setmanals de classe de/en castellà. Aquesta és una molt bona decisió del govern espanyol, d'aplicació obligatòria a tot Espanya, Catalunya inclosa. I no afecta gens ni mica a les hores dedicades al català. No en tinc ni idea de si la norma ministerial (recordem que l'Estat decideix a les comunitats bilingües sobre el 55% dels horaris escolars) s'ha pres seguint els procediments correctes o si se salta a la torera l'Estatut: si és així, que rectifiquin la forma, però no el fons. El castellà és una de les nostres llengües, no menys nostra que el català. Ha d'ocupar un espai important i coherent dintre de les matèries escolars, no un espai reduït al mínim possible. Dominar les dues llengües a fons és clau per estimar-les. El mateix caldria fer a la resta d'Espanya monolingüe: fomentar un mínim coneixement de les diferents llengües espanyoles a tot el territori nacional/estatal. Sense oblidar l'anglès, la gran assignatura pendent. A l'Espanya plural s'hi va també per aquest camí...

::Post a El(e-)CuadernoNegro: Pleitos tengas... y no mates

Vel = barretina?

(9.12.2006) Va arribant el debat sobre el vel. Un signe de diversitat, d'opressió, d'identitat? Als carrers de Terrassa es veuen moltes, massa, dones amb el vel tapant el seu cabell. I moltes noies, cosa que encara sobta més. En poc més d'una dècada han esdevingut una part del paisatge urbà. Amb diferents dissenys, formes, colors, amb túnica, sense túnica, amb caputxa, en forma de burka… Si no fos un símbol d'opressió, ho podríem mirar amb tanta indiferència o curiositat com un tanga vermell que sobresurt dels texans, un melic amb piercing o un d'aquests adhesius de "Jesús te ama" enganxats als vidres del cotxe.

En aquesta societat hem conquerit el dret a que cadascú vagi pel carrer com li vingui de gust. Es un dret en dues direccions: jo et respecto a tu, tu em respectes a mi. I si vols criticar-me, endavant, però no m'ho pots prohibir. Hi ha alguns límits, és clar, però pocs.

No està de més recordar quant ens ha costat arribar fins aquí. Recordo la meva àvia a missa amb una mantellina negra al cap, i no fa tants anys: en tinc una foto de principis dels setantes. O la meva mare amb mocador de cap. O tapant-se la brusa sense tirants per entrar a una església. O les vídues vestides de negre, imatge profundament castissa i hispànica: un tòpic no gens remot. I si volem, tenim als nostres carrers altres mostres ben actuals, ben medievals, ben occidentals i ben cristianes: les monges, per exemple. No estan tan lluny els temps dels nostres vels. I no eren simples costums tradicionals i folklòrics: eren signes de la mateixa opressió. La de l'escot arran de coll (vaja, inexistent si podia ser), la de les faldilles sota genoll i tantes altres limitacions que situaven la dona al seu lloc: tancada, tapada, embarassada…

Per respecte al nostre propi combat contra la intolerància i a favor de la llibertat i la igualtat de les dones, per respecte als principis d'aquesta societat, fem fora els vels de les escoles, dels llocs públics. El debat no és de "brotxa gorda", però sí de grans principis. D'acord en què cadascú vagi pel carrer com vulgui (la llibertat dels altres és la mateixa que la meva), però no a admetre irreflexivament el vel a l'escola, a les administracions, a determinats espais o funcions o moments en els quals s'expressa no la identitat de cadascú, sinó la de la societat de tots i totes.

El vel és submissió, ignorància, opressió, discriminació.

Potser d'aquí a tres segles sigui tan inofensiu com la barretina.

Però ara el vel és un arma de destrucció massiva. De consciències i de persones. De dones i d'homes també.

::Posts d'avui a El(e-)CuadernoNegro: Fotos sin pie de foto i ETA amenaza y mueve ficha.

Bandera amunt,pantalons avall?

(6.12.2006) Una de les primeres mini-crisis de l'Entesa tripartita s'ha resolt amb un gest d'autoritat de Montilla. Gest per gest: la bandera espanyola havia desaparegut de la conselleria de Governació (Puigcercós). La bandera va tornar al seu lloc i aquí no ha passat res. Ni fet expressament: Montilla ha guanyat punts just quan se celebra el Dia de la Constitució. L'Estatut és fill d'aquesta Constitució. El govern de la Generalitat existeix perquè existeixen aquesta Constitució i aquest Estatut tot just estrenat. I les lleis, recorda el president, s'han de complir. I després que cadascú digui el que vulgui. Des del món republicà (amb els convergents burxant a la ferida) hi ha qui ja ho veu com una baixada de pantalons. Guanya Montilla i perd ERC? Es una manera ben primitiva de veure-ho: des dels pebrots. Qui els té més grossos, oi? Però també ho podem passar pel filtre de les neurones. Tenim al davant dels ulls un acte de realisme: el govern és una cosa, els partits una altra. Calia una capbussada en el realisme de les institucions, que no són feus particulars de cap partit, sinó representants de tot el poble. De tot. I el poble català ha votat moltes vegades i amb prou claredat perquè hi hagi dues banderes. La catalana i l'espanyola. Montilla aplica la voluntat popular, convertida en llei.

El "catmòmetre"

(5.12.2006) Habitatge (21%), immigració (17,8%) i allunyament de la política (8,1%). Són les tres principals preocupacions ciutadanes a Catalunya, segons el catmòmetre de la Generalitat. Una gran part de l'estudi, com és habitual, es dedica a fer massatges als melics i els egos dels líders polítics: que si aquest guanya dues dècimes per aquí, que si aquest en perd quatre per allà… I una altra, a explorar els moviments de plaques tectòniques que sembla que s'estan produint a la política catalana. Traduït: les tendències de vot, que ja se sap que són matèria volàtil i porten a molts enganys i desenganys. Alguna cosa es mou per sota, per dintre. Cal temps per saber si són moviments de fons o efímers...

A l'estudi no hi falta, clar, la clàssica mirada al melic dels sentiments patriòtics: tot allò tan nostrat de si ens sentim més catalans que espanyols, més espanyols que europeus o més terrassencs que independendistes de la Maurina…

"Business as usual": una àmplia majoria ens sentim còmodes a Espanya. Un 44,3% se senten espanyols i catalans. Als extrems, els que se senten més catalans que espanyols o només catalans (27,2% + 14,5%) i els que se senten més espanyols que catalans o només espanyols (4,7% + 6,1%). I una dada important a retenir, més enllà de cabòries identitàries: un 51,6% considera insuficient el nivell d'autonomia de Catalunya.

::Post d'avui a El(e-)CuadernoNegro: España nuestra que estás en los cielos

La minimani del IVCinturó

(4.12.2006) Va ser una manifestació petita, precedida per la polèmica per un cartell amb en Mas i en Montilla en pilotes i pels sensats i complicats exercicis d'equilibrisme dels diputats d'Iniciativa. Han superat amb èxit i dignitat una de les primeres proves del nou govern català. Cal destacar-ho, perquè no era fàcil trobar el punt just. A Sabadell es van manifestar contra el IV Cinturó 800 persones segons els Mossos i 5.000 segons els organitzadors. Com sempre, el ball de xifres. Posem que mil i escaig? Es poca gent. Però ens equivocaríem si només els mesurem per la capacitat de convocatòria.

Els ecologistes, clarament minoritaris, no estan escoltant la societat en aquest tema. Avancen amb les pancartes i eslògans simplificadors, però cada vegada tenen menys gent al darrera. Aquesta estratègia no els portarà enlloc: potser és una pista per entendre per què al nostre país el discurs ecologista ha fet tan poca fortuna en política i en canvi sí que està ajudant a canviar les coses en altres àmbits de la societat. Però tanmateix és de justícia reconèixer que algú ha de fer el paper de "vigilant del medi ambient", que algú ha de frenar les temptacions del desevolupament a qualsevol preu. En part l'han fet aquests mateixos ecologistes al llarg dels darrers anys. I també partits com el PSC, CiU, ERC, o IC, que han anat buscant amb moltes dificultats i contradiccions un punt d'equilibri per fer el IV Cinturó i no destrossar ni el paisatge ni el medi ambient.

La consciència ecològica serà una de les claus polítiques futures al nostre país, i de fet ja ha impregnat el discurs dels grans partits. Però abans ha de trobar el punt mig. Ja té un nom, ben estrany: desenvolupament sostenible. Clar que es pot entendre de tantes maneres…

::Post d'avui a El(e-)CuadernoNegro: La conspiración de los pinochos

Esperanza's only hope

(2.12.2006) Això marxa. La campanya per ajudar la presidenta madrilenya, Espe Aguirre, a arribar a final de mes, ja comença a tenir fins i tot projecció internacional. El Financial Times li ha dedicat un article. La web ja ha començat a funcionar i ja es poden fer donatius per Paypal o SMS. Ara que ja som a les portes del Nadal i el cor s'entendreix una mica, és hora d'afluixar un euro, només un euro, perquè la pobra dona pugui tenir una paga extra en recompensa per la seva sacrificada dedicació a la cosa pública. Animeu-vos!

Cascos blaus immobiliaris

(2.12.2006) Mister Miloon Kothari ha vingut de visita, ha donat un cop d'ull al mercat immobiliari espanyol (el català, el barceloní i el terrassenc en formen part) i n'ha sortit esparverat. Es un observador de l'ONU per a qüestions d'habitatge. I el seu informe és de pena. Parla d'especulació urbanística desenfrenada. De crisi nacional. Se sorprèn que la gent dediqui el 50 o 60% dels seus ingressos a l'habitatge i els poders públics (especialment els que de veritat poden fer alguna cosa) s'ho mirin de lluny. No és que aquest bon senyor, pel sol fet de venir en nom de l'ONU (cosa que no impressiona massa a la vista de la credibilitat limitada que té aquesta organització) tingui la veritat absoluta. Però em temo que s'hi acosta. Estem jugant amb foc. Aquesta serà la mare de totes les batalles: la batalla immobiliària. Quan el sector immobiliari ens hagi endeutat i arruïnat a tots, amb l'inestimable ajuda de bancs i caixes, necessitarem els cascos blaus per frenar la indignació popular. Qüestió de temps.

La llei Sevilla

(1.12.2006) El ministre Jordi Sevilla té a la cartera un projecte de llei que en les properes setmanes començarà a fer el seu recorregut parlamentari. N'ha anat parlant darrerament en diferents fòrums. Una prova de la seva genuïna preocupació per l'impacte que poden tenir en la ciutadania escàndols com el de Marbella i altres, el tenim al seu blog a internet on ja fa temps que li va donant voltes a la idea. Veu necessari introduir noves mesures legals que afavoreixin la transparència, noves garanties. Suposo, seguint el fil de les seves reflexions, que el govern ha arribat a la conclusió que ha de fer alguna cosa, i això, des de l'Estat, sovint es tradueix en fer lleis i reglaments. El sistema, en comptes de simplificar-se, es complica. Amb la millor de les intencions, d'això no en tinc cap dubte.

Més controls, més cauteles, més desconfiances… El bosc legislatiu tendeix a expandir-se cap a l'infinit. I sobretot, molts més papers.

Els papers a vegades serveixen per donar seguretat, més que els principis, més fins i tot que l'ètica. Són tranquil.litzadors. Es una de les moltes funcions que pot tenir la nova llei. Una llei que, més enllà de les modificacions que s'hi introdueixin en el temps de debat polític i públic que s'obrirà aviat, segur que té molts més continguts, però també té tots els números per acabar reduïda o caricaturitzada a una norma anticorrupció. Més enllà de les opinions que cadascú pugui tenir sobre les noves cauteles i la seva eficàcia, no sembla que en els casos que tenim damunt la taula (espectaculars, sí, però excepcionals també) hagin fallat les normes, sinó potser la seva aplicació. Es evident que alguna cosa ha fallat, fins i tot en la pròpia societat, perquè l'altre mecanisme de control d'una societat democràtica, la llibertat d'expressió, ha funcionat raonablement bé en casos com aquest: fa anys que sabíem que això de Marbella acabaria malament.

El tema és delicat, no es pot tractar amb pinzellada gruixuda. I és facilíssim fer demagògia amb aquesta qüestió. Perquè condueix directament a reflexionar sobre com veu la societat els polítics i la política. Per això no està de més subratllar que casos com el de Marbella o Andratx són l'excepció i no la norma: hi ha el perill que acabem capgirant-ho. Excepcions dramàtiques i preocupants, que no ajuden en absolut al prestigi de la política i de l'administració pública i de la immensa majoria de persones que es dediquen a aquestes qüestions amb honorabilitat, amb decència, amb esperit de servei a la comunitat i a unes idees. Aquestes persones, la immensa majoria, no són notícia perquè fan el que s'espera d'elles, d'acord: al govern, a l'oposició, a la feina… Ens agradaran més o menys, hi estarem més o menys d'acord, tindran sens dubte defectes i potser s'equivocaran, però no és just no reconèixer que ells i elles són la norma, i no l'excepció.

Per això mateix cal aprofitar el necessari debat ciutadà sobre aquest tema per situar les excepcions en el seu context i la seva dimensió reals. Afinant les normes si cal per introduir noves garanties, però també portant amb rigor intel.lectual el debat al cor de la qüestió, a la pròpia societat d'on neixen les corrupcions, al propi sistema econòmic, al mercat. La política (o l'administració, que a vegades ens n'oblidem quan toquem aquests temes) no és aliena a la societat, és de la societat. I com tantes altres activitats humanes, n'és un reflex. Aquí hi ha molta matèria per reflexionar serenament els propers mesos. (Article publicat al Diari de Terrassa el dijous 30.11.2006)

Immigrants i feina

(30.11.2006) 2 de cada 3 nous llocs de treball els ocupen immigrants. Es el "titular" d'un estudi fet per un professor de l'UAB, encarregat per Manpower. I la conclusió: sense ells no funciona el mercat del treball ni estaríem vivint l'actual etapa de desenvolupament econòmic. El fenòmen es detecta amb especial intensitat a les comunitats autònomes més dinàmiques, entre les quals Catalunya. I arribem així a Terrassa, una de les ciutats més dinàmiques de Catalunya en aquest moment i, per tant, una ciutat atractiva per venir a buscar-hi feina. Mentre que durant uns quants anys les notícies sobre la immigració estaven marcades sobretot per les diverses problemàtiques i sensacions que genera, comença a dibuixar-se la cara i la creu del que està passant: es fa visible el seu paper positiu en la creació de riquesa, en els impostos, en el progrés… Es aquesta, potser, una visió interessada, molt pragmàtica. Però una de les possibles. El fenòmen és complex, a més de probablement inevitable. I hi ha molta matèria per reflexionar. Amb serenitat i sense simplificacions fàcils.

El petit president

6-5-2 / 3-1-0
(28.11.2006) Seran tretze consellers, si no em fallen els números. 6 del PSC, 5 d'ERC i 2 d'IC. I quan Montilla reveli els seus noms, amb una mica de sort seran 3 dones del PSC (sobre 6), 1 d'ERC (sobre 5) i 0 d'IC. Falta saber encara què farà el PSC, però com que diuen que Montilla està disgustat (o sigui emprenyat) per aquesta qüestió amb els socis, és probable que els socialistes sí apostin per la paritat en la seva quota de conselleries. El segon govern d'esquerres a Catalunya en una pila d'anys, que s'ha pogut formar "pel cantu d'un duru", i les dones no arriben a 1/3 part. L'Entesa perd autoritat moral per predicar la paritat i la igualtat a la societat catalana. Ha perdut una excel.lent oportunitat per donar exemple. Sorprenent: les dones catalanes (incloses les polítiques) gairebé ni es queixen.

L'autoritat presidencial
Montilla no vol que el seu govern sigui una olla de grills i ja comença a escenificar l'autoritat presidencial. De moment, de manual. Ja veurem com funciona l'estricte reglament de l'Entesa que regula al mil.límetre les relacions entre els tres partits. No n'hi ha hagut prou amb una encaixada de mans i pactar uns principis generals: aquí ha calgut analitzar amb lupa cada coma. Es un signe de desconfiança. I de por, pànic gairebé. Si funciona, benvingut sigui. Com diuen els líders dels diferents partits, en un obligat exercici de realisme: no hi haurà una tercera oportunitat. Bona part de la societat catalana contempla amb l'ai al cor el nou govern, però també amb una mica d'esperança…

Quart Cinturó: el realisme
Bones notícies per a Terrassa. Un exercici de realisme de govern: Catalunya i a Terrassa necessiten el Quart Cinturó. I es farà, amb les màximes garanties mediambientals. Cometríem un error veient això com una rendició dels socis de govern. Això no és afluixar. L'ecologisme exigent però possibilista i pragmàtic és l'únic viable. Necessitem carreteres. I trens també, clar. I hem de fer les coses amb molt de compte per no carregar-nos el país (*): el paisatge, el medi ambient... L'ecologisme enriqueix l'esquerra i ha de ser un eix més potent en el futur. Em sorprèn, però, que es parli tant de les carreteres i tan poc dels cotxes: seria molt més agosarat i radical apostar per canviar els cotxes, perquè es moguin amb energies més netes.

El president va a classe
Un gest que l'honora, això d'apuntar-se a classes de català. I una hàbil maniobra dialèctica, això de reconèixer un fet evident, que no domina l'idioma. Però, per què no ho ha fet abans, això de millorar el seu català? Agrairem als "montillòlegs" alguna hipòtesi…

Bono/Ibarra
S'ha de reconèixer que apareixen, com la guàrdia civil, quan fa falta. Actuen com a guardians de les essències, el paper que ells mateixos s'han reservat. Però per sort el PSOE és més plural i obert que ells dos. Bono, que no se sap si se n'ha anat de la política o a què juga, ha aprofitat per lamentar les amistats perilloses del PSC. I Ibarra, per cantar les excel.lències d'un president xarnego. Fantàstic. Es allò de "líbreme Dios de mis amigos, que de mis enemigos ya me libro yo". El lloc de naixement del president podia tenir la seva importància a la campanya, però dubto que fos un factor clau. Ara Catalunya té un president català que es diu José Montilla. I punt.

El petit president
Montilla no és un geni ni un esperit il.luminat com Pujol o Maragall. Ell ho sap, i això diu molt de la seva intel.ligència. Té la mesura exacta de les seves virtuts i de les seves mancances. Sap també que el càrrec imprimeix caràcter i forja una imatge nova de qualsevol persona. Comenca la cursa acceptant implícitament i amb modèstia que ell és un petit president, després de tanta grandesa. Haurà de pencar de valent, cosa que diuen els qui el coneixen que ha fet tota la vida. Intueixo alguns perills en posar un accent excessiu en la gestió i la feina, un típic vici municipalista, però d'això ja en parlarem amb més calma més endavant… Intueixo també que se'n sortirà i que creixerà en estatura institucional i política. Es probable que acabi essent un gran president.

(*) El Quart Cinturó i el territori. Aquesta és una obra complicada, en un territori complicat. Si voleu saber més sobre les tensions que genera el projecte a un poble molt proper a Terrassa, Viladecavalls, aquí teniu la versió del seu alcalde, Sebastià Homs: www.sebastiahoms.cat

Dones i víctimes

(27.11.2006) Ha estat bé que el primer acte públic del nou president de la Generalitat, José Montilla, fos en solidaritat amb les dones maltractades, ferides o assassinades per homes que es creien els seus amos. Es el que anomenen "violència de gènere", amb la de maneres tan senzilles i directes que hi ha per descriure aquesta tragèdia. Són actes simbòlics, necessaris i fins i tot imprescindibles. Com el que, gairebé cada mes, es fa als plens municipals a Terrassa.

Malgrat el brutal dramatisme d'aquest fenòmen, potser comença a estar guanyada la batalla de l'opinó pública, però en absolut el rebuig ha arribat al cor de la societat. Encara som lluny d'aquest objectiu, tot i que estem començant a canviar... I no en som lluny perquè el comptador de les víctimes va pujant dia a dia: avui també. Aquest és només un símptoma, el més cruel dels símptomes. Estem lluny del final perquè la violència contra les dones és un episodi de la llarga lluita per la igualtat i la dignitat de la meitat de la nostra espècie. I aquesta lluita no està guanyada.

Si voleu reflexionar…

http://web.amnesty.org/actforwomen/index-esl

http://www.es.amnesty.org/paises/espana/

http://www.observatorioviolencia.org

http://www.terrassa.org/dona/temporal/violencia.htm

Foto: una imatge d'un cinturó de castedat, del segle XVIII o XIX. El gravat és de Sebald Beham, de mitjans del segle XVI. El cinturó de castedat, a més de ser un instrument de tortura, té un gran valor simbòlic. N'hi ha de molts tipus, de molt antics i de molt moderns. Fins i tot d'invisibles…

"L" de lamentable

(25.11.2006) A la botiga Ikea de San Sebastián de los Reyes han tingut una brillant idea, per dir-ho d'alguna manera. Identifiquen els treballadors "novatos" amb una "L" a l'esquena. Així els clients els pressionen menys i comprenen millor que els falta experiencia. Genial. Però no hi ha res de nou. Fa un parell d'anys vaig veure un lema semblant a un MacDonald's francès. Una noia portava un polo amb aquest missatge: disculpi'm si no ho faig prou bé, estic en rodatge. Caldrà preguntar a Ikea si també els pengen una "L" als/les directius/ves, per exemple, ja que tots/es han estat directius "novatos" en algun moment… i segur que han fet més d'una i de dues espifiades. O a aquells que, malgrat portar un munt d'anys d'ofici, segueixen ficant la pota, perquè n'hi ha uns quants, oi? Les possibilitats d'exportar tan extraordinària idea a altres camps desvetllen la imaginació…

http://www.elmundo.es/mundodinero/2006/11/24/economia/1164389553.html?a=dbfba977b63821e0a8f71abe5f3eeaab&t=1164441819

...............................................................................................

"L" de lamentable

En la tienda Ikea de San Sebastián de los Reyes han tenido una brillante idea, por llamarla de algún modo. Identifican a los trabajadores novatos con una "L" en la espalda. Cuentan que así los clientes les agobian menos y comprenden mejor que les falta experiencia. Genial. Pero no es nada nuevo. Hace un par de años vi algo parecido en un MacDonald's francés. Una chica llevaba un polo con este mensaje: discúlpeme si no lo hago bien, estoy en rodaje. Habrá que preguntar a Ikea si también les cuelgan una "L" a los/las directivos/as, por ejemplo, ya que todos/as han sido directivos novatos en algún momento y seguro que han cometido más de una y de dos torpezas. O a aquellos que, pese a llevar un montón de años de oficio, siguen siendo un poco torpes, que los hay, ¿o no? Las posibilidades de exportar tan extraordinaria idea a otros campos desbordan la imaginación…

http://www.elmundo.es/mundodinero/2006/11/24/economia/1164389553.html?a=dbfba977b63821e0a8f71abe5f3eeaab&t=1164441819

Un euro para Espe

(24.11.2006) Una ola de solidaridad recorre la red. Está naciendo una campaña de solidaridad ciudadana con la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre. Con su miserable sueldo de 100.000 euros anuales, sin pagas extras, "la presidenta" no llega a fin de mes… Una vergüenza.
La iniciativa surgió del amigo y periodista Manuel Rico ("periodismoincendiario") esta misma semana, y cuenta con el apoyo de decenas de blogs y bloggers por todas las Españas.

Desde el primer momento, ElBlogDiari se adhirió con entusiasmo a la misma. Lleva por título: "Una paga extra para Espe".

Todos los internautas que deseen sumarse a esta iniciativa podrán, a partir de la semana que viene, aportar un euro a una cuenta solidaria y ayudar a Espe a llegar a fin de mes y disfrutar de las Navidades con la paga extra que se merece.

Está en marcha ya el diseño de la página web de la campaña, obra del colega "neti atutiplen", que la semana que viene se podrá consultar en:
www.1europaraespe.es

Si Espe rechaza el dinero recaudado, hay dos propuestas circulando por el colectivo que está impulsando y apoyando la iniciativa: donarlo a la asociación de Pilar Manjón (sí, la asociación de víctimas del 11-M marginada por la Comunidad de Madrid) o repartirlo al 50% entre esta asociación y alguna entidad benéfica o solidaria.

http://periodismoincendiario.blogspot.com/2006/11/as-marcha-la-iniciativa-un-euro-para.html

http://periodismoincendiario.blogspot.com/2006/11/iniciativa-ciudadana-10-cntimos-para.

http://elventanuco.blogspot.com/2006/11/un-euro-para-esperanza-aguirre.html

Ciutadà Rivera

(24.11.2006) Tothom té un passat. El ciutadà Rivera també, per molt que surti en pilotes als cartells electorals. Ara resulta que havia estat militant o simpatitzant del PP. Tampoc no és cap pecat. El pecat és haver-ho amagat, sobretot quan et presentes com un ciutadà virginal i apolític i antipartidista (ull amb els apolítics…), que surt un bon dia de casa i decideix que començarà una croada contra els polítics de tota la vida, el nacionalisme i no sé quantes coses més. No cal ser verge per estar en política. I no és cap pecat canviar de partit, d'idees, evolucionar… Però si fas ostentació de la teva virginitat, que sigui veritat.

El nou partit Ciutadans va decidir presentar-se en pilotes, com un exemple de transparència. Que ho facin. Que siguin transparents, més que els altres. Que expliquin d'on treuen els diners. Que expliquin els suports que tenen. Que expliquin d'on venen. Que donin lliçons, si volen, però començant per ells mateixos. O que es vesteixin i callin.

A la foto, una proposta per a la nova campanya. La primera podria portar com a títol "En pilotes". Era una bona campanya, la veritat. Publicitàriament, la millor. Ara els suggereixo continuar en la mateixa línia, vestir-se una mica més i fer la campanya "Quins ous!". L'impacte està garantit.
(Foto: Gresham Blake)

......................................................................................................

Ciudadano Rivera

Todos tenemos un pasado. El ciudadano Rivera también, aunque salga en pelotas en los carteles electorales. Ahora resulta que había sido militante del PP. Bueno, tampoco es ningún pecado. El pecado es haberlo ocultado, sobre todo cuando te presentas como un ciudadano virginal, apolítico y antipartidista (ojo con los apolíticos…), que un buen día sale a la calle y decide que empezará una cruzada contra los políticos de toda la vida, el nacionalismo y lo que haga falta. No es necesario ser virgen para hacer política. Y no es ningún pecado cambiar de partido, de ideas, evolucionar… Pero si haces ostentación de tu virginidad, que sea verdad.

El nuevo partido Ciutadans decidió presentarse en pelotas, como un ejemplo de transparencia. Pues que lo sean. Que sean transparentes, más que el resto de partidos. Que expliquen de dónde sacan el dinero. Que expliquen los apoyos que reciben. Que expliquen de dónde vienen. Y que den lecciones, si quieren, pero empezando por ellos mismos. O que se vistan y callen.

En la foto, una propuesta para la nueva campaña. La primera podríamos titularla "En pelotas". Era buena, la verdad. La mejor. Ahora les sugiero continuar en la misma linea, taparse un poco más y lanzar la campaña "¡Qué huevos!". El impacto está garantizado.

L'esquela de Franco

(23.11.2006) Hi ha gent que es posa les mans al cap (veure www.kaosenlared.net , www.e-noticies.com i la secció d'opinió de www.e-newsterrassa.com) perquè algú va gastar-se una pasta amb motiu del 20-N per publicar una esquela en record de Franco al Diari de Terrassa.

La meva pregunta és: i què?

La llibertat d'expressió és per a tothom. I això inclou el dret a posar esqueles. Es per als nostàlgics de Franco, per als nostàlgics de Stalin o de Lenin, per als liberals, per als centristes, per als maoïstes, per als nacionalistes, per als antinacionalistes, per als anarquistes i fins i tot per als de Batasuna, per a tu, per a mi… Fins i tot per als que prohibirien la llibertat d'expressió. Si no m'agraden les esqueles de víctimes de la República que treu ElMundo, no les llegeixo. Si no m'agraden els anuncis de putes o els d'immobiliàries, passo. El que dóna sentit a les llibertats és acceptar les dels altres, t'agradi o no el que diuen. No els vulguis fer callar: tu téns dret a dir el que vulguis, jo també. Es tan simple com això.

Jo no estic disposat a censurar cap esquela de Franco ni a demanar-ho. Ni tan sols a criticar que es publiqui. Després, si vull, tinc tot el dret del món a publicar la meva pròpia esquela.

Es una esquela en forma de poema (Pablo Neruda a "España en el corazón"):

El general Franco en los infiernos

Desventurado, ni el fuego ni el vinagre caliente
en un nido de brujas volcánicas, ni el hielo devorante,
ni la tortuga pútrida que ladrando y llorando con voz
de mujer muerta te escarbe la barriga
buscando una sortija nupcial y un juguete de niño
degollado,
serán para ti nada sino una puerta oscura
arrasada.
En efecto:
De infierno a infierno, que hay? En el aullido
de tus legiones, en la santa leche
de las madres de España, en la leche y los senos
pisoteados
por los caminos, hay una aldea más, un silencio más,
una puerta rota.
Aquí estás. Triste párpado, estiércol
de siniestras gallinas de sepulcro, pesado esputo,
cifra de traición que la sangre no borra. Quien, quien eres,
oh miserable hoja de sal, oh perro de la tierra,
oh mal nacida palidez de sombra.
Retrocede la llama sin ceniza,
la sed salina del infierno, los círculos
del dolor palidecen.
Maldito, que sólo lo humano
te persiga, que dentro del absoluto fuego de las cosas,
no te consumas, que no pierdas
en la escala del tiempo, y que no te taladre el vidrio
ardiendo ni la feroz espuma.
Solo, solo, para las lágrimas
todas reunidas, para una eternidad de manos muertas
y ojos podridos, solo en una cueva
de tu infierno, comiendo silenciosa pus y sangre
por una eternidad maldita y sola.
No mereces dormir
aunque sea clavados de alfileres los ojos: debes estar despierto,
general, despierto eternamente
entre la podredumbre de las recién paridas,
ametralladas en otoño. Todas, todos los tristes niños
descuartizados,
tiesos, están colgados, esperando en tu infierno
ese día de fiesta fría: tu llegada.
Niños negros por la explosión,
trozos rojos de seso, corredores
de dulces intestinos, te esperan todos, todos, en la misma actitud

Trens rigorosament espatllats
(20.11.2006) Els trens de RENFE a Catalunya s'espatllen més que a la resta d'Espanya? No crec, més aviat diria que s'han sumat moltes coincidències i potser una gestió poc encertada fins generar una situació patètica: gairebé és notícia el dia que funcionen, que els viatgers arriben a l'hora, sense haver de saltar pels túnels. Però val la pena que fem memòria… Fa uns 10 anys va començar l'etapa d'un govern entestat a que els números públics quadréssin, cosa imprescindible i que forma part dels actius de gestió del PP, sobretot de la primera fase. La seva brillant estratègia es basava en congelar i fins i tot reduir impostos, estalviar en despesa social, invertir a la capital d'Espanya i València per compensar les tendències "disgregadores" de la perifèria catalana/basca… i estalviar en inversions als serveis bàsics. Com la policia. Com la RENFE. Com Correus. Com els aeroports, excepte Barajas. I d'altres estalvis similars en infraestructures. Ara paguem els plats trencats fa 10, 9, 8, 7 anys… I les inversions que no es van fer. L'Estat funciona a ritmes lents: ara es nota la manca d'inversió, i trigarà a notar-se l'esforç que ara s'està fent. Un exemple el tenim a Terrassa, on Correus fa anys que passava de tot i està compromès en un pla de millores extraordinari. No està bé carregar sempre el mort als governs anteriors, però tampoc l'amnèsia.

.....................................................................................................

Trenes rigurosamente estropeados
¿Los trenes de RENFE en Catalunya se estropean más que en el resto de España? No creo. Más bien parece que se han sumado muchas coincidencias y tal vez una gestión poco acertada hasta generar una situaicón patética: casi es noticia el día que funcionan con normalidad. Pero vale la pena hacer memoria… Hace unos 10 años un gobierno estaba empeñado en que las cuentas cuadraran, algo imprescindible que formaparte de los activos de gestión del PP (primera fase). Su brillante estrategia, sin embargo, se basaba en congelar y hasta reducir los impuestos, ahorrar en gasto social, invertir en la capital de España y en Valencia para compensar las tendencias disgregadoras de la periferia vasca/catalana… y ahorrar inversiones y gasto corriente en servicios básicos. Como la policía. Como RENFE. Como Correos. Ahora, años después, lo estamos pagando… El Estado funciona a ritmos lentos: ahora se hace patente la falta de inversiones, y tardará en notarse el esfuerzo que ahora mismo se está haciendo. Un ejemplo lo tenemos en Terrassa, donde Correos hace años que pasaba de todo y ahora está comprometido en un plan de mejoras extraordinadio. No está bien culpar de todo a los gobiernos anteriores, pero tampoco la amnesia…

.....................................................................................................

20N
(20.11.2006) La millor manera de commemorar el 20N és fixar-se no en el 20 de novembre de 1975, no, sinó en el que passava a aquest país el 20 de novembre de 1976… i del 77, i del 78, i del 79… I disfrutar veient que hi ha generacions senceres que no han conegut altra cosa que la democràcia i la llibertat.

.....................................................................................................

Mossos
(20.11.2006). A Terrassa es van desplegar el dia 1 de novembre els Mossos d'Esquadra. Es nota que es volen fer veure com també, en justícia, que volen fer les coses bé. Però parlem de la visibilitat policial. Des d'aleshores te'ls trobes a tot arreu, em sembla que comença a ser exagerat. I no només passa a Terrassa. L'estratègia és clara: que es noti i molt la seva presència. I es nota, segur, i força. Això ens fa sentir més segurs? Ho dubto, perquè abans tampoc no ens sentíem insegurs, en absolut, tot i que el servei policial era molt millorable. Forma part d'aquesta tendència tan europea (i tan americana) a fer cada vegada més visibles els policies i les mesures de seguretat? Es tranqui.litzador? Començo a pensar que a Europa estem caient en el parany de l'era Bush/Blair: controls, mesures de seguretat, policies, bases de dades… El gran germà a l'europea és més amable, però ja el tenim aquí… Al temps.