La refundació dels catalanismes

Mas planea refundar el catalanismo y no descarta aglutinar a sectores del PSC y ERC (La Vanguardia)

Que Catalunya i el catalanisme estan despistats i ensopits és una evidència. Dintre de l’espectre del catalanisme hi ha diversos graus de confusió. L’independentisme té clar l’objectiu però no sap per on començar i tem (no ho reconeixerà mai) que tot plegat sigui somiar truites: per molt soroll que faci sap que no hi ha prou massa crítica al seu darrera. El sobiranisme, si és que en el fons és gaire diferent de l’independentisme, juga al “ni poc ni massa”, entre el seny i la rauxa, entre prémer l’accelerador i frenar, una mica a l’estil coitus interruptus, vaja. Ambdós sectors s’escapen del “clar i català” i juguen amb les paraules, defugen la independència, prefereixen l’autodeterminació, la sobirania i coses per l’estil. El tercer grau és el del nacionalisme de tota la vida, definim-lo com “de centre” o central, o potser de pal de paller: és el del peix al cove, el del viatjant que va a Madrid a canviar cromos, que vol autonomia i catalanitat però no està disposat a perdre bous i esquelles jugant a aventures estranyes: té present encara algunes lliçons de la nostra història. Hi ha un quart grau, lleugerament diferent, que ocupa l’espectre moderat d’aquest nacionalisme central i que ha sentit tan qüestionat al llarg dels anys el seu catalanisme que a vegades sorprèn amb algun impulsiu “sorpasso”: no acaba de trobar el seu lloc, i té l’inconvenient que necessita vitalment que Espanya canvii, cosa que de moment ja podem anar esperant asseguts tranquil.lament. Per aquí hi posaríem el molt minoritari i força retòric federalisme o confederalisme, amb un ric corpus teòric però sense massa crítica social al darrera i sobretot sense socis a Madrid, cosa que el fa inviable: canviar Espanya és el vell somni nuclear del catalanisme, una i altra vegada frustrat.

Més enllà hi ha també diversos graus d’espanyolisme, que convé tenir en compte si volem abastar tot el paisatge: el jacobí i més o menys afrancesat i esquerranós, el de la immigració autòctona que ha construït a dintre de Catalunya una mena de “sud virtual” que viu d’esquena a Catalunya (amb diferents graus: des de la indiferència fins al menyspreu) digui el que digui la versió oficial, l’espanyolisme de dretes de tota la vida, l’espanyolisme fatxa… Tot això, també en diversos graus, esquitxat de majors o menors pinzellades, més retòriques que altra cosa, d’europeïsme.

Una crisi d’identitat
Si aquesta gamma de catalanismes, amb fronteres molt permeables i no pocs territoris de mestissatge, la volem fer quadrar amb el mapa dels partits polítics tindrem problemes. La cosa no és tan clara ni tan fàcil. Menys encara en aquests moments: vivim una crisi d’identitat molt clara i profunda, el pacte de la transició ha quedat amortitzat i no s’ha substituït realment pel nou Estatut. No tot Catalunya ni tots els habitants del país, ull amb les paraules i les expressions globalitzadores: és una crisi que afecta més o menys a un terç del país, distribuit en diferents proporcions a les diverses posicions polítiques. Hi ha un terç que viuen instal.lats en la indiferència i que senzillament es deixen portar pel corrent i un altre terç (també aproximadament) que tot i residir a Catalunya els és totalment aliè (a vegades fins i tot repugnant) el catalanisme. I aquí no hi compto els nous immigrants, que de moment formen part d’un altre planeta i prou feina tenen.

En aquest context, no és un element menor la crisi d’orgull català que es cou al darrera de la crisi de les infraestructures i de les inversions estatals. Es una crisi més corrosiva del que sembla, perquè toca el moll de l’os del país: ens hem passat molts anys instal.lats en la seguretat de sentir-nos maltractats però superiors, i ara de sobte la realitat és tan patètica que fa plorar. Menystenir les reaccions sentimentals i arrauxades que pot generar aquesta crisi és un greu error de percepció… L’estómac del país encara està encongit, païnt tots els desastres i misèries; la crisi encara no ha quallat, però canviarà moltes coses a mig termini.

La “masia comuna”
I vet aquí que apareix l’espavilat del Mas, que tampoc no sap a on va (hi ha algú que ho sàpiga?), i abans de repensar i reformular el seu projecte polític, que ho vol ser tot al mateix temps i per a tothom, pensant més en sumar vots que altra cosa, es llença a la piscina i aspira a ni més ni menys que refundar el catalanisme. Això sí que és tornar de vacances amb les piles posades! I clar, posats a fer castells, a ell li toca el paper d’enxaneta. Ell i la seva trontollant coalició estan cridats a liderar aquest catalanisme d’ampli espectre, unitari, l’autèntica “masia comuna” del catalanisme, que va de CiU a ERC, passant pel PSC i se suposa que per ICV. Se li veu massa el llautó, aquest és el problema.

Coses noves
Una vegada més, catalanisme de curta volada, tàctic, electoralista. Pensant més en el poder que en el país. Tanmateix, hi ha en el fons d’aquest pirotènic titular periodístic (“la refundació del catalanisme” sona d’allò més bé) una intuició correcta. Cal aturar-se a pensar i repensar a fons. No amb la vista posada a les properes eleccions, no confonent Catalunya amb la Generalitat, com fan els convergents i els altres partits. Es pot fer seriosament o deixar-ho tot en grans titulars o hipotètics referèndums sobiranistes per al 2014, però facin el que facin els polítics catalans, ara per ara tancats en un cercle viciós a l’italiana, l’estómac i el cor d’aquest país (rectifico: d’un terç, d’un 30, potser d’un 40% d’aquest país) s’han posat en funcionament i estan treballant silenciosament, sacsejats de tant en tant per alguna emprenyada. D’aquí a uns quants anys, al marge del ritme electoral i del xup-xup partidista, en sortiran coses noves, perquè les velles senzillament no funcionen, estan esgotades. Després ja veurem qui ho lidera: ara no toca. En tot cas no serà qui tingui més pressa.

* * *

La refundación de los catalanismos

Que Cataluña y el catalanismo están despistados y amodorrados es una evidencia. Dentro del espectro del catalanismo hay diversos grados de confusión. El independentismo tiene claro el objetivo pero no sabe por dónde empezar y teme (no lo reconocerá nunca) que todo sea un sueño: aunque alborote mucho, sabe que no cuenta con suficiente masa crítica. El soberanismo, si realmente es diferente del independentismo, juega entre el “seny i rauxa”, entre apretar el acelerador y frenar, al estilo coitus interruptus, vamos. Ambos sectores rehuyen el "clar i català" y manipulan las palabras, rehuyen la independencia, prefieren la autodeterminación, la soberanía y cosas por el estilo. El tercer grado es el del nacionalismo de toda la vida, definámoslo como "de centro" o central, o quizás de “pal de paller”: es el del “peix al cove” pujolista, el del viajante que va a Madrid a cambiar cromos, que quiere autonomía y catalanidad pero no está dispuesto a perderlo todo metiéndose en aventuras extrañas: tiene muy presentes todavía algunas lecciones de nuestra historia. Hay también un cuarto grado, ligeramente diferente, que ocupa el espectro moderado de este nacionalismo central y que ha sentido tan cuestionado a lo largo de los años su catalanismo que a veces sorprende con algún impulsivo "sorpasso": no acaba de encontrar su sitio, y tiene el inconveniente de que necesita vitalmente que España cambie, algo que no va a pasar de momento y por mucho tiempo. Por aquí situaríamos el muy minoritario y bastante retórico federalismo o confederalismo, con un rico corpus teórico pero con escasísima masa crítica detrás y sobre todo sin socios en Madrid, cosa que lo hace inviable: cambiar España es el viejo sueño nuclear del catalanismo, una y otra vez frustrado.

Más allá hay también diversos grados de españolismo, que conviene tener en cuenta si queremos abarcar todo el paisaje: el jacobino y más o menos afrancesado e izquierdoso, el de la inmigración autóctona que ha construido a dentro de Cataluña una especie de "sur virtual" que vive de espaldas a Cataluña (con diferentes grados: desde la indiferencia hasta el desprecio) diga lo que diga la versión oficial, el españolismo de derechas de toda la vida, el españolismo facha ... Todo eso, también en diversos grados, con pinceladas más gruesas o finas, más retóricas que otra cosa, de europeísmo.

Una crisis de identidad

Si esta gama de catalanismos, con fronteras muy permeables y no pocos territorios de mestizaje, la queremos hacer cuadrar con el mapa de los partidos políticos tendremos problemas. La cosa no es tan clara ni tan sencilla. Todavía menos en estos momentos: vivimos una crisis de identidad muy clara y profunda, el pacto de la transición ha quedado amortizado y no se ha sustituido realmente por el nuevo Estatuto. Esto no es válido para toda Cataluña ni todos los habitantes del país, ojo con las palabras y las expresiones globalizadoras: es una crisis que afecta más o menos a un tercio del país, distribuido en diferentes proporciones a las diversas posiciones políticas. Hay un tercio de catalanes que viven instalados en la indiferencia y que sencillamente se dejan llevar por la corriente y otro tercio (también aproximadamente) que a pesar de residir en Cataluña les es totalmente ajeno (a veces incluso repugnante) el catalanismo. Y aquí no cuento los nuevos inmigrantes, que de momento forman parte de otro planeta y bastante trabajo tienen.

En este contexto, no es un elemento menor la crisis de orgullo catalán que se cuece detrás de la crisis de las infraestructuras y de las inversiones estatales. Se trata de una crisis más corrosiva de lo que parece, porque afecta a un punto clave de este país: nos hemos pasado muchos años instalados en la seguridad de sentirnos maltratados pero superiores, y ahora de repente la realidad es tan patética que dan ganas de ponerse a llorar día sí y día también. Despreciar las reacciones sentimentales y “arrauxades” que puede generar esta crisis es un grave error de percepción ... El estómago del país todavía está encogido, digiriendo todos los desastres y miserias; la crisis todavía no ha cuajado, pero cambiará muchas cosas a medio plazo.

La "masía común"

Y he aquí que aparece el listillo de Mas, que tampoco sabe adónde va (¿hay alguien que lo sepa?), y antes de repensar y reformular su proyecto político, que lo quiere ser todo al mismo tiempo y para todo el mundo, pensando sólo en sumar votos, se tira en la piscina y aspira a ni más ni menos que refundar el catalanismo. ¡Eso sí que es volver de vacaciones con las pilas a tope! Y claro, ya puestos a levantar castillos en el aire, a él le toca el papel de “enxaneta”. Él y su tambaleante coalición parece que están llamados a liderar este catalanismo de amplio espectro, unitario, la auténtica "masía común" del catalanismo, que va de CiU a ERC, pasando por el PSC y se supone que por ICV. A Mas se le ve el plumero, ese es su problema…

Cosas nuevas

Una vez más, catalanismo de corto vuelo, táctico, electoralista. Pensando más en el poder que en el país. Sin embargo, hay en el fondo de este pirotécnico titular periodístico ("la refundación del catalanismo" suena fabuloso) una intuición correcta. Hay que detenerse a pensar y repensar a fondo. No con la vista puesta en las próximas elecciones, no confundiendo Cataluña con la Generalitat, como hacen los convergentes y los demás partidos. Se puede hacer seriamente o dejarlo todo en grandes titulares o hipotéticos referéndums soberanistas para el año 2014, pero hagan lo que hagan los políticos catalanes, hoy por hoy encerrados en un círculo vicioso a la italiana, el estómago y el corazón de este país (rectifico: de un tercio, de un 30, quizás de un 40% de este país) se han puesto en funcionamiento y están trabajando silenciosamente, sacudidos de vez en cuando por algún que otro cabreo. De aquí a unos cuantos años, al margen del ritmo electoral y del día a día partidista, aparecerán cosas nuevas, porque las viejas sencillamente no funcionan, están agotadas. Después ya veremos quién lo lidera: ahora no toca. En todo caso no será quien tenga más prisa.

Blog en obres

El blog estarà en obres uns quants dies. Com mig país, vaja... Confiem que no em faci cap embolic amb la nova plantilla, perquè això de la informàtica és com les armes, que les carrega el diable, i acabi provocant un nou caos ferroviari...

Un país de segona

A Catalunya se li estan fonent els ploms. L’apagada elèctrica ha esdevingut el símbol d’una època grisa, tirant a mediocre. Una època de transició. Sort que el mes d’agost serà compassiu amb els catalanets i ens permetrà oblidar una mica tants ensurts. Però a canvi el setembre serà inclement. Se’ns ha acabat el vell mite de la Catalunya de primera. Un bon dia ens hem llevat adonant-nos-en de què hi ha massa coses que comencen a anar pel pedregar. S’anaven encenent llumetes vermelles al panell de comandament, ara l’una, ara l’altra, i anàvem tirant cada dia una mica més pansits, però ara això ja comença a semblar un arbre de Nadal. No és insensant dramatitzar una mica, fins i tot córrer el risc d’exagerar les pinzellades negres: molt pitjor és deixar-nos portar per la dolçor de l’anestèsia. Això no és el Titanic, res no s’enfonsa. E la nave va… Però si ens hi esforcem una miqueta més la mala maror acabarà esdevenint molt més que un estat d’ànim, un malestar col.lectiu.

Què ens està passant? Uf… Depèn de com es miri. Moltes coses al mateix temps. Estem despertant. La comoditat catalana a dintre de les Espanyes es basava en tres o quatre idees força… Catalunya està a anys-llum de la resta del país. Això sí que és Europa: Africa comença a l’Ebre i no als Pirineus. Si no ens fan autopistes, ens les paguem de la nostra butxaca (com les altres, vaja), i qui no pugui pagar-se-les que es foti. El català que no ens el toquin, però tampoc no fem ximpleries ni ens deixem portar per la rauxa. Aquest és un país d’empenta, seriós, que funciona, amb una economia poderosa. I si ens posem a fer estatuts, el nostre ha de ser una mica millor: el “café para todos” no ens va, per principi. Sempre, això sí, oblidant-nos oportunament dels bascos, als quals –malgrat totes les desgràcies- les coses els han anat força millor. Fins al punt que entre tots, catalans inclosos, els paguem la festa, però això no és políticament correcte dir-ho i molt menys admetre-ho com un fracàs del model català i espanyol dels darrers trenta anys.

Ara l’Espanya en la qual ens mirallàvem ha canviat. Ha pujat de categoria. No hi ha res com fer una mica de turisme interior i repassar uns quants indicadors estadístics per adonar-se’n. La mitjana ha pujat, han florit les autopistes i autovies, els trens, el benestar, el progrés. A sobre, el mapa espanyol ha experimentat dos canvis que no hem valorat correctament: Madrid està esdevenint una capital potentíssima i València pot situar-se com un contrapunt mediterrani a l’abans clarament capdavantera Catalunya. Catalunya no ha avançat en la mateixa mesura, tot i que tampoc és just dir que hem anat enrera. I ara ens estem començant a deprimir. L’AVE, l’aeroport del Prat, les rodalies, les línies elèctriques, són símptomes d’una malaltia que no podem atribuir només a virus externs, a pèrfides estratègies per fer-nos la punyeta. I podem gastar una fortuna a Frankfurt per fer un gran espot cultural-publicitari, però això no dissimula una feblesa preocupant. No s’aguanta tampoc el vell axioma que n’hi havia prou per gestionar una cosa des de Catalunya perquè aquesta cosa anés infinitament millor: hi ha de tot, com a tot arreu. Només ens falta la previsible depressió post-estatutària, quan el Constitucional li doni uns quants cops de ribot al text, i ja tindrem servit un panorama que només l’anestèsia o la miopia ens poden fer veure com a estimulant.

Ser català era pertànyer a un club de primera, d’èlit. Aquesta mena d’orgull, amb alguns aspectes positius i d’altres més aviat ridículs, l’hem perdut pel camí, de crisi en crisi. L’estiu serà balsàmic: al capdavall, la gastronomia, l’oci i el paisatge catalans són extraordinaris, oi? I el turisme deixa molts calerons… De moment, amb permís de la competència: Croàcia, per exemple... Sempre podem conformar-nos amb ser una mena de parc temàtic, gran resort turístic o fins i tot el geriàtric d'Europa, i acabar d'endormiscar-nos plàcidament...

Passat l’estiu haurem de fer comptes: quan tornem, els llums vermells d'alarma encara estaran encesos. Més relaxats, i esperem que menys atontats, afrontarem un nou curs, arrossegant unes quantes assignatures del curs passat. Però ara tanquem per uns dies la paradeta, que ja és hora...

Apocalypse tomorrow

Monsenyor Gänswein és un dels capellans més sexy de tota la cúria vaticana. Però a més de vestir les sotanes més elegants de Roma, monsenyor és secretari del papa i ex inquisidor Benet XVI. Al sex appeal del capellà alemany cal sumar-hi, doncs, l’eròtica del poder a l’ombra. Una combinació d’un morbo insuperable, vaja. Gänswein va concedir fa uns dies una entrevista al Süddeutsche Zeitung, amb titular explosiu inclòs: hi ha en marxa un projecte d’islamització d’Occident. Ningú no li ha fet massa cas. Coses de la calor estival, suposo. Però no és cap broma que el secretari privat del papa de Roma denuncii una croada islamista que aspira secretament a posar-li uns quants minarets a la basílica de Sant Pere del Vaticà i convertir-la en mesquita.

Més o menys el que ja van fer, segles enrera, amb el temple dels jueus i d’aquell Yahveh que és parent llunyà del déu romà: la silueta de Jerusalem és inseparable de la cúpula daurada que proclama al món sencer que és un lloc sagrat per a l’islam. Mentre que la croada contra els propis cristians (com els càtars a Occitània) va sortir rodona gràcies a la combinació dels exèrcits francesos i les fogueres i tortures de la inquisició, les croades contra els mahometans van ser catastròfiques i Roma mai no va poder apropiar-se del temple de Jerusalem ni de l’ànima del judaïsme, cosa que li hagués reportat no pocs avantatges de marketing espiritual i el monopoli de Yahveh. I com que tampoc no va sortir bé l’operació de posar a l’avortada Constitució europea una referència a les essències cristianes del continent, malgrat l’ajut inestimable de personatges com Aznar, ara tornen a la càrrega. Per persona interposada: un secretari del Papa no és un bocamoll, no parla per parlar. No sembla massa viable això d’espantar el personal amb els terribles perills d’una Europa laica: els bisbes espanyols no se n’han adonat, concentrats com estan en la seva batalla per la reserva espiritual d’Occident, però aquesta és una batalla perduda. En canvi, agitar el fantasma de l’islamisme, de Sal.ladí i Bin Laden barrejats, és una interessant jugada estratègica. No hi ha res com un enemic terrorífic per reunir les ovelles perdudes sota l’atenta mirada (i el bastó) del pastor…

En la mateixa entrevista, el seductor monsenyor completa el disseny de l’estratègia: ara cal buscar la unitat de la cristiandat (se n’oblida interessadament dels protestants, que no tenen remei) i acabar amb l’anomalia del cristianisme ortodox. El projecte és coherent: tots reunits sota el bàcul del bisbe de Roma, representant de la veritat absoluta, que els farà el favor de perdonar-los la vida, els pecats i les desviacions teològiques. Absolutament brillant, com ja és tradició al Vaticà: just la branca cristiana que més s’ha desviat dels orígens és la que reclama la titularitat única i exclusiva de l’ortodòxia. I tots units contra l’enemic comú, l’islam que no només és a les portes d’Europa (com als temps de Lepant i de Viena) sinó al cor mateix d’Europa, als carrers, a les ciutats, com un virus que es va estenent i que amenaça la identitat (cristiana, per suposat) del vell continent. A l’estil Bush, però amb una finezza que a la Casa Blanca ignoren: l’objectiu final és posar el “In God We Trust” als bitllets d’euro sense que gairebé ni ens n’adonem.

Entre els talibans d’un i altre déu i els d’una i altra banda de l’Atlàntic (inclosa la possible conversió de Blair al catolicisme) es van plantejant les posicions per a la futura batalla per l’ànima d’Occident. Un Occident monolíticament i agressivament cristià, dirigit per l’emperador i el papa, en guerra contra els infidels.

Comença a ser urgent treure la pols a moltes velles idees occidentals, als idearis de la il.lustració i els enciclopedistes, als del renaixement, als de les revolucions americana i francesa, perquè hi ha massa gent entestada a treure profit d’uns moviments de plaques tectòniques que acabaran xocant. La batalla no és entre els representants terrenals de Yahveh o Al.là, no. Es la de sempre. La de la llibertat. I entre els uns i els altres ens hi estan empenyent. Paciència, no serà demà passat, però no falta massa. Si no anem amb compte ens organitzaran ben aviat un apocalipsi…

* * *

Apocalypse tomorrow

Monseñor Gänswein es uno de los curas más sexy de toda la curia vaticana. Pero además de vestir las sotanas más elegantes de Roma, monseñor es secretario del papa y ex inquisidor Benedicto XVI. Al sex appeal del cura alemán hay que sumar, pues, la erótica del poder en la sombra. Más morbo, imposible. Gänswein concedió hace unos días una entrevista al Süddeutsche Zeitung, con titular explosivo incluido: hay en marcha un proyecto de islamización de Occidente. Nadie le ha hecho demasiado caso, de momento. El calor y la relajación estival tienen estos inconvenientes. Pero no es precisamente un chiste ver al secretario privado del papa de Roma denunciando una cruzada islamista que aspira secretamente a adosarle unos cuantos minaretes a la basílica de San Pedro del Vaticano y convertirla en mezquita.

Más o menos lo que ya hicieron, siglos atrás, con el templo de los judíos y de aquel Yahveh, pariente lejano del dios romano: la silueta de Jerusalén es inseparable de la cúpula dorada que proclama al mundo entero que se trata de un lugar sagrado para el islam. Mientras que la cruzada contra los propios cristianos (como los cátaros en Occitania) salió redonda gracias a la combinación de los ejércitos franceses y las hogueras y torturas de la inquisición, las cruzadas contra los mahometanos fueron catastróficas: Roma nunca pudo apropiarse del templo de Jerusalén ni del alma del judaísmo, algo que le hubiera reportado no pocas ventajas de marketing espiritual, además del monopolio de la marca “Yahveh”. Y puesto que tampoco salió bien la operación de incrustar en la abortada Constitución europea una referencia a las esencias cristianas del continente -a pesar de la ayuda inestimable de personajes como Aznar- ahora vuelven a la carga. Por persona interpuesta: el secretario de un papa no es un bocazas, no habla por hablar. No parece demasiado viable eso de asustar al personal con los terribles peligros de una Europa laica: los obispos españoles no se han dado cuenta de ello, concentrados como están en su batalla por la reserva espiritual de Occidente, pero ésta es una batalla perdida hace tiempo. En cambio, agitar el fantasma del islamismo, de Saladino y Bin Laden mezclados, es una interesante jugada estratégica. No hay nada como un enemigo terrorífico para reunir las ovejas perdidas bajo la atenta mirada (y el bastón) del pastor...

En la misma entrevista, el seductor monseñor completa el diseño de la estrategia: ahora hay que buscar la unidad de la cristiandad (se olvida interesadamente de los protestantes, que no tienen remedio) y acabar con la anomalía del cristianismo ortodoxo. El proyecto es coherente: todos reunidos bajo el báculo del obispo de Roma, representante de la verdad absoluta, que les hará el favor de perdonarles la vida, los pecados y las desviaciones teológicas. Absolutamente brillante, como ya es tradición en el Vaticano: precisamente la corriente cristiana que más se ha desviado de los orígenes es la que reclama la titularidad única y exclusiva de la ortodoxia. Eso sí, muy unidos contra el enemigo común, el islam que no sólo está a las puertas de Europa (como en los tiempos de Lepanto y el sitio de Viena) sino en el corazón mismo de Europa, en las calles, en las ciudades, como un virus que se va extendiendo y que amenaza la identidad (cristiana, por supuesto) del viejo continente. Al estilo Bush, pero con una finezza que en la Casa Blanca ignoran: el objetivo final es poner el "In God We Trust" en los billetes de euro sin que nos demos cuenta.

Entre los talibanes de uno y otro dios y los de una y otra orilla del Atlántico (sin olvidar la posible conversión de Blair al catolicismo) se van definiendo las posiciones para la futura batalla por el alma de Occidente. Un Occidente monolítica y agresivamente cristiano, dirigido por el emperador y el papa, en guerra contra los infieles.

Empieza a ser urgente desempolvar algunas viejas ideas occidentales, los idearios de la ilustración y los enciclopedistas, los del renacimiento, los de las revoluciones americana y francesa, porque hay demasiada gente empeñada en sacar provecho de unos movimientos de placas tectónicas que acabarán chocando. La batalla no es entre los representantes terrenales de Yahveh o Alá, no. Es la de siempre. La de la libertad. Y entre unos y otros nos están empujando –no pasado mañana, pero tampoco muy tarde-hacia el próximo apocalipsis ...

La sagrada família

Els prínceps Felipe i Letizia guanyarien molts punts si tinguéssin el gest de rebre dels dibuixants del Jueves una portada dedicada. La principesca parella podria riure una mica, relativitzar les coses i agafar-s’ho amb sentit de l’humor. La foto tindria un valor extraordinari: el poder d’un gest. Si fossin capaços de prendre’s amb resignació i humor una broma grollera, però broma al capdavall, pujarien al número ú del ranquing de popularitat de la nostra democràcia mediàtica. Però no els surt del cor, del cap ni de l’entrecuix. Quien calla, otorga. Per molt que diguin els portaveus de la Zarzuela que la família reial no ha tingut res a veure en aquesta patètica persecució judicial protagonitzada per un jutge estrella i un fiscal general desenfeinats.

Entretinguts com estan uns i altres en regates, briboneos mallorquins, calderetes, posados, marichalares i leonores, no se n’adonen que l’episodi de la portada del Jueves esdevindrà quelcom més que una anècdota. S’estan jugant la corona que el patriarca de la dinastia i actual monarca passota, Joan Carles I, amb penes i treballs ha conservat durant tres dècades en un país on la monarquia no entusiasma gaire gent. La vam acceptar resignadament, vam aplaudir que rebutgés la legitimitat de Franco i es guanyés la respectabilitat amb el cop del 23-F, però l’esperit republicà continua endormiscat al cor de la societat espanyola… Si per dibuixar els dos prínceps fotent un clau i titllar-los de ganduls et pot caure el pèl, lliuri’ns Déu d’una cavernària justícia espanyola que no ha sortit dels temps d’aquell “ordenado contraste de pareceres” i de la llei de censura i repressió que portarà sempre el nom del seu padrí, un tal Fraga Iribarne… La família Borbó és impune, immune, irresponsable, intocable. I també sagrada.

Quin gran favor li han fet a l’empresa editora del Jueves, al currículum dels dibuixants perseguits i a la vella i anestesiada causa republicana…

I es va fer la llum...

Un dels mites jueus sobre la creació del món, que inspira el llibre del Gènesi, ens presenta un Yahveh no massa satisfet pel resultat de la feina del primer dia, quan va crear el cel i la terra, encara dominats per les tenebres. Aquell dia Yahveh va dir: “Que es faci la llum”, i es va fer la llum, va posar nom al dia i la nit i se’n va adonar que la llum era bella. Per sort per al totpoderós Yahveh, els humans de la península ibèrica en aquell temps encara no havien creat Fecsa-Endesa, perquè li haurien deixat a les fosques la creació sencera. Els esforços d’aquesta gran empresa (“gran” per dimensió, no per res més) per convertir aquests darrers dies Barcelona en zona catastròfica i retornar-nos als temps de les tenebres originals són dignes de passar a la història. Igualment, com a bon monopoli que és, mereixen un “cum laude” la qualitat del seu servei, l’agilitat de l’atenció als esclaus-clients, el preu tan econòmic que ens cobren… Vaja, tot un brillant exemple de gestió tronada i privada d’un servei públic bàsic, que com de costum ha agafat en pilotes les administracions.

Com diria el mític Manuel Pizarro, president d’aquesta cosa i víctima de no sé quantes persecucions polítiques els darrers temps, es tracta de “crear valor per als accionistes”, fer uns quants bons negocis aprofitant que ens tenen a tots endollats per nassos i, això sí, omplir la tele i els diaris de bonics i creatius anuncis, plens de floretes, papallones, musiquetes idíl.liques i ximpleries per l’estil.

Ja hem tingut, doncs, la versió estiuenca del “gran apagón” (la paraula “apagón” és insuperable) que tota gran ciutat ha de tenir alguna vegada a la seva història, només faltaria. I ara, com ja és costum, a queixar-nos al “maestro armero”. Però anem a pams. Malgrat els esforços de Fecsa-Endesa, no podem qualificar de tercermundista el que ha passat. Són coses que passen de tant en tant, ja podem fer el que vulguem. A vegades somiem amb un món perfecte i impecable on tot funciona de meravella i tot està previst; però nosaltres mateixos no ens exigim la mateixa perfecció. Vaja, que hem d’acceptar un cert percentatge d’errada humana, d’imprevistos, d’accidents… Una altra cosa és on es posa el límit…

Una primera derivada d’aquest “culebrón” elèctric és la dels greuges catalans, tot un clàssic: com l’Estat, els grans monopolis madrilenys ens volen bàsicament per pagar, a canvi d’invertir aquí el mínim possible. Ni com a ciutadans ni com a clients mereixem aquesta mena de tracte, però que vagin fent, perquè a aquest pas l’esquerda s’anirà fent una mica més grossa cada dia… Encara no és molt visible, però, com pass amb les càries, els bacteris van fent la seva feina discretament i un bon dia ens adonarem que hi ha un forat considerable…

La segona derivada és la grisor governamental en la gestió de la crisi. La confusió entre poder (basat en la legitimitat i els símbols) i autoritat (quelcom molt més eteri, molt més fort també)
porta a anar relliscant perillosament cap a un model de societat i de política cada dia més italianitzat: quan es fonen els ploms és quan els ciutadans busquem una llum en el túnel i el trobem fosc, molt, massa fosc... I buit.

I la tercera derivada d’aquesta catàstrofe estival és (re) descobrir una vegada més l’afició catalana a fer-nos la punyeta a nosaltres mateixos. Especialment, en qüestió d’infraestructures. Els uns pels altres, en comptes de posar-nos d’acord, ens perdem en bizantines i ecològiques discusions sobre el quart cinturó, els túnels de l’AVE, la connexió elèctrica amb França, l’aeroport, els trens de rodalies i coses per l’estil. I ens deixem prendre el pèl per les elèctriques, les grans corporacions de telecomunicacions i tot aquest entramat d’interessos més pendent de les cotitzacions a la Borsa que no del servei. Ens equivoquem i greument, perquè estem perdent el temps i hipotecant el futur. El resultat és que no tenim ni les infraestructures que necessitem ni tampoc un paradís mediambiental. No estic pas apostant, ni molt menys, per carregar-nos el país. Al contrari: política d’infraestructures agressiva, decidida, i política mediambiental contundent, sense concessions, puntera. Carreteres i natura, vaja. Radicalment i de pressa.

Ho vull tot, però lluny de casa

Un dels experts que ara intenten explicar per què milers de barcelonins s’han quedat uns quants dies a les fosques apuntava una causa remota. Es veu que cal posar més subestacions elèctriques a la ciutat i la gent no les vol a prop de casa. Home, és ben trist donar la culpa al desgraciat usuari, quan la mateixa empresa de l’apagón ha tingut el darrer semestre uns 1.200 milions d’euros de benefici (per cert, molt suggestiva la relació Pizarro, PP, Endesa… Si Rajoy es planteja incorporar-lo al seu equip, després de defensar-lo a mort, alguna cosa, algun interès pel mig hi deu haver, no?), quan cobra a Catalunya un 25% del total d’ingressos i només hi destina un 15% de la inversió… Però en fi, acceptem que els usuaris (vulgarment coneguts com a ciutadans) també tenen, tenim, la culpa d’alguna cosa.

Vull que el mòbil tingui cobertura a tot arreu, que em permeti baixar-me videos i música, però no vull antenes de telefonia mòbil a prop de casa. Vull que la policia enxampi lladregots, violadors, agressors i tota mena de fauna al marge de la llei, però la presó ben lluny de la meva ciutat o del meu poble. Vull viure al centre de la meva ciutat, al rovell de l’ou, però que no hi hagi soroll al carrer i que es respiri la mateixa pau que si visqués al bell mig d’una urbanització de muntanya. Vull poder anar de marxa però que els baretos musicals i discos no em facin nosa. Vull restaurants i terrasses al carrer, però no sota del meu balcó. Vull metro i tren, però que el túnel passi sota la casa dels veïns del costat. Vull que em recullin les escombraries i tenir els contenidors al costat de la porta de casa, però que el camió de recollida no em molesti. Vull afartar-me d’hamburgueses XXL però sense engreixar-me ni que em pugi el colesterol. Vull immigrants perquè penquin per quatre duros, però que siguin invisibles. Vull conduir per la muntanya el meu monstruós 4x4 però que quan jo pari el motor només s’escoltin ocellets cantant i el soroll del vent…Vull vendre el meu pis per una pasta indecent, però trobo que és un robatori el que em vol cobrar la immobiliària pel nou pis… I així, ad infinitum…

Ens estem començant a creure que tot és possible, que és possible tenir al mateix temps una cosa i el seu contrari. Ho volem tot i de franc, sense pagar res a canvi. Estem construint una mena de societat adolescent, del gratis total, irresponsable, convençuda de què tenim dret a tot i que el benestar creix als arbres, com les pomes o les taronges, i només cal estirar una mica el braç per agafar el que ens correspòn per dret de naixement. La nostra està esdevenint una societat còmoda, toba, de cotó fluix, on tot ens fa nosa, on no acceptem cap contrapartida a canvi de les coses que disfrutem o volem. Una societat feliç, instal.lada en una adolescència perpètua. No patim, però. Ja ens ho trobarem. La realitat és més tossuda i un dia d’aquests ens treurà del cap tantes tonteries. Dit en llenguatge científic, ens espera a la cantonada un canvi de paradigma cultural. Dit en llenguatge de carrer, ens fotrem una òstia de les grosses. Estil “decadencia y caída del imperio romano”: quan se’n van adonar ja no hi havia imperi.

* * *

Lo quiero todo, pero lejos de casa

Uno de los expertos que ahora intentan explicar por qué miles de barceloneses se han quedado unos cuantos días a oscuras apuntaba una causa remota. Parece que hay que poner más subestaciones eléctricas en la ciudad y la gente no las quiere cerca de casa. Hombre, es bien triste dar la culpa al desgraciado usuario, cuando la misma empresa del apagón ha tenido el último semestre unos 1.200 millones de euros de beneficio (por cierto, muy sugestiva la relación Pizarro, PP, Endesa... Si Rajoy se plantea incorporarlo en su equipo, después de defenderlo a muerte, alguna cosa, algún interés por el medio debe haber, no?), o cuando recauda en Cataluña un 25% del total de sus ingresos y sólo destina aquí un 15% de la inversión... Pero en fin, aceptemos que los usuarios (vulgarmente conocidos como ciudadanos) también tienen, tenemos, la culpa de alguna cosa.

Quiero que el móvil tenga cobertura en todas partes, que me permita bajarme videos y música, pero no quiero antenas de telefonía móvil cerca de casa. Quiero que la policía detenga rateros, violadores, agresores y todo tipo de fauna al margen de la ley, pero que la cárcel esté lejos de mi ciudad o de mi pueblo. Quiero vivir en el centro de mi ciudad, pero que no haya ruido en la calle y que se respire la misma paz que si viviera justo en medio de una urbanización de montaña. Quiero poder ir de marcha pero que los baretos musicales y las discos no me molesten. Quiero restaurantes y terrazas en la calle, pero no bajo mi balcón. Quiero metro y tren, pero que el túnel pase bajo la casa de los vecinos. Quiero que me recojan las basuras y tener los contenedores al lado de la puerta de casa, pero que el camión de recogida no haga ruido. Quiero hartarme de hamburguesas XXL pero sin engordar ni que me suba el colesterol. Quiero inmigrantes para que trabajen por cuatro duros, pero que sean invisibles. Quiero conducir por la montaña mi monstruoso 4x4 pero que cuando yo pare el motor sólo se escuchen los pajaritos cantando... Quiero vender mi piso por una pasta indecente, pero me parece un robo lo que me quiere cobrar la inmobiliaria por el nuevo piso... Y así, ad infinitum ...

Estamos empezando a creernos que todo es posible, tener al mismo tiempo una cosa y su contrario. Lo queremos todo gratis, sin pagar nada a cambio. Estamos construyendo una especie de sociedad adolescente, del gratis total, irresponsable, convencida de que tenemos derecho a todo y que el bienestar crece en los árboles, como las manzanas o las naranjas, y sólo hay que estirar un poco el brazo para coger el que nos corresponde por derecho natural. La nuestra se está convirtiendo en una sociedad comodona, blanda, entre algodones, todo nos fastidia, no aceptamos ninguna contrapartida a cambio de las cosas que disfrutamos o queremos. Una sociedad tonta y feliz, instalada en una adolescencia perpetua. Al tiempo. La realidad es más tozuda y un día de estos nos va a quitar de la cabeza tantas tonterías. Dicho en lenguaje científico, nos espera a la vuelta de la esquina un cambio de paradigma cultural. Dicho en lenguaje de calle, nos vamos a pegar una torta, y de las grandes. Estilo "decadencia y caída del imperio romano": cuando empezaron a darse cuenta ya no había imperio.

Ciutadà Polanco

Era Polanco el citizen Kane a l’espanyola? No. Comparar-lo amb Hearst és indigne.
Era un gran periodista-empresari de comunicació, un editor brillant, un temible tauró dels negocis. Ni Rosebud ni manies raretes: una altra mena de mite. Una llegenda de la transició, íntimament lligada al diari El País i al seu “soci” Cebrián: una “parella de fet” indestructible, que durant 32 anys molta gent va intentar separar infinitat de vegades. Era el Jesús del gran poder? Home, sí. Clar. Polanco, amb totes les seves llums i ombres, era una rara avis, un dels escassos exemplars supervivents de la burgesia il.lustrada madrilenya, espècie en vies d’extinció. Una burgesia molt francesa, encara que aquí mai no han tingut gaire predicament els afrancesats. Liberal, laic. Hereu de la millor tradició reformista espanyola, una excepció també en un paisatge brutal, de blanc i negre. Va donar cobertura al projecte més semblant al vell projecte reformista liberal que hi havia a mà: Felipe González. I van fer plegats un viatge prometedor fins que González va naufragar en els mars de la corrupció, tan espanyola, i va reaparèixer el fantasma de la vella i brutal dreta espanyola, liderada per Aznar: “lobos con piel de cordero”. La relació de González i Polanco, que van ser bons amics, mereix tot un llibre: El País, a partir d’un determinat moment, raonablement coherent amb els seus principis i raonablement decent també, va posar la proa contra el desgavell de l’era felipista.

De tota la seva elegia, més enllà dels impresentables que ni en la seva mort s’han estalviat passar-li velles factures, el que més m’interessa és la sòlida relació Polanco-Cebrián. El secret? El mateix Cebrián ho recordava en un article aquest diumenge: “Es muy fácil. Se llama lealtad mútua”. Al restaurant Sacha de Madrid, el març de 1976 van firmar un pacte de sang entre un periodista i un empresari. Un pacte insòlit: he conegut al llarg dels anys molts empresaris de comunicació i sé el que dic.

Eren capaços d’engegar-se a fer punyetes, de discutir, però sense trencar mai el pacte fundacional, la lleialtat mútua, la confiança autèntica. Sobre la desconfiança no s’edifica res, encara que hi hagi qui la predica i la practica com a suposada virtut empresarial o directiva. Sobre la deslleialtat, tampoc. Polanco rebia el diari al matí, quan ja no tenia remei. No era un editor tutelador-vigilant, la qual cosa no vol dir que fos un angelet ingenu ni que visqués a dalt d'un núvol. Però tenia clar que tot el seu imperi editorial reposava sobre un principi clau: la independència. I la garantia d’això era el respecte a la divisió de poders, al paper del director del diari i de la redacció. En definitiva, el respecte al lector.

Aquest és l’altre secret del pacte que van fer Polanco i Cebrián el 1976. El respecte, de veritat, no només de boquilla, al lector. Ell/ella és la garantia de la independència d’un mitjà de comunicació, l’autèntic propietari/a del mitjà, que cada dia, quan va al quiosc, esdevé no només el client, sinó l’autèntic jefe.

El jefe és el lector, la lectora.

L’autèntic pacte és entre el mitjà i els lectors, espectadors o oients. Els jefes de veritat, una mica a l’estil Mercadona/Roig. La història de l’èxit d’El País no es pot entendre sense aquell pacte de sang entre dos homes disposats a fer realitat un somni a través de les misèries humanes, pròpies i alienes, però sense embrutar-se les mans més del compte, sense rebaixar-se a la indignitat. Un pragmatisme idealista, un idealisme pragmàtic, que és el sostre de la condició humana. Recordar-ho és el millor homenatge possible al 50% d’un equip de companys de mil-i-una batalles que la mort acaba de trencar.

* * *

Ciudadano Polanco

¿Era Polanco un citizen Kane a la española? No. Compararlo con Hearst es indigno.
Era un gran periodista-empresario de comunicación, un editor brillante, también un temible tiburón de los negocios. Ni Rosebud ni manías raritas: otro tipo de mito. Una leyenda de la transición, íntimamente ligada al diario El País y a su "socio" Cebrián: una "pareja de hecho" indestructible, que durante 32 años mucha gente intentó separar infinidad de veces. ¿Era el Jesús del gran poder? Hombre, sí. Claro. Polanco, con todas sus luces y sombras, era uno rara avis, uno de los escasos ejemplares supervivientes de la burguesía ilustrada madrileña, especie en vías de extinción. Una burguesía muy francesa, aunque aquí nunca han tenido mucho predicamento los afrancesados. Liberal, laico. Heredero de la mejor tradición reformista española, una excepción también en un paisaje brutal, de blanco y negro. Dio cobertura al proyecto más parecido al viejo proyecto reformista liberal que había a mano: Felipe González. E hicieron juntos un viaje prometedor hasta que González naufragó en los mares de la corrupción, tan hispánica, y reapareció el fantasma de la vieja y brutal derecha española, liderada por Aznar: lobos con piel de cordero. La relación de González y Polanco, que fueron buenos amigos, merece todo un libro: El País, a partir de un determinado momento, razonablemente coherente con sus principios y razonablemente decente también, puso la proa contra el desbarajuste de la era felipista.

De toda su elegía, más allá de los impresentables que ni en su muerte se han ahorrado pasarle viejas facturas, lo que más me interesa es la sólida relación Polanco-Cebrián. ¿El secreto? El mismo Cebrián lo recordaba en un artículo este domingo: "Es muy fácil. Se llama lealtad mutua". En el restaurante Sacha de Madrid, en marzo de 1976 firmaron un pacto de sangre entre un periodista y un empresario. Un pacto insólito: he conocido a lo largo de los años a muchos empresarios de comunicación y sé lo que digo.

Eran capaces de mandarse a hacer puñetas, de discutir, pero sin romper nunca el pacto fundacional, la lealtad mutua, la confianza auténtica. Sobre la desconfianza no se edifica nada, aunque haya quien la predica y la practica como supuesta virtud empresarial o directiva. Sobre la deslealtad, tampoco. Polanco recibía el diario por la mañana, cuando ya no tenía remedio. No era un editor tutelador-vigilante, lo cual no quiere decir que fuera un angelito ingenuo ni que viviera en lo alto de una nube. Pero tenía claro que todo su imperio editorial reposaba sobre un principio clave: la independencia. Y la garantía de eso era el respeto a la división de poderes, al papel del director del diario y de la redacción. En definitiva, el respeto al lector.

Éste es el otro secreto del pacto que hicieron a Polanco y Cebrián en 1976. El respeto, de verdad, no sólo de boquilla, al lector. Él/ella es la garantía de la independencia de un medio de comunicación, el auténtico propietario/a del medio, que cada día, cuando va al quiosco, se convierte no sólo en el cliente, sino en el auténtico jefe.

El jefe es el lector, la lectora.

El verdadero pacto es entre el medio y los lectores, espectadores u oyentes. Los jefes de verdad, un poco al estilo Mercadona/Roig. La historia del éxito de El País no se puede entender sin aquel pacto de sangre entre dos hombres dispuestos a hacer realidad un sueño a través de las miserias humanas, propias y ajenas, pero sin ensuciarse las manos más de la cuenta, sin rebajarse a la indignidad. Un pragmatismo idealista, un idealismo pragmático, que es el techo de la condición humana. Recordarlo es el mejor homenaje posible al 50% de un equipo de compañeros de mil y una batallas que la muerte acaba de romper.

El poder és cosa d'homes

Als consells de les empreses espanyoles que cotitzen a Borsa hi ha uns 1.300 consellers. Les dones van passar el 2006 de 50 a 81. Espectacular. I aquest any 2007 les dones estan perdent posicions a les empreses. Ni lleis d’igualtat ni codis de bon govern ni punyetes: el poder econòmic segueix essent cosa d’homes. A les petites, mitjanes o grans empreses que no cotitzen passa més o menys el mateix: la presència de les dones és més aviat insignificant als llocs clau. Han pujat al “escalafón” i ocupen llocs directius, però en el fons pinten poquíssim. I a la política o l’administració, què està passant? Més o menys el mateix, tot i que les proporcions varien una mica a favor de les dones. Només cal fer una repassada als governs estatals, autonòmics, municipals… Hi ha excepcions, sens dubte. I casos singulars, molt visibles, que són arbres que no ens deixen veure el bosc, com la vice de la Vega, per exemple: una dona ocupa el segon lloc en jerarquia al govern d’Espanya. Les llistes electorals són més paritàries gràcies a una imposició legal, però després el repartiment del poder i les responsabilitats se sol fer en clau masculina. Com sempre s’ha fet, l’únic que amb més discreció. Els governs, a qualsevol escala, tenen un paper de referent per a la societat; no és menyspreable aquesta funció exemplar dels càrrecs públics, de la funció pública. I és lamentable que repeteixin l’esquema masclista de tota la vida, tot i que camuflat en formes suaus i bones paraules. Igualtat i paritat teòriques, domini masculí real.

I a les dones, què els està passant? Per què no es revolten d’una vegada contra aquesta situació a les empreses, als poders públics, a les administracions? El sistema ha canviat de pell, però no d’ànima: poden ser conductores d’autobús, alcaldeses, enginyeres, presidentes del govern. No hi ha limitacions legals. Però després els homes són els que tallen el bacallà a tot arreu, amb escasíssimes excepcions. El vell feminisme va assolir bona part dels seus objectius i ha perdut el rumb en la darrera dècada. En part, per culpa de l’abducció del feminisme que han fet els partits polítics i les administracions. Hi ha, però, altres raons. El feminisme ha estat incapaç de reinventar-se, de generar un corpus teòric sòlid i innovador. La lluita contra la violència domèstica ha esdevingut un parany: clar que és un drama d’una brutalitat colpidora, però amaga realitats molt més profundes o amargues, on es troben les autèntiques raons de la mateixa violència. Les dones no han sabut organitzar-se, ajuntar-se, cooperar, més enllà de diferències socials, polítiques, econòmiques: no han entès que abans que res era la seva lluita per la igualtat, i després ja hi haurà temps perquè cadascú faci la guerra pel seu costat.

Clar que hi ha hagut avenços, importantíssims. La igualtat formal i uns quants avenços reals que no són gens menyspreables. El dret a estudiar, a buscar feina, a tenir fills i anar tirant (més malament que bé) amb la feina i els horaris, a repartir-se les responsabilitats familiars amb els seus companys, a compartir cuina i planxa, a cardar amb qui vulguin, a avortar, a ensenyar el tanga pel carrer… Però no han conquerit encara, ni de lluny, el nucli dur de la societat masclista, a la política, a l’empresa, a l’administració, a l’església… Les dones s’han deixat, s’estan deixant prendre el pèl. Potser, com a home, hauria d’escriure “que els prenguem el pèl”, però a mi que no em busquin els meus congèneres mascles per disfressar el masclisme light, no participo d’aquesta impostura: estic de l’altra part. Les dones han deixat de ser esclaves i ciutadanes de tercera, però no han assolit la igualtat ni de broma. Què coi els està passant a les dones? Que no se n’adonen? Quant de temps haurem d’esperar un nou feminisme, radical de veritat, que exigeixi un canvi en profunditat?

* * *

El poder es cosa de hombres

En los consejos de las empresas españolas que cotizan en Bolsa hay unos 1.300 consejeros. Las mujeres pasaron en 2006 de 50 a 81. Espectacular. Y en este año 2007 las mujeres están perdiendo posiciones de nuevo. Ni leyes de igualdad ni códigos de buen gobierno ni puñetas: el poder económico sigue siendo cosa de hombres. En las pequeñas, medias o grandes empresas que no cotizan pasa más o menos lo mismo: la presencia de las mujeres es más bien insignificante en los puestos clave. Han subido en el "escalafón" y ocupan puestos directivos, pero en el fondo pintan poquísimo. Y en la política o la administración, ¿qué está pasando? Más o menos lo mismo, aunque las proporciones varían un poco a favor de las mujeres. Sólo hay que hacer un repaso de los gobiernos estatales, autonómicos, municipales... Encontraremos excepciones, sin duda. Y casos singulares, muy visibles, que son árboles que no nos dejan ver el bosque, como la vice de la Vega, por ejemplo: una mujer ocupa el segundo lugar en jerarquía en el gobierno de España. Las listas electorales son más paritarias gracias a una imposición legal, pero después el reparto del poder y las responsabilidades se suele hacer en clave masculina. Como siempre se ha hecho, aunque más sibilinamente. Los gobiernos, a cualquier escala, tienen un papel como referente para la sociedad; no es despreciable esta función ejemplar de los cargos públicos, de la función pública. Y es lamentable que repitan el esquema machista de toda la vida, aunque camuflado bajo formas suaves y buenas palabras. Igualdad y paridad teóricas, dominio masculino real.

Y a las mujeres, ¿qué les está pasando? ¿Por qué no se sublevan de una vez contra esta situación en las empresas, en los poderes públicos, en las administraciones? El sistema ha cambiado de piel, pero no de alma: pueden ser conductoras de autobús, alcaldesas, ingenieras, presidentas del gobierno. No hay límites legales. Pero después los hombres son los que cortan el bacalao en todas partes, con poquísimas excepciones.

El viejo feminismo alcanzó buena parte de sus objetivos y ha perdido el rumbo en la última década. En parte, por culpa de la abducción del feminismo que han hecho los partidos políticos y las administraciones. Hay, sin embargo, otras razones. El feminismo ha sido incapaz de reinventarse, de generar un corpus teórico sólido e innovador. La lucha contra la violencia doméstica se ha convertido en una trampa: claro que es un drama de una brutalidad espeluznante, pero esconde realidades mucho más profundas o amargas, donde se encuentran las auténticas razones de esa misma violencia. Las mujeres no han sabido organizarse, juntarse, cooperar, más allá de diferencias sociales, políticas, económicas; no han entendido que ante todo era su lucha por la igualdad, y después ya habrá tiempo para que cada cual haga la guerra por su lado.

No sería justo no reconocer que hemos avanzado. La igualdad formal y unos cuantos avances reales que no son nada despreciables. El derecho a estudiar, a buscar trabajo, a tener hijos e ir tirando (más mal que bien) con el trabajo y los horarios, a repartirse las responsabilidades familiares con sus compañeros, a compartir cocina y plancha, a follar con quien quieran, a abortar, a enseñar el tanga por la calle... Pero no han conquistado todavía, ni de lejos, el núcleo duro de la sociedad machista, en la política, en la empresa, en la administración, en la iglesia... Las mujeres se han dejado, se están dejando tomar el pelo. Quizás, como hombre, tendría que escribir "que les tomemos el pelo" , pero a mí que no me busquen mis congéneres machos para disfrazar el machismo light, no participo de esta impostura: estoy de la otra parte. Las mujeres han dejado de ser esclavas y ciudadanas de tercera, pero no han alcanzado la igualdad ni de broma. ¿Qué les está pasando a las mujeres? ¿No se dan cuenta? ¿Hasta cuándo tendremos que esperar un nuevo feminismo, radical de verdad, que exija un cambio en profundidad?

Harry Potter arriba tard

Una vegada més, Madrid ens passa la mà per la cara: van rebre abans que a Barcelona els primers exemplars de Harry Potter. I aquesta vegada no és culpa dels pèrfids madrilenys, sinó del rigor administratiu del govern català. El tema és anecdòtic, però també revelador de l’afany intervencionista de les administracions, un dels grans perills del món contemporani i futur. Els llibreters catalans estan emprenyats perquè la Generalitat no va deixar que una llibreria obrís de matinada per vendre els primers exemplars del nou llibre de Harry Potter. No cal, però, treure les coses de mare i dir que amb actituds com aquesta destruiran la Barcelona cultural. El rigor administratiu no té res a veure amb la cultura, sinó amb l’intervencionisme desmesurat, amb el poder mal entès i pitjor aplicat. En aquest cas, en el sector comercial, un àmbit on falta poc perquè la Gene decideixi quantes botigues de betes i fils per càpita admet aquest país. Tanmateix, els llibreters -que faran calerons amb tota la promoció de la Fira de Frankfurt, però això no ho diuen- no van tan desencaminats esmentant de passada aquest magne esdeveniment comercial, ai, perdó, que volia dir cultural, vinculat al jove mag anglès. Aquí a Catalunya, Harry Potter seria un mag aficionat, un aprenent que es passaria set reencarnacions repetint curs a Hogwarts: a veure qui supera l’impressionant truc de màgia que farem properament a Frankfurt, on desapareixeran dotze o catorze milions d’euros a major glòria de la suposada promoció mundial de la literatura catalana. Això sí que serà màgia potàgia, i no la màgia borràs de l’adolescent Potter!


* * *

Harry Potter llega tarde

Una vez más, Madrid se adelanta: llegaron antes que a Barcelona los primeros ejemplares de Harry Potter. Y esta vez no es por culpa de los pérfidos madrileños, sino del rigor administrativo del gobierno catalán. El tema es anecdótico, sí, pero también revelador del afán intervencionista de las administraciones, uno de los grandes peligros del mundo contemporáneo y futuro. Los libreros catalanes se quejan amargamente porque la Generalitat no permitió que una librería abriera de madrugada para vender los primeros ejemplares del nuevo libro de Harry Potter. No hace falta, sin embargo, sacar las cosas de madre y decir que con actitudes como ésta van a destruir la Barcelona cultural. El rigor administrativo no tiene nada que ver con la cultura, sino con el intervencionismo desmesurado, con el poder mal entendido y peor aplicado. En este caso, en el sector comercial, un ámbito donde falta poco para que la Generalitat decida cuántas mercerías por cápita caben en este país. Sin embargo, los libreros -que harán un buen negocio con toda la promoción de la Feria de Frankfurt, aunque eso lo omiten- no van tan desencaminados refiriéndose a este magno acontecimiento comercial, ay, perdón, quería decir cultural, vinculado al joven mago inglés. Aquí en Cataluña, Harry Potter sería un mago aficionado, un aprendiz que se pasaría siete reencarnaciones repitiendo curso en Hogwarts: a ver a quién supera el impresionante truco de magia que haremos próximamente en Frankfurt, donde desaparecerán doce o catorce millones de euros a mayor gloria de la supuesta promoción mundial de la literatura catalana. ¡Eso sí que va a ser magia de la buena, y no la magia de estar por casa del adolescente Potter!

Ah, però Piqué no havia plegat?

Doncs això, que et presenten en grans titulars la notícia, com si fos la novetat del segle: Acebes fa plegar Piqué. I et preguntes, ah, però Piqué encara hi era, no havia plegat ja? Pintava alguna cosa? Ah, sí, encara era el president del PP-C? El problema de Piqué és que durant anys, a canvi de ves a saber què (segur que ell deia que per responsabilitat i fe en un projecte polític) va aguantar totes les cabronades que li van anar fent els seus i va servir d'esquer per enganyar l'electorat amb un inexistent "giro catalanista" (bien entendido, of course) del PP. Va deixar de ser ministre (cosa que justificava el seu llarg camí des de l’esquerra fins a l’ultradreta) i potser somiava amb tornar a ser un dia la quota catalana d’un govern de dretes i donar-li classes de català a Rajoy en la intimitat. Per això va donar suport a un programa polític ultradretà, radicalitzat, brutalment destructiu i corrosiu. Ell hi aportava un toc de distinció i d’imatge moderada, de senyor de dretes amb savoir faire. Ajudava a camuflar així l’autèntic rostre d’una operació conspiradora teixida no contra el govern, sinó contra la democràcia. Era el noi que servia carajillos d’Aromes de Montserrat als Pedrojota, Cañizares, Jiménez Losantos, Rajoy, Acebes, Zaplana, Aznar… Un toc català i moderat (“lobos con piel de cordero”) per intentar prendre-li el pèl a l’electorat conservador català, imprescindible per assolir l’únic objectiu que tenen: prendre el poder. No guanyar-lo, sinó prendre’l. I Piqué era el soci català dels conspiradors. El contrapunt trampós d'una catalanofòbia indissimulable. Clar, comparat amb aquesta tropa, Piqué surt a la foto educat i polit, fresc com si s'acabés de dutxar, la cara amable de la dreta més dura. Però no ens equivoquem. Que la comparació no ens faci perdre de vista la realitat. Piqué era un dels seus. I ara la gran conspiració, tan seva com de l’Acebes, l’ha devorat. La inquisició que ell ha ajudat a crear ha acabat per llençar-lo a la foguera purificadora.

* * *

Ah, ¿pero Piqué aún estaba ahí?

Pues eso, que te presentan en grandes titulares la noticia, como si fuera la novedad del siglo: Acebes echa a Piqué. Y te preguntas, ah, ¿pero Piqué todavía no se había marchado? ¿Pintaba algo? Ah, sí, ¿aún era el presidente del PP-C? El problema de Piqué es que durante años, a cambio de vete a saber qué (él diría que por responsabilidad y fe en un proyecto político) aguantó todas las cabronadas que le hicieron los suyos y sirvió de cebo para engañar el electorado con un inexistente "giro catalanista" (bien entendido, of course) del PP. Dejó de ser ministro (cosa que justificaba su largo camino desde la izquierda hasta la ultraderecha) y quizás soñaba con volver a ser un día la cuota catalana de un gobierno de derechas y darle clases de catalán a Rajoy en la intimidad. Por eso fue copartícipe de un programa político ultraderechista, radicalizado, brutalmente destructivo y corrosivo. Él aportaba un toque de distinción y de imagen moderada, de señor de derechas con savoir faire. Ayudaba a camuflar así el auténtico rostro de una operación conspiradora tejida no contra el gobierno, sino contra la democracia. Era el chico que servía carajillos de Aromas de Montserrat a los Pedrojota, Cañizares, Jiménez Losantos, Rajoy, Acebes, Zaplana, Aznar... Un toque catalán y moderado ("lobos con piel de cordero") para intentar tomarle el pelo al electorado conservador catalán, algo imprescindible para alcanzar el único objetivo que tienen: tomar el poder. No ganarlo, sino tomarlo. Y Piqué era el socio catalán de los conspiradores. El contrapunto tramposo de una catalanofobia indisimulable. Claro, comparado con esta tropa, Piqué sale en la foto educado y aseado, fresco como si se acabara de duchar, la cara amable de la derecha más dura. Pero no nos equivoquemos. Que la comparación no nos haga perder de vista la realidad. Piqué era uno de los suyos. Y ahora la gran conspiración, tan suya como del Acebes, lo ha devorado. La inquisición que él ha ayudado a crear ha acabado por arrojarlo a la hoguera purificadora.

Sexo con Jesús

Centenares de sacerdotes católicos norteamericanos se pasaban por la piedra la carne más tierna e inocente que tenían a mano. El escándalo es de proporciones bíblicas, en el sentido del Antiguo Testamento, de aquel Yahveh violento y vengativo. Han pagado una fortuna en dólares para hacer callar a las víctimas y esconder la complicidad de la jerarquía norteamericana y vaticana. Y ahora encima quieren extender la mierda, literalmente, sobre el conjunto de la sociedad: El Vaticano afirma que los abusos sexuales en menores no son sólo un problema católico. Como de costumbre, cuando les conviene todos somos pecadores, y cuando no les conviene, sólo lo somos el resto, mientras que ellos se convierten en un ejemplo de perfección cristiana... y nos ayudan a purificarnos. Lástima que ahora no tengan inquisiciones y hogueras a mano ...

El escándalo de los abusos sexuales con niños ha estallado por enésima vez en los Estados Unidos, un gran país con grandes defectos pero también con grandes virtudes: en la vieja España/Cataluña todavía discutimos con los obispos por la separación Iglesia/Estado, por la asignatura de Educación por la Ciudadanía, por los dinerillos que generosamente les pasamos con cargo a los impuestos... Tal vez, si este país hubiera hecho en su momento la revolución liberal que nos perdimos, ahora estaríamos ventilando los armarios de la vieja y obsesiva relación de la iglesia católica con el sexo. Edificante y ejemplar, sin duda... Bastaría con eso para ahorrarnos todas estas patéticas trifulcas y para poner algunas cosas en su sitio. Y para liberarnos un poco más de su afán esclavizador…

El cristianismo literalista cree a rajatabla en una serie de evangelios esmeradamente manipulados a lo largo de los siglos. Los considera literalmente la palabra de Dios. No vale demasiado la pena discutir con este ejército de brillantes falsificadores, pero sí servirles una ración generosa de su propia medicina. El evangelio según Mateo, 18, 1-5, por ejemplo. “Entonces los discípulos dijeron a Jesús: ¿quién es el mayor en el reino de los cielos? Llamó entonces a un niño, lo puso en medio de ellos y dijo: En verdad os digo, si no cambiáis y os hacéis como los niños, no entraréis en absoluto en el reino de los cielos. Aquél, pues, que se haga como este niño será el mayor en el reino de los cielos. Y quien acoge un niño como éste en nombre mío, a mí me acoge. Pero si alguien hace caer a uno de éstos pequeños que creen en mí, más le valdría que le colgaran en el cuello una muela de molino y lo hundieran en medio del mar..." Sea, pues: tomémoslo al pie de la letra, como ellos prefieren... cuando les conviene, claro está. Estos son los inconvenientes de creer las cosas literalmente: lo que hacían a estos niños y niñas -y lo que la jerarquía católica escondía- se lo estaban haciendo al mismísimo Jesús. Ni más ni menos. Palabra de su Dios ...

Sexe amb Jesús

Centenars de sacerdots catòlics nordamericans es passaven per la pedra la carn més tendra i innocent que tenien a mà. L’escàndol és de proporcions bíbliques, en el sentit de l’Antic Testament, d’aquell Yahveh violent i venjatiu. Han pagat una fortuna en dòlars per fer callar les víctimes i amagar la complicitat de la jerarquia nordamericana i vaticana. I ara a sobre volen escampar la merda, literalment també, sobre el conjunt de la societat: El Vaticano afirma que los abusos sexuales a menores no son sólo un problema católico. Com de costum, quan els convé tots som pecadors, i quan no els convé, només ho som la resta, mentre que ells esdevenen un exemple de perfecció cristiana… i ens ajuden a purificar-nos. Llàstima que ara no tinguin inquisicions i fogueres a mà…

L’escàndol dels abusos sexuals amb nens ha esclatat per enèssima vegada als Estats Units, un gran país amb grans defectes però també amb grans virtuts: a la vella Espanya/Catalunya encara discutim amb els bisbes per la separació Església/Estat, per l’assignatura d’Educació per la Ciutadania, pels calerons que generosament els passem amb càrrec als impostos… Potser sí que, si aquest país hagués fet al seu moment la revolució liberal que ens vam perdre, ara estaríem ventilant els armaris de la vella i obsessiva relació de l’església catòlica amb el sexe. Edificant i exemplar, sens dubte… N’hi hauria prou amb això per estalviar-nos totes aquestes patètiques trifulques i per posar les coses al seu lloc. I per alliberar-nos una mica més del seu afany esclavitzador.

El cristianisme literalista creu al peu de la lletra en una sèrie d’evangelis acuradament manipulats al llarg dels segles. Els considera literalment la paraula de Déu. No val massa la pena discutir amb aquest exèrcit de brillants falsificadors, però sí posar-los al davant una racció abundosa de la seva pròpia medicina. L’evangeli segons Mateu, 18, 1-5, per exemple. “Aleshores els deixebles digueren a Jesús: qui és el més gran al regne del cel? Cridà llavors un infant, el posà enmig d’ells i digué: En veritat us ho dic, si no canvieu i us feu com els infants, no entrareu pas al regne del cel. Aquell, doncs, que es farà com aquest infant serà el més gran al regne del cel. I qui acull un infant com aquest en nom meu, a mi m’acull. Però si algú ha de fer caure un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola d’ase i l’enfonsessin al mig del mar…” Cal llegir-ho, doncs, al peu de la lletra, com els agrada… quan els convé, és clar. Inconvenients de creure les coses literalment: el que feien a aquests nens i nenes -i el que la jerarquia catòlica amagava- ho feien al mateix Jesús. Ni més ni menys. Paraula del seu Déu...

La ministra promet

La ministra Carme Chacón posa alt el llistó. Ja és el que toca quan t’acaben de traspassar la cartera ministerial. La frase: que el preu de l’habitatge "no trunque un sólo proyecto personal de vida". L’ex-ministra Trujillo s’acabava d’acomiadar al seu estil, desafortunat en les formes malgrat que el balanç del seu mandat no és tan dolent com sembla: amb unes quantes suades metàfores sobre vaixells, navegacions, cartes de navegar, dressanes i coses així. Tot i que les competències estatals en habitatge són relatives, el poder de l’Estat, fins i tot quan s’ha d’exercir amb certa gràcia i molta imaginació, no és cap broma. Té raó la ja ex-ministra Trujillo: aquest Estat, amb l’entusiasta col.laboració de les Comunitats Autònomes i no de no pocs ajuntaments insensats (els més sensats s’han esforçat a fer habitatge públic, el de Terrassa n’és un bon exemple, però el càncer que patim necessita de remeis més contundents, només a l’abast de poders més grans…), ens ha abandonat en mans de les immobiliàries i de la banca. Així de senzill: aquest Estat tan intervencionista, capaç de regular amb paciència d’orfebre i meticulositat digna de millor causa les coses més inimaginables, ha abdicat clamorosament de la seva responsabilitat en matèria immobiliària, en habitatge. Moltes paraules, però res de res. Es evident que sobraven discursos i faltava voluntat política. No ho ha fet sol: les autonomies s’hi han cobert de glòria, també.

Les proves d’aquesta abdicació? Les burrades que la gent paga (paguem) pels pisos i les hipoteques. Per un miratge de propietat: si ja és un invent sofisticat això de la propietat horitzontal (el meu avi pagès se’n feia creus: o tens terra o no tens terra, no hi ha terme mig), no vegis la imaginació que cal per creure’t que ets el propietari de casa teva quan et falten per pagar 30 anys de quotes mensuals d’uns 1000 euros, per posar una xifra… La ministra Chacón no arriba al càrrec directament des del carrer, però sembla que hi aporta una nota fresca, realista: se n’ha adonat de què darrera de les estadístiques dels preus de l’habitatge i les pujades de l’euribor hi ha projectes de vida. Es a dir, persones. Homes i dones ofegats per un mercat demencial. No és un mal començament, no. No cal que faci miracles, però per poc que faci, si no perd aquesta perspectiva, igual recuperem una mica del temps perdut. A veure com continua… És prometedor que en les seves paraules s’hi intueixi un eco d’allò tan utòpic i bell que a la millor tradició política nordamericana coneixien com “the pursuit of happiness”. Fa riure, sí, per ingenu. Aparentment. Però aquesta és la política més humana, al capdavall. No sóc pocs els polítics que se n'obliden. La Chacón sembla que ho té clar... Sort...
(Foto:El País)

* * *

La ministra promete

La ministra Carme Chacón pone el listón muy alto. Ya es lo que toca cuando te acaban de traspasar la cartera ministerial. La frase: que el precio de la vivienda "no trunque un sólo proyecto personal de vida". La ex-ministra Trujillo se acababa de despedir a su manera, desafortunada en las formas aunque el balance de su mandato no es tan malo como parece: con unas cuantas sobadas metáforas sobre barcos, navegación, cartas de navegar, astilleros y marinerías por el estilo. Aunque las competencias estatales en vivienda son relativas, el poder del Estado, incluso cuando se tiene que ejercer con cierta gracia y mucha imaginación, no es ninguna broma... Tiene razón la ya ex-ministra Trujillo: este Estado, con la entusiasta colaboración de las Comunidades Autónomas y no de no pocos ayuntamientos insensatos (los más sensatos se han esforzado en hacer vivienda pública, el de Terrassa es un buen ejemplo de ello, pero el cáncer que sufrimos necesita de remedios más contundentes, sólo al alcance de poderes mayores...), nos ha abandonado en manos de las inmobiliarias y de la banca. Así de sencillo: este Estado tan intervencionista, capaz de regular con paciencia de orfebre y meticulosidad digna de mejor causa las cosas más inimaginables, ha abdicado clamorosamente de su responsabilidad en materia inmobiliaria, en vivienda. Muchas palabras, pero nada de nada. Es evidente que sobraban discursos y faltaba voluntad política. No lo ha hecho solo: las autonomías se han cubierto de gloria, también.

¿Las pruebas de esta abdicación? Las burradas que la gente paga (pagamos) por los pisos y las hipotecas. Para un espejismo de propiedad: si ya es un invento sofisticado eso de la propiedad horizontal (mi abuelo payés jamás entendió el concepto: o tienes tierra o no tienes tierra, no hay término medio), no veas la imaginación que hace falta echarle para creerte que eres el propietario de tu casa cuando te faltan por pagar 30 años de cuotas mensuales de unos 1000 euros, por poner una cifra... La ministra Chacón no llega al cargo directamente desde la calle, pero parece que aporta una nota fresca, realista: se ha dado cuenta de que detrás de las estadísticas de los precios de la vivienda y las subidas del euribor hay proyectos de vida. Es decir, personas. Hombres y mujeres ahogados por un mercado demencial. No es un mal comienzo, no. No hace falta que haga milagros, pero por poco que se prodigue, si no pierde esta perspectiva, a lo mejor recuperamos algo del tiempo perdido... A ver cómo continúa... Es prometedor que en sus palabras se intuya un eco de aquello tan utópico y bello que en la mejor tradición política norteamericana conocían como "the pursuit of happiness". Da risa, sí, por ingenuo. Aparentemente. Pero ésta es la política más humana, al fin y al cabo. No son pocos los políticos que lo olvidan. La Chacón parece que lo tiene claro... Suerte...
(Foto:El País)

ZP accelera

Ha arribat l’hora d’apretar a fons l’accelerador i fer pujar les revolucions del motor. La nova estratègia ZP està en marxa. No sé vosaltres, però jo em sento ja una mica més influent que ahir, la veritat. Com diu l’inefable Clos, amb dos ministres catalans "tenemos más capacidad de influencia, y creo que esto es lo que se debe resaltar sobre todo". Doncs sí, impressionant, això de ser català ben aviat serà la òstia, i això que encara ens falta una cartera per a Duran i Lleida: aleshores Catalunya manarà de veritat a Madrid. Per acabar-ho d’adobar, la futura ministra Chacón (falten un parell d’horetes encara) es mostra agraïda, tot i que potser en faci un gra massa: “Afirmó asimismo que Zapatero es "el gran aliado de Cataluña" y aseguró que "los catalanes deben entender que nunca volverán a tener otro Zapatero, que es la garantía de que Cataluña siga siendo el motor de la descentralización de España". Apa, ni més ni menys. Li devia fer por quedar-se curta, perquè encara va tenir temps de lloar el seu jefe ZP perquè "no le han temblado nunca las piernas al apostar por Cataluña, ni para devolver los papeles de Salamanca ni para reformar el Estatut". En fi… Ai, que me n’oblidava: l’inefable Clos va desmentir el seu jefe ZP i va negar que el nomenament de Carme Chacón fos “un guiño electoralista”. No, què va. Un gest electoralista? Però que malpensada que és la gent! ZP de sobte ha recordat una evidència: que necessita els vots de Catalunya si vol tornar a ser president. Algú li haurà dit que a Catalunya hi ha molta gent desencisada, que veu molt lluny aquell ZP que prometia de tot a tort i dret quan ni tan sols s’imaginava que acabaria essent president del govern. I com que no li surten els números electorals a les Espanyes profundes, ha d’allargar la mà cap als perifèrics, a més d’apretar l’accelerador social i posar en marxa, ara ja sense manies, la maquinària publicitària. Ara tindrem ministres, alts càrrecs, trens de rodalies, Estatut a tota màquina, pa amb tomàquet, carreteres, aeroports i el que faci falta. Fins al mes de març els catalans serem importantíssims...

* * *

ZP pisa el acelerador

Ha llegado la hora de pisar a fondo el acelerador y darle marcha al cuentarrevoluciones. La nueva estrategia ZP está en marcha. No sé si es algo generalizado o no, pero yo me siento ya un poco más influyente que ayer, la verdad. Como dice el inefable Clos, con dos ministros catalanes "tenemos más capacidad de influencia, y creo que esto es lo que se debe resaltar sobre todo". Pues sí, impresionante, eso de ser catalán pronto será la repera, sin contar con que todavía nos falta una cartera para Duran Lleida: entonces Cataluña mandará de verdad en Madrid. Para rematarlo, la futura ministra Chacón (le faltan un par de horitas todavía) se muestra agradecida, aunque quizás la euforia sea excesiva: "Afirmó asimismo que Zapatero es "el gran aliado de Cataluña" y aseguró que los catalanes deben entender que nunca volverán a tener otro Zapatero, que es la garantía de que Cataluña siga siendo el motor de la descentralización de España". Ni más ni menos. Le debió dar miedo quedarse corta, porque todavía tuvo tiempo de alabar a su jefe ZP porque "no le han temblado nunca las piernas al apostar por Cataluña, ni para devolver los papeles de Salamanca ni para reformar el Estatuto". En fin... Ay, casi me olvidaba: el inefable Clos desmintió a su jefe ZP y negó que el nombramiento de Carme Chacón fuera "un guiño electoralista". No, hombre, qué va. ¿Un gesto electoralista? ¡Hay que ver lo malpensada que es la gente! ZP de repente ha recordado algo evidente: que necesita los votos de Cataluña si quiere volver a ser presidente. Alguien le habrá dicho que en Cataluña hay mucha gente desencantada, que ve muy lejos aquel ZP que prometía de todo a todos cuando ni siquiera se imaginaba que acabaría siendo presidente del gobierno. Y como no le salen los números electorales en las Españas profundas, tiene que tender la mano a los periféricos, pisar a fondo el acelerador social y poner en marcha, ahora ya sin reparos, la maquinaria publicitaria. Ahora tendremos ministros, altos cargos, trenes de cercanías, Estatut a toda máquina, pamtumaca, carreteras, aeropuertos y lo que haga falta. Hasta el mes de marzo los catalanes seremos importantísimos...

Les actes d'ETA

"ETA mata pero no miente". Són gent seriosa. Posen bombes, però no diuen mentides. En fi, coses d’Acebesmiente (amb permís de Manuel Rico). Per això el “moderat” Rajoy demana ni més ni menys que les actes de les negociacions amb ETA. Llum i taquígrafs, a la brava. Ja les té, si se les vol creure, ja que el PP dóna a ETA tota la credibilitat del món: les van publicant per fascicles al “Gara”. I segur, segur que tot és veritat. Són assassins, però no mentiders. El debat de l’estat (desastrós) de la nació (quina?) segueix amb el mateix nivell al qual ja hauríem d’estar acostumats. N’hi ha uns quants, de despistats, que se sorprendran encara de l’abstenció. Tot i que aquests tres de la foto et fan venir unes ganes boges de votar el Zapatero fins al dia del judici final a la tarda, el cert és que això d’Espanya va pel pedregar. Com que aquí ens va el dramatisme pujat de to, ho tenim complicat per fer com els italians, que fan veure que no tenen ni govern ni oposició i van tirant. Força bé, per cert.

* * *

Las actas de ETA

"ETA mata pero no miente". Son gente seria. Ponen bombas, pero no dicen mentiras. En fin, cosas de Acebesmiente (con permiso de Manuel Rico). Por eso el "moderado" Rajoy pide ni más ni menos que las actas de las negociaciones con ETA. Luz y taquígrafos, a la brava. Ya las tiene, a su disposición, ya que el PP da a ETA toda la credibilidad del mundo: las van publicando por fascículos en el "Gara". Y seguro, seguro que todo es verdad. Son asesinos, pero no mentirosos. El debate del estado (desastroso) de la nación (¿cuál?) sigue con el mismo nivel al cual ya tendríamos que estar acostumbrados. Hay unos cuantos despistados que se sorprenderán todavía de la abstención. Aunque éstos tres de la foto te hacen venir unas ganas locas de votar a Zapatero hasta el día del juicio final por la tarde, lo cierto es que esto de España va de cabeza hacia el abismo. Aunque como aquí nos va el dramatismo subido de tono, lo tenemos complicado para sobrevivir como los italianos, que viven comosi no tuvieran gobierno ni oposición y van tirando. Bastante bien, por cierto.

Les notes de fi de curs

Montilla és segurament un gran jefe. Vaja, un jefe que mana molt, no només a Palau, sinó també al carrer Nicaragua. Però manar i liderar no són el mateix. La complexitat del govern català i el seu sistema d’aliances segurament només es pot gestionar des de l’estil Montilla, sòlid, tranquil. Es probable també que sigui un bon estil de gestió, especialment després del govern cansat i destrempat que representaven el tàndem Pujol-Mas, més preocupats per les seves batalletes internes i identitàries que no per tirar endavant Catalunya: molt catalanisme “de boquilla”, per entendre’ns, però poques carreteres, escoles, hospitals… També l’estil gris i treballador de Montilla era apropiat, gairebé un bàlsam, després de l’etapa Maragall, que va dilapidar en poquíssim temps (amb la col.laboració inestimable de socis interns i externs) l’esperança nascuda el 2003. Han passat només quatre anys, però sembla una eternitat…D’aquí els bons resultats de valoració que tenia Montilla al principi com a president.

Però ser president no és ser el jefe. Es molt més. Es una altra cosa, subtil, difícil de definir: el que transmets i el que representes, el que ets capaç de catalitzar, les forces i els esperits que pots ajudar a mobilitzar. Segurament l’element clau del lideratge democràtic no és el poder, sinó l’esperit catalitzador. El poder només és l’instrument: fascinant i seductor, terrible i encegador per als que no saben administrar-lo, però no és més que l’instrument, una moneda que passa de mà en mà, com deia molt encertadament un antic professor meu… Aquesta “moneda”, en les democràcies, es mesura demoscòpicament de tant en tant, entre votació i votació… La cotització de Montilla ha baixat de forma remarcable en aquest final de curs. Ha tret una nota baixa.

Les enquestes no ens han de fer perdre l’oremus: són el que són, no l’oracle de Yahveh als peus del Sinaí… Tanmateix, si se saben ensumar, donen bones pistes… S’està covant un cert malestar, una buidor encara indefinida… De cara al setembre, hi ha assignatures pendents. I deures per a l’estiu, per als “pencons” que no han estat tocats per la inspiració divina però saben clavar els colzes al pupitre… Veurem si la voluntat i l’esforç (admirables, per a mi, altres consideracions al marge) són suficients per treure bones notes en l’etèria assignatura del paper presidencial…

* * *

Las notas de fin de curso

Montilla es seguramente un gran jefe. Un jefe que manda mucho, no sólo en el gobierno de la Generalitat, sino también en la calle Nicaragua, sede central del PSC. Pero mandar y liderar no son lo mismo. La complejidad del gobierno catalán y su sistema de alianzas seguramente sólo se puede gestionar desde el estilo Montilla, sólido, tranquilo. Es probable también que sea un buen estilo de gestión, especialmente después del gobierno cansado y destemplado que representaba el tándem Pujol-Mas, más preocupados ambos por sus batallitas internas e identitarias que por sacar adelante Cataluña: mucho catalanismo "de boquilla", para entendernos, pero pocas carreteras, escuelas, hospitales... También el estilo gris y trabajador de Montilla era apropiado, casi un bálsamo, después de la etapa Maragall, que dilapidó en poquísimo tiempo (con la colaboración inestimable de socios internos y externos) la esperanza nacida en el 2003. Han pasado sólo cuatro años, pero parece una eternidad... De aquí los buenos resultados de valoración que tenía Montilla al principio, como presidente.

Pero ser presidente no es ser el jefe. Es mucho más. Es otra cosa, sutil, difícil de definir: lo que transmites y lo que representas, lo que eres capaz de catalizar, las fuerzas y los espíritus que puedes ayudar a movilizar. Seguramente el elemento clave del liderazgo democrático no es el poder, sino el espíritu catalizador. El poder sólo es el instrumento: fascinante y seductor, terrible y cegador para los que no saben administrarlo, pero no es más que el instrumento, una moneda que pasa de mano en mano, como decía muy acertadamente un antiguo profesor mío... Esta "moneda", en las democracias, se mide demoscópicamente de vez en cuando, entre votación y votación... Y la cotización de Montilla ha bajado de forma destacable en este final de curso. Ha sacado una nota baja.

Las encuestas no nos tienen que hacer perder la cabeza: son lo que son, no el oráculo de Yahveh a los pies del Sinaí... Sin embargo, si se saben olfatear, dan buenas pistas... Se está incubando un cierto malestar, un vacío aún indefinido... De cara a septiembre, hay asignaturas pendientes. Y deberes para el verano, para los "currantes" que no han sido tocados por la inspiración divina pero que saben clavar los codos en el pupitre... Veremos si la voluntad y el esfuerzo (admirables para mí, al margen de otras consideraciones) son suficientes para sacar buenas notas en la etérea asignatura del papel presidencial ...