Apunts per a un balanç

Hi ha gent a qui li agradaria que Zapatero es fés l’harakiri. N’hi ha d’altres que el posen innecessàriament al capdamunt d’un altar. Ni una cosa ni l’altra, com qualsevol polític o ésser humà. Però, al marge d’altres valoracions diguem-ne més ideològiques, i que ara no venen al cas, és de justícia remarcar el valor democràtic que té quan es presenta a fer balanç (normal, venen eleccions i ha de vendre el producte) i aprofita per fer un acte força insòlit: autocrítica. Suau? Clar. Incomplet? També. Però si no esperem que es faci l’harakiri en públic, aquest és un gest saludable, tonificant. No es fàcil trobar molts casos similars. Aquest és un dels principals valors d’aquesta etapa estranya i furiosa, erràtica, plena d’avenços socials i benestar però que es tanca globalment amb un mal regust de boca: una bona dosi de qualitat democràtica, de normalitat. De ZP en quedarà molt més que això en el futur, però de moment té en el seu actiu haver contribuit a que el país faci un salt extraordinari cap a la modernitat: la transició dels líders carismàtics i un punt messiànics als polítics normals. Tal com estan les coses, no és poc. Que l’any nou ens agafi confessats...

(P.S.: ens retrobem, si voleu, el dia 1, però més aviat cap al tard... Gràcies i bon any!).

El rei, millor calladet

Es un paio alt, d’amples espatlles, guapot, simpaticot. Sap estar, té sortides catxondes, no se’l veu excessivament cregut. Ha tingut l’encert de trobar el punt mig d’una fórmula que combina sàviament una monarquia d’estar per casa, un uniforme militar ple de medalles i galons, un estil esportiu i desenfadat, unes mínimes concessions cortesanes i una mica de catolicisme ritual, el justet. Però es perd quan posa en marxa la màquina de fer discursos oficials. Aleshores és quan a ell li comença a relliscar la corona del cap i a altres ens cauen altres coses rodolant cames avall.

Tòpics de segona mà. Els discursos de la famosa Pasqua militar, el dia de la Hispanitat i algun altre són les peces clau del sistema de missatges profunds que suposadament envia el monarca sobirà als seus súbdits sobirans. Però el més destacat i entranyable és el de Nadal, quan aprofita la tele per desitjar-nos unes bones festes a l’hora de sopar. En aquell moment ja fa hores que està en marxa tota una maquinària repartida pels mitjans de comunicació de tot el país, dedicada en cos i ànima a trossejar el discurs, buscar significats profunds a una col.lecció de tòpics i idees de segona mà, a cercar missatges amagats en alguna frase. Ens hem cregut que és important el que diu perquè és important qui ho diu i el moment que aprofita per dir-ho. Res, ximpleries. No diu mai res de bo, tot i que hi posa el punt just de solemnitat i entranyable proximitat.

Más de lo mismo. Ho sabem tots, però fem veure que no i omplim pàgines i pàgines a la premsa dedicades a analitzar, ensumar, interpretar i lloar el missatge reial. Una altra tradició nadalenca, d’aquestes que deixen de tenir significat però repetim perquè així s’ha fet tota la vida. No tinc cap espia a la Zarzuela, però seria capaç d’escriure el guió del missatge nadalenc del rei Juan Carlos (així, res de Joan Carles, aquí i a la Xina) dues setmanes abans: no m’equivocaria gaire. Quatre referències a la unitat, al terrorisme, a la saludable diversitat de la pàtria indissoluble, als soldats i exèrcits que garanteixen la indissolubilitat si algun dia falla tot, una mica de rotllo hispanoamericà i para de comptar.

Tele i vitrina. Dels seus discursos nadalencs, retòrics i buits, no en quedarà mai una frase per a la història. A canvi, de les seves sortides del guió en podia viure si algun dia es queda sense corona: els que han aprofitat el “que te calles” com a to per a telèfons mòbils han fet una pasta, la SGAE hauria d’intervenir per reclamar els drets del monarca... Per això mateix, el millor que es pot fer amb el rei i la monarquia en general és el mateix que fem a les cases amb les coses de cert valor, poca utilitat i vistoses: desar-les en una vitrina, a la vista, però tancades. I en el cas de la tele, que no deixa de ser una vitrina presidint el menjador, millor amb el volum abaixat. Calladet, ja que no tenim altre remei que ser monàrquics per la gràcia de Déu.

Mad Max i les guerres del futur

La futura edat mitjana s’està covant a Veneçuela, Rúsia, Aràbia Saudí, Estats Units, Iran, Kazajstan, Algèria, Irak, Xina... Allà s’està escrivint el guió del futur. Poder geopolític de gas, petroli i àtoms més o menys controlats. El domini de les fonts d’energia reclamarà poder militar: un esquema tan vell com la humanitat, les riqueses fan sempre parella amb els soldats. Guerres fredes o calentes? En tenim un parell de ben calentonetes en marxa, a Afganistan i Irak, guerres de la decadència imperial nordamericana: dos intents frustrats de dominar el cor d’Àsia, la cruïlla del petroli i d’amenaçar les bases del futur imperialisme islàmic. Ens estan cuinant una barreja de lideratges exacerbats, de petroli i gas, de talibanisme religiós (cristià, musulmà, jueu), de discretes però rabioses guerres econòmiques. Amb una altra matèria preciosa que també ens portarà maldecaps: l’aigua. Aquesta barreja inestable i explosiva va prenent forma mentre a Europa ens entretenim decidint quants ceps i vinyes es podran plantar els propers anys, regulant exhaustivament la composició de cada classe de xocolata o convertint les carreteres en un paradís tranquil i domesticat. Ja comença a ser evident que l’onada expansiva, el dia que esclati tot plegat, arribarà fins a les nostres fronteres. Comencem a notar els primers efectes amb el preu del petroli, però anem tirant, això només és el principi. Ja vindrà el temps dels nous bàrbars, que com sempre tendeixen a venir des de l’est: la diferència és que la fortalesa europea no és un imperi, no té muralles ni exèrcits per a la guerra global. Ni ganes, ni esperit imperialista. Nosaltres estem en una altra fase: pertanyem a una mena d’avantguarda de la humanitat, rica, benestant, cansada de guerres, tolerant... La resta de la humanitat va per una altra banda. Veurem si la nostra fortalesa sense muralles és capaç de resistir i vinclar-se sense trencar-se: aquest futur està escrit, la prova arribarà tard o d’hora. Mentre disfrutem de la nostra abundància nadalenca, Mad Max ens espera.

La pàtria és un tren

Les metàfores són perilloses i relliscoses. A Zapatero l’AVE li ha pujat al cap. Es el que té l’eufòria ferroviària després d’ensopegar amb esvorancs i túnels diversos. Un bon dia toques la tecla de “play”, el tren es posa en marxa, el comptakilòmetres marca els 300 i veus passar a tota velocitat la història... Zapatero, l’home que és capaç de desitjar “feliz navidad en nombre del Gobierno de España” sense que se li escapi el riure, cau en el parany tòpic de tots els polítics: el catàleg del gremi dels enginyers de camins, canals, mines, autopistes, viaranys, ponts, ports... Una mina, mai millor dit, quan s’apliquen a la política. Més aviat gastada, però una mina.

D’aquesta font inesgotable on van a buscar frases rodones tots els polítics, tard o d’hora, en surt una frase per a la història. Amb majúscules, la que sintetitza una estratègia: “Lo que más une a los españoles, lo que mejor vertebra y cohesiona el territorio es la construcción de infraestructuras de este tipo y la mejora de las comunicaciones".

Amb l’alegria pròpia de les festes nadalenques, ZP confón “apropar” amb “unir”. Mira el mapa d’Espanya i ja el veu ple de línies amunt i avall, amb trenets que a tota màquina travessen la geografia espanyola i ens van unint, unint, unint, donant un sentit definitiu i lluminós a la darrera “E” de” RENFE. O a la famosa “E” d’AVE.

Ha nascut un nou nacionalisme, dinàmic, modern, excitant: la pàtria és un tren. Ni més ni menys.

De rodalies? De llarg recorregut? D’alta velocitat? De joguina?

24 mini-europes

No existeix una única Europa ni una Europa unida. Ara hi ha 24 mini-europes, una bona notícia. Acaben d’esborrar-se unes quantres fronteres administratives, policials i econòmiques. Es l’Europa possible, invisible, que funciona a la pràctica però és inviable institucionalment. Una Europa que es va fent d’una altra manera, sobre la marxa. El mini-tractat de butxaca que es va signar a Lisboa servia només per salvar la cara dels líders polítics embarrancats en l’agonia de la vella constitució europea, que ha passat a millor vida. Ja el van signar, ja està arxivat a les cancelleries, serveix per al que serveix. Ben poc. Però a canvi, van caient barreres, ara cap a l’est. Possiblement Europa mai no serà una mala còpia dels USA. Ja està bé que sigui així, gran i sense fronteres, però que sigui una cosa nova, amb formes noves. I com que estan per inventar encara, naveguem una mica perduts, sense el consol i la seguretat que donen les velles formes institucionals i polítiques que funcionen a Brusel.les més aviat en el buit, com en un altre món. Les 24 mini-europes que ara ens repartim el mapa del continent indiquen que de moment no estem encara dibuixant res, però avancem, perquè esborrem els vells dibuixos, les velles línies dels mapes d’altres segles.

Il sorpasso i els cosins italians

Quan la inflació es descontrola, la culpa és dels altres: de les propines dels cafès, de les revisions salarials, de la curiosa malaltia “escassa interiorització del valor d’un euro” i coses per l’estil. Solbes, a dalt del seu núvol macroeconòmic, reparteix culpes a tort i a dret i no se’n queda ni una. Acabaran donant la culpa del boom immobiliari als compradors, els mateixos que no han mogut ni un dit en anys per frenar una fugida cap endavant absolutament demencial i que pagarem caríssima. Just a l’inrevés quan les coses van bé en economia: mèrit del govern, faltaria més, que posa la pista perquè corrin les empreses i els negocis... L’últim cas el trobem en la gens anecdòtica història del sorpasso: Espanya supera Itàlia en PIB, la qual cosa no vol dir ni de lluny que sigui “més rica”. Tanmateix, això ens posa clarament a la primera divisió mundial, sense xovinismes ni patriotismes barats. Gran notícia, curiosament, silenciada, tracada amb discreció, ves a saber si per no molestar els nostres cosins italians. Però, ja que és difícil que el govern es posi en solitari la medalla, l’èxit és ni més ni menys que haver fet la predicció del sorpasso... La futurologia, elevada a mèrit governamental.

Pelis de polis

Els controls d’alcoholèmia són cada vegada més espectaculars. Vaja, no tenen res a envejar als controls antiterroristes o als desplegaments policials quan hi ha una cimera internacional. Impressionen, no per casualitat. Acollonen. Es tracta precisament d’això: omplet la nit a la ciutat o a la carretera amb desenes de llumetes blaves, senyals fluorescents, policies/mossos armats i tota la parafernàlia de rigor perquè vegis que la llei té el garrot a punt per als que se la saltin. Es com una rèplica casolana de les habituals escenes de les pel.lícules i sèries televisives americanes, o de les seves descarades còpies espanyoles: un excés de muscle i testosterona policial, una escenografia aclaparadora.

El mateix passa amb el tracte severíssim reservat als que es passen de la ratlla (finíssima) en matèria d’alcohol al volant. El problema no és només si acaben o no passant una nit al calabós (cosa força innecessària en la majoria de casos, però que forma part de la mateixa escenografia policial), sinó també per les formes, per aquesta mena d’exhibició impúdica de poder policial. A mi cada vegada em fa menys el pes. L’objectiu ha deixat de ser disuasori per passar a obertament amenaçador: un pas més cap a l'estat policial, abstemi i purità que ens ha de salvar de tots els mals, fins i tot de nosaltres mateixos, al preu que sigui.

Genera això més seguretat o més alarma? Es opinable, clar. Però no és només matèria per a experts policials. De veritat volíem això? No hi ha maneres igual de serioses però de formes menys agressives d’enviar el mateix missatge de rigor a la societat? Estic segur que sí i que no afectarien a l’eficàcia ni a la sensació que el Gran Germà ens vigila… Aquesta mena de desplegaments policials megaespectaculars no encaixen en la mena de societat que som, o potser que érem, per molt que ens agradin les pelis de polis, forenses, jutges i advocats de guàrdia que ens empassem fins a la sacietat. La realitat s’acaba assemblant a la ficció… I el camí de l’infern està empedrat de bones intencions.

El Barça i la pell fina de l'islam

Els països islàmics (però no només ells, eh?) es comporten de forma estúpida davant de certs símbols que consideren ofensius. El problema és que s’ofenen per qualsevol cosa. Tenen la pell de l’integrisme molt fina i irritable. A la creu de Sant Jordi de l’escut del Barça li han tret una de les barres a l’Aràbia Saudí. Tenint en compte que en aquesta mena de països et poden tallar el cap o una mà per una ximpleria, que castiguem amb fuetades les dones violades, que prohibeixen a les dones conduir un cotxe, lapiden les adúlteres i tantes i tantes barbaritats més, esborrar una creu de l’escut del Barça gairebé és com una malifeta infantil: ja se sap, els aiatolàs i els imams, sempre tan bromistes... Allà, per ser un bon culé i un bon musulmà alhora (en masculí, perquè les dones s’exciten amb les cames peludes dels futbolistes i amb les pilotes), has d’esborrar la creu de Sant Jordi. Que pel que es veu els recorda les croades i atempta contra la seva sensibilitat. Sort encara que no han esborrat la bandera catalana o que no han canviat la creu per una mitja lluna sobre fons verd: ja posats, podrien dissenyar un escut del Barça islàmicament impecable. Surrealista? Sí. Però també revelador de la mentalitat d’una part gens minoritària de la humanitat, vigilada, segrestada i manipulada per talibans religiosos no gaire diferents dels talibans cristians o jueus, per posar un exemple. Els déus seran diferents, les creences poden ser també diferents, però els talibans d’aquestes tres religions cosines-germanes s’assemblen com gotes d’aigua. Els nostres talibans els tenim força controlats, però no els costaria gens ni mica fer coses semblants a redissenyar l’escut del Barça. De fet, quan podien, les feien: les mateixes, ni millors ni pitjors. Per això mateix, perquè estem escaldats, no només ens indignem davant d’estúpides criaturades com retocar l’escut d’un club de futbol. Seria un greu error comportar-nos com ells: però també ho és confondre el respecte a la diversitat amb la indiferència davant agressions (visibles o discretes) a un estil de vida i una llibertat que ens ha costat sang, suor i llàgrimes conquerir. Hem d’anar amb molt de compte amb aquesta mena d’integrismes, a fora i aquí. Si ens despistem, quan ens en volguem adonar ens hauran fet un gol com una casa.

Bono, el centrista

Totes les nacions són un invent. Inclosa l’espanyola. Per gran que sigui la bandera, per sonor i vibrant que sigui l’himne, per molts testicles que s’hi posin, per molts segles d'història que hi hagi al darrera, totes les nacions són discutibles i inventables. Inclosa la catalana. Li faltava dir que tots els nacionalismes són perillosos, llevat de l’espanyol, és clar, que aquest és el més bell i virtuós nacionalisme de tots els que es fan i es desfan...

Un viatge al centre... d’Espanya
Cal agrair la lliçó al futurible aliat de Gallardón en improbables viatges al centre que no porten enlloc més que al centre d’Espanya, al melic furiós de la Corte madrilenya que ni sap ni vol saber que hi ha més Espanyes possibles que la de les criadilles del toro Osborne. Home de fe com és (ja el podrien enviar al Vaticà, amb en Vázquez, ja), Bono considera veritats indiscutibles les que surtin del Tribunal Constitucional: “Aquí se bendice lo que diga el Constitucional”. L’article de fe, en aquest país, sempre ha acabat en un auto de fe... I els invents, com deia algun clàssic d’estar per casa, amb Casera, oi?

Nacions discutibles, totes
Bono ha tingut la virtut de fer pujar ell solet el preu d’un hipotètic suport de Mas a ZP cap allà a mitjans de març: brillant manera de facilitar que un possible aliat es pugui fer l’ofès i de posar-li “a huevo” embolicar-se una vegada més amb una bandera que es creu massa sovint que només és seva i només dels bons catalans. Brillant manera també de guanyar vots a Catalunya, sí, brillantíssima estratègia. Les nacions són sentiments (discutibles), emocions (discutibles), voluntats (relatives), realitats (diverses), sobiranies (relatives i concèntriques)... Clar. Tot això i molt més. No són conceptes absoluts ni realitats eternes, podria fins i tot estar d’acord en això amb Bono. Si ell accepta que Espanya és tan virtual com Catalunya i Catalunya tan virtual com la Val d’Aran: depenen només de voluntats democràtiques. Importa molt dir-ne nació, comunitat autònoma, pàtria, estat o poble? No massa. Es dramàtic definir Espanya com una nació de nacions, si això la fa més gran, com un emperador creix en estatura quan esdevé rei de reis? No massa. Però només d’imaginar-s’ho gent com en Bono es posen histèrics: se’ls escalfa la boca i els surt de l’ànima una retòrica molt vella, molt rovellada, profundament ofensiva.

Algú sap el telèfon de Houston?
Espanya amb Catalunya ho té més fàcil que amb Euskadi: no per prendre-li el pèl, com alguns es pensen, sinó per trobar un nou encaix, sobre unes noves bases. Aquí, malgrat el soroll ambiental, la desafecció que elegantment diagnosticava el doctor Montilla no ha esdevingut una infecció generalitzada, ni molt menys. Encara. Però si continuen esforçant-s’hi amb aquest entusiasme digne de millor causa, insistint, fent mèrits, inflant els genitals dia sí i dia també d'un país que ja els té una mica inflamats i adolorits, ja poden anar pensant a trucar a Houston, perquè tindran un problema. I dels grossos.

Govern convergent i lluç a la basca

Felip Puig veu possibles tota mena de governs a Catalunya, amb la condició (implícita) que CiU hi sigui. Quan diem “Decidim decidir”, estem dient que volem governar, oi? Tot i que l’Avui en destaca un, per posar nerviosos els sociates i animar el cotarro (“Felip Puig veu factible un govern alternatiu de majoria nacionalista a Catalunya”), en la mateixa notícia apareixen unes quantes combinacions més per tal que “permetin al catalanisme recuperar el lideratge de les nostres institucions", ni més ni menys, que ara estan en mans de botiflers i sucursalistes de segona. Combinació somiada: CiU+ERC. Combinació òptima, per dissimular una mica: CiU+ERC-ICV. Combinació fotuda però ves a saber: CiU+PSC. De la combinació CiU+PP, ni una sola paraula.

Madrid: per manar-hi, sí
Totes aquestes combinacions admeten, faltaria més, un escenari mixt, que traduït al català de carrer vol dir: CiU manant a Catalunya i remenant les cireres a Madrid, amb el PSOE o amb el PP, que pel bé de Catalunya no s’ha de mirar prim ni tenir fàstics.

Partidisme? No, què va...
Però si algun malpensat s’imagina que darrera d’aquestes hipòtesis hi ha cap mena d’interès partidista, que s’ho tregui del cap: ell pensa en un entorn “que torni a donar prioritat al projecte de país abans que al projecte ideològic”. Clar, d’entrant, Catalunya, de primer plat, Catalunya, de segon, Catalunya i de postres, Catalunya. A l’hora dels cafès ja veurem si ens queda algun raconet a la panxa per posar-hi unes engrunes d’ideologia....

El brillant exemple basc
Per acabar-ho d’adobar, el portaveu del futur govern totterreny, s’inspira ni més ni menys que en l’envejable experiència basca. Just l’endemà que Ibarretxe ofereixi a Catalunya una interessantíssima col.laboració per al que calgui, que els bascos del PNB ja se sap que tampoc no tenen gaires manies, pel bé de la pàtria basca, és clar. Puig troba que l’experiència basca podria tenir "cert mimetisme a Catalunya: CiU per PNB, ERC per EA, ICV per Ezker Batua". Espectacular: més inoportú, impossible. Es el problema d’embolicar tant la troca per dir una cosa tan senzilla com legítima: tenim ganes de governar, ho enyorem tant...

Només ens faltava mimetitzar-nos amb els bascos. Es justament el que Catalunya necessita... Què en pensen de tot plegat els de la “U” de CiU?

Mirin, a la basca, com a molt el lluç. I gràcies.

Zapatero, Mister Smith i el profeta Pujol

No negaré que Zapatero és més sant de la meva devoció que no pas Pujol. Tanmateix, ZP em té desorientat des del primer dia, quan el bambi es va saltar els elefants cuirassats del PSOE dels anys grisos i bruts i va esdevenir secretari general, després candidat i finalment president, cosa que només ell era capaç de somiar en ple aznarisme imperial, encara associat d’aquella manera al pujolisme en el seu agredolç capvespre.

MISTER Z I MISTER SMITH.

Es força inclassificable, aquest home. Però té una mena d’optimisme invencible, un punt d’ingenuïtat barrejat amb la duresa necessària, que em recorda aquelles pelis de Frank Capra i sobretot la de “Mr. Smith goes to Washington”. Té a vegades allò que et posa la pell de gallina quan recites en veu alta la Declaració dels Drets de l’Home, alguns textos de Jefferson o de Lincoln, de Roosevelt, de Kennedy, l’extraordinària poesia política que van engendrar les revolucions nordamericana i francesa... Paraules, sí, però quines paraules! Les paraules tenen poder, el poder de canviar el món, la gent: i aquelles velles paraules ho estan fent.

GATS VELLS, GATS NOUS.

Pujol és una altra cosa, el contrapunt de ZP: no s’haurien entès mai. Pujol és més com Felipe: curtit, pragmàtic, possibilista, hàbil en el regateig, un punt cínic (l’imprescindible), però amb fortes conviccions i una fe indestructible en la seva missió, idees potents, capacitat de formular-les. I de liderar a la vella manera, la d’un altre temps. Aquell parell eren gats vells i grossos. ZP sembla una mena de gatet jovenet i maldestre, però ull amb deixar-se enganyar per les aparences: també és capaç de caçar el que se li posi pel davant... Té instints fel.lins amagats. Però aquest paio, fins i tot quan li cauen clatellades des de tot arreu, treu de dins la carta de navegació dels grans principis democràtics. La teoria pura, el dret polític, les lliçons apreses, després explicades i finalment viscudes des de dintre sobre la democràcia. Es radicalment nou aquest tipus de polític, no encaixa en la vella estirp.

RESPECTE I MENYSPREU.

A més, ZP és un punyetero. Vegem-ne un exemple. Expressa (crec que és el primer socialista espanyol que ho fa, si no l’únic) respecte cap als manifestants catalans de l’1D, accepta la crítica, les paraules dures i es compromet a escoltar-les. La qual cosa no vol dir pas rendir-se: el joc és més complex, i aquí sembla que ens n’haguem oblidat de tot plegat i passem de les manis a la independència o a desafiar uns (ara) inexistents tancs espanyols. La festa és de franc, barra lliure, però només són paraules... I molts dels que les pronuncien amb una mena d’entonació èpica, com Napoleó al peu de les piràmides, vint o quaranta segles d’història ens contemplen, mes enfants de la patrie, saben que són només paraules i la vida va per una altra banda. Estan jugant amb foc. Ho saben i ja els va bé. Creuen que dominaran la foguera quan arribi el moment...

A l’altra banda hi ha les declaracions del gat vell Pujol, una mena de gat d’angora que vigila d’aprop la masia i l’hortet i de tant en tant treu les urpes: “No respecto ni Zapatero ni Rajoy”. Hi ha vegades que les comparacions són odioses. Sense menystenir gens ni mica la grandesa de Pujol: no és el pare de la pàtria ni el polític català més gran de tots els temps des dels romans, però tampoc no es pot ignorar el seu paper decisiu, coral “malgré lui”, en la Catalunya de final de segle XX... i ja som al XXI, i aquest ja no és el seu segle... Entre el respecte (algú dirà que hipòcrita o “de boquilla”, però no és així, en absolut) de ZP i la manda de respecte de Pujol, que té els nassos de ficar demagògicament en el mateix sac a Zapatero i Rajoy, hi ha un segle de distància: l’oceà dels profetes messiànics els separa. Pujol és del temps del Yahveh de l’Antic Testament, fa de Moisès en aquesta confusa i bíblica història. ZP no ha fet ni farà mai de profeta ni de messies (això l’honora, però no el fa perfecte ni infal.lible, ni meravellós, ull) i diu i practica el respecte democràtic.

TOT JUGANT A FER DESCARRILAR EL TREN.

Corren temps clarament postconstitucionals i preconstitucionals: aquest respecte, aquesta ingenuïtat de pel.lícula de Frank Capra, és una alenada d’aire fresc que bufa de tant en tant (només de tant en tant) des de la Moncloa. Gairebé només des de la Moncloa, aquest és un dels problemes... Digui el que digui l’irat profeta Pujol, mai no havia bufat aquesta mena de vent des de la dura i rància messeta castellana ni des del nucli dur del poder. Ell ho sap perfectament. Aquest és un altre dels problemes: Pujol i els seus masovers, portats per un atac de banyes i ansiosos de passar a la història abans que la història passi pel seu damunt o hi hagi algú més patriota, juguen a fer descarrilar l’únic tren viable per a la Catalunya del segle XXI.

La crosta nacionalista

El portaveu sociata Joan Ferran ha entrat “a saco” a proposar dràstiques cirurgies pro-governamentals a TV3 i Catalunya Ràdio per eliminar “la crosta nacionalista”. Té valor, cal reconèixer-ho, posant a parir l’Antoni Bassas, per exemple, des de les planes d’un diari privat pro-governamental com és El Periódico (consti que no em molesta gens que en sigui, només ho descric). Això sí, no l’esmentava pel seu nom... Comencem per una obvietat: Joan Ferran té tot el dret del món a dir això, només faltaria. Els mitjans de comunicació, públics i privats, no van sobrats d’autocrítica. Ell sabia que se’l menjarien de viu en viu, n’era molt conscient i tanmateix va dir unes quantes grans veritats (coincideixo en part amb el diagnòstic, però gens ni mica en el tractament), algunes que ho eren a mitges i d’altres que només eren afirmacions interessades, plenes de paranys per si pica algun ingenu. Si ho sabia i tanmateix ho va dir, alguna cosa buscava...

Anem a pams... Espanya ha d’existir als mitjans de comunicació públics catalans? Sí, clar, ja està bé de jugar a nines amb això d’Estat Espanyol. “Demà plourà a tot l’Estat”... a on, exactament? a les oficines de l’Administració? només als ministeris? Sisplau! D’acord en què han de ser nacionals i no nacionalistes: no es pot oblidar que aquests mitjans els paguem entre tots i totes. L’argument és idèntic al que serveix per no donar la raó a les intervencions quirúrgiques que proposa el mateix Ferran: la solució no són les quotes de partit, ni molt menys despolititzar, sinó “despartititzar”. Si és que això interessa de veritat a algú...

Això sí, que desafortunat això de la crosta, perquè no és nacionalista. En tot cas és convergent-pujolista, diguem les coses pel seu nom. Herència d’un temps ple de comissaris polítics i de diverses onades d’excel.lents comunicadors que van servir d’exèrcit per a una causa patriòtica. Aquest era el paper reservat a TV3 i Catalunya Ràdio, amb l’eufemisme de posar-les “al servei de la construcció nacional de Catalunya” (convergent i pujoliana-pujolista, clar). Teles i ràdios posades al servei de crear un territori mediàtic sobre el qual algun dia construir un territori real, separat de la resta d’Espanya: el famós Mont Blanc, la terra promesa que Moisès-Pujol senyalava amb el dit al seu hereu... Un objectiu evident i en bona part assolit. Primer l’esquerda televisiva i radiofònica, després les altres esquerdes... Per això no surt a la tele el temps que farà a Fraga i sí a uns inexistents països catalans.

I parem aquí. La solució és repartir els tertulians dels programes per quotes de partit, com ell insinua? Donar més notícies positives sobre el que fa el govern? Inaugurar seccions a tort i a dret plenes de lloances al tripartit? Fer més fitxatges de persones que simpatitzin amb el tripartit? Si l’exemple d’aquest equilibri ideal és per exemple no retransmetre ni 5 minuts en directe la manifestació de l’1D (una mica més important que el festival anual de gossos d’atura, no?), anem llestos... Jo no hi vaig anar, però no és seriós negar-li importància ni amagar-la.

Es temptador, sí, dominar políticament els mitjans de comunicació, sobretot quan governes tu. Però la moneda té cara i creu: quan manen els altres, t’adones que de cop no pintes res i et colen tots els gols. Per a qualsevol partit, la millor inversió de present i de futur és la independència dels mitjans, el seu control democràtic (res a veure amb el CAC, per exemple) però sense intervencionisme interessat, el pluralisme de veritat, al servei de tota la societat i com a reflex de tota la societat (en aquest cas, això inclou evidentment la part no nacionalista i la no sobiranista). Però els partits no se n’adonen: pensen en el curt termini, en l’emprenyada d’avui, en els titulars d’avui, en clau de “meus o dels altres”... Un greu error estratègic. En aquesta matèria encara hem de fer un llarg camí... Deixar-nos d’operacions quirúrgiques i apostar per solucions homeopàtiques, lleugeres, naturals, sàvies... Un primer pas és parlar-ne obertament, cosa ben poc habitual.

Frenada tàctica

La mani de dissabte (un còctel carregat, amb trens de rodalies, AVEs, dignitats nacionals i drets a decidir, tot ben remenat i sacsejat) no va ser un esdeveniment de magnitud històrica ni un terratrèmol, però no s’hauria tampoc de menystenir. No hi ha un abans i un després. Ja els agradaria a alguns, ja... Tothom intenta agafar aire amb l’empenta de la mani: alguns per inflar les veles d’un viatge cap a enlloc, d’altres per rascar algun vot... Finalment, el doctor Montilla, impassible però no immòbil, intenta posar-se a favor del vent, tot procurant no quedar fora de joc ni al mapa català ni a l’espanyol. Complicat equilibri, en efecte. Acusa rebut del missatge (un “mandat exigent”, en diu) i pretén convertir-lo en combustible per a un altre viatge, més pragmàtic. I de passada procurar que el país no derrapi, perquè aquí hi ha massa gent que li està trobant el gust a apretar l’accelerador a fons... Una frenada tàctica per canviar el rumb pot ser un intel.ligent moviment tàctic, i hi ha marge per fer-lo: no a les portades dels diaris, però sí a la discreta societat catalana que s’ho mira tot plegat amb un cert distanciament. Ja veurem si se’n surt i no descarrila tot plegat, perquè està intentant un canvi de vies a alta velocitat... Mentrestant, va corrent el compte enrera cap al mes de març...

Els meus 1.094 euros

El BBVA no és el BOE, però és una institució seriosa. A falta de balances fiscals oficials, ha publicat les seves. Catalunya té un suposat dèficit fiscal d’uns 7 mil milions d’euros. Segons el banc, 1.094 euros per càpita. També arriben a la conclusió que a Madrid i Catalunya els surt cara Espanya: són les dues comunitats que més aporten i menys reben de la bossa comuna. València i les Balears ens segueixen al ranquing: l’eix mediterrani que ha estat sempre el gran motor. Tot i que les dades madrilenyes són discutibles: hi ha inversions o despeses de l’Estat que es fan a Madrid i beneficien tot el país, suposadament. En alguns casos sí, en altres no... Els experts han descobert també la sopa d’all: per a Navarra i Euskadi, Espanya és un bon negoci.

Les dades són oportuníssimes: ajuden a veure-hi clar i també a embolicar la troca, clar. Els números són imprescindibles: no entenc per què els governs els amaguen, els falta valor i pedagogia. Menys encara si, com aquests, posen de relleu que no és tan evident que Catalunya sigui un país explotat i extorsionat. Totes les dades són discutibles, clar, el problema és que portar-li la contrària a un equip com el que té el BBVA al darrera demana una mica de valor i solidesa... Coses d’alguns catalans, que com que tenen difícil construir l’independentisme amb altres materials més nobles co les grandeses històriques del passat, ho fan amb els calers o les infraestructures: ens roben, no ens surt a compte. Dues línies argumentals (la dels saldos i la de les carreteres) d’allò més estimulants, sí... I amb un problema: si Madrid algun dia tingués a bé fer un Estat seriós, modern i eficaç, l’independentisme i el sobiranisme quedarien molt tocats. El gran aliat sempre ha estat Madrid: incompetent, emprenyador i a sobre poc carinyós...

La solidaritat entre (diguem-ne) territoris ha de ser visible per entendre què estem fent i no enganyar-nos. No pot ser que uns paguin sempre i d’altres rebin sempre; el sistema ha de ser dinàmic, ha de compensar-se d’alguna manera. També hem d’entendre que si cadascú es queda amb tot el que recapta, simplement Espanya (o Catalunya, o Terrassa, o Europa) fa fallida: necessitem dels altres, que també ens necessiten. El sistema és viable justament perquè redistribueix, reparteix esforços i guanys. Els papers han d’anar canviant: aquesta és probablement la gran qüestió de les societats del benestar, que no deixen de ser les més perfectes (tot i les pegues que arrosseguen) que hem creat mai. I s’han de fer visibles tots els beneficis, totes les aportacions. No només les fiscals, sens dubte, perquè no és tan senzill.

A mi m’està bé dedicar els meus 1.094 euros a altres territoris, però no tota la vida, sinó ara tu, ara jo, equilibradament. Aquesta és l’autèntica solidaritat i només així ens permet avançar a tots. L’altre model, el de cadascú pel seu compte, és un mal negoci.

La casa gran i el "cuentu xinu"

Mas li ensenya cuixa a Rajoy: si vols fer amb mi l’escena del sofà, envia’m flors, fes-me algun regalet perquè jo sàpiga que vas “en sèriu”. Això sí, ho fa en plan xulo, per despistar, com si fos un repte. Però se li veu el llautó, quatre dies després de proclamar als quatre vents que Catalunya (la “seva” Catalunya) no renunciarà al dret a decidir. Ni sobirania, ni independència, ni autonomia, ni sobiranisme, ni punyetes: catalanisme de mans lliures, ja anirem veient què és el que més ens convé. Claríssim, oi? Doncs, no: encara hi ha qui ho presenta com el fascinant naixement d’una nova galàxia, el big bang d’un univers sencer.

El dret a decidir què? Si pacta amb en Rajoy o en Zapatero?

L’Artur Mas, probablement, enfeinat com estava escrivint grandiloqüents discursos i posant els espectaculars fonaments del gratacels del catalanisme del segle XXIII, se n’ha oblidat d’un detallet. Un detallet clau: els catalans fa temps que ens afaitem i les catalanes fa temps que es depilen. En plata: que no és tan fàcil prendre’ns el pèl. Per això ho disfressa amb un repte, una provocació: estan disposats a retirar el recurs contra l’Estatut? I es pregunta –que ja és molt preguntar-se- si tenim al davant o no un nou PP. Que no li passen reculls de premsa amb les notícies i les cintes amb les declaracions dels seus futurs socis? Sí, clar que sí, segur que esmorza cada dia amb una pila de fotocòpies al davant, just al costat de la tassa de cafè. I aleshores?

La resposta és tan senzilla que costa fins i tot de formular. Set de poder, al preu que sigui. Fins i tot per unes caladetes del Marlboro light que gasta en Zapatero... Mas ha llançat l’ham, com li va ensenyar el seu mestre, a veure si pica algun peix i el podem ficar al famós cove. Si ara Rajoy afluixa una mica (que no ho farà, a no ser que tingui ganes de que se’l cruspeixin de viu en viu), ja tenim l’excusa perfecta: el PP ha canviat, oh miracle. Ja tremolen a Génova, segur. Uns paios i unes paies capaços de fer trontollar tot un Estat i el que faci falta i van i es caguen les calces davant del repte d’un nacionalista perifèric... Mas no és un ingenu, ni molt menys. Però el perd la pressa, la urgència de quedar com un senyor davant del vell mestre Jedi, i està disposat a fer tractes amb la força obscura... si aquesta es deixa dominar.

Clar que tot pot canviar el dia 10 de març al matí. Ja tenim clar l’escenari si les eleccions acaben en empat tècnic o el PP, que Yahveh i Al.là ens guardin de tot mal, treu un diputat més. Pot passar, i Mas ja ha preparat el terreny. Vindrà Rajoy a Barcelona, a donar un voltet per la Boqueria, extasiar-se davant la Sagrada Família, el pa amb tomàquet i el geni català en general, descobrirà de sobte que el galleg i el català són llengües germanes i que és fàcil entendre’s, dirà que Espanya estima Catalunya i la necessita i després d’unes copetes de cava (ara sí, català, faltaria més) pactarem a l’hora dels postres que tu em deixes discretament uns quants diputats i jo et faig virrei. Així de cru, aquesta és l’aposta postelectoral de Mas i el resultat de l’atac de banyes després de la suposada enredada de ZP a la Moncloa: el bambi es va cruspir la fura, ves per on, i tard o d’hora hauran de passar comptes... D’aquí la frase, brutalment sincera. Clar i català: “No nos cerramos de entrada ninguna puerta”.

Especialment la d’entrada, oi? De la de sortida ja n’anirem parlant...

Vet aquí la “casa gran” del catalanisme convertida en un “cuentu xinu”*. Humol amalillo, més aviat...


*Ja em perdonaran, aquest blog és tan pobre com honrat i aquí no hi ha calerons per a correctors de català, què hi farem...

Els lios de faldilles de Ms. Clinton

El profe de Georgetown i la seva santa esposa Ms. Bottle, accionistes de referència de la solvent empresa familiar Famaztella, s’han pres fatal el joc de rumors sobre si se separen o no. Qui entri al joc poc sortir-ne escaldat. En aquests casos d’honor, abans t’enviaven els padrins per a un duel a primera sang o a mort, ara t’envien els advocats a querella oberta, que és pitjor i més sagnant. I menys gloriós. Ms. Clinton també té problemes amb la mortífera barreja d’entrecuix i credibilitat que als USA tenen reservada a qualsevol polític: igual que li van fer al seu marit, Mr. Clinton el del puro i la becària al despatx oval, li acaben de posar un parany aparentment ridícul des de l’òptica europea. Aquí estem més curats “d’espantu” del que fem volem fer veure.

Fan córrer que és lesbiana. Els de “20 minutos” s’ho haurien de fer mirar seriosament, perquè publicar aquestes coses desmereix el prestigi d’un excel.lent diari gratuït... Es rumoreja que té lios de faldilles, amb la bondadosa intenció d’acabar-la crucificant, of course, no perquè li agradin les senyores, no, sinó per si l’acaben enxampant dient una mentida. Mr. Clinton en sap alguna cosa, d’autos de fe. I ella, primera dama en els temps de Monica Lewinski, també: aquella inquisició no augurava res de bo, de fet, era només l’aperitiu de l’era Bush (cognom que té la seva conya en anglès, mai millor dit...), una era en la qual les reunions del govern a la Casa Blanca comencen amb unes oracions, tot demanant al Yahveh cruel i venjatiu de l’Antic Testament que inspiri els governants... Si fa o no fa, com a l’Iran, l’Aràbia Saudí, el Vaticà o al consell d’administració d’Al Qaeda. Ms. Clinton va per bon camí: en comptes d’enviar els seus advocats a repartir querelles a tort i a dret, ha desmentit els rumors sobre el seu lesbianisme en una revista gai, The Advocate. Brillant jugada, comparada amb la patètica reacció dels accionistes de Famaztella. Serà una gran presidenta: ja s’ha fet dura com un Tomahawk, però se li nota que amaga un punt de tendresa... Aquesta dona és capaç de desmentir-ho fent un viatge a l’illa (màgica, enyorada...) de Lesbos. A veure si troba la resposta adequada: i a qui li importa? Cadascú té la talla que té, independentment de si arribes a la Casa Blanca o només a la Casita Blanca...

Ara que fins i tot la infanta i el Marichalar se separen, queda molt cateto fer d’un rumor enverinat com aquest una qüestió d’honor. Serà per rumors... Vaja, hagués estat un puntàs desmentir-ho a les planes de “Zero”, per exemple. Sí, ho confesso, a vegades la llegeixo amagat a dintre de l’armari i reconec que està plena de tios bons... També m’agraden l’Elle i la Marie Claire, i sí, ho confesso, la Cosmo... Ho dic per si algú fa córrer ja el rumor i puc començar a buscar a l’agenda els telèfons d’uns quants amics advocats...

El mapa de Blogolàndia

La Catosfera sembla que va prenent forma, amb l’empenta d'amics com Marc Vidal. Acabarà ocupant un espai real a una Catalunya cada vegada més virtual... BlocsTerrassa organitza la segona trobada de bloggers/blocaires terrassencs al Cinema Catalunya el proper dia 4 de desembre. Li haurem de posar un nom, no? Terrassasfera? Ai, uix, no sé... Blogsfera terrassenca? Psé... Potser BlocsTerrassa o BlocsTerrassencs? El nom fa la cosa? Ja ho anirem veient, perquè en aquest eteri territori virtual les coses prenen forma a trompicons, espontàniament, una mica entre tots i totes... Que jo sàpiga, hi ha dues altres xarxes locals que formen part de la “catosfera” i de la “mónsfera” (això segurament és redundant, el món ja es esfèric, no?): la Vallesfera (que vaig conèixer a través de l’amic Joan Ramon) i l’Ebresfera. Alguna xarxa més? Segurament sí, però per a això cal recórrer a Saül Gordillo, ell és dels pocs que tenen al cap el mapa complet de la Catalunya blocaire... Es fascinant el mapa nebul.lós (literalment metafísic) que es va dibuixant d’un gran espai lliure, on no importen les fronteres, sinó els camins, les cruïlles...

I al setè dia va descansar

A Catalunya, l’índex de satisfacció dels ciutadans (ISP) és negatiu. Estructuralment i conjunturalment. Com el creixement negatiu o la tolerància zero. O la deflació. O el decreixement. O la desafecció. Paraules en dosis homeopàtiques perquè no ens mati el verí... Vaja, que el país està de mala llet. Feia falta una enquesta? Satisfacció negativa, quin sarcasme, si no tenim ganes de furgar a la ferida o de perdre’ns en les vaguetats presidencials del “Tinc una pregunta per a vostè, però jo no tinc cap resposta per a ningú”. En fi. Es cap de setmana. Laissez faire, laissez passer... Donem-li la culpa al pèrfid Madrid: va de fàbula per canalitzar la profunda decepció, no fos cas que a la gent se li acudís donar un cop d’ull de portes endins... Els pobles emprenyats, frustrats i decebuts són perillosos. I si no, fem sant i màrtir l’Estatut, com a últim recurs, a la desesperada, per desviar l’atenció; tot i que ja costa, ja, tenint en compte l’educada indiferència que ens provoca. O intentem reescriure la història de les negociacions i els cigarrets a la Moncloa. Els tacticismes de curta volada. O inventem falsos new deals de laboratori sobiranista per al nacionalisme de coitus interruptus. O proclamem la independència, a l’espera que la Val d’Aran faci el mateix i ens veiem obligats a enviar-los un escamot dels mossos perquè no s’esverin més del compte aquests occitans desafectes. Quanta satisfacció negativa, estructural i conjuntural. Quin país tan perdut en si mateix... Melangia col.lectiva, spleen català... Have a wonderful weekend...

Catalunya suspèn

Catalunya suspèn en la matèria “qualitat del sistema educatiu”, segons l’estudi d’una fundació. No progressem adequadament? Veritat o mentida, o a mitges les dues coses, ja ho anirem discutint: això dels “estudis” és sempre terreny relliscós, quan no interessat... Ves per on, ara resulta que no tot és culpa de Madrid. En educació, almenys, no. Es culpa de la Generalitat, al 100%. Sí, es podrà dir que si arribéssin els diners que “ens toquen”, ho podríem fer tot millor. Fins i tot lligar els gossos amb llangonisses. Però en aquest cas no és excusa, tot i que ja deixa caure l’estudi, com qui no vol la cosa, que el País Basc inverteix 5.000 euros anuals per alumne, mentre que Catalunya es queda amb uns 3.500. Tot el que va malament a Catalunya és culpa de la madrastra madrilenya que ens fa passar estretors i misèries? Tot ho resoldrem amb aquell trist Estatut al qual els polítics catalans ja comencen a agafar-se com a taula de salvació, per acabar d’embolicar la troca fins al final?

El suspens en educació, justament en educació, dóna pistes sobre l’esgotament d’un model de país forjat en la transició i en els anys del pujolisme i l’antipujolisme més barroers, basat grosso modo en donar-li les culpes de tot a la madrastra madrilenya, en brillants discurs patriòtics i tacticisme pactista de curta volada, en mandra i incompetència per construir una administració catalana moderna i eficaç i en prometre un futur de flors i violes per quan arribés aquella Catalunya triomfant que seria rica i plena... El futur ja ha arribat. I ni rica ni plena. Ai, calla, que resulta que el futur és més endavant, i que sí que serà rica i plena, sí, quan, com els bascos, exercim el nostre dret a decidir...

Ja és ben patètic que en aquests trenta anys de recuperació nacional, d’autogovern, d’autonomia (que presenten un balanç amb clarobscurs, agredolç, però no negatiu) s’hagi trencat en mil bocins justament el mite de la Catalunya rica i plena, d’avantguarda, líder... Ara ens passem el dia esbufegant "à bout de souffle", jugant a veure qui la diu més grossa, repartint culpes a tort i a dret per les males notícies que ens van caient com lloses al damunt. El mirall ens retorna una imatge de nosaltres mateixos que fa plorar. De riure una mica, però sobretot de pena. I encara hi ha qui ens vol fer creure que tot això ho resoldrem gràcies a l’Estatut. I si amb l’Estatut no, doncs amb la independència, i avall que fa baixada...

I si la independència no funciona, dic jo, sempre podem provar fer-nos francesos o espanyols directament, a veure si així... Si és per mi, ja podem anar ampliant el Tractat dels Pirineus i abraçar-nos amb els euro-franco-catalans i els euro-franco-occitants de l’altra banda de les muntanyes. Serà poc patriòtic, però no ens aniria pitjor. Pitjor impossible.

Vostès es miren massa el melic

Rubalcaba li ha tornat a Montilla la visita que va fer fa uns dies a la capital. I ha deixat un missatge sever, matisat per les bones formes. Amb estil florentí. Ha ficat el dit a l’ull d’una política catalana italianitzada, subtil, confusa, esquitxada de castells de focs verbals. Emboirada, amb una creixent tendència a tancar-se, a retroalimentar-se. Una política autònoma respecte al país, etèria, molt sorollosa, però allunyada, entotsolada. Rubalcaba va venir a Barcelona i va deixar caure la perla: vostès es miren massa el melic, estan perdent perspectiva, el joc és un altre, el terreny de joc és molt més ampli. La política catalana, Rubalcaba dixit, és “compleja, hipertáctica e hipercompetitiva". De l’estratègia, de la jugada de llarg recorregut, res, ni un mot. Jo tampoc no la sé veure: tot és a curt, curtíssim termini, tàctica inflada perquè sembli estratègia. El ministre va compensar la seva àcida visió amb una mica de massatge ensucrat, clar: després de la catàstrofe de les infraestructures, a Madrid comencen a entendre per fi que cal invertir més a Catalunya. Un pèl cínic, però pur pragmatisme. Per això mateix sap que no es pot prendre a broma el perill de desafecció que diagnosticava el doctor Montilla (que després va acabar frenant per no espantar massa els seus pacients) i es permet el luxe de ser creïble admetent sense massa manies la catàstrofe de les infraestructures. Desafecció? "Il cavalieri" Rubalcaba ho admet, però apunta un tractament que té categoria de mite i és fronterer amb el conte infantil: Catalunya ha de liderar Espanya i se li passaran tots els mals. I si rep una mica de carinyo, millor: és una de les claus ocultes de tot plegat, Catalunya necessita sentir-se estimada, volguda. Seria tan fàcil... D’Europa, com ja és tradició en la nostra política (catalana i espanyola), res de res, ni una paraula: és una “muletilla” per als discursos oficials, poca cosa més. La perspectiva europea, que podria ser oxigenant i situar-nos davant l’autèntica perspectiva, no existeix per als nostres polítics. Donem voltes en cercle, una i altra vegada. El debat identitari tendeix a cristal.litzar en una suau forma de melangia adolescent. La ràbia i l’onanisme són vies de sortida d’emocions contradictòries, que encara no han pres forma. Mentre li anem donant voltes al que volem, podem o ens deixaran ser quan siguem grans.