Maragallejant

Maragall continua amb la seva tranquil.la vendetta, un plat que, com és sabut, se serveix ben fred, al seu temps. Cinc mesos després, en aquest cas, després d’un llarg silenci i de molts viatges, Maragall ha vist la llum. Un Maragall frustrat i ressentit, un cowboy solitari de la política, que ni va ser un bon president –més missing que altra cosa- ni serà un bon expresident. Va ser, això sí, un gran alcalde, una mena d’alcalde global, més que metropolità (Pujol, gelós, li va tallar les ales), cosmopolita: Barcelona sempre li ha quedat petita, com Catalunya. Roda el món i torna al Born: dels Estats Units (d’Amèrica) als Estats Units (d’Europa). Una Arcàdia perduda (l’americana) i un somni que no entusiasma ningú, que no té vida ni vent a les veles, però que resulta la mar de pràctic (i car) amb això de l’euro. Sobretot ha evitat que els europeus ens massacrem més del compte. Poca cosa més, per molt idealisme que li posem a l’invent: Europa és un gran invent com a mercat i com a vacuna contra les guerres civils europees i les dictadures. No és poc: pur pragmatisme -que Déu ens conservi-, però no hi ha massa espai per als somnis ni els mites...

Lectura (poètica) de la premsa. Portada del Periódico d’ahir dissabte: “Considera caduc el Partit dels Socialistes: Maragall abona la idea d’un Partit Demòcrata europeu”. Contraportada: una entrevista a Petre Roman, ex primer ministre de Romania, amb el títol “En política, l’amargura significa mort”.

Llistes obertes. Típica trampa per a desconeixedors del sistema americà: "¿En EE. UU. quién elige a los candidatos? La gente. ¿Se hacen listas cerradas? No. En cambio, aquí el aparato del partido decide que el número 1 es fulano y el número 2, mengano y si tú te portas bien, irás en el número 3, y tú, ojo con lo que dices o verás... Es un sistema cerrado y burocrático. Los demócratas norteamericanos pueden elegir entre el candidato Obama y la candidata Clinton. La relación entre representantes políticos y ciudadanos no es tan indirecta, hay más libertad". Triar entre Obama i la Hillary, o entre Bush i la Rice: guauuu... Ja fem salivera. Qui devia posar els noms i cognoms a les llistes de Maragall? El còctel de sempre: una part “d’aparatu” i una part de maragallistes / maragallians, no? Em costa recordar que Maragall, quan feia llistes, advoqués per llistes obertes, cosa que no seré jo qui li critiqui… El problema era que no sempre es feia la seva santa voluntat, si no recordo malament… i la cosa va acabar pel pedregar. Clar, ara, ja fora de circulació i més enllà del bé i del mal, visca les llistes obertes (que serien la solució a molts dels nostres mals), i visca el sistema americà. Wonderful. Li podríem preguntar quant val presentar-se a unes primàries americanes, per exemple... Maragall ens ven més llibertat i proximitat, però la seva recepta només funciona a base de dòlars i màrqueting. Fantàstica solució, sí, sens dubte. No sé a què esperem.

La idea guanyadora... d’eleccions. Vagin pujant, que aquí no compta la ideologia ni res, sinó guanyar eleccions. Com el camarot dels germans Marx: vagin passant, que hi ha lloc per a tothom. "Yo fui sin saber exactamente dónde me metía y quedé fascinado..., el primer día estaban también François Bayrou y Josu Jon Imaz..., es el centroizquierda agrupado, una idea ganadora de los italianos...". Con ese nuevo partido que Maragall observa con tanto interés también ha mantenido interlocución Josep Antoni Duran Lleida ( "a diferencia de Imaz no he visto nunca a Duran", puntualiza, sin embargo, Maragall). De hecho, Unió Democràtica, el partido de los democristianos catalanes, y el PNV buscaron refugio en Italia cansados de la Internacional Democristiana cuando fue monopolizada por el PPE con Aznar como líder de referencia. Eso significa que en el nuevo partido que propone Maragall podrían coincidir rivales internos, pero el ex president no ve ningún inconveniente. "Artur Mas tendría que decidirse por el centroderecha o el centroizquierda; porque la intención es establecer como en EE. UU. dos referencias políticas cuyos representantes surgirían de elecciones primarias" (…)"Entre los invitados había representantes de más de cuarenta partidos de todo el mundo, de los demócratas norteamericanos a los nacionalistas vascos, los kurdos y el Frente Polisario o, dato importante, el Partido del Congreso de India... Vi un fenómeno impresionante... que abría el camino acertado". Impressionant, sí. Ja és curiós, se n’oblida de Blair, precisament de Blair: un referent imprescindible per entendre aquesta nova esquerra light europea, l’esquerra transvestida, rendida al capitalisme i la globalització però amb una mica més de glamour i savoir faire. Només hi falta en Deng Xiao Ping. El lema electoral? Allò del gat i els ratolins que tanta gràcia li feia a Felipe González… Gran aportació política, sí. Plena de futur.

Europa: la Constitució de joguina. Com que no ens en sortim, ni ens en sortirem, la Constitució europea ha de ser "breve, viva , proclamativa, que los escolares aprenden de memoria y que se va modificando según las circunstancias con enmiendas parciales". L’Angela Merkel ja l’està redactant. Serà una Constitució no constitucional, plena de boniques paraules que no comprometen ningú. Que no pateixi, que en això sí que li faran cas.

L’ensopiment català. “Catalunya atraviesa un momento de "letargo" (ensopiment). Observa "falta de ambición en general..." "La idea de la eurorregión se está deshinchando, se ha dado marcha atrás con la España federal y aunque algunas ideas como la alianza de civilizaciones son interesantes habría que apostar más decididamente por el Mediterráneo... Hace falta un banco euromediterráneo... después del éxito del Banco del Este, que ha propiciado la integración europea de tantos países, ahora corresponde crear el Banco Euromediterráneo para conseguir en el sur lo mismo que en el este". Home, potser estem pansits amb tant ensopiment montillesc, mentre esperem que l’Estatut ens esclati als morros un d’aquests dies, però s’ha de reconèixer que el “petit president” (petit en comparació amb la pirotècnica grandeur maragalliana) almenys governa, fa coses i no sembla que perdi el temps. Pels temps que corren, no és poc. Ja hi haurà temps per als jocs florals, no patim: falta poc. I pel que fa a l’euro-regió, millor deixem-ho estar: és un invent de laboratori, un succedani sense futur.

Reformar la Constitució espanyola. Dos que somien truites, Maragall i Ibarretxe. “Para Maragall, esa falta de ambición a la que hace referencia es la causa prácticamente de todos los males de ahora y de antes. "El otro día - cuenta- tuve una conversación muy interesante con el lehendakari Ibarretxe. Comentábamos que ambos intentamos cambiar las cosas, él con el plan Ibarretxe y yo con el Estatut, pero España dijo no. Quizá habría sido más útil que hubiéramos planteado juntos ir más allá: reformar el artículo 2 de la Constitución", que es el que establece la indisoluble unidad de España y el derecho a la autonomía de nacionalidades y regiones. Maragall cree que con la enumeración de las 17 comunidades y el reconocimiento de la singularidad de Catalunya, Euskadi, Galicia y el fuero de Navarra se habría resuelto todo. El fracaso de la España plural es para Maragall la imposición de la España radial, un concepto que "quiso imponer Aznar y no ha podido o no ha querido llevar adelante como había prometido Zapatero". "Aznar quería unir todas las capitales de provincia con alta velocidad y yo le pregunté por qué no entre Barcelona y Bilbao y vino a responderme que ni se le había pasado por la cabeza. Confié en que con Zapatero llegaríamos más lejos, que traería la España plural y federal que nos había prometido antes de las elecciones e incluso antes del congreso del PSOE en el que lo elegimos nosotros secretario general, como él bien sabe, y nosotros también, pero finalmente la España real se impuso, dio marcha atrás y optó por el pacto con Mas y el regreso a la conllevancia que practicaron Pujol y González".

Maragall somiava una altra Espanya (en això coincidim), però se’n va oblidar de l’Espanya real. La culpa és dels altres, clar. Zapatero en té una racció doble cada dia, d’aquesta Espanya, a dintre i a fora de casa. Catalunya no té l’opció de ressucitar una Occitània que mai no va existir com la somiem. França és una altra cosa: una idea, una identitat exitosa, sòlida, ben travada. Si les coses segueixen com estan, i sobretot si a l’Estatut jibaritzat li etziben unes quantes passades més de ribot, certament Catalunya haurà de triar un dia no molt llunyà. La tria serà entre l’Espanya plural i federal (si és possible, que em temo que no, però no ens rendim encara), l’Espanya genital o fer les maletes, tan amistosament com sigui possible. Serà el moment de veure si recuperem o no l’oda del poeta, l’altre Maragall… En una generació o dues, com a molt.

* * *

Maragalleando

Maragall continúa con su tranquila vendetta, un plato que, como es sabido, se sirve bien frío. A su tiempo. Cinco meses después, en este caso, después de un largo silencio y de muchos viajes, Maragall ha visto la luz. Un Maragall frustrado y resentido, un cowboy solitario de la política, que ni fue un buen presidente -más missing que otra cosa- ni será un buen expresidente. Fue, eso sí, un gran alcalde, una especie de alcalde global, más que metropolitano (Pujol, celoso, le cortó las alas), cosmopolita: Barcelona siempre le ha quedado pequeña, como Cataluña. Roda el món i torna al Born: de los Estados Unidos (de América) a los Estados Unidos (de Europa). Una Arcadia perdida (la americana) y un sueño que no entusiasma a nadie, que no tiene vida ni lleva el soplo del viento en las velas, pero que resulta el mar de práctico (y caro), sobretodo gracias al euro. Ha evitado que los europeos nos masacremos más de la cuenta. Poca cosa más, por mucho idealismo que le echemos al invento: Europa es una gran idea como mercado y como vacuna contra las guerras civiles europeas y las dictaduras. No es poco: puro pragmatismo -que Dios nos conserve-, pero no hay demasiado espacio para los sueños ni los mitos ...

Lectura (poética) de la prensa. Portada del Periódico de ayer sábado: "Considera caduco al Partido de los Socialistas: Maragall abona la idea de un Partido Demócrata europeo". Contraportada: una entrevista a Petre Roman, ex primer ministro de Rumania, con el título "En política, la amargura significa muerte".

Listas abiertas. Típica trampa para desconocedores del sistema americano: "¿En EE. UU. quién elige a los candidatos? La gente. ¿Se hacen listas cerradas? No. En cambio, aquí el aparato del partido decide que el número 1 es fulano y el número 2, mengano y si tú te portas bien, irás en el número 3, y tú, ojo con lo que dices o verás... Es un sistema cerrado y burocrático. Los demócratas norteamericanos pueden elegir entre el candidato Obama y la candidata Clinton. La relación entre representantes políticos y ciudadanos no es tan indirecta, hay más libertad". Escoger entre Obama y Hillary, o entre Bush y Rice: guauuu ... ¿Quién puso los nombres y apellidos en las listas de Maragall? El cóctel de siempre: una parte de aparato y una parte de maragallistas / maragallianos, ¿no? Me cuesta recordar que Maragall, cuando hacía listas, abogara por las listas abiertas, cosa que no seré yo quien le critique... El problema era que no siempre se hacía su santa voluntad, si no recuerdo mal... y la cosa acabó como el rosario de la aurora. Claro, ahora, ya fuera de circulación y más allá del bien y del mal, que vivan las listas abiertas (la solución a muchos de nuestros males), y viva el sistema americano. Wonderful. Le podríamos preguntar cuánto vale presentarse a unas primarias americanas, por ejemplo ... Maragall nos vende más libertad y proximidad, pero su receta sólo funciona a base de dólares y marketing. Fantástica solución, sí, sin duda. No sé a qué esperamos.

La idea ganadora ... de elecciones. Vayan pasando, que aquí no cuenta la ideología ni nada, sino ganar elecciones. Como el camarote de los hermanos Marx: hay sitio para todo el mundo. "Yo fui sin saber exactamente dónde me metía y quedé fascinado..., el primer día estaban también François Bayrou y Josu Jon Imaz..., es el centroizquierda agrupado, una idea ganadora de los italianos...". Con ese nuevo partido que Maragall observa con tanto interés también ha mantenido interlocución Josep Antoni Duran Lleida ( "a diferencia de Imaz no he visto nunca a Duran", puntualiza, sin embargo, Maragall). De hecho, Unió Democràtica, el partido de los democristianos catalanes, y el PNV buscaron refugio en Italia cansados de la Internacional Democristiana cuando fue monopolizada por el PPE con Aznar como líder de referencia. Eso significa que en el nuevo partido que propone Maragall podrían coincidir rivales internos, pero el ex president no ve ningún inconveniente. "Artur Mas tendría que decidirse por el centroderecha o el centroizquierda; porque la intención es establecer como en EE. UU. dos referencias políticas cuyos representantes surgirían de elecciones primarias" (…)"Entre los invitados había representantes de más de cuarenta partidos de todo el mundo, de los demócratas norteamericanos a los nacionalistas vascos, los kurdos y el Frente Polisario o, dato importante, el Partido del Congreso de India... Vi un fenómeno impresionante... que abría el camino acertado". Impresionante, sí. Ya es curioso, se olvida Blair, precisamente de Blair: un referente imprescindible para entender esta nueva izquierda light europea, la izquierda transvestida, rendida al capitalismo y la globalización pero con un poco más de glamour y savoir faire. Sólo falta Deng Xiao Ping. ¿El lema electoral? Aquello del gato y los ratones que tanto le gustaba a Felipe González... Gran aportación política, sí. Llena de futuro.

Europa: la Constitución de juguete. La Constitución europea tiene que ser "breve, viva , proclamativa, que los escolares aprenden de memoria y que se va modificando según las circunstancias con enmiendas parciales". Angela Merkel ya está en ello, redactándola. Será una Constitución no constitucional, llena de bonitas palabras que no comprometan a nadie. Que no sufra, que en eso sí que le harán caso.

El letargo catalán. “Catalunya atraviesa un momento de "letargo" (ensopiment). Observa "falta de ambición en general..." "La idea de la eurorregión se está deshinchando, se ha dado marcha atrás con la España federal y aunque algunas ideas como la alianza de civilizaciones son interesantes habría que apostar más decididamente por el Mediterráneo... Hace falta un banco euromediterráneo... después del éxito del Banco del Este, que ha propiciado la integración europea de tantos países, ahora corresponde crear el Banco Euromediterráneo para conseguir en el sur lo mismo que en el este". Hombre, quizás estamos aletargados con el estilo Montilla, mientras esperamos que el Estatuto nos estalle en las manos uno de estos días, pero hay que reconocer que el "pequeño presidente" (pequeño en comparación con la pirotécnica grandeur maragalliana) al menos gobierna, hace cosas y no parece que pierda el tiempo. No es poco. Tiempo habrá para los juegos florales... Y con respecto a la eurorregión, mejor dejémoslo estar: es un invento de laboratorio, un sucedáneo sin futuro.

Reformar la Constitución española. Dos ilusos, Maragall e Ibarretxe. “Para Maragall, esa falta de ambición a la que hace referencia es la causa prácticamente de todos los males de ahora y de antes. "El otro día - cuenta- tuve una conversación muy interesante con el lehendakari Ibarretxe. Comentábamos que ambos intentamos cambiar las cosas, él con el plan Ibarretxe y yo con el Estatut, pero España dijo no. Quizá habría sido más útil que hubiéramos planteado juntos ir más allá: reformar el artículo 2 de la Constitución", que es el que establece la indisoluble unidad de España y el derecho a la autonomía de nacionalidades y regiones. Maragall cree que con la enumeración de las 17 comunidades y el reconocimiento de la singularidad de Catalunya, Euskadi, Galicia y el fuero de Navarra se habría resuelto todo. El fracaso de la España plural es para Maragall la imposición de la España radial, un concepto que "quiso imponer Aznar y no ha podido o no ha querido llevar adelante como había prometido Zapatero". "Aznar quería unir todas las capitales de provincia con alta velocidad y yo le pregunté por qué no entre Barcelona y Bilbao y vino a responderme que ni se le había pasado por la cabeza. Confié en que con Zapatero llegaríamos más lejos, que traería la España plural y federal que nos había prometido antes de las elecciones e incluso antes del congreso del PSOE en el que lo elegimos nosotros secretario general, como él bien sabe, y nosotros también, pero finalmente la España real se impuso, dio marcha atrás y optó por el pacto con Mas y el regreso a la conllevancia que practicaron Pujol y González".

Maragall soñaba otra España (en eso coincidimos), pero se olvidó de la España real. La culpa es de los demás, por supuesto. Zapatero se traga una ración doble de esa España, cada día, en su casa y fuera de ella… Cataluña no tiene la opción de resucitar una Occitania que nunca existió como la soñamos. Francia es otra cosa: una idea, una identidad exitosa, sólida, bien trabada. Si las cosas siguen como están, y sobre todo si al Estatuto jibarizado le pasan nuevamente el cepillo, ciertamente Cataluña tendrá que escoger un día no muy lejano. La elección será entre la España plural y federal (si es posible, que me temo que no, pero no nos rindamos todavía), la España genital o hacer las maletas, tan amistosamente como sea posible. Será el momento de ver si recuperamos o no la oda del poeta, el otro Maragall... En una generación o dos, como mucho…

Tinc 500 preguntes per a vostè

Rajoy sembla que en les distàncies curtes és força simpàtic i que sap escoltar. Això és el que diu la Rosa María Pérez, catalana i votant convergent, que va sopar amb ell fa uns dies. No en tinc cap dubte. Rajoy ha de ser una bona companyia per a una tertúlia, per fer petar la xerrada amb un bon puro, uns quants cafès i unes quantes copes i molt temps per davant. Però no ens equivoquem. L’amable Rajoy és la cara d’estar per casa d’un polític capaç de mentir en públic amb una tranquil.litat esfereïdora. Un home que té la barra dir que mai no ha avalat la teoria de la conspiració de l’11-M, que mai no ha fet preguntes al Congrés, que confia en la policia i la justícia. Simpàtic i bon vivant, sens dubte, però convençut que tots plegats som idiotes. El diari El País, aquest diumenge, s’ha pres la molèstia de recordar-li més de 500 preguntes que han fet ell i el seu partit quan buscaven els culpables de la matança de Madrid no “en desiertos lejanos o montañas remotas", sinó als calaixos del despatx de Zapatero, al disc dur del seu ordinador o a l’arxiu de trucades del seu mòbil. Però tranquils, que amb la mateixa jeta seran capaços de mantenir que no, que ells no tenen res a veure amb la teoria de la conspiració i que qui crispa el país són Zapatero i els seus, els rojos de sempre. Simpatiquíssims, això sí. Com els trileros, o els genis del tocomocho i el timo de la estampita. Espanyols de bé, decents i normals, ja es veu.

* * *

Tengo 500 preguntas para usted

Rajoy parece que en las distancias cortas es bastante simpático y que sabe escuchar. Eso es lo que dice Rosa María Pérez, catalana y votante convergente, que cenó con él hace unos días. No tengo ninguna duda. Rajoy tiene que ser una buena compañía para una tertulia, para largas charlas con un buen puro, unos cuantos cafés y copas y mucho tiempo por delante. Pero no nos equivoquemos. El amable Rajoy es la cara de estar por casa de un político capaz de mentir en público con una tranquilidad aterradora. Un hombre que tiene la desfachatez decir que nunca ha avalado la teoría de la conspiración del 11-M, que nunca ha hecho preguntas al Congreso, que confía en la policía y la justicia. Simpático y bon vivant, sin duda, pero convencido que los demás somos idiotas. El diario El País, este domingo, se ha tomado la molestia de recordarle las más de 500 preguntas que han hecho él y su partido cuando buscaban a los culpables de la matanza de Madrid no “en desiertos lejanos o montañas remotas”, sino en los cajones del despacho de Zapatero, en el disco duro de su ordenador o al archivo de llamadas de su móvil. Pero tranquilos, que con la misma jeta serán capaces de mantener que no, que ellos no tienen nada que ver con la teoría de la conspiración y que quienes crispan España son Zapatero y los suyos, los rojos de siempre. Simpatiquísimos, eso sí. Como los trileros o los genios del tocomocho y el timo de la estampita. Españoles de bien, decentes y normales. Sin duda.

Tic-tac

Ja el trobàvem a faltar. Catalunya no era el mateix sense ell: quin avorriment, en Montilla governant a base de til.la i colzes, guanyant-se mica a mica la confiança i el respecte de la societat catalana, procurant que el govern no grinyoli… Ens faltava ell, perdut fa uns mesos en la redacció de les seves memòries: un llibre amb morbo, que promet més d’un i de dos disgustos, segur. Des de Roma, Maragall comença a situar-se en la història, a ajustar el seu paper. I una de dues: o el cos li demana marxa o acaba de descobrir la sopa d’all. Diu ni més ni menys que el nou Estatut no ha valgut la pena. I que ja posats, hagués estat millor començar per reformar la Constitució per fer realitat el somni (i mite maragallià) del federalisme asimètric: una Espanya federal amb unes quantes comunitats autònomes i tres nacionalitats que se senten nacions històriques. Que no és ben bé el mateix que el somni del catalanisme conservador, però s'hi assembla. Maragall ens serveix un dolç exercici de primavera romana suaument autocrítica. Després de fer política, és hora de fer història, de deixar escrites unes quantes pàgines de l’enciclopèdia/wikipedia del catalanisme. Passar a la història com a promotor del vodevil de l’Estatut no és massa estimulant. Millor situar-se per damunt del bé i del mal, en els terrenys legendaris del federalisme assimètric. No és que li falti raó, a Maragall. Certament, la Constitució espanyola és un mecanisme força rodó, ple de candaus que asseguren la indissoluble unitat d’Espanya, amb el camuflatge d’aquell bonic tòpic democràtic: aquí es pot defensar qualsevol idea, fins i tot l’independentisme. Defensar-la, sí, clar. Portar-la a la pràctica, ni de conya: no hi ha manera. No sóc independentista, però tampoc no m’agrada que m’aixequin la camisa. La Constitució espanyola deixa fins i tot poc marge per a l’actual Estatut, per moltes filigranes jurídiques i literàries que fem. Per altra banda, Catalunya no busca anar molt més enllà de l’actual statu quo, i la resta d’Espanya tampoc no està disposada a obrir joc: ja fa anys que els límits estan posats i marcats. L’actual Estatut no era el camí ni la solució (tot i reconeixent que l’anterior se’ns havia quedat petit) i ha esdevingut des del primer dia més aviat el problema: vivim sobre una bomba de rellotgeria que fa tic-tac, tic-tac… Ja falta menys per al proper espectacle pirotècnic...

Vot al cove

La tesi de Duran Lleida és aquesta: “Existe una tercera España, moderada, equilibrada y dialogante, pero carece de una expresión política y electoral propia, excepto en Catalunya, en Euskadi y, en menor medida, en Galicia.” I a partir d’aquesta tesi, aposta sense matisos perquè CiU entri al govern espanyol: “Entre otras cosas, centraría la política española. Sería una aportación a la estabilidad y a la moderación. Creo que debemos implicarnos en el Gobierno de España”. No ho diu, però es refereix al govern del PSOE, perquè al PP li queden molts anys de purgatori per davant abans que pugui tornar a festejar el nacionalisme conservador català o basc. La proposta Duran té diverses virtuts: li permet jugar de veritat a la quiniela dels ministres (no serà per falta de ganes…), introdueix un element desestabilitzador a Catalunya (el paper de CiU com a govern a Madrid i oposició a Catalunya), dóna sortida al caràcter moderat i centrat de la seva formació i sobretot, sobretot, la rescata del fora de joc en el que està instal.lada. No està malament la jugada. I s’intueix un nou intent de forçar a mig termini la gran aliança amb el PSC. Però no ignora que el vell somni d’un cert nacionalisme català (governar a Espanya, catalanitzar-la) està condemnat al fracàs a l’Espanya actual. Qui es cregui que això és viable, va llest. Així resulta que se li escapa l’autèntic sentit de l’operació, quan recorda el fracàs de Roca: “Es cierto que la operación fracasó en España, pero CiU debería recordar que fue entonces cuando logró su mayor cota de apoyo electoral, en las Cortes y el en Parlament. ¿Por qué? Porque CiU proyectó la voluntad de implicarse sin reservas en la política española. La mejor época de CiU llegó con la incorporación de votantes centristas, de votantes que, más allá de la defensa de los derechos de Catalunya desde Catalunya, creían que era importante implicarse en España”. Es a dir: en el fons, del que es tracta és de guanyar vots a Catalunya. I si surt bé la jugada de Madrid, bingo. Brillant tàctica. Pobríssima política.

Onanisme teològic

La masturbació no és una pràctica insòlita entre els clergues. Ja se sap, la carn és dèbil… Però aquesta pràctica de plaers onanístics i solitaris entre sotanes pot arribar a la seva sublimació través de la teologia. Una activitat (és per dir-ne alguna cosa, ja que seria massa fort anomenar-la ciència) que deriva fàcilment cap a la ciència ficció. Amb la diferència que mentre ningú no ens obliga a creure en els klingon de Star Trek, per exemple, els sacerdots (tutti quanti) creuen que el seu déu (tutti quanti) els ha donat permís per fer combregar la plebs amb rodes de molí. Palles mentals, vaja, convertides en dogma.

Fa uns 1.500 anys, sant Agustí, un dels anomenats “pares de l’Església”, es va inventar el llimb. Agustí va ser home de bragueta fàcil fins als trenta-dos anys (en va viure quaranta més), quan de sobte se’n va adonar que la concupiscència i la luxúria no li portarien res de bo i es va dedicar intensament a salvar la seva ànima a través de l’onanisme teològic i la denigració constant de les dones. Un gran sant, efectivament. Aquest home es va treure de la màniga, se suposa que en un moment de sublimació de les seves passions carnals, el llimb. El lloc on anaven fins fa dos dies les ànimes dels nens no batejats. Condemnats tota l’eternitat a romandre privats de la visió de Déu, però sense patir, que l’Església romana és sempre compassiva: no podien patir, ja que no havien conegut Déu i no en tenien ni idea del que s’estaven perdent. Vaja, que el llimb era una mena de ludoteca eterna…

Ara les ànimes dels nens no batejats van directament al paradís. La Congregació per a la Defensa de la Fe (és a dir, la Santa Inquisició de tota la vida) diu ara que “hi ha serioses raons teològiques” que indiquen que aquestes ànimes innocents tenen llum verda per anar al cel sense més tràmits. L’actual bisbe de Roma i papa de l’Església romana, Benet XVI, en els seus temps d’inquisidor ja va tenir clar que això del llimb era només una hipòtesi teològica: quinze segles d’onanisme teològic no donaven ja per a més. El tema els preocupava: estan convençuts que Déu, en el cas que existeixi, només deixa entrar al paradís als que porten el certificat de bateig expedit per l’església romana… I a més, se’n van adonar, en la seva infinita misericòrdia, que hi ha cada vegada més nens no batejats i que això del llimb semblava un càstig per a les ànimes dels fetus avortats… I vinga, dit i fet, un bon dia el llimb ja no existeix..

Ara només falta que en un temps raonable (posem uns mil anys més, sense presses) reconeguin que també es van inventar el purgatori i finalment (no els pressionem, per a això encara els caldrà més temps, perquè ha estat i és encara l’eina fonamental per acollonir els creients) un bon dia, quan la humanitat hagi colonitzat Mart i tingui delegacions fora del sistema solar, l’església de Roma enviarà un comunicat a totes les galàxies reconeixent que sí, que aquell tal Pau, l’autèntic fundador del cristianisme, i els seus successors també es van inventar l’infern. De bona fe, clar. Ja se sap. El llimb, el purgatori i l’infern eren només hipòtesis teològiques... I qui dia passa, segle empeny…


* * *

Onanismo teológico

La masturbación no es una práctica insólita entre los clérigos. Ya se sabe, la carne es débil... Pero esta práctica discreta, entre sotanas, de placeres onanísticos y solitarios puede alcanzar su sublimación a través de la teología. Una actividad que deriva fácilmente hacia la ciencia-ficción. Con la diferencia que nadie nos obliga a creer en los klingon de Star Trek, por ejemplo, mientras que los sacerdotes (tutti quanti) creen que su dios (tutti quanti) les ha dado permiso para hacer comulgar a la plebe con ruedas de molino. Pajas mentales, vaya, convertidas en dogma.

Hace unos 1.500 años, san Agustín, uno de los llamados "padres de la Iglesia", se inventó el limbo. Agustín fue hombre de bragueta fácil hasta los treinta y dos años (vivió cuarenta más), cuando de repente se dio cuenta de que la concupiscencia y la lujuria no le traerían nada bueno y se entregó a salvar su alma a través del onanismo teológico y la denigración constante de las mujeres. Un gran santo, efectivamente. Este hombre se sacó de la manga, se supone que en un momento de sublimación de sus pasiones carnales, el limbo. El sitio adonde iban hasta hace dos días las almas de los niños no bautizados. Condenados toda la eternidad a permanecer privados de la visión de Dios, pero sin sufrir, que la Iglesia romana es siempre compasiva: no había dolor para ellos, ya que no habían conocido a Dios y no tenían ni idea del que se estaban perdiendo. Dicho de otra manera: el limbo era una especie de ludoteca eterna ...

Desde ahora las almas de los niños no bautizados van directamente al paraíso. La Congregación para la Defensa de la Fe (es decir, la Santa Inquisición de toda la vida) dice ahora que "hay serias razones teológicas" que indican que estas almas inocentes tienen luz verde para ir al cielo sin más trámites. El actual obispo de Roma y papa de la Iglesia romana, Benedicto XVI, en sus tiempos de inquisidor ya tuvo claro que eso del limbo era sólo una hipótesis teológica: quince siglos de onanismo teológico quedaban atrás. El tema les preocupaba seriamente: están convencidos que Dios, en caso de que exista, sólo deja entrar en el paraíso en los que traen consigo el certificado de bautizo expedido por la iglesia romana... Y teniendo en cuenta que hay cada vez más niños no bautizados y que además, eso del limbo parecía un castigo para las almas de los fetos abortados, en su infinita misericordia llegaron a la conclusión de que el limbo sencillamente no existe.

Ahora sólo falta que en un tiempo razonable (pongamos unos mil años más, sin prisas) reconozcan que también se inventaron el purgatorio y finalmente (no los presionemos, para eso todavía les hará falta más tiempo, porque ha sido y es todavía la herramienta fundamental para acojonar a los creyentes) un buen día, cuando la humanidad haya colonizado Marte y tenga delegaciones fuera del sistema solar, la iglesia de Roma enviará un comunicado a todas las galaxias reconociendo que sí, que un tal Pablo, el auténtico fundador del cristianismo, y sus sucesores también se inventaron el infierno. De buena fe, claro. Ya se sabe. El limbo, el purgatorio y el infierno eran sólo hipótesis teológicas ... Y aquí paz y después gloria.

Tonto l'últim

Teoria de la conspiració? Quina teoria de la conspiració? Aquí no hi ha hagut mai cap líder del PP que hagi embolicat la troca amb l’11-M. Només faltaria. Ja ho va dir Rajoy aquest cap de setmana. Li va sortir la seva vena de registrador de la propietat per oposició: ell confia en la justícia i acatarà la sentència de l’11-M. Ara, Esperanza Aguirre, la presidenta autonòmica que té problemes per arribar a final de mes i ha convertit Telemadrid en una màquina al servei de la conspiració i la difamació, tampoc no té cap dada que vinculi ETA als atemptats de l’11-M. I Acebes? Ara està entretingut amb uns petits maldecaps per unes fotocòpies d’impresos per votar per correu, coses dels rojos i separatistes, que s’inventen el que calgui per atonyinar un partit tan pacífic i mesurat com és el PP. Però aviat dirà el mateix: que mai no ha atiat el foc de la teoria de la conspiració, i qui afirmi això és un miserable. Aviat tampoc no hi haurà hagut pedrojotas ni ràdiopredicadors: estan jugant a tonto l’últim. Díaz de Mera té força números per acabar menjant-se el marrón… En quatre dies, a mesura que avança el judici, els teòrics de la conspiració ZP-PSOE-ETA-BIN LADEN estan desapareixent. Perdó, rectifico, no han existit mai… Estan convençuts que som tots imbècils i que ens poden enganyar fins al dia del judici final. De fet, ja van començar el migdia d’aquell 11 de març…

* * *

Tonto el último
¿Teoría de la conspiración? ¿Qué teoría de la conspiración? Aquí no ha habido nunca ningún líder del PP que haya estado enredando con el 11-M. Faltaría más. Ya lo dijo Rajoy este fin de semana. Le salió su vena de registrador de la propiedad por oposición: él confía en la justicia y acatará la sentencia del 11-M. Ahora, Esperanza Aguirre, la presidenta autonómica que tiene problemas para llegar a final de mes y que ha convertido Telemadrid en una máquina al servicio de la conspiración y la difamación, tampoco tiene ningún dato que vincule ETA a los atentados del 11-M. ¿Y Acebes? Lo tenemos entretenido con los problemillas que dan esas fotocopias de impresos para votar por correo, cosas de rojos y separatistas, que se inventan lo que haga falta para zurrar a un partido tan pacífico y mesurado como es el PP. Pero pronto dirá lo mismo: que nunca ha alimentado la hoguera de la teoría de la conspiración, y quien diga esto es un miserable. Pronto tampoco habrá habido *pedrojotas ni radiopredicadores: están jugando a tonto el último. Díaz de Mera tiene bastantes números para acabar comiéndose el marrón… En cuatro días, a medida que avanza el juicio, los teóricos de la conspiración ZP-PSOE-ETA-BIN LADEN están desapareciendo. Perdón, rectifico, no han existido nunca… Tan convencidos están de que somos todos imbéciles y que nos pueden engañar hasta el día del juicio final. De hecho, ya empezaron el mediodía de aquel 11 de marzo…

La família i el padrí

Aquest tal Javier Calomarde, un diputat del PP amb cara d’UCD, se l’estava buscant. Massa flirtejar amb El País, amb El Plural… Massa moderació i massa centrisme per als guardians de l’ortodòxia conspiradora i mentidera. I a sobre li envia uns quants mails al Mariano, “the godfather”, i una carta de comiat, i au, cap al grup mixt, que una cosa és enviar a fer punyetes el teu partit i una altra és retornar l’acta de diputat, oi? En Calomarde ha desafiat “la família” i això no es pot quedar així. La venjança l’han servit aquesta vegada en calent. A sac. “Els cosins” l’acusen a través d’un d’aquests mitjans digitals (en diem “mitjans” per dir-ne alguna cosa) d’haver assetjat una dona (casada, per empitjorar les coses). La maquinària mafiosa ja s’ha posat en funcionament per triturar-lo. Ara aprendrem alguna cosa més sobre la disciplina de partit del PP. Qui es mogui, qui obri la boca, està sentenciat i fotut. Han de respondre com un sol home, amb alguna dona al costat, això sí, que sempre dóna color i un toc progre.

Ja ho deia en Franco, aquell home visionari: als polítics se’ls agafa per la bragueta o per la butxaca. O sigui, dit en plata, pels ous: potser per això els posa tan dels nervis això de la paritat a les llistes. La unitat, ben entesa, com Déu mana. La d’Espanya, la del PP i la del que faci falta. Els testicles entesos com a suprem argument polític. S’ha de mentir fins al final, per collons. Per collons també s’ha de mantenir que ETA i el komandorubalkaba eren socis d’Al Qaeda l’11-M, que l’Estatut català trenca Espanya, que el castellà està perseguit a Catalunya o que ZP s’ha venut Espanya, Navarra inclosa, a Otegi. I qui gosi qüestionar, ni que sigui una mica, la doctrina oficial, que es prepari: s’està jugant els ous. El missatge és d’una subtilesa extraordinària… Que vagin amb compte els Gallardons, els Fisas…

Però avui és diumenge, no convé oblidar que a les esglésies hi ha la goma d’esborrar per a les fatigades consciències dels bons patriotes. A la intimitat del confessionari pots buidar el pap i a canvi d’una lleu penitència tots els pecats i excessos poden ser perdonats… fins dilluns, que caldrà tornar a la càrrega. Tot sigui pel bé de la pàtria. I de la família, sobretot de “la família”…

***

La familia y el padrino
Javier Calomarde se lo estaba buscando. Demasiados coqueteos con El País, con El Plural… Demasiada moderación y demasiado centrismo. Y encima le manda una carta al padrino Rajoy y le abandona en mitad de la refriega y se pasa al grupo mixto. Se ha atrevido a desafiar a “la familia”. Y tanta felonía merecía su castigo, y la venganza ya está servida. En caliente. “Los primos”, hombre de bien y de honor donde los haya, le acusan de haber acosado telefónicamente a una mujer (casada, para empeorar las cosas). La maquinaria mafiosa ya se ha puesto en marcha para destrozarlo. Esto se pone interesante: vamos a aprender algo más sobre la disciplina de partido en el PP. Quien se mueva, quien abra la boca, está jodido. Ya lo decía Franco, ese hombre: a los políticos se les coge por la bragueta o por el bolsillo. O sea por los huevos, que por eso les pone tan nerviosos eso de la paridad en las listas. La unidad bien entendida. Como la de España. Los testículos entendidos como el supremo argumento político. Hay que mentir hasta el final por cojones. Hay que echarle huevos al 11-M, a ETA, el Estatut y lo que haga falta. Y a quien saque los pies del tiesto, se le cortan los huevos y en paz. Que se anden con mucho cuidado los Gallardones, los Fisas... Pero hoy es domingo, no hay que olvidar que en las iglesias está disponible la goma de borrar para las fatigadas conciencias de los buenos patriotas. Suerte que en la intimidad del confesionario te lo pueden perdonar todo… hasta el lunes, cuando hay que volver a la dura brega… La causa, bendecida por los que se atribuyen la representación exclusiva de su Dios, exige a veces ciertos excesos. Todo sea por el bien de la patria. Y de la familia. Sobre todo de “la familia”.

NOTA

• L'altre blog, "El(e-)CuadernoNegro" ha patit diversos problemes tecnològics i ha passat a millor vida. Una llàstima, però ja no té remei. R.I.P... El deixaré disponible encara una temporadeta, ja que es pot llegir però no fer-hi nous apunts. Intentaré mantenir el seu esperit a través del BlogDiari (on faré el possible per mantenir el compromís d'oferir-lo en català i amb la traducció en castellà) i d'una versió local del mateix blog: www.terrassablogdiari.blogspot.com, que començaré els propers dies... No hay mal que por bien no venga...
• El blog "El(e-)CuadernoNegro" ha sufrido diversos problemas tecnológicos, a los que no encuentro remedio, y ha pasado a mejor vida. Una lástima... R.I.P.... Estará disponible todavía una temporada, puesto que es posible leerlo pero no publicar nuevos apuntes. Intentaré mantener su espíritu a través del BlogDiari (en catalán y castellano), así como en una versión local del mismo blog: www.terrassablogdiari.blogspot.com, que estrenaré uno de estos días... No hay mal que por bien no venga...

La iaia blogger

(12.4.2007) Dies de molta feina, sense massa temps per a prendre apunts per al blog... Tanmateix, no podia deixar passar l'oportunitat de treure'm el barret (virtual) davant d'aquesta iaia nordamericana, la iaia blogger&hippy. Té 64 anys i ha deixat Califòrnia per "empotrar-se" en una unitat militar a Irak. Des de la "zona verda" de Bagdad escriu al seu blog , el que pensa, el que va descobrint sobre la realitat d'aquella guerra que sí, efectivament, acabarà essent la mare de totes les batalles. Va ser capaç de passar-se un any sencer estalviant (a base d'entrepants de mantega de cacauet, detall molt americà i poc hippy, per cert) per pagar-se el bitllet a Irak i enviar des d'allà al món sencer les seves cròniques personals, molt diferents de les domesticades cròniques dels mitjans de comunicació... Periodisme en estat pur, tamisat però pels objectius activistes d'aquesta dona: el seu objectiu a la vida, declara, és enviar George Bush a la presó. Ni més ni menys. Jane Stillwater els té ben posats...

Fum a la pantalla

(9.4.2007) La inquisició anti-tabac no reposa ni per Setmana Santa. Ho fan pel nostre bé, clar, encara que els fumadors som desagraïts de mena. Ara resulta que les sèries de televisió i les pel.lícules inciten a fumar. I nosaltres tan tranquils i inconscients. Clar, per això el comitè contra el tabaquisme no descansa i no pot romandre indiferent davant d’aquest greu perill que amenaça la nostra societat. La seva proposta és brillant, sens dubte, i fins i tot diria que liberal i tolerant: si a una sèrie o peli hi surt algú fumant, cal que al principi aparegui un rètol d’advertència i uns quants avisos sobre els efectes perniciosos del tabac. Tenint en compte com els agrada això de prohibir, gairebé estic disposat a aplaudir la proposta per la seva moderació. Tanmateix, continuem igual. Ens prenen per babaus i ens tracten com a tals. Fins quan els fumadors seguirem acceptant calladament tot això? Ens hem rendit definitivament? Va essent hora de pensar seriosament en passar a l’ofensiva. Per exemple, una primera mesura seria que cada vegada que surtin aquests experts o altres talibans en algun mitjà de comunicació aparegui algun rètol que avisi del perill (benintencionat, evidentment) que representen per a la llibertat personal i col.lectiva. Amb un requadre negre ben gruixut i amenaçador, com el dels paquets de tabac. No està de més recordar que el camí de l’infern està empedrat de bones intencions…

Catalonia Second Life

(31.3.2007) Com seria Catalunya si fos independent? Uufff… ja fem salivera, oi? Doncs mira. TV3 ha estat acusada de maltractar la llengua catalana, de rendir-se al castellà i al bilingüisme, de no retre prou serveis a la pàtria… Els dies de misèria s’han acabat. Vet aquí que ja tenim en marxa l’autodeterminació televisiva. Que a les Espanyes triomfa el “Gran hermano”, aquesta cosa “chabacana” amb la que ens han torturat durant anys? Res, passem al contraatac: aquí farem “La masia de 1907”. “Big brother” catalan style, vaja. Què hi ha que sigui més català que una masia? Tancarem uns quants concursants en una masia ben catalana i faran coses ben catalanes, res de frikis que es passen el dia rascant-se l’entrecuix, lligant i dient-se el nom del porc. Tindrà valors històrics i difondrà la vida rural, que bona falta ens fa retornar a les arrels: ja m’imagino els concursants munyint una vaca, descobrint els secrets de la tècnica de tallar fuet, fent pa torrat, coses així, ben nostrades. Han trobat una mina televisiva. Si ens hi posem en sèriu, això no tindrà final. Què tal un “Mira quién baila” amb colles sardanistes? I “Los hombres de Paco” amb mossos? I un “Aquí no hay quien viva” ambientat a un bloc de l’Eixample? El "Perdidos" el podríem fer a les Illes Medes. "House" seria "El doctor Casas", ambientat a la Vall d'Hebron i amb la mateixa mala llet. I "Prison break" cap a can Brians. Per al "Manos a la obra", l'alternativa seria un "Anem per feina" protagonitzat per dos paletes que treballen a les obres de la Sagrada Família. "El ala oeste de la Casa Blanca" podria ser alguna cosa com "Palau: al fons del passadís, a l'esquerra". I així, ad infinitum... Només ens faltaria un gran parc temàtic català-català, que al mateix temps podria ser un macro-plató televisiu, completat amb una Catalunya virtual en 3D a internet. I ja tenim servit el país Cat.2: una mena de gran show de Truman amb 7 milions de protagonistes, una Catalonia Second Life. Virtualment autodeterminada, of course.

Derrapant

(29.3.2007) Un gran silenci, un gran calfred, ha travessat la columna vertebral de la societat catalana aquests dies. Ja hi tornem a ser o ha estat un terratrèmol esporàdic? No està gens malament, quan fa només quatre dies que ens meravellàvem de les bondats de l’oasi català recuperat i dels primers 100 dies del govern Montilla. Sort que aquest home és impassible, perquè sinó ja estaria dels nervis... En pocs dies, la febrada primaveral ha estat intensa. Primer, un alt dirigent d’ERC, Vendrell, planteja fer canvi de cromos amb la presidència de la Generalitat. Espectacular, certament. Després els republicans posen la directa (amb no poques contradiccions internes i intents de frenada controlada) i portem l’autodeterminació al Parlament, a la brava. A continuació, CiU accelera i gairebé es passa a l’independentisme: de pur miracle, la cosa no ha acabat (gràcies a diversos i contraposats atacs de banyes) amb la proclamació al Parlament del dret de Catalunya a l’autodeterminació, apadrinat per CiU i ERC. Ah, per acabar-ho d’adobar, l’indòmit vocal de CiU al CGPJ, Alfons López Tena, diu que l’Estatut no ha servit de res i que ara hem de triar entre ser una província (és de suposar que en el sentit romà del terme) o tirar pel dret i reclamar la independència. No està gens malament el vodevil, gens malament… Sort que la Setmana Santa ens ajudarà aviat a reflexionar sobre els misteris de passió, dolor i goig, i de passada oblidar una mica…

ZP macro/micro

(29.3.2007) Reconec que no tenia el meu millor dia, precisament, però em vaig adormir davant la tele tot veient el programa de ZP (“Tengo una pregunta para usted”, un títol molt a l’estil Gemio, què hi farem). El format, interessantíssim. Tot un encert importar-lo de França: una innovació que dignifica la televisió pública i que apropa la democràcia als ciutadans. Amb una pega formal: el decorat s’assemblava massa a un parlament de coloraines, just el contrari del que necessitava el programa. La posada en escena sens dubte influïa en l’actitud, en els nervis dels 100 ciutadans triats i en l’actitud tensa i rígida del president. Zapatero em va semblar estranyament fred, llunyà. Dominava les dades: això del preu del cafè és una anècdota tonta però reveladora... Venia carregat d’estadístiques de tota mena, de lleis, de paraules abstractes. Moltes fitxes mentals i un balanç extraordinari de canvi social, de progrés, sens dubte. Però no responia directe ni des de la proximitat: ho feia des de la macroeconomia, des de la macropolítica. I el format oferia immenses possibilitats de parlar amb persones normals de coses normals, de compartir els seus problemes més enllà de les formulacions retòriques. De baixar del faristol o de la tribuna d’oradors fins al carrer, vaja. Sobretot en les qüestions més interessants, les més humanes, lluny dels temes estrelles de la batalla política i mediàtica que cada dia ens avorreix una mica més. Massa vegades els participants parlaven d’una cosa i ZP d’una altra: esferes diferents, discursos diferents. No és dramàtic, té remei. No es tracta de la síndrome de la Moncloa, no. Es realment la síndrome del Madrid polític, que s’ha construit una realitat a part. Madrid s'ha autodeterminat sense dir-ho, és un país independent que es creu la capital i el melic d'un altre. Una realitat poderosa que enganxa, un parany en el que poden caure fins i tot polítics propers, seriosos i decents com Zapatero. Crec que el remei és ben simple: tornar a la realitat on habiten milions de ciutadans. Fugir de la macropolítica i tornar a la micro, la de les persones. Caldrà veure atentament els propers moviments de ZP, quin camí agafa. Si es queda amb l’èxit d’audiència televisiu haurà caigut definitivament en el parany. Jo modestament li recomanaria tornar a prendre cafès al bareto de la cantonada i no a la cafeteria del Congrés. Més carrer, menys platós, menys hemicicle, menys despatx.

Allonsanfansdelapatri

(26.3.2007) La candidatura de Segolène Royal (una fita històrica per a la lluita per la igualtat de la dona) ha anat perdent aire amb el pas dels mesos. El tauler de joc està escorat cap a la dreta: Bayrou (la sorpresa centrista), Sarkozy (el flic de les solucions autoritàries) i Le Pen (poderós hereu de la tradició del feixisme francès)... Amb aquest panorama, a madame Royal no se li acut res millor per reanimar la seva decaiguda campanya que embolicar-se amb la bandera i la Marsellesa: que cada franceset se sàpiga par coeur l’himne revolucionari i tingui una bandera a casa seva; no diu on, però se suposa que en un lloc d’honor… Gran recepta, vive la France, monsieur, per a les malalties que pateix França: una bona dosi de bandera i himne ho curen tot. El truc: ara resulta que l'esquerra ha reconquerit el dret a cantar la Marsellesa, suposadament abduïda per l'extrema dreta. Vaja, que ens acaba de servir una indigesta ració de nacionalisme disfressat de progressisme i patriotisme social. Ara, qui li diu a Rajoy i seus patriòtiques huestes que la bandera i l'himne de l'Espagne són símbols que pertanyen a tots i que és nefast barrejar-los amb l'activitat partidista? Madame Royal, "la Zapatera", filla i néta de militars, va créixer a l'ombra de la bandera tricolor i s'ha abraçat a ella per remuntar en les enquestes. Potser sigui un bon recurs de marqueting electoral a la desesperada, però és una perillosa proposta política, tirant a patètica. El nacionalisme sàviament agitat i manipulat és un bon camuflatge quan el missatge racional no il·lusiona la societat. Nosaltres en sabem alguna cosa, d’aquesta tècnica… Banderes al vent, himnes a tot volum, paraules grandiloqüents, patriotisme vibrant, desfilades... Sovint només amaguen un gran buit. De París ens arribarà aviat una nova moda... De l'haute coûture hem passat a la street-coûture per a les èpiques manifestacions en defensa de la pàtria amenaçada. De Chanel a les banderes prêt-à-porter... Nous sommes foutus!

Espanyols normals

(25.3.2007) Ja sabem què pensa de nosaltres Rajoy. Creu que som rucs. Imbècils, vaja. Per això es permet dir el següent: "Jamás nadie desde el Partido Popular ha utilizado, y mucho menos en una junta de accionistas de una empresa que cotiza en Bolsa, jamás ha utilizado expresiones como las que allí se han usado. Jamás, insisto, nunca. Y estamos enormemente ofendidos. Y quiero decir una cosa. A nosotros, nadie nos ha dado una mínima explicación. Nadie. En una junta de accionistas de una empresa española se nos sitúa fuera del sistema, se nos acusa de estar provocando una guerra civil. Eso no tiene precedentes, ¿es que no hay capacidad de autocrítica ahí? ¿Es que no tiene derecho el PP a que alguien le dé una explicación?", afirmó. "La agresión que se produjo en esa junta de accionistas no se ha producido jamás en España". I es queda tan ample. I no se li cau la cara de vergonya.

L'explicació? Al següent paràgraf: "Pero a continuación se declaró dispuesto a afrontar el tema con "tranquilidad". "El Partido Popular exige el mismo respeto que ha tenido con el Grupo PRISA, con su presidente y con los accionistas del Grupo PRISA. Exigimos el mismo respeto. Ni más ni menos", dijo. El líder del PP se constituyó en defensor de los "españoles normales" que han participado en las últimas manifestaciones contra el Gobierno y la negociación con ETA, y que, a su modo de ver "han sido agredidos y maltratados". Més clar, aigua. Primer parla de "españoles de bien". Però ara anem aclarint el concepte. Ja hem arribat a la conclusió: els seus són "españoles normales". No cal dir com ens consideren a la resta...

Les guerres comencen així

(24.3.2007) Com li agrada a El Mundo, buc insígnia de la infàmia, balcanitzar Espanya! Ves per on, paradoxes de la història i del viceperiodismo que fustiga Manuel Rico cada dia a la xarxa: avui ens proposen un titular-trampa que apropa dos homes d’Estat, dos pares de la pàtria, Aznar i González. “Felipe González: “En España parece que estamos en un debate político prebélico”. Diu l’expresident que “todos los conflictos históricos empiezan por palabras gruesas”. No li falta raó: la tècnica es basa en començar per escalfar la boca i el cervell fins que les neurones es van fonent en una mena de magma pudent i bullent que li cedeix tot el protagonisme al paleocòrtex, on dorm la bèstia que vam ser fa milions d’anys. Així, l’homo sapiens sapiens recupera les seves arrels d’australopithecus i ja tenim via lliure per acabar les coses com sempre s’han acabat: a garrotades.

Sense treure-li la raó a González, que fa anys que va deixar de ser sant de la meva devoció, el cert és que el caire que està prenent la política espanyola és espantós i tendeix a esdevenir definitivament vomitiu.

No hi ha base per muntar un d’aquests sagnants saraus hispano-balcànics a que tan afeccionats hem estat al llarg de la història, però sí per escenificar-lo virtualment. Amb paraules, amb gestos. Ens han muntat davant dels nassos una mena de teatrillo guerracivilista que posa els pèls de punta. Es cert que darrera del teatrillo hi ha els dimonis familiars de les espanyes, però de moment dormen encara sota set claus. De moment.

Peti qui peti

(23.3.2007) Al pati del meu cole, quan era petit, hi havia uns quants nens que s’ho passaven de conya fent de matón de patio, subtituït amb els anys per personatges de la mateixa nissaga: el matón de barri, el de les pelis de l’oeste, el matón de discoteca… Ens tenien acollonits, literalment. I si algú gosava plantar-los cara, com vaig fer jo una vegada, et fotien quatre òsties, se’t llançaven al damunt i acabaves ben estomacat al terra, on les teves llàgrimes de ràbia es barrejaven amb la pols. Sort que les mateixes llàgrimes t’impedien veure una colla de nenes que es miraven de lluny estant l’escena: què voleu que hi faci, cadascú és fill del seu temps, i jo acabava de ser humiliat davant d’aquelles nenes… Avui, quan he aconseguit tancar la boca, oberta de bat a bat per la sorpresa de la darrera animalada dels estrategues del PP, m’han vingut al cap aquells nens xulos, agressius, violents, que feien amb nosaltres el que volien. Els altres sabíem una cosa molt senzilla: eren més bèsties. No més forts, no, més animals. Disposats a tot, a qualsevol preu, peti qui peti. I quan saps que el que tens al davant no afluixarà, no importa massa si tu ets més catxes i llueixes més bíceps. La determinació té una força impressionant, paralitzadora. T’ho has de pensar dues vegades abans de clavar el primer mastegot, perquè el teu contrincant no abandonarà la baralla a mitges. Es una baralla a tot o res. Com la que estem vivint ara mateix, amb una dreta passada de voltes i de rosca. Podem triar. Encara que ens tremolin les cames: o ens rendim o plantem cara, perquè ells estan determinats a arribar fins a l’abisme si cal. Hi ha moments humiliants de la infància que per sort a vegades queden una mica desdibuixats, però estic força convençut que la vaig cagar aquell dia, que no m’havia d’haver rendit. Si ens rendim a les seves brutals amenaces estem llestos. Espanta una mica, això sí, però és l’únic camí si no volem acabar malament de veritat i per una llarguíssima temporada, derrotats per K.O.

Coses d'homes

(22.3.2007) Què deu passar a sota dels espectaculars “passos” de Setmana Santa a Andalusia? Quin morbo, ves per on ni se m’havia acudit… Quines són les “posturas soeces” i les “situaciones incómodas” que fan que dues dones no puguin participar com a costaleras a la processó de Córdoba? Què coi fan allà dins els quinze o vint tios que avancen amuntegats com anxoves i aguantant hores i hores les figures religioses? Clar, tantes hores junts, assajant, després compartint els finos i les cervesetes, tot això barrejat amb la voluptuosa religiositat popular… La temperatura eròtica va pujant minut a minut… Segur que la temptació és gran i ni el Cristo del Gran Poder podria evitar escenes calentes si fiquem un parell de mosses al bell mig d’aquella concentració de testosterona: el mínim que podria passar és que la cosa degenerés en pensaments i tocaments obscens. Tot això, barrejat amb els moviments rítmics i ondulants de les figures, pot acabar fàcilment en una orgia just a sota de les imatges... Vaja, que fan bé els cofrades i el bisbe en prohibir que dues dones participin a la processó com a "costaleras". Dues pecadores menys! Perquè dues ànimes febles i descarriades que volen ficar-se en coses d’homes, segur que tenen una propensió natural al pecat i al vici…

Les Itaques

(20.3.2007) Fa més de vint anys vaig arribar molt a prop de l’illa d’Itaca, a l’altra banda del canal que la separa de Lefkàs. El vaixell a Itaca només sortia una o dues vegades per setmana, no hi havia temps ni diners per arribar-hi… I allí, un migdia d’estiu, veient l’ombra blava i grisa de l’illa d’Odisseu vaig plorar. Hi havia arribat seguint el camí de Llach i de Kavafis, de la mà de Carles Riba… però no havia après encara que el viatge havia de ser més llarg i jo una mica més savi. Vaig pensar que un dia hi tornaria, anys després: encara no ho he fet, però ara sé que l’illa m’espera un matí lluminós d’estiu…Lluís Llach va cantar per primera vegada a Terrassa, el 22 de març de 1967 (crec que al Casino del Comerç) i aquesta setmana s’acomiada dels escenaris i de la música. Llach forma part de la BSO de moltes vides: deixarà un buit, tot i que la seva obra perdura. M’ha acompanyat al llarg dels anys, amb altibaixos, però sobretot quan tenia disset o divuit anys i vaig començar a somiar amb el meu propi viatge a Itaca. Gràcies per les cançons, trovador… I bon viatge cap a les Itaques…


Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra,
no és que Itacat'hagi enganyat.
Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.










Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

L'Esppanya del "Cuéntame"

(18.3.2007) La capacitat de fer soroll i embolicar la troca que tenen els abanderats de l’Espanya nacional és impressionant. Absolutament fascinant. D’aquí a uns anys, vindran de fora a copiar-los, a suplicar que els il.luminin amb unes engrunes d’estratègia intoxicadora i manipuladora. D’aquí a uns anys sortiran als manuals de campanyes polítiques i acabaran donant classes i conferències a qui els vulgui escoltar. Aquesta és la qüestió: qui els vol escoltar i si aquesta tècnica funcionaria a fora de les estructures mentals i les iconografies de l’Espanya nacional. Per sort per al futur de la humanitat, crec que aquesta campanya permanent, tan perversa com tècnicament brillant, només pot funcionar en un terreny prèviament adobat.

La gran virtut dels estrategues de la santa aliança (el PP, la COPE, els bisbes i cardenals espanyols i bona part de l’església catòlica i romana, el Mundo i un conglomerat econòmic poc investigat que posa gasolina a aquest formidable motor mediàtic) és haver descobert l’Espanya del “Cuéntame” . L’Espanya del franquisme tou, la de “haga como yo y no se meta en política”, l’Espanya del 600, dels apartaments a Benidorm, del 1,2,3, l’Espanya que ignorava els drames socials i les protestes polítiques, l’Espanya tranquil.la a l’ombra dels grisos i del tricorn de tota la vida. L’Espanya que es mudava els diumenges per anar a missa, que mirava per la tele els desfiles militars, l’Espanya de les “Crónicas de un pueblo” . Una Espanya amb banda sonora de Raphael, Karina, l’Eva María del bikini de ratlles, una mica de copla, Eurovisión i coses per l’estil. Una Espanya amb molta gent que no era franquista, però que ja li anava bé aquell règim que havia rentat la seva cara i en el qual el feixisme originari dels anys quarantes i cinquantes havia quedat reduït a folklore friki. Una Espanya de dretes de tota la vida que es veia a ella mateixa com a apolítica. Una Espanya del Real Madrid, que no havia d’abusar de la bandera rojigualda perquè era tan natural com respirar.

Aquella Espanya va quedar desemparada durant els anys de la transició, superada pels esdeveniments. Però silenciosament es va anar reproduint, multiplicant, consolidant i va generar noves generacions per a les quals el seu mapa mental, el seu paradís original, era precisament aquest, potser amb alguns tocs més de modernitat: ordinadors, internet, teories econòmiques ultraliberals… i para de comptar. Una Espanya de gent ben preparada i ben vestida, ben situada en el món de l’economia i els negocis, que va resistir una transició marcada pel predomini ideològic, social i polític de l’altra Espanya, la que havia estat inquieta però impotent en la recta final del franquisme: la progre, la dels nacionalismes perifèrics, la roja, la d’esquerres, la socialdemòcrata, la liberal, l’europeïsta, la del Vaticà II… Aquest bloc va portar la iniciativa des de la mort de Franco fins al depriment final de la llarga etapa de governs socialistes dels vuitantes i principis dels norantes: més o menys, del 75 fins al 96. En aquesta etapa Felipe González va saber trobar un punt mig, algunes complicitats amb el bloc silenciós: va intentar un nou nacionalisme espanyol menys ranci, va personificar un govern fort i sòlid (això els agrada molt), va donar canya als nacionalismes perifèrics… I va tirar endavant també nombroses actuacions polítiques clàssiques des del punt de vista de l’esquerra, que van impulsar l’Estat del Benestar i el progrés del país: un mix polític avalat per majories contundents a les eleccions i un poderós predomini social i mediàtic. A més, va fer la guerra -bruta i neta- als terroristes del nord, amb la complicitat social de la majoria silenciosa de dretes.

Mentrestant, el món va anar canviant. Del món que vivia una onada de progressisme i liberalisme (anys 60 i 70), amb tots els matisos que es vulguin, vam passar al món del final de la guerra freda, del reaganisme, del thatcherisme, de la guerra d’Afganistan on es va esgotar la URSS i va forjar-se Bin Laden, el món de l’ayatollah Jomeini, el món del papa Joan Pau II, gran agitador i personatge clau de la revolució neoconservadora: en aquell caldo de cultiu va anar bebent l’Espanya del “Cuéntame”, va trobar-hi força, vitamines, idees, mites, per tornar a prestigiar el conservadorisme de tota la vida que havia passat una etapa de decadència i silenci. I va cristal.litzar i sortir a la llum, orgullosament, sense manies, en l’era Aznar. Amb una esquerra de capacaiguda, deprimida, van viure temps gloriosos que van acabar amb la foto de les Azores, el casament de la nena, el ranxo de l’emperador Bush i la guerra imperial d’Irak. Sense oblidar el Prestige, el vol del Yakolev i la gloriosa invasió de Perejil. Anys durant els quals van apropiar-se de la bandera espanyola, de l’himne, de la Constitució i de Madrid. I van donar molta, moltíssima més canya als nacionalismes perifèrics, alimentant una onada de separatisme i radicalisme que ha començat a trastocar el mapa polític espanyol del segle XXI. Però just quan pensaven que tenien per davant unes quantes dècades per disfrutar de tot el poder econòmic i polític, ho van perdre tot als idus de març: va ser fatal la combinació d’una matança en uns trens i de les increïbles mentides dels governants que havien intentat guanyar les eleccions cavalcant al damunt dels fèretres dels morts.

Per això ara surten al carrer, plens de ràbia i d’orgull. Per això han perdut totes les manies, superant fins i tot les duríssimes campanyes anti-González del principi dels norantes. Per això són centenars de milers i ocupen els carrers amb milers de banderes. Mai no havien desaparegut: la història els havia amagat, els havia deixat a un racó. Aquests són els seus temps, n’estan convençuts. Confesso que a vegades m’acollona pensar que tenen raó: en un món de guerres de religió i petroli, un món medieval i tecnològic que acabarà matant-se per l’aigua i pel menjar però sobretot pels déus i les banderes, com sempre, tenen l’adob necessari per prosperar i créixer. Sembla que el pèndul de la història juga al seu favor. Veurem què passa a les properes eleccions nordamericanes i com evoluciona el drama bíblic/corànic a l’Orient Mitjà. Si continuen els neocons a la Casa Blanca, si Iran i Israel acaben xocant, si Bin Laden esdevé el nou Sal.ladí, si el nou papa Benet acaba trobant el seu paper de líder espiritual de les croades del segle XXI, ho tenim fotut. El partit de la guerra i del Yahveh dels exèrcits viurà temps gloriosos. Una vegada més, Europa començarà als Pirineus i haurem tornat al principi. Al “Cuéntame”. I ens haurem de preguntar més seriosament que mai si podem anar plegats a algun lloc.

L'Estatut de la señorita Pepis

(16.3.2007) El camí de l’infern està empedrat de bones intencions. El Govern espanyol ha encarregat als seus advocats un informe sobre l’Estatut, per presentar-lo als magistrats del Tribunal Constitucional. Sabent com saben que n’hi ha uns quants que ja estan esmolant ben bé les eines (un arsenal de navalles d’afaitar, tisores de podar, ribots o turbo-segadores), l’informe ha optat per minimitzar l’Estatut. Res, home, res, que això de l’Estatut no és gran cosa, són només quatre gotes, una mena de gran declaració d’intencions que no ha d’espantar ningú perquè al final el "Gobierno de la Nación" té les mans lliures per fer el que vulgui (democràticament, clar). Que si els catalans diuen que són una nació això no és res més que definir com es veuen a ells mateixos, res més: en tot cas són una nacionalitat amb dret a l’autonomia. I els compromisos d’inversió pública? Res, són quatre apunts que ja s’aniran concretant cada any “si las Cortes Generales con plena libertad consideran oportuna su inclusión. decidiendo libremente la cuantía de la partida”. L’informe està adreçat probablement a aquests magistrats conservadors del Constitucional que el PP utilitza com a peons de la seva destructiva estratègia. I per mirar de tranquil.litzar-los (ja me’ls imagino estirant-se dels cabells al seu despatx, renegant a cada línia, donant cops de puny sobre la taula de caoba amb santa i constitucional indignació…), l’informe converteix l’Estatut en una mena d’artefacte devaluat, una carta als reis, una joguina inofensiva. L'Estatut de la señorita Pepis. Potser aquests guardians de les essències constitucionals es quedaran més tranquils i relaxats per emetre el seu dictamen, però em temo que l’informe tindrà la virtut de provocar més d'una i de dues crisis nervioses: si això és el que escriuen els defensors de l’Estatut, millor ni pensem en el que escriuran els que estan íntimament convençuts que el primer Estatut ja era excessiu… Vaja, que entre l’Estatut, la Renfe, els aeroports, les inversions i uns quants ensurts més, a aquest pas l’esquerda de desafecte constitucional s’anirà eixamplant en una o dues generacions. L’efecte serà lent però tan poderós com imparable: ens anirem allunyant. Les passades de segadora tindran el seu eco quan cantem “Els segadors” els propers anys.