(05.11.2006) Dissabte al matí l'Àxel Oliveres va pujar a la seva moto per no tornar mai més. Es va creuar en el seu camí un cotxe a una carretera de Lleida. Va morir a l'acte. Les seves inicials, Àxel/Alex O.G., sortien al diari El País d'avui diumenge.
Així acaben les vides humanes, un instant de foscor que t'envolta en un revolt o una recta de la carretera, en una malaltia llarga o curta, en un lluminós matí de dissabte de primavera, en un llit d'hospital o a casa teva, al camp de batalla o enmig de les vinyes un dia d'estiu… La mort et troba sempre, potser et buscava feia molt temps, potser te'n vas escapar sense saber-ho, però l'àngel negre és allí, en algun punt del teu viatge, sap el teu nom de fonts i el nom de la teva ànima, et coneix de sempre i sap en quin moment us trobareu cara a cara… L'àngel negre esperava l'Àxel en aquella carretera, el va veure venir a dalt de la seva moto… A mi també m'esperava un dia de maig de fa un any, ho he recordat avui, però em va mirar als ulls en aquell llit d'hospital, a la frontera, com el dia de la foto meva que surt en aquest blog, i em va deixar anar: ell sap quan ens retrobarem...
Shakespeare és un bon recurs en moments com aquest. Fullegem Henry IV: "Pel meu honor que no m'importa. Un home només pot morir una vegada. Li devem a Déu una mort… i que vagi pel camí que vulgui. Qui mor aquest any se'n lliura el vinent…". O busquem a Macbeth: "La vida és un conte ple de soroll i fúria, contat per un idiota, que no significa res". O ja posats a no canviar d'autor, obrim El Rei Lear: "Som per als déus el mateix que les mosques per als nens cruels". Per què Shakespeare ara? No ho sé ni m'importa. O sí que ho sé, però deixem-ho estar…
Havíem estat amics fa molts, molts anys. Havíem compartit moments intensos, no oblidaré mai el seu sentit de l'humor, els seus dibuixos per a aquella revista que fèiem, L'Escarni, ni tantes altres coses… Encara guardo tres o quatre exemplars al fons d'una capsa... Ens vam perdre i mai més no ens vam retrobar, excepte algunes ocasions en els quals el destí va creuar novament les nostres passes… Pinzellades del teixit confús de la vida… Tant ell com jo ens vam equivocar de camí en el seu moment, a principis dels vuitantes, fa una eternitat… Però l'Àxel el va recuperar, va triar el camí del cor, el de la passió, el que li demanava la seva ànima: pintar. Jo em vaig perdre molt més que ell… De lluny, me'n vaig alegrar quan m'arribaven notícies seves, quan sabia d'una exposició, d'un cartell… Havia trobat la seva ànima d'artista.
L'àngel negre va esperar a cobrar-se el seu deute ( el deute de Déu?) fins que el dibuix de la seva vida no va ser complet. Complet segons els límits que imposa la condició humana: inacabat, sempre inacabat, però no sense sentit...
Cada comiat ens recorda la certesa de la mort. Però també de la vida, efímera, tan forta i fràgil alhora… I veritats molt simples i quotidianes, d'aquelles que esdevenen tòpics gastats: no sabem si serem vius o morts d'aquí a un instant… Carpe diem...
Els que ens quedem i acompanyem els que se'n van cap al seu darrer viatge sabem sempre que aquesta és l'autèntica lliçó. Una lliçó de vida, que la mort dels altres ens obliga a aprendre… Tu tries, el sí o el no només et pertanyen a tu…
No ho oblidis quan surtis del funeral…
Elegia i petjades…
Era davant l'ordinador, escrivint, quan vaig saber de la mort de l'Àxel. Vaig buscar a internet, gairebé automàticament. L'autèntica elegia per la mort de cada persona són les petjades a vegades impensades, els rastres que deixa a la vida i el cor dels altres, l'empremta que queda per sempre als camins del món… Permeteu-me que per acabar en trii uns quants…
(…) C'est au Maroc, en 1999, qu'Axel Oliveres et Stéphane Hugentobler se sont rencontrés pour la première fois, la veille de la fameuse éclipse de soleil. (…) TRAMELAN CIP Stefan Hugentobler et Axel Oliveres, sa., di. 14 h à 19 h; di. visite guidée par S. Hugentobler à 15 h (all.) et à 16h. (…) Correos extravía cinco cuadros del pintor catalán Axel Oliveres enviados desde Japón Correos ha perdido, en algún lugar entre Barcelona y Matadepera. (…) ¿Por qué vuelven los boomerang? Por Axel Oliveres, en Técnica Industrial, ISSN 0040-1838, Nº 242, 2001 (Ejemplar dedicado a: Envases y embalajes), pags. 75-76 (…) Actualmente en la galería están exponiendo tres pintores: Axel Oliveres, Georg Massanés y Jaume Amigó, y tres escultores… (…) Van firmar el document Jordi Armengol –Primer Secretari de l´Agrupació Local de Matadepera del PSC i cap de llista- i Anna Maria Arrufat pel PSC; Emili Amat per Ciutadans pel Canvi (CpC); i Àxel Oliveres per Independents per Matadepera (IpM) (…) Cursa de Matadepera. AXEL OLIVERES GILI 00:32:14 00:15:21 4 44 169 (…)
I el rastre més llunyà em va portar al Japó:
http://www.h6.dion.ne.jp/~yonehata/heimen.htm
Igual no tots aquests "Axels Oliveres" són ell, però m'encaixen… No ho sé, no vam seguir-nos prou d'aprop, i ja no importa massa… Les vides dels altres, vistes de lluny, es redueixen a unes pinzellades molt gruixudes, a vegades molt desenfocades…
Feu la prova vosaltres mateixos, si voleu amb els vostres noms i cognoms: teclegeu-los… O feu memòria, és el mateix... Trobareu alguns dels rastres que heu deixat en la memòria col.lectiva, en el delicat i passatger teixit de la història humana. Internet acabarà essent, entre altres coses, una gran crònica… Amb sort, encara sou a temps de deixar-ne molts més, de rastres… Espurnes de vida, rastres immaterials, com un perfum lleu, com un record que s'esvaneix…
Un dia serem rastres, petjades, que conduiran als que ens busquin cap a les claus del que vam ser, del que vam estimar, del que vam voler ser... Hauríem d'anar-hi pensant: no està en mans del destí, sinó en les nostres… No perquè sigui molt important com ens recordaran, sinó per haver assolit la plenitud (o haver-nos-hi acostat…) del que volíem ser, del que somiàvem…
Per no haver-nos rendit.
5 de nov. 2006
Axel Oliveres, in memoriam
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
No conocí a Alex, ni tampoco puedo saber la relación que tuvisteis, pero puedo comprender los sentimientos, dudas y fantasmas que vienen a nuestra mente en momentos como estos. Hace algunos años, también perdí a un amigo, con el que, por circunstancias de la vida habíamos dejado de tener contacto habitual.
En esos momentos, sientes la necesidad de repasar todas y cada una de las cosas vividas juntos, y peor aún, aquellas que, por una causa u otra no se llegaron a hacer.
Cosas que se dijeron, cosas que se dejaron de decir. Pensábamos que teníamos todo el tiempo del mundo, y nos damos cuenta de lo pequeños e insignificantes que somos, y nos refugiamos en aquellos a los que más queremos, de forma instintiva, Es en esos instantes cuando realmente nos damos cuenta de que nosotros seguimos vivos, y de la poca importancia que en el día a día le damos ese hecho.
avui m'he enterat de la notícia al'editorial on l'àxel il.lustrava de forma magistral les revistes que faig. divendres per la tarda em va entregar un dels 4 dibuxos que anaven a una d'elles. des de llavors res, el vaig trucar per reclamar-li la resta. era un artista i ja se sap com son! sempre entregant tard si no els vas radera... tant de bo aquest cop també fos un retràs.
tinc el dibuix aquí a l'escriptori i porto tot el dia pensant en ell, i al arribar a casa he vist el seu quadre que tinc al saló i no paren de venir-me al cap tot de situacions amb un detall increible. perquè més enllà de ser un excel.lent profesional em quedo amb les converses que teníem després de les reunions, i recordo perfectament l'última devant de la porta de l'editorial parlant dels seus problemes però alhora il.lusionat amb el seu nou negoci...
quina merda, és que encara no me'n sé avenir
sempre et recordaré, artista
Jordi, sí, quina merda...
De nosaltres només queda un buit en la vida dels altres,i d'aquest buit en diem record... M'agrada saber coses d'aquest últim Axel, que jo no vaig conèixer d'aprop, com d'altres Axels que aquests darrers dies he anat descobrint, a través dels testimonis adolorits de moltes persones... Me l'imagino perfectament portant-te les il.lustracions a última, ultimíssima hora...
Són algunes de les petjades -en forma de dibuix- que ha deixat en aquest món efímer, que pensem que és real només perquè és físic, perquè es pot veure, olorar, pintar, descriure, tocar...
Com el quadre que téns a casa: pel que dius, segur que conté tot un món...
La vida és una magnífica convinació de casualitats. Les persones bàsicament ens caracteritzem per una herència genètica que ens regalen els nostres pares i per un entorn cultural. Jo en aquesta convinació vaig tenir la sort de compartir pares amb l'Àxel i sobretot vaig compartir habitació amb ell durant 13 anys. No us podeu imaginar la sort que vaig tenir al descubrir el món amb una persona tant imaginativa, culta i divertida com era l'Àxel. Gràcies pel contes que em vas explicar, per les excursions pels boscos de prop de casa i per totes les moltíssimes hores en que simplement varem estar fent l'idiota, cosa que per cert crec que ens sortia molt i molt bé :)
>Pol: sí, devia ser tot un privilegi viure aquells anys aprop d'un esperit lliure, lleuger i profund com el de l'Axel... A mi també m'havia fet riure molt, i pensar... Ara me n'adono que aviat farà un any que no hi és.
ara ja fets dos anys descobreixo aquesta pagina..
que voleu que us digui? ja ho sabeu tot.. persona impresionant..
i la sort més gran del món es que no només vaig passar 15 anys i poc al seu costat sino que soc una part d'ell amb lo bo i lo dolent(com entregar coses tard!).
Gràcies per tots les coses boniques que dieu d'ell, segu que estaria orgullos de vosaltres al llegir això..
La teva alegia estar`sempre en nosaltres
la teva filla alba.
Publica un comentari a l'entrada