Peti qui peti

(23.3.2007) Al pati del meu cole, quan era petit, hi havia uns quants nens que s’ho passaven de conya fent de matón de patio, subtituït amb els anys per personatges de la mateixa nissaga: el matón de barri, el de les pelis de l’oeste, el matón de discoteca… Ens tenien acollonits, literalment. I si algú gosava plantar-los cara, com vaig fer jo una vegada, et fotien quatre òsties, se’t llançaven al damunt i acabaves ben estomacat al terra, on les teves llàgrimes de ràbia es barrejaven amb la pols. Sort que les mateixes llàgrimes t’impedien veure una colla de nenes que es miraven de lluny estant l’escena: què voleu que hi faci, cadascú és fill del seu temps, i jo acabava de ser humiliat davant d’aquelles nenes… Avui, quan he aconseguit tancar la boca, oberta de bat a bat per la sorpresa de la darrera animalada dels estrategues del PP, m’han vingut al cap aquells nens xulos, agressius, violents, que feien amb nosaltres el que volien. Els altres sabíem una cosa molt senzilla: eren més bèsties. No més forts, no, més animals. Disposats a tot, a qualsevol preu, peti qui peti. I quan saps que el que tens al davant no afluixarà, no importa massa si tu ets més catxes i llueixes més bíceps. La determinació té una força impressionant, paralitzadora. T’ho has de pensar dues vegades abans de clavar el primer mastegot, perquè el teu contrincant no abandonarà la baralla a mitges. Es una baralla a tot o res. Com la que estem vivint ara mateix, amb una dreta passada de voltes i de rosca. Podem triar. Encara que ens tremolin les cames: o ens rendim o plantem cara, perquè ells estan determinats a arribar fins a l’abisme si cal. Hi ha moments humiliants de la infància que per sort a vegades queden una mica desdibuixats, però estic força convençut que la vaig cagar aquell dia, que no m’havia d’haver rendit. Si ens rendim a les seves brutals amenaces estem llestos. Espanta una mica, això sí, però és l’únic camí si no volem acabar malament de veritat i per una llarguíssima temporada, derrotats per K.O.