El tsunami del 13-D

Són dies per païr lentament el 13-D i veure a venir els seus efectes. Que seran poderosos: no per força obriran el camí cap a la independència, però sí canviaran, segur, les relacions amb la resta d’Espanya. Ull amb els efectes del tsunami sobre el mapa polític català: això s’està movent. Els que no se n’adonin es quedaran fora de joc. També són dies per veure les diferents maniobres de protagonisme i capitalització: un espectacle d’allò més edificant. Està ple de gent que pretén fer surfing amb l’onada i posar-se al capdamunt, per arribar a les eleccions catalanes encapçalant el fenòmen. Més d’un i de dos s’estavellaran, perquè se’ls veu el llautó d’una hora lluny. També ho faran els que minimitzin els sentiments profunds que hi ha al darrera, els que no captin què es mou a dintre de l’ànima del país. No hi ha un 90% d’independentistes ni un 50%, però sí hi ha una immensa majoria que expressa un malestar seriós i una majoria difícilment quantificable que va donant voltes a alguna idea… No per força la independència, però tampoc que les coses segueixin igual. La consulta era un experiment, un referèndum de joguina. I la participació ha estat fluixeta. Però no és insignificant: amb diferents objectius finals, molts catalans estem començant a dir prou. Es un gran pas. I hauria de portar-nos a un referèndum de veritat i a fer-nos la gran pregunta, surti el que surti. Un referèndum és impecablement democràtic aquí o a Alcorcón. Per damunt de la Constitució, sobretot si és entesa com una gàbia, hi ha la democràcia. O és que a molts dictadures no hi ha també una Constitució? Va, vinga, ja n’hi ha prou de prendre’ns el pèl: el tema és la democràcia, no el constitucionalisme. I la democràcia es basa en la voluntat del poble, oi que sí? Doncs això, justament.