El toro, per les banyes

Són punxegudes, sí, però millor agafar-lo per les banyes que per altres parts, ja posats. Catalunya es troba, com ja és tradició, al davant d’una altra cruïlla: el sí o el no definitiu als toros. Es com anar tallant el cordó umbilical a trossets: petites coses que ens separen de la resta d’Espanya. Coses, com els toros, que semblen ara molt espanyoles, però que són tan catalanes com la butifarra amb mongetes: l’únic és que aquí som una mica menys bèsties (no molt menys, no, que no es tracta d’ofendre ningú) i segons quins espectacles sagnants no ens acaben de convèncer. Acabarem prohibint els toros a aquesta banda de l’Ebre? Podria ser: és un bonic brindis al sol, un gest d’independència. Però complicat: hi ha molts catalans discretament afeccionats a aquesta matança ritual, èpica i estètica. I a sobre, la majoria ho veuen, per força, a la tele: no és fàcil posar fronteres a l’audiovisual o a internet, l’autèntic espai de llibertat i libertinatge del nostre món. Però estaria bé (per una vegada m’apunto, tímidament i no massa convençut, a aquesta passió tan nostra i desmesurada per prohibir i regular) dir que no a algunes animalades, per molt boniques i poètiques que siguin. Té bellesa una “corrida” o la mort d’un toro? Sí. I morbo i sang i mort a dojo. Com una batalla o com la matança del porc al vell estil. Però va essent hora de fer passets en el llarg camí de l’evolució humana i deixar de festejar la crueltat, la mort. El mateix podríem fer amb els vestits de pell, per exemple, o amb les brutals matances de foques i altres bestioles: tenim solucions menys salvatges per vestir-nos o per passar una bona estona plena d’emocions. El futbol, per exemple, ja posats, no deixa de ser un gran salt endavant evolutiu: no cal matar ni morir, però l’escenificació ritual és prou intensa per als que ho viuen amb passió.

La porta fluorescent

Hi ha coses que fan mal als ulls. Però si és casa teva, allà tu amb els colors de les portes o finestres, l’estil de la casa, les flors o no al balcó… Tu ets el rei de la casa, és la teva petita república independent, tens dret a fer el que et vingui més de gust… Sembla que ha de ser així, però no és tan simple. Una parella de francesos del Pas de Calais (el sud de França que es troba al nord) han oblidat que la ratlla entre l’espai públic i el gust particular no és gens clara. Un bon dia, un venedor d’una botiga de pintures els va recomanar pintar portes i finestres de la seva caseta ni més ni menys que de color verd fluorescent. Sobre gustos… Però resulta que la caseta està a prop d’un monument nacional protegit i si no vigilen els caurà el pèl: ja han rebut l’avís oficial perquè canviin el color de la seva fusteria i no espatllin un paisatge considerat d’ús col.lectiu. Primera reflexió, a sang calenta: collonades dels francesos. Segona reflexió, ja més tèbia: igual sí que hi ha matisos, un bloc de color fúcsia al costat de la Seu d’Ègara, per exemple, seria un crim. I al costat de casa meva, també. Tercera reflexió, ja en fred: potser faríem bé assemblant-nos més als francesos i altres europeus menys llatins. Que sí, que estan carregats de punyetes i de manies, però han construit societats que funcionen molt millor que la nostra, potser justament gràcies a aquesta visió de l’espai públic, entès en sentit ampli, com un autèntic espai de tothom. No és que siguin perfectes, no, ni que no siguin avorrits o previsibles (aquí som més divertits, d’acord), però entre el verd fluorescent prohibit i la nostra exhuberància mediterrània, potser està clar quin camí seguir. Això sí: no només en matèria de prohibicions o convivència, sinó de totes, totes. Que aquí ens agrada molt allò de “lo estrecho pa’ti, lo ancho pa’mi”…

El món de la señorita Pepis

A estones, esgarrapant minuts d’aquí i d’allà, aquests dies anem pel món buscant regals. Sort de la petita nevada d’ahir al matí, i dels llums i guarniments, perquè sinó costaria fer-se a la idea de que falten quatre dies per a Nadal. O sigui que a córrer de botiga en botiga, amb la llista a la mà o algun retall de catàleg publicitari, especialment si es tracta de donar un cop de mà a Santa Claus o als Reis Mags i buscar joguines per aquests móns de Déu. Un any més se t’apareix nítidament la línia divisòria entre els de nen i els de nena. Per sort, només és un parell de vegades a l’any, però en les jogueteries trobes una de les diverses explicacions de per què la nostra societat avança lentament en matèria de plena igualtat entre homes i dones. Tot comença amb les joguines. Per exemple, amb la “clínica maternal” que aquest any ens hem negat –en principi- a buscar per a una neboda. O per la notable presència dels colors blau cel i rosa de les bates de col.le de tota la vida. O pels bonics jocs d’escombres, aspiradores, rentadores, planxes, neveres, cuinetes, bebés i biberons… Separats per una clara línia divisòria dels tancs i ametralladores, dels monstres, dels cotxes, dels avions... Clarament estem davant d’una mena de catàleg d’objectes que serveixen per fer pràctiques per quan siguis gran, a més de jugar una estona: sembla innocent, però no n’és gens. Tampoc no vull dir que sigui pervers: simplement que, amb lloables excepcions que formarien una mena de zona neutra, anem repetint el model de sempre: joguines amb sexe (o amb gènere, que queda més tècnic). I ens fem grans amb la lliçó apresa mentre jugàvem…

El pla de monsieur Sarko

Si Catalunya fos francòfila, com en els vells temps, es miraria amb intel.ligent enveja el pla de monsieur Sarkozy. I si Espanya sapigués aprofitar el veinatge de Catalunya amb la poderosa i creativa França, única trinxera juntament amb Alemanya per contrarrestar la marea anglosaxona, també es miraria el pla Sarkozy amb interès. L’hiperactiu i a vegades un punt ridícul president francès té una força que no convé menystenir i una capacitat de renovar la clàssica “grandeur” francesa que ja la voldríem nosaltres. Ara acaba de presentar un multimil.lionari pla econòmic que té una música seductora molt diferent als plans de pedaços i retalls a què estem acostumats aquí, amb una oposició dedicada en cos i ànima a destruir-ho tot: l’economia té una part de màgia i una de números, com la política o la vida. I la màgia de Sarkozy, quan té un bon dia, funciona. Més enllà de l’esquema dreta-esquerra: no és que no sigui important, però no és la única plantilla. No reactivarà l’economia qui posi més milions sobre la taula, sinó qui sàpiga tocar la tecla adequada, la que mobilitzi energies i il.lusions. Que després s’han de traduir a diners, a crèdits, a programes, cert. Però abans que res hi ha l’energia inicial: aquí no l’hem trobat ni hem sabut copiar tampoc passivament el model francès. Que alguna cosa tindrà de bo, en el seu especial mix públic-privat, quan resisteix la crisi més sòlidament que molts altres països i pot encarar amb ambició el futur. Copiar a vegades està malament. Però hi ha excepcions en les quals resulta d’allò més aconsellable, sinó imprescindible…

El tsunami del 13-D

Són dies per païr lentament el 13-D i veure a venir els seus efectes. Que seran poderosos: no per força obriran el camí cap a la independència, però sí canviaran, segur, les relacions amb la resta d’Espanya. Ull amb els efectes del tsunami sobre el mapa polític català: això s’està movent. Els que no se n’adonin es quedaran fora de joc. També són dies per veure les diferents maniobres de protagonisme i capitalització: un espectacle d’allò més edificant. Està ple de gent que pretén fer surfing amb l’onada i posar-se al capdamunt, per arribar a les eleccions catalanes encapçalant el fenòmen. Més d’un i de dos s’estavellaran, perquè se’ls veu el llautó d’una hora lluny. També ho faran els que minimitzin els sentiments profunds que hi ha al darrera, els que no captin què es mou a dintre de l’ànima del país. No hi ha un 90% d’independentistes ni un 50%, però sí hi ha una immensa majoria que expressa un malestar seriós i una majoria difícilment quantificable que va donant voltes a alguna idea… No per força la independència, però tampoc que les coses segueixin igual. La consulta era un experiment, un referèndum de joguina. I la participació ha estat fluixeta. Però no és insignificant: amb diferents objectius finals, molts catalans estem començant a dir prou. Es un gran pas. I hauria de portar-nos a un referèndum de veritat i a fer-nos la gran pregunta, surti el que surti. Un referèndum és impecablement democràtic aquí o a Alcorcón. Per damunt de la Constitució, sobretot si és entesa com una gàbia, hi ha la democràcia. O és que a molts dictadures no hi ha també una Constitució? Va, vinga, ja n’hi ha prou de prendre’ns el pèl: el tema és la democràcia, no el constitucionalisme. I la democràcia es basa en la voluntat del poble, oi que sí? Doncs això, justament.

Duros a quatre pessetes

Ecotraçabilitat laboral. Aquesta és la proposta que fa Comissions davant del fenòmen imparable de les marques blanques. Podien haver buscat una expressió més senzilla, però la veritat és que la idea és lluminosa i es podria aplicar a molts altres productes: posar una etiqueta al cartró de llet o al ketchup de marca blanca en la que s’expliquin els sous dels treballadors de les empreses que fabriquen aquesta mena de productes mega-barats. Es totalment inaplicable a la pràctica, clar, però això no treu mèrit a una idea que hauria d’excitar les neurones dels consumidors, que pensen només en estalviar uns quants cèntims. Darrera de les grans ofertes i els preus baixos sovint hi ha sous baixos (diuen que entre un 12 i un 63% menys), condicions laborals molt més dures, inestabilitat… L’estalvi no es fa només en la publicitat o en la innovació: de fet, en la majoria de productes, el seu impacte en el preu és menor. L’objectiu del sindicat és que el consumidor s’ho pensi dues vegades. Objectiu condemnat al fracàs: l’egoïsme del mercat és també el nostre egoïsme, barrejat amb les necessitats o possibilitats econòmiques de cadascú. No m’imagino ningú comprant la llet més cara del super perquè paga millor els seus treballadors. Tanmateix, hem entrat en un cercle viciós: tots els estalvis, descomptes, outlets, low-cost i altres mandangues per l’estil, acaben empobrint no només el venedor, sinó molt sovint també el treballador o treballadora que hi ha al darrera. No hi ha solucions màgiques ni duros a quatre pessetes, expressió popular que amb això dels euros haurem d’actualitzar: l’estalvi surt sempre d’allò on és més fàcil passar les tisores. Els costos laborals són més flexibles que les hipoteques, els lloguers, els crèdits, les compres o fins i tot els beneficis. Diguem que el mercat fa discretament i eficaçment les seves pròpies reformes laborals…

Sharia a la catalana

Al.là i el Yahveh de l’Antic Testament han estat sempre déus gelosos, violents, sanguinaris. El “Abbà” renovador del profeta jueu Jesús era una altra cosa, però també ha servit durant segles per fer grans matances “en nom de Déu”. No hauríem d’oblidar aquest context cultural i religiós, ni les nostres pròpies inquisicions, quan enfoquem el fenòmen de l’islamisme radical al nostre país o a Europa. No estem lliures de culpa, encara que la culpa no sigui nostra: som hereus d’una tradició que ens ha costat molt civilitzar, humanitzar, pacificar. Dit això, a veure com païm la descoberta de les noves formes de justícia musulmana a la catalana. Com el cas de la noia de Reus que havia de ser brutalment lapidada per adúltera. Com el del noi musulmà apallissat per jugar a futbol amb catalans. O els homes forçats a deixar-se barba i no anar al bar. O les noies obligades a deixar l’escola quan tenen la primera regla. Aquesta mena d’islamisme radical i opressor no és tot l’islam, faltaria més: però està agafant força i treu les ungles cada vegada més descaradament. Els “policies de la moral” no volen que els “seus” es contaminin dels costums d’un país d’infidels. Aquests són els enemics del nostre sistema de valors públic, no de les creences privades. No és xenofòbia ni islamofòbia, pecats cívics que no practico: és dir les coses pel seu nom. Coses que, efectivament, poden deixar marge als xenòfobs, en un país inquiet i emprenyat. A no ser que ens comencem a plantar davant dels profetes absoluts dels déus absoluts, siguin els que siguin, i marquem clarament la ratlla vermella, lluny de fílies i fòbies i de religions: la de la ciutadania, la de la llei, la de la llibertat, la dels drets i deures que ens hem donat. I que són per a tothom qui visqui aquí.

Avís de "palo y tentetieso"

L’Espanya segrestada per l’ultranacionalisme (amb egregis representants como Bono, Peces-Barba o els deixebles d’Aznar, a més del seu profeta pedrojota) envia uns quants “avisos para navegantes” aprofitant el dia de la Constitució. Encara que sigui dia de festa, la llumeta de la sobirania nacional no s’apaga mai. I els summes sacerdots de la incontestable religió constitucional (cada dia més sectària i restrenyida) proclamen solemnement les grans veritats que han d’arribar a les oïdes dels desafectes catalans. Als vascos no cal, que aquests, al marge que ara estiguin ben collats, sempre els han caigut més simpàtics i els han respectat molt més. Anem als missatges. 1) La única nació sobirana és Espanya. 2) La Constitució no és infinitament flexible i té límits. 3) L’Estatut és una espasa de Damocles sobre la Constitució. 4) I la perla lapidària: “No ha nacido, ni se le espera, el español que valga más que otro”. Bufa, tu. I nosaltres, de pont o de shopping o a mig gas laboral, però fora de joc. Demà dimecres haurem de repassar els apunts de la classe magistral que ens han donat gratuïtament en diumenge. Quan Espanya està en joc ja se sap que no hi ha diumenges ni festes de guardar. Segur que els magistrats del TC ja n’han pres nota: Bono exigeix a Catalunya, fent de president del Govern més que de president del Congrés, “respeto al árbitro y sometimiento a las reglas”. Perquè ens entenguem, ho traduirem a una de les dues llengües pròpies de Catalunya: “Palo y tentetieso”… Jo creia fins ara que la sobirania neix del poble. Crec que ho tinc en alguns apunts, d’altres lliçons magistrals i alguns vells llibres. M’equivocava. Neix d’Espanya, directament. Oh, miracle! Ja anem entenent, ja…