Després de fer de pare de la pàtria raonablement bé, Pujol fa d’avi, ja alliberat de les obligacions de la paternitat, més enllà del bé i del mal. Montilla fa el que pot, raonablement bé per als temps grisos que corren, amb tants aventurers disposats a trencar-ho tot en mil bocins: si tot acaba fatal, segons els pitjors pronòstics, Montilla haurà fet un gran servei al país senzillament per saber mantenir la sang freda, la boca més aviat tancada (és callat del natural), el timó agafat amb força malgrat que el vaixell faci aigües. Res més català que el seny enmig de la temptació de la rauxa. Curioses i impensables vides paral.leles, amb un Maragall brillantíssim, enlluernador, però cremat, atrapat pel seu propi mite i per una excitació que ens hauríem pogut estalviar perfectament. I un ZP que ha fet de guionista d’una obra sense guió. Amb els estranys col.legues del Majestic, i les seves perilloses companyies, disposats a trencar Espanya amb tal de salvar Madrid. Brogit i fúria shakespearianes, que acabaran com el rosari de l’aurora. Pujol avisa: les coses sortiran malament. I aboca sal a la ferida, ja perduda tota elegància presidencial: Catalunya tenia més prestigi en el franquisme, cosa que no per força és culpa de Catalunya sencera, oi? Apunta al fons una Catalunya que sent nostàlgia d’una Espanya fictícia, paral.lela a una Espanya farta de Catalunya i a l’inrevés. Gràcies, no cal que ens deprimeixin, ja ens prendrem nosaltres solets la medicació i a veure si ens calmem una mica… En aquest panorama esfereïdor, un personatge com Montilla té més possibilitats de les que sembla, si sap saltar les fronteres que el limiten i conectar amb l’ànima d’una Catalunya complexa i contradictòria, que necessita guanyar temps per construir un discurs alternatiu i no saltar a cap precipici ni resignar-se eternament. El d’ara, almenys el discurs diguem-ne oficial o de l’establishment, està a punt de ser superat pels esdeveniments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada