La talla que toca

(14.02.2007) Serem els morts més saludables del cementiri, a aquest pas. Primer, la batalla del tabac, la mare de totes les batalles. Després, la de les hamburgueses XXXL Ara comencem la batalla del vi i l'alcohol. I continuem amb la nova inquisició de les talles de la roba i les models de les passarel.les com Cibeles o Gaudí. Per una banda, resulta que és gairebé un problema d'Estat que les marques de moda tinguin diferents patrons per a les talles: s'ha de normativitzar, regular, estandaritzar i no sé quantes coses més. Per què? No només perquè fem un servei impagable als consumidors (cert, això de les talles és sovint un embolic, però anecdòtic, i fins ara sobrevivíem raonablement bé) sinó perquè després vindrà la següent norma: la talla estàndard. O el dret de tothom a trobar la seva talla a la botiga, com si el/la comerciant, igual que el/la dissenyador/a, no fossin lliures de decidir a qui volen vendre, quines talles els agraden més, quin tipus de cos va millor amb els seus dissenys… Al temps.

Jo, modestament, proposo un tracte a tots aquests promotors de la salut per decret. Primer, que facin la seva feina i que es preocupin d'una obligació bàsica, per la qual els ciutadans i ciutadanes paguem molts diners: l'assistència sanitària. De qualitat. Sense cues ni llistes d'esperes ni el trist panorama que sovint veiem quan la necessitem. No sembla un objectiu menor, oi? Ni poca feina perquè estiguin entretinguts/des una llarga temporada. I després, quan hagin fet la feina que els pertoca, ens dediquem a discutir sobre floritures i croades sanitàries. I sobre llibertats individuals. I sobre el paper de l'Estat i de la societat i els límits dels respectius territoris.