Inflamació preventiva

Van passant coses. L’editorial “multimèdia”, per exemple, n’és una. I significativa. Com la reacció irritada dels jutges conservadors, més atents a retallar estatuts que a protegir la llibertat d’expressió, que, ben mirat, no sé si deu ser massa constitucional, oi? Va quallant una sensació indefinida: ja n’hi ha prou. Els matisos són infinits: això és un magma sense forma que, tranquils, no culminarà en una revolució, però farà que canviin profundament algunes coses. Però en el ja-n’hi-ha-prou ens hi trobem gent molt diversa, cansada de molts anys d’estafes i d’insults, de preses de pèl extraordinàries. Hi ha independentistes, nacionalistes de diversos graus, gent que no és nacionalista però tampoc no se sent còmoda en aquesta mena d’Espanya agra i nacional-catòlica que ens volen fer empassar tant sí com no… De tot i força. Gent que vam dir que sí a l’Estatut, no massa convençuts i intuint que no anàvem bé, que després l’hem considerat un experiment notablement catastròfic, a aquest pas acabarem convertint-lo en la nostra bandera. No per reclamar la independència, o almenys no encara, però sí el respecte, la convivència, la justícia, altres formes de pensar un Estat que ha de saber trobar l’equilibri entre la unitat i la diversitat. A tot arreu hi ha gent que parla de coses que són “nostres”, “de tots”, quan en realitat només són “seves”: és un parany clàssic. Amb Espanya passa el mateix: les bondats de l’exercici de les neurones i el diàleg se substitueixen per la crua referència als genitals, cosa ben hispànica, per altra banda. Amb l’afegitó de la Constitució esgrimida com les taules de la llei al Sinaí. I alguns encara no entenen la inflamació preventiva que comencem a patir…